PREGAR LA PARAULA DE DÉU
Avui
els texts de la Missa ens porten diverses icones
de la pregària. Ja a la primera
lectura se’ns presenta una escena de potentíssima vivesa amb un Moisès plantat
i amb els braços oberts portant la vara
de les plagues d’Egipte, des de bon matí, en un turó veient les incidències de
l’exèrcit comanat per Josué. En mantenir els braços estesos guanyava el seu
exèrcit, mentre que vençut pel cansament els abatia, aleshores eren els
amalequites els qui vencien. Els seus ajudants li averen una pedra per poder
seure-hi i al final li van haver de sostenir a banda i banda els braços lassos
fins a posta de sol. Així va acabar aquesta proesa. Quina figura més suggestiva
la de Moisès.
Jesús
pren la paràbola de la viuda i el jutge. Ens presenta una viuda que pledeja
davant d’un jutge sense consciència que no li vol fer cas. Tanta és la
insistència de la viuda que el jutge fastiguejat dels precs dia sí, dia també,
per treure-se-la de sobre li resol favorablement el cas en litigi. Cas testimonial
de que la insistència en demanar una i altra vegada té èxit. Rubrica la paràbola,
ponderant que Déu -tot i fer demora- farà finalment justícia als que li preguen
i reclamen ajut amb insistència.
Més
encara, a la segona lectura hi ha altres petites icones de pregària. Pau
al·ludeix a la mare i a l’àvia de Timoteu que de menut ja li van ensenyar a
freqüentar les Escriptures, també li posa l’exemple propi seu; i li recorda que
la Paraula de Déu li donarà “la saviesa que duu a la salvació a través de la fe
en Jesucrist”. Pau li recomana d’ancorar-se en la predicació de la Paraula per
tal d’ensenyar, convèncer, redargüir i educar en el bé, tant si és oportú com
si no; anima’ls, com ho fa un bon mestre que sap ensenyar perquè els
oients-deixebles vagin madurant i així
es mantinguin “sempre a punt per a tota obra bona”.
No
ens perdem l’aclamació que ens invita a posar la Paraula en els nostres
cors, sabent que “és viva i eficaç:
arriba a destriar l’ànima i l’esperit,
les articulacions i el moll dels ossos;
discerneix les intencions i els pensaments del cor. En tot el món no hi ha res
que Déu no vegi clarament: tot és nu i descobert davant dels seus ulls... Per
tant, acostem-nos confiadament al tron de la gràcia de Déu, perquè es
compadeixi de nosaltres, ens mostri el seu favor i ens concedeixi, quan sigui
l’hora , l’ajuda que necessitem”. (Ampliada amb la cita sencera d’Hebreus). Caldrà aprofitar les invitacions i
els eminents exemples icònics dels textos que avui ens fan una fervent súplica-invitació
a dues actituds determinants de la nostra més fondal condició de cristians “en
actiu” -si m’ho permeteu de dir-ho així en la intimitat- I són: a)- fer de l’esperit de pregària el punt nodal d’una
fe en creixença i b)- convertir-nos en assidus lectors-orants de la Bíblia. Tot plegat, per accedir a la maduresa
de les virtuts teologals que només es poden garantir, si ens proposem d’aprendre a pregar, fent el pas de la
pregària oral a la pregària meditativa i desembocant en els àmbits de la
contemplació. Vertadera autopista dels adoradors...
Estem
entrant en un tema crucial per accedir a la maduresa de la nostra vida
cristiana. Us heu fixat com responem a les preguntes o invitacions que ens fan
a l’Eucaristia? Portem usualment una
velocitat que no ens permet dir, entenent el que diem, amb una tonada àtona,
sense massa sentiment, per no dir amb rutina, precipitadament. Convindria que
tots, sacerdot i nosaltres féssim “representació cultual” i en el nostre dir hi
hem d’incloure el to personal i de poble al qual representem. Atenció
que no es tracta d’una representació “teatral”, sinó amb veu i to de poble
“representat”.
A
judicar per persones que són ensenyants de pregària són ben pocs els que hagin
superat els estadis de pregària oral. Santa Teresa, la festa de la qual l’hem
acabat de celebrar aquest mateix dissabte, ella explica que no va descobrir la
pregària meditativa i sobretot la contemplació fins haver superats els quaranta
anys, tot i que feia anys que era monja conventual, que precisament prenen el
nom per excel·lència de contemplatives.
La vida de pregària pren les coordenades de la interiorització de la
nostra fe, és a dir de com són les nostres relacions amoroses amb Déu. No es
tracta de sentimentalismes, sinó de posar emotivitat en la relació amorosida
amb Déu, sobretot en la persona de Jesús, d’aquí que la font de la nostra
possible i desitjable relació personal ha d’anar prenent respirs de tendresa i
de saber-nos trobar a bones i millors en companyia. relació i diàleg -amb paraules i sense- quan els silencis
estan ungits de mútues presències. Privilegiem les pàgines dels evangelis i les
cartes de Pau i de Joan, intentant fer un exercici de lectura comprensiva,
tònica. Saber el que llegeixo i intentar comprendre-ho. Que cada paraula tingui
la seva identificació; que cada incís o paràgraf es vegi lligant en els
antecedent i conseqüències o derivacions. Només així –a vegades havent fet més
d’una relectura1- és podrà saber i sentir, assaborir-ne les incidències. Per
més bé que llegeixin, si no les he considerat prèviament quedaran llises, si no
eixorques tantes vegades. La Paraula sia en les celebracions litúrgiques o bé
en la intimitat hem de provar d’atènyer- la; i la seva pregonesa ha de ser
viva, fluent, suggeridora i , a més, actuant i eficaç. Si ha d’arribar a les
entranyes, les hem de badar, aquestes, ben patents i receptives, car les
paraules de Déu ens són adreçades amb amor i han de ser rebudes amb la mateixa
intensitat. Un amor mai és lànguid, ha de meravellar i sorprendre! La Paraula de Déu té virtualitats pròpies. Hi
ha un pas que és prioritari i és de raciocini, d’entesa; després l’hem
d’escoltar des de la perspectiva de la revelació que serà personal i ha
d’escalfar el cor i les entranyes. Obrint camins cal deixar que la unció de
l’Esperit en nosaltres hi digui la pròpia paraula, el propi sentiment, la
pròpia emotivitat. “Mou, Senyor, mou la meva ànima, oh, mou-la Senyor”.
Sempre
serem aprenents de pregar. Si no hi ha el toc l’Esperit Sant de Déu, el
més segur és que romandrem en estadis
inferiors i la nostra espiritualitat quedarà així travada i cansada, Ens
faltarà l’accés a la interioritat de Déu i nostra. I no tindrem accés a la
unció de l’Esperit que és el renovat mestre que Jesús ens va donar i que és el
que obre les volades de l’Esperit Sant i les de l’esperit nostre.
Demana a qui pretén obrir-se a les sorpreses de l’Esperit tot una disciplina, un no desanimar-se. perquè és l’assignatura més difícil de tot el màster cristià. El Tercer Capítol del Catecisme de l’Església ens hi podrà introduir amb eficàcia. Ens esperen dues publicacions introductòries: Pregària viva d’Anthony Bloom i La pregària del cor de Jean Lafrance, ambdues de les PAM.
P. Josep Mª Balcells.
Diumenge XXIX de durant l’any, 16
d’0ctubre del 2022. Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada