EL JUST VIURÀ PERQUÈ HA CREGUT...
Així acaba el crit clamorós del profeta de torn, després de les andanades del també profeta Amós que el tinguérem en el prosceni els dos darrers diumenges. Ara ens toca Habacuc que trona com ningú, però (el però no hi falla mai en els profetes!) Déu es farà present de la forma com diu la capçalera de la nostra reflexió d’avui, síntesi de que les paraules gruixudes del profeta, veu de Déu, suposa la veritable intenció de Déu que sempre és i serà la de salvar el seu poble i en particular cadascuna de les persones.
Tornem-ho a escriure El Just viurà perquè ha cregut. Us explico el perquè. La frase surt en moltes citacions, això en demostra justament la importància que se li dona, per dir -fins i tot- que el mateix Luter la posa com encapçalament al seu comentari a l’epístola als romans, on podem llegir (1, 17): “En l’evangeli es revela la justícia salvadora de Déu, en virtut de la fe i amb vista a la fe. Tal com diu l’Escriptura: “Viurà el qui és just per la fe”. De la importància d’aquesta afirmació cabdal la podem constatar per l’afirmació del mateix Luter, que potser heu sentit alguna vegada: “Peca fortament, però tinguis una fe molt més forta”, que trobo com equivalent amb la frase de sant Agustí: “Estima i fes el que vulguis”. Són llenguatges paradoxals que s’han d’entendre en el sentit amagat que els intel·ligents saben copsar en la seva plenitud. La pròpia manera de dir-ho és una invitació cabal a gaudir-ho, perquè et fa pensar uns instants: què interessant entrar en formes de dir que de sobte, quan hi caus, t’il·lumina el saber, l’entendre i el joc mental que et dibuixa un somriure d’aquiescència...
Avui el tema central de les lectures és el de la FE, que trobem directament a l’Evangeli, on hi ha explicita la petició de que ens l’augmenti. Ens trobem en un context en que els deixebles més punters no pogueren curar un posseït i Jesús els digué a soles que només es poden curar a base de pregària i de molta fe, com la va demanar al pare del noi: “Crec, però augmenta la meva FE”. Fe que es necessita de totes totes per obrar el bé des d’una perspectiva d’evangeli, tant és així que Jesús normalment no fa cap miracle sense haver sol·licitat als peticionaris que manifestin la fe que tenen. Jesús aprofita l’ocasió per estimular-los a exercitar-la i ens posa l’exemple del gra de mostassa que és la més petita de les llavors que creixa i es fa arbust... Parla a continuació de la morera que com la fe té unes arrels molt fondes i que té efectes majúsculs, exagerats, a fi d’animar-nos a exercitar-la. Després posarà en una paràbola que posarà de manifest que l’esclau serà el servent que ni que estigui cansat del treball del camp l’amo li dirà que prepari el sopar. I acaba amb una frase que ens pot costar d’entendre si ignorem què suposava aleshores ser esclau i el fet de no tenir la consideració de l’amo. Igualment vosaltres, quan haureu complert el que us manen, digueu sense revolta interior: “Som servents sense cap mèrit, no hem fet altra cosa que complir el nostre deure”. Fort, molt fort, si no s’entén dins la cultura d’aquell temps....
Ara hem d’anar precisament a la Col·lecta per intentar d’entendre el missatge respecte a la Fe que mou muntanyes i –més- que és plantin al mar. (Impossibles!, tot per ressaltar la intensitat de fe que Déu en la persona de Jesús ens demana) Preguem (no m’ho estalvio de posar-ho, perquè sempre que se’ns ho diu a l’Eucaristia hauríem de posar-nos en actitud de pregària; així calaria més a fons el que direm, pregant: “Oh Déu Pare (normalment va dirigida al Pare nostre bondadós i estimable), la vostra pietat és tan gran que sobrepassa els mèrits i els desigs dels qui us supliquen; per la vostra misericòrdia, perdoneu-nos les culpes que tem la nostra consciència i concediu-nos allò que la nostra pregària no gosaria demanar”. Això, sempre “Per Crist Senyor nostre”. Déu és esplèndid en tota classe de concessions a les pregàries sobreactuades per la seva generositat. Excessiu a tot ser-ho, Déu! Tranquils que el nostre esclavatge no és res més que la disponibilitat a servir com Jesús ens ho recomanà i ho va fer, com Maria que posa l’èmfasi en la seva condició d’esclava i de serventa. Mai seran mèrits -tan escanyolits- els que ens portaran endavant en el servei de Déu i en l’Església. Precisament estic escrivint aquestes ratlles en el dia en que festegem la memòria de santa Teresa de l’Infant Jesús. Que va tenir una fe humil, però esplendorosa; fiava més en l’amor sentit, viscut i agraït de Déu que no pas pels seus mèrits. Una confiança plena i una disponibilitat exquisida en les petites coses de cada dia, que il·luminades per la FE guanyen el “somriure i les clucades d’ull de connivència, que la fan exclamar “Tot és gràcia”. Hem perdut la comptabilitat amb Déu! Perquè Ell no la porta, submergint-nos en la seva gràcia. El que importa és que ens deixem estimar i aleshores “fem el que vulguem”; més i tot: demanem que Luter ens empresti la seva convicció determinant: “Peca a mansalva, però tinguis una Fe més gran”. Déu sobretot.
Parlem massa de l’amor sense que ens rebotin al cor la cataracta de Pau als corintis (I Cor 13, 1ss): “l’amor és pacient, és bondadós, el qui estima no té enveja, no és presumit ni orgullós”, etcètera. Parlem més bé de la fe que és gratuïta, que és la clau dels que volen servir i que saben que tot és gratuït, que no podem argüir ni argumentar per mèrits mi serveis “comptables”. L’abandó d’un Charles de Foucauld: “Senyor, concediu-nos la fe. / La fe que arrenca la màscara del món/ i fa veure Déu en totes les coses./ la fe que fa veure tot sota una altra llum/ que ens mostra la grandesa de Déu/ i ens fa descobrir la nostra petitesa;/ que ens mostra el Crist/ allí on els nostres ulls només hi veuen un pobre./ que ens fa veure el nostre Salvador/ allí on el nostre gust només sent un tros de pa. / Senyor , concediu-nos aquesta fe/ que ens fa emprendre tot el que Déu vol/ sense dubtar, sense vergonya, ni temor, sense recular mai./ La fe que no tem ni els perills, ni el dolor, ni la mort:/ que sap caminar en la vida/ amb calma, pau i una profunda joia,/ i que estableix en el nostre esperit in deseiximent absolut/ envers tot, fora de Vós”. “Pare,/ jo m’abandono a Vós,/ feu de mi el que us plagui”. Teresina, té molt a dir-nos avui dia que sabem moltes mitges coses, és a dir que no sabem realment més que el que hem experimentat en el nostre viure de cada-dia. He rellegit diverses vegades el llibret que porta per títol: “Tot és gràcia, que ha vingut providencialment a les meves mans i que m’ha permès d’aprofundir en la seva espiritualitat de la infància. Al seu temps va estar de “moda”, ara, amb la suficiència que portem a sobre, ens cal descalçar-nos i anar a fons en el seu caminoi que és de persones adultes en la fe. En definitiva, és la lectura de la carta a Timoteu que llegirem avui. “Et recomano que procuris revifar el do de Déu que portes... L’Esperit que Déu ens ha donat no és de covardia, sinó de fermesa, d’amor i de seny. Viu en la fe i en l’amor de Jesucrist. El tresor que ens ha estat donat és valuós. Guarda’l amb la força de l’Esperit que viu en nosaltres.
P. Josep Mª Balcells.
Diumenge XXVII de durant l’any, 2 d’octubre del 2022 Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada