POBRES DELS POBRES II
El
Vaticà II va establir d’incorporar a la Litúrgia de la Paraula el que se’n diu la Lectura Contínua que
avui ho constatarem perquè les lectures corresponents a la litúrgia d’avui,
diumenge, són continuació de les del diumenge passat; té el tema dels pobres com a punt de mira i
consideració, amb més intensitat que
ahir. Seria bo que repasséssiu els textos anteriors per veure com concorden,
com aquell qui diu línia per línia seguida. Així podrem aprofundir més i més en
la Paraula!
El
pobretó Llàtzer (recordeu la dita catalana: “estava fet un pobre Llàtzer de
mi!) i posarem nom pompós al ricàs i potentat Epulò que així són noms parions,
de classe social. Lluc escriu en grec i així home ric (igual: Epuló, nom
genèric) Vistos així encara fan més sòrdida i punyent la paràbola, que -per
dir-ho així- es torna més “parabòlica”, desmesurada. Marx, la teologia de
l’alliberament, “la plebs is different”, la franquícia fiscal dels epulons. Ara
els avantatjats prenen el nom de unicornis (els que han arribat a comptar-ne de
1000 milions d’eurets cap en amunt, ai làs!); en quin món de móns vivim,
existim i som, econòmico-social, ai la
mare!
“De
pobres en tindreu a manta”, digué Jesús, per poder no només veure’ls i amb la
llagrimeta fàcil compadir-los, ai pobrets Llàtzers!; sinó per donar-los-hi el
cor, si possible, i la mà, però plena de quartets, per ajudar-los no amb el
peixet, sinó donant-los també la canya! Ja hem llegit Fratelli Tutti? Doncs que
esperem?
Els
pobres al carrer, que fa temps que “el carrer és seu”, que deia aquell... Els
tenim a peu de porta dels Epulons que pateixen de bulímia de tan tips i farts
que van. Són els de les dretes i
esquerres extremes de tota la vida, que “saben i no fan”: cínics, els que siguin;
ja ho diguérem la setmana passada, perduts en la immensitat del oblits
ideològics, utopies de cada dia o dies alterns... No saben, no voten.
Quina
paràbola més esqueixada. Jesús és el millor “Explica-Contes” de la història.
Què és una paràbola, sinó una simulació, un conte per reflexionar mainada i
grans i vells també? Aquesta història ve
a ser com un “bis” a la del diumenge passat, tot i que amb pinzellades més
gruixudes, per tal de fer-nos conscients que nosaltres “som d’aqueix món”? I no
sense deixar de percudir la nostra consciència de potser “gent de bé”, i/o
d’afilerats ves a saber on i per què. Mutis, secret.
El
final de la paràbola és ben dramàtic. Ni que vingués el “sursum corda” no seria
prou per franquejar la torre d’ivori on viuen els epulons, ni que no siguin “unicornis”.
Com advertir els germans i parentela
dels rics que com els seus ídols són de cartó-pedra: Mammon, i no hi
veuen, ni senten i fan llargues migdiades als tresillos, casolans com són: no
molesteu diuen i pensen, amb tal de no obrir la porta que no s’escapi
l’escalforeta ambiental. Endollats, collats a les exquisideses “privades”.
Jesús
que és un “explica-contes que domina l’ofici: hi afegeix -per contraposar la
compassió que no tenen els estadants-; deixa la nota costumista de que àdhuc els
gossos li llepen les úlceres. Ai, la intempèrie dels pobrets...
Immersos
en el relat, hem d’exclamar: Com hi ha món que en el més enllà l’Epuló de
marres encara s’atreveix a demanar a Abraham que el pobre Llàtzer li porti per a
sollevament un didalet d’aigua per apagar el foc que li cremen gola i entranya.
Més i tot. Ve el regateig, ben diferent del que feu en vida el mateix Abraham
per veure si amb 50, 30, uns quants només, Déu es deixava portar del bon cor i
salvava els familiars de la crema de Sodoma i Gomorra. L’Epuló vol fer mans i
mànegues per salvar del destí que ell pateix, per estalviar-lo a la parentela.
Quina contraposició amb un Abraham que sap de les misericòrdies de Déu. Mireu
com acaba el regateig: “Ni que ressuscités algú d’entre els morts no es
deixarien convèncer”. Noteu la inclusió implícita de Jesús ressuscitat en la
narració. Va bé de constatar-ho, perquè ens podem sentir al·ludits en major o
menor escala amb la colla del Epulons SA. No serem moguts! Pensem mig
endormiscats: “Quan largo me lo fiais”. Torni demà que l’amo no si pot posar,
la mentida de “posar” per “vol”. El suat sistema que fem servir per fugir
d`estudi.
Amós
no para i com les engalta! Per als rics sembla que tot són “flors i violes”. Amb
tot, els anuncia deportacions que era el que se solia fer quan un rei perdia la
guerra, tots -rics i pobres- tots exiliats, assentats de mala manera en terra
aliena. Això d’avui -tot i la desgràcia dels emigrants- no té amb l’antigor
punt de comparació! Acaba aquest punxegut text d’Amós: “així s’acaba l’orgia
dels vividors”.
Com
sempre el salm és un cant salvador de tots els oprimits, famèlics, presos,
cecs, vençuts, forasters, viudes i orfes, injustos i tota la “colla” dels
pobricons Llàtzers que en vida reben –en més- la desigualtat també de
garrotades; ara el Senyor fa justícia, per fi, “capgira els camins dels
injustos”.
Fem
la transició a l’avui. Comencem per la Col·lecta: que Déu ens perdona i ens
enriqueix amb la gràcia que ens prem a córrer (diu córrer, tant de bo!) cap
el terme promès i així “esdevindrem hereus (diu hereus!) dels béns celestials.
Quin respir. Ara els descartats són els primers per part de Déu: oh goig,
finalment!
A
l’aclamació -sempre il·luminadora i síntesi de l’evangeli que hi fa de portada
i d’invitació- és el meravellós “Bis” del diumenge passat. Jesús ho explica a
bastament: és el misteri de l’encarnació que fa que, essent Déu, s’anorrea i es
fa home i així hi ha la paradoxa de que fent-se pobre ens enriqueix a tota
dimensió i raig! Jesús porta a les mans
la sol·licitud i el tresor dels pobres, que tant són per Ell.
Pau
ens invita a llegir per enter aquests carta dirigida al seu deixeble preferit i
li diu afectuosament: “Home de Déu” i quin retrat-invitació fa més sentit i
sortit del cor paulí. Una crida suau a testimoniar lluitant en el noble combat
de la FE; i guanyar-se la vida eterna, què saborosa en llavis de Pau i de
Timoteu: Et recomano que guardis irreprensible i sense falta el manament rebut,
fins que es manifestarà Jesucrist, el nostre Senyor” I acabem amb l’última
pregària del final de la Missa: Que aquest sagrament de vida ens renovi
totalment, a fi que en la glòria siguem cohereus del vostre Fill, del qual
compartim cada vegada que anunciem la
seva mort”.
P. Josep Mª Balcells
Diumenge XXVI de durant l’any, 25 de setembre del 2022 Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada