POBRES DELS POBRES, ai!
Sembla
talment que aquest passatge d’Amós que podem llegir a la primera lectura s’hagi
escrit ahir mateix, tot i que té a la ratlla de més de dos mil·lennis i mig. És
d’un profeta que no era més que un petit ramader que pastura un xic ramadet de
res i conrea arbres fruiters i que va
ser cridat a fer esclatar improperis contra la gent poderosa del temps i lloc,
manifassers de mena. Estem a la part baixa de Judea. “El Senyor em va fer veure
una canya de collir fruit d’estiu”. Són
molt significatives en els profetes, tant les paraules com els gestos! Jo, que
soc de pagès, em fascina la imatge. Amb aquest tosc instrument no se n´hi
escaparà ni una de les més alteroses i
tot. Podrà així a cops de canya averar-les sense dificultat. Ho he vist amb la
recollida de les oliveres. El Senyor li diu: “ha arribat la collita”. S’hi
sumaran tots els pobles dels encontorns de Judea, sense que estalviï el mateix
Israel amb la seva veu aspra, com poques. Les hi engalta a fuetades. El tema és,
entre altres, el sempitern de la
injustícia i l’explotació dels pobres de sempre. La religió s’ha
nacionalitzat, s’han creat déus de fusta que no veuen ni senten, els idolets
que -quan manca el Déu-Pare de Jesús en sorgeixen
com bolets arreu, adés i ara. La cosa ve de lluny, ja t’ho dic jo! Tot, al
servei dels poderosos –ho torna a dir!- els del tron i l’altar- Vinga delmes i
almoines, a butxaca de quins? I a escanyar els pobres de solemnitat i sense,
llevada aquesta.
Si
poguéssiu llegir directament de la Bíblia us faríeu creus de com les remet i
engalta com sagetes que van al punt just de diana, sense error ni omissió; ...tots
ben retratats. Noteu l’aspror de les invectives: “s’abraonen; anorreen, els des/valguts
del país”. La lamentació sobre l’astúcia per trampejar a la descarada en minva
dels pobres mig escanyats. Sí, ja ho sabem que no són pas tots, només faltaria!,
però l’ambient és descaradament fraudulent. Tot plegat són els de sempre: a
tenir-ne els guanys corruptes i escàpols a tot deure i jutge. Corrupció i
impunitat, que em comentava un bisbe d’A. Llatina Res, la viva imatge de
sempre. I els “pagants”? Els de sempre! Acaba amb una predicció: “El Senyor ho jura per la glòria de Jacob: “No
oblidaré tot això que fan-féu! Anuncia el dia del judici de Déu. Hi haurà
escombrada final, llevat d’una mínima resta i de gent dreturera. Quina llàstima
que no estiguem avesats a llegir directament de la Bíblia! Són textos d’una
riquesa d’imaginació que pocs dels poetes més afamats no reeixirien mai a
pintar aquestes pàgines viscudes; abans, a la descarada; avui, amb mà
enguantada, pitjor: no comerç bastot,
amb mesures trucades; ara són els financers que hi posen mà anònima. Res que no
sigui d’aquest món nostre i ben nostre...
Fem
ara un salt de dos mil·lennis i mig i
ens plantem a l’actualitat amb “mascareta” d’amables colors i guants d’ant, asèptic.
Llegim, llegim a l’evangeli d’avui. Jesús utilitza la ironia moltes vegades de
forma que pica on fa mal, però sense acritud. És el Capítol 16 de Lluc que es
l’evangelista amb més acreditació de “teologia de l’alliberament”, sense comunistes
ni gent que s’hi assembli, però contundent i eficaç en valorar els pobres, i el
viure amb la beatitud de la pobresa de l’esperit: (primera benaurança). Venim
de l’evangeli del diumenge passat on Lluc ens posa les tres paràboles de la misericòrdia: el pastor que cerca
l’ovella –una sola- perduda; la dona que ha extraviat unes monedes de poc valor
però que per a ella en tenen, per úniques i la gran paràbola de l’impagable la
del Pare-Déu tot-amorós de tots els fills pròdigs que ens hem “polit”
l’herència de ser fills de la casa més que bona: -ho dic pel Pare-Paràs, bo i
ponderant-lo!- que ens voldria veure feliços a taula, fraternitzant amb tots
els germans. I nosaltres a “rodar-la” i a cercar golosament una felicitat
que Agustí ens diu que no la trobarem per fora, fins que no descobrim que o és
a dins o no en rajarà de cap de les maneres... Som uns adolescents empedreïts
de tota la vida: (ho dic?: avui més que mai. Perdó!) i ja és hora d’assentar el
cap i el cor; que tenim anys i ho hem de demostrar-ho: primer a nosaltres
mateixos i als altres amb saviesa apresa i amb poques paraules i amb gestos com
amb els que abracem els de casa, que som tots...
Amós
és el profeta més proper a la teologia de l’alliberament. Se les sabia totes de
veritat! Ara a nosaltres ens queda portar-ho als nostres dies i circumstàncies.
El salm és tan dur com Amós. El fonament de tota acció social la tenim en
l’aclamació: “Jesucrist, que és ric, es va fer pobre, perquè la seva pobresa ens enriquís.
Jesús es feu un “passavolant”. Tal com raja! Nosaltres anem fent el doble
joc, sense ni adonar-nos-en... Manca “grandesa” en el nostre viure cristià! Ho
dic per mi mateix...Ara haurien de venir els profetes del Nou Testament. El
primer de tots és el Papa Francesc que té com a lema del seu pontificat: ser
pobres i estar amb els pobres. No és res més que el que diu l’evangelista Lluc
que té les seves preferències: pobres en l’esperit, estar a favor dels
descartats, la doctrina social de l’Església és exigent i compromesa. No som
nosaltres els que hem de fer la “revolució”, ni amb armes ni disparant paraules
ofensives i feridores. Els dos amos i el tripijoc de posar la candela a totes
dues bandes. Voleu dir que no adorem més a Mammón (quin nom més expressiu!
Només fem que mamar des de ben petits i ens n’ha quedat el gust...) Déu només és revela als que són i es
consideren petits, senzills, els que han après que només som administradors, no
amos de res. Si el nostre tresor no el posem en Déu, tot se’ns corcarà. Hem de
rebaixar el tren-talgo de vida. Menys consum, menys mirar anuncis que engalipen
el més golosos i tots anem sobrers de sucre en la sang...
Pau demana
que puguem portar una vida tranquil·la i serena, tota donada a la pietat (*igual,
misericòrdia) i a l’honestedat. A continuació Pau ens prega de portar una vida
bona i agradable a Déu, el nostre salvador, que vol que TOTS els homes se
salvin i arribin al coneixement de la veritat (hi ha una veritat aparent,
mesurable i una altra més profunda que és la veritat-veritat). Aquesta no la
podem copsar, si no a condicions clares: Creure en el Déu de Jesucrist, que és
el de la veritat plena. Creure en el mitjancer Jesucrist que és donà Ell mateix
per rescatar-nos de nosaltres mateixos i de les nostres inveterades
“francesilles” de cap valor i de perdre els de veritat. Pau continua: jo soc
mestre per instruir-nos en la fe i en la veritat (aquella esmentada suara).
En
la col·lecta se’ns diu: “Oh Déu, Vós heu volgut que tota la “nostra” llei, la
que va viure i predicar Jesús, consistís en l’AMOR a Vós Pare de nostre Senyor
Jesucrist i al proïsme ( que són tots, a començar per cercles concèntrics:
primer els de casa (això no es pressuposa mai de mai; si això no funciona, no
ens en sortirem!); després, els de la família extensa; els amics, coneguts i
saludats; els pobres a qui hem d’assistir amb part dels nostres guanys, als
pobres de solemnitat, als de càritas, als passavolants com Jesús. Ens hi va la
vida eterna! Ara podria posar quisicoses de manual d’auto... Debades. Siguem
persones adultes en la fe. El sí és sí i el no és no: Això val també en la vida
social, cultural, es-pi-ri-tual. Ës o no és? No ens fem trampa a nosaltres
mateixos! Que és exigent? Els compromisos sempre són afortunadament ardits. No
comptem en la gràcia que ens meresqué el nostre Mestre, Jesús Senyor. Estigueu
bons com ens deia Pau a la segona lectura. En Pau.
P. Josep Mª Balcells.
Diumenge XXV de durant l’any, 18 de setembre del 2022 Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada