divendres, 30 d’agost del 2013

Homilia del diumenge 1 de setembre del 2013 del P. Jpsep Mª Balcells

                                                           LLOES  DISCRETES  SOBRE  L’HUMILITAT

·        Fill meu actua amb dolcesa en tot el que facis,
      i seràs més estimat que un home generós.
·        Com més important siguis, més humil t’has de fer,
      i llavors el Senyor et donarà els seus favors.
·        Els orgullosos i els superbs són molts,
      però el Senyor només revela als humils els seus secrets.
·        En efecte, el Senyor és molt poderós,
      però són els humils els qui el glorifiquen.
·        No busquis coses massa altes per a tu,
·        no investiguis el que està per damunt de les teves forces.
·        Reflexionna sobre els manaments que has rebut,
·        perquè no tens cap necessitat de doctrines amagades.
·        No t’ocupis en va d’allò que et sobrepassa;
·        Ja t’han ensenyat més coses de les que l’home pot comprendre.
·        Les especulacions han esgarriat molta gent;
·        falses suposicions han fet errar els seus pensaments.
·        Sense pupil.les, no tens llum per a veure-hi;
·        si no tens coneixement, no vulguis ensenyar.
·        L’home obstinat acabarà malament;
·        Qui estima el perill hi deixarà la vida.
·        L’home obstinat es carrega de penes;
·        el pecador acumula pecat sobre pecat.
·        La desgràcia de l’orgullós no té remei;
·        la mala herba ja hi ha fet arrels.
·        L’home intel·ligent medita els proverbis;
·        El desig del savi és saber escoltar.

Tot això és del llibre de l’Eclesiàstic en l’apartat “Ser humil” (3, 17- 29) Primera lectura.
Ara segueixo jo, sesne cap pretensió.

  1. Per ser humil cal primer treure pors i timideses.
  2. Hi ha d’haver suficient autoestima com per oblidar-se’n que ja la tens, o si  no hi ensopegaríem.
  3. La humilitat és cosa de maduresa.
  4. Es comença  massa d’hora a parlar d’humilitat: no és cosa de ni de nens ni de joves.
  5. És una paradoxa:per saber-se i fer-se petit, cal ser gran.
  6. L’humilitat és ambigua i contradictòria: cal ser gran per ser petit; cal ser petit per ser gran.
  7. L’humilitat ha se ser espontània, si no, resulta presumptuosa.
  8. Té aquestes dimensions: personal, relacional, amb la ciència i la natura, amb Déu.
  9. Acceptar de ser contradictoris en certa mesura; moments que sí, moments que no.
  10. Reconéixer que sabem poc i del poc qiue sabem en sabem ben poc.
  11. No donar-se ínfules.
  12. No cercar que us tinguin en bon concepte. Fer per fer i fer bé per fer bé, sense tenir en compte l’altre en cerca d’aplaudimnet, del que et tinguin en bon concepte.
  13. En món d’avui està muntat sobre el reconeixement, l’aparença, el glamour.
  14. Es parla d’excel·lències, de ser el número u, de ser un Cervell. ¿Bon camí?
  15. Abans de ser humil cal ser senzill, cordial, proper.
  16. L’ambiciós no arribarà mai a ser humil.
  17. Cal saber estar content i agraït amb el que sóc i faig.
  18. A l’arrel de qualsevol perfecció hi ha l’humilitat que tot ho sostè i aguanta.
  19. Saber estar on s’ha d’estar, sense que es noti; no al mig com el dijous.
  20. No et facis veure. Ja ho veuran si tens saviesa oportunament.
  21. No interrumpeixis qui està parlant, ni vulguis imposar el teu criteri.
  22. Pel que és urgent i necessari, rapidesa; pel que no té major  importància no oblidis que estàs en deute, i pel que no és important no corris, pren-te temps per pensar com ho faràs millor.
  23. L’hipocresia és la part fosca de la humilitat.
  24. Gestionar bé el present i ves pensant poc a poc en el futur.
  25. No preocupar-se, ni transmetre preocupacions. No siguis neguitós ni en posis els altres
  26. Una cosa a cada temps i una darrere l’altra.
  27. Dóna’t una oportunitat més; no més de tres en total.
  28. No et contradiguis ni t’autoexcusis.
  29. No cerquis la recompensa pel que fas; prou que es nota si no ets desinteressat, o no.
  30. Amb un gràcies ben sentit ja n’hi ha ben bé prou.
  31. A taula es veu la veritat de les persones.
  32. Val més la privacitat que un treball ben reeconegut. El bé com més anònim, millor
  33. No digius “jo” massa sovint.
  34. Fer un elogi discreta a qui s’ho mereix fa el bon conviure.
  35. Passada un reunió fes la pel·lícula de qui, quan i com ha parlat més.
  36. Procura no repetir-te, si n’ets conscient, mal; si no, mira la cara dels altres i ho entendràs.
  37. Ser humil va de coll amb saber perdonar.
  38. No discuteixis. Si l’altre escolta, parla; si vol tenir la raó, calla.
  39. Cadascú té el seu llibre de bons costums: convé repassar-lo de quan en quan.
  40. Primer: discerniment, dóna voltes, no massa; segon: calla més que parla; tercer: sentit comú; quart: no vulguis tenir la raó, la veritat és inaccessible i polièdrica.
  41. El Kempis està ple de consideracions sobre la humilitat. No tot és vàlid, però molta cosa té vigència i encara dóna vigor espiritual.
  42. Humilitat ve d’”humus”, terra, argila. Quina grandesa la nostra, modelats per Déu, el millor ceramista de qui se’n coneixen tantíssimes obres: una ets tu. La gràcia ve de les mans del Diví Terrissaire i de la ductilitat nostra a les seves mans. La cosa ens l’havíem agafats pel cantó fúnebre del dímecres de cendra, però hi ha el vessant de la bellesa “obra d’autor”; no de motlle…Ets únic.                      
  43. “Si vivim gràcies a l’Esperit comportem-nos d’acord amb l’Esperit. No sigueu arrogants, provocant-vos i envejant-vos els uns als altres… Si algú es pensa ser alguna cosa, quan de fet no és res, s’enganya a si mateix. Més aviat, que cadascú examini la seva pròpia conduca; llavors, si troba motius per a gloriar-se, serà veient-se a ell mateix i no comparant.se amb els altres. Cadascú ha de fer la seva pròpia tasca” (als Gàlates).
  44. “Tothom qui s’enalteix serà humiliat; però el qui s’humilia serà enaltit”.
  45. “Accepteu el meu jou i feu-vos deixebles meus, que jo sóc benèvol i humil de cor”.

            Diumenge XXII de durant l’any, 1 de setembre de 2013   Barcelona

divendres, 23 d’agost del 2013

Homilia del diumenge 25 d'agost de 2013 del P. Josep Mª Balcells

LA  GRAN  I  INQUIETANT  PREGUNTA

                                               És tan humana la pregunta com la que es bescanvien els estudiants en sortir de l’examen ,de qualsevol prova selectiva: ¿Què, com t’ha anat? ¿T’han aprovat? Ja posats dins l’evangeli, més d’una vegada surt semblant pregunta: “Senyor, ¿són pocs els que se salven?” Recordeu respecte als rics, també el passatge del descasats. La pregunta tal i com està expressada pressuposa que seran pocs. (Ja ho sabem que la resposta en part està ja condicionada per la pregunta i pel to en què es fa. La pregunta en qüestió pressuposa una mentalitat restrictiva). Hi ha preguntes que no es poden fer a Jesús perquè sempre les eludeix. És comprensible, però, que la faci qualsevol. Segons l’evangeli no se’n deriva ni que fos un deixeble qui la fes. “Algun passant”. És la pregunta que la fa aquell que veu –si ho veu! - que el cristianisme és minimalista. Que amb poca cosa ja en té prou per salvar els mobles. La resposta de Jesús, que en realitat no és cap resposta. La resposta, dic,  de Jesús és la que es mereix el to de la pregunta: “Porta estreta i cua, cops de colze, etc. Aquest programa i estil de viure –si és que se’n pot dir programa- no porta a res. Ben diferent la pregunta del jove ric: “Mestre, ¿quina cosa ona haig de fer per obtenir la vida eterna. Jesús diu: Si vols ser perfecte, vés ven tot el que tens i dóna-ho als pobres, i tindràs un tresor en el cel. Després vine  segueix-me” Llàstima de com va acabar amb una doble tristesa: la de Jesús i la del jove...

                                               Tot està pensat per fer l’entrada per les portes principals (se suposa que el símbol és la ciutat de la nova Sió o la que pressuposa la ciutat de la Jerusalem celestial. Tot té evidentment un preu. Si jo valoro si em salvaré pels pèls, vol dir que no he entès ni he entrat en la proclama i la dinàmica del Regne. Això, aquesta manera de pensar era bastant freqüent. Tenir els papers en regla. “L’extrema unció tant en sentit del costum usual (en sentit literalíssim amb la manera com es deia fa ja temps, quan el mort era encara a les últimes; quan estava encara un mica calent. Això, aquesta manera de pensar i de fer era basant freqüent. Aquest és l’evangeli de les “bones persones” i n’hi ha tantes. Déu -em permeto dir- els salvarà  fent-se mitja trampeta Ell mateix. “Vine beneitó (no beneït ) del meu Pare, apa, passa endavant. Tindràs tota una llarga eternitat per arribar a entendre qui és Jesús, el Crist; què vol dir  el Regne. En entrar al cel et donaran un NT. i l’hauràs de llegir eternament a fi d’anar entrant en el què signfica ser no creient, no practicant, sabedor d’oïdes tu que has sordejat des de  ben aviat. I de la Missa ni la meitat. Catòlics de tradició constrictiva. Quina imatge de Déu!

                                               “Jo et volia que experimentessis  que ets fill meu, et volia germà, et volia compromès amb el bé possible. Passa que t’ha salvat la bondat que a fi de comptes era jo mateix que te l’havia donat. ¿No veus que tot  és de regal, apa que seràs estimat ni que siguis dels últims de les cues de la porta estreta. Llegim evangeli avall que és pels que estant avesats a sentir que tot va per als altres. “Correu”. Apa espavileu-vos si voleu ser dels primers ni que només sigui dels de la porta estreta. ¿Què no heu llegit les paràboles  en les que el Pare fa de protagonista? ¿què no veus que la  paràbola no està fonamentada sobre la teva poca exigua bondat, sinó sobre la sobreabundància de la del teu Pare? ¿Què has entès del teu Pare? És la part exhortativa de l’evangeli que vol estimular a córrer. No hi vagis així desmenjat, que faràs salat per la munió que t’haurà passat davant per aquells que encara que tard hauran  entès com anaven les coses... Tot té una mesura justa: “Us asseguro que molts voldran entrar i no podran. Només corrent i de valent pots recuperar temps i “guanyar-te” l’entrada.

                                               I ara ve la grossa. Se suposa que arribeu a l’entrada de nit i ja les portes estan tancades. És tard i nit fosca. Ja pots cridar, ja pots esgargamellar-te, ja pots explicitar el teu curriculum com a deixeble: menjàvem i bevíem amb vós i predicàveu pels nostres carrers. Em coneixeu de sobres, eh! “No sé d’on sou”. Fixem-nos que ho repeteix dues vegades. Hi estàveu però no hi éreu... Tot es compte un per un. No val el grupet, la gernació enmig de la qual hi estàveu. Tu ets qui ha de respondre per tu. Paraules de rebuig: “lluny de mi, tots vosaltres que obràveu el mal”.

                                   Ell, el Pare, el seu fill i l’Esperit de Déu volen “omplir”el cel. Els evangelis en van plens d’aquesta voluntat dels Tres. Atenció que ara és una crida més: t’esperen: ets fill, ets germà, ets tu l’elegit... Quin sentit té dir la Missa per a unes quantes persones esparpellades. Vol família. Vol família gran. ¿Seràs substituït? ¿És que pot ser substituir un que és conegut, és esperat, és invitat, és comensal, és estimat?

                                               Vindran a la taula del Regne a fer de comensals els Patriarques i amb gent dels quatre punts de l’horitzó. Estaves destinat a ser dels primers i seràs  -amb sort- dels darrers. Malaguanyat, malaguanyat, deixem-ho repetir: Malguanyat. Déu et segueix amorosament els passos, però tu vas sortir rebec i ni la força de l’amor de Déu va poder tirar-te l’àncora perquè  canviessis de rumb que et portava equivocat. Mira si és forta i recalcitrant la teva voluntat. Oh, sí, ¡la lli-ber-tat!- ¡que ja som una mica grandets per creure en els miratges!

                                               Tot això t’és dit –i m’és dit per a mi mateix. Vull dir d’una vegada per sempre que quan parlo de tu i per a tu, sempre hi ha inclòs el parlar per a mi.

Afegeix la llegenda
                                               L’evangeli és exhortatiu, per això fem la cara que fem molts i com aquell desastrat que mai es mirava al mirall i el dia que ho féu tot sorprès digué:  “i aquest, ¿qui és?, reflectit pel mirall.

                                               Jo començo a córrer, ¿per què no hi anem tots junts, que la companyia fa més comportable el camí? I corrent, corrent veurem els que joiosos s’encaminen cap a les portes grans, i ens en venen ganes de seguir-los. Apa endavant, ara via estreta, després si ens entren les ganes d’apretar el pas, potser acabarem amb els que s’ho han agafat amb ganes i sabent quelcom del misteri del Regne. Jo em poso a alleugerir el pas, que potser portem un xic de retard. Després tot són embussos i empentes. Prenem-nos-ho amb temps i amb calma. Déu no va crear la humanitat per els mediocres; aquests som nosaltres en tot cas. I què gran que ens ve el Regne de Déu!  I això que dient ben sovint: “Vingui a nosaltres el vostre Regne”.

   Diumenge XXI de durant l’any, 25 d’agost de 2013, Festa de Sant Josep de Calassanç.  Bacelona

diumenge, 18 d’agost del 2013

Homilia del diumenge 18/07/2013 del P. Josep Mª Balcells

                                   LA  DIVISIÓ  ÉS  UN  FET

                                               Només encetar l’evangeli d’avui ens venç la perplexitat. Quin  Jesús més dur i podríem dir més en contradicció amb les imatges que ens hem anat fent la llarg del nostre recorregut cristià. Semblen talment contraposades a les que després d’un recorregut ideal o idealitzat hem anat guanyant com per  anar enriquint la nostra fe. Per saber-lo entendre una mica més hem d’anar al context de tot el capítol 13è de Lluc (particularitzo: necessitat de convertir-se; paràbola de la figuera estèril; la dificultat d’entrada al Regne de Déu) i veurem que el 12è té també un mateix fil conductor més enllà de les expressions que s’utilitzen. El fons comú seria la invitació a la confiança, a forçar l’entrada al Regne, traduïda segons la “passió serena” de Jesús que manifesta l’amargor del cor: no l’han entès...
 Em ve pel cap aquesta obra clàssica de Tirso de Molina: “Condenado por desconfiado”; aquí podria ser a la inversa: condemnat per “confiat”. Tot és gràcia però amb correspondència per part nostra. La divisió a casa dit tan gràficament avui és més evident que mai i és motiu de sofriment pels pares, i els avis... No entrem en temes religiosos en les converses familiars per no fer patent la divisió i en definitiva per evitar el malhumor. Jesús gràficament oposa a la divisió la pau; ja està dit tot. Aquests capítols són tan evangèlics com els altres. I a més són tan reals com la vida mateixa.

                                               Faig un assaig aproximatiu de la figura que ha tingut (o té encara) Jesús en la mentalitat de molts cristians:
  • Des d’un Jesús més identificat com al Déu mal comprès de l’AT. Déu prompte a condemnar a la tortura de la consciència, amb una llista de pecats amb efectes col·laterals, gairebé un raïm o un cistell de cireres. Tots “empecatats” i amb un infern amb la gola sempre oberta, gens amable i allò que és pitjor: res evangèlic. Inventat per tradicions de qui sap quan. Amb la por a sobre... Caldria repensar-ho. Sembla com si la psicologia no tingués rang universitari. Perquè ho defugim i encara estem entestats a deixar les coses com sempre, quan han canviat  en la vida de cada dia. Només demano que es miri amb amor tanta mala consciència que hem creat i que en comptes de millorar no fa altra cosa que acréixer el desfici i les pors. Jo no sóc ningú per portar solucions, sí per notar que les coses no funcionen. Pregunteu-ho als sacerdots-pastors.
  • Un Jesús dolç i, més, mel·liflu representat per un sagrat Cor, refugi i escut contra les insídies diabòliques. “Beneiré la casa on hi hagi la imatge del meu cor. Quantes portes el tenien més amunt del picador!!
  • Després es passà a un Jesús humà a la nostra manera, no a la seva que és la divina. Un Jesús fàcil de complaure’l, tou i que tot ho dóna per bo...
  • Avui s’ha passat al Jesús misericordiós, que fa de la misericòrdia el tret fonamental d’ell mateix i dels cristians. Vol dir just, vol dir amb una declarada preferència pels pobres i marginats i que posa juntes la pau i la justícia. Sense una no hi pot haver l’altra. Són consanguínies.
  • Avui –a l’evangeli- se’ns presenta un Jesús que en un moment d’una certa intimitat personal desferma els sentiments més fons. Jesús és un home de principis, conscient d’una missió que ha d’afectar tothom. Llegiu els contextos i sense perdre valor agafen una altra lectura: Sigueu conscients dels moments (signes del temps) que esteu vivint per entendre no fets particulars sinó sentit i motivació d’una vida singular, la de Jesús, única

                                               M’han sortit aquestes facetes, però jo sé que n’hi ha moltes altres i que en  l’entremig hi som nosaltres. Bé podríem fer-nos ara la pregunta: ¿I vosaltres qui creieu que sóc jo? De quan  en quan Jesús deixa anar que els mateixos deixebles no l’acaben d’entendre. Llegint certs passatges dels evangelis no és estrany que alguns periodistes li facin aquesta pregunta: ¿Jesús era un revolucionari? Pagola que era l’entrevistat mig rient digué: la revolució de Jesús era la d’estendre el Regne de Déu i per això no valen les violències contra els altres; en tot cas la violència contra un mateix i recalcant que només entren en el Regne de Déu els que es fan violència a si mateixos, no física sinó espiritual i evangèlica. Recordeu Camilo Torres que agafà un fusell a nom de l’evangeli. Estem ben lluny d’aquestes lectures de l’evangeli...

                                               Acaba l’evangeli d’avui fent una al·lusió als signes dels temps. Avui l’expressió no se sent com se sentia en temps de Joan XXIII. És un retret que fa Jesús a la seva generació que saben de tot el que fa a la “meteorologia de la pagesia i que passen de llarg de fer un discerniment dels temps espirituals. I passen de llarg tantes ofertes, tantes oportunitats davant del fenomen Jesús. Una societat ritualista i moralista no és estrany que no l’entenguin o  que no la vulguin entendre perquè va a fons i compromet la vida tota, les relacions. S’ha d’actuar amb urgència o, si no, passa allò del Lampedusa: canviar fluixet fluixet per no haver de canviar profundament.

                                               Sant Ignasi en els seus Exercicis invita a discernir (garbellar) la pròpia vida. Veient-se un retratat, veient les tendències que conformen la pròpia manera de ser. La vida no va de joc. Ens fa mal pensar que la felicitat és la finalitat del viure. Això no surt de l’evangeli, tot i que diu com a proemi del Sermó de la Muntanya: “Benaurats, Feliços”. La felicitat és una conseqüència sempre, no la finalitat directa del pensar, sentir, viure i actuar.  Avui seria bo prendre el llibre de la pròpia vida, també l’evangeli i buscar un recer per trobar-vos a vosaltres mateixos i donar resposta a Jesús:”¿Per què no discerniu vosaltres mateixos allò que convé fer?” Les vacances són un temps molt propici per fer una panoràmica sobre la nostra vida i sobre el per què del què...


            Diumenge XX de durant l’any, 17 d’agost de 2013.    Barcelona

dissabte, 10 d’agost del 2013

Homilia del diumenge 11/08/2013 del P. Josep Mª Balcells

ENCARA –I MÉS- L’ANY DE LA FE

                                   “Poble de Déu, Poble en marxa, junts fem camí. Poble de Déu, Església que avança; el Regne ja és aquí”,diumenge rere diumenge,  anem aprofundint els camins de la nostra fe, si en nosaltres ha tingut ressò la dedicació a l’Any de la Fe és una sort i una meravella. Primer de tot cal ser agraït. Perquè estar interessat en el tema vital de la fe és tot un do i una gràcia de la que possiblement encara no en siguem massa conscients, però aquesta és la realitat objectiva. Diu l’evangeli d’avui: “Tothom exigeix molt d’aquells a qui ha donat molt, tothom reclama més d’aquells a qui ha prestat més”. És natural, i més encara, és una qüestió de sensibilitat i de consciència. Qui és conscient de que ha rebut el “tresor de la fe” (la perla fina de l’evangeli) ha de fer-se digne (millor seria dir: fer-se’n menys indigne) de posar la fe en tot el nostre viure plural. La fe no és per a quan ens posem a pregar, sinó que ha d’estar entroncada amb la vida. En diem vida de fe! Com més fe, més vida; com més vida, més fe. Hi ha una oració sobre les ofrenes que s’interna en el sentit de la fe com a do i com a procés. Diu: “Senyor, acolliu favorablement els dons de la vostra Església, ja que sou Vós qui ens heu permès d’oferir-vos-els i vós mateix els transformeu en el sagrament de la nostra salvació. Déu dóna abundosament la fe (do) i nosaltres l’oferim a Vós i un do rebut i ofert es transforma (en ofrena) en el sagrament de la nostra salvació. Recordeu que després de les consagracions exclamem: “Misteri de la fe”: -anunciem la vostra- -nostra mort (redempció); -confessem la vostra-nostra resurrecció; -esperem el vostre retorn (“Jo estaré amb vosaltres cada dia fins a la fi del temps. Senyor Jesús”.(És el  segon retorn de sant Bernat: encarnació – inhabitació – final del temps)

                                   Tot l’AT. està basat en fer sovint exercicis de memòria de les grans “gestes” que el Senyor va fer per alliberar el que farà d’ells el seu poble sant. Com més recordes, més valuós i agraït es torna la gesta que Ell obrà. Passeu-ho de pares a fills, canteu-ho sovint. El cant esdevé pregària i posa en moviment els millors sentiments del cor. Poble que no canta es torna enterc, els sentiments s’afebleixen i oblida ses arrels... Una part important per als israelites són els salms que eren cantats...

                                   A la segona lectura l’autor de l’epístola als hebreus fa un panoràmica de tot l’AT. des de la vivència de l fe. Atenció a la definició de la fe. Primer que tot: Vejam: La fe no és solament un desig, és posseir, tenir, viure anticipadament els béns que esperem. És tot el que serà el nostre futur, viscut en la limitada manera humana d’una forma present. Una anticipació: fer un tast, una primera fruïció del que serà la plenitud que ens espera. No sabem què serà el cel, però ja ara en podem sospitar el què serà per l’acció de l’Esperit que no falta si no fallem nosaltres. Se’ns ha parlat molt de l’amor, i amb tota la raó, però per Joan i Pau fe i amor són germanes i tot el que es pot dir de l’una és pot dir també de l’altra. Amb l’esperança fan les “tres bessones” teologals. Ho són i ho demostren que en són, de bessones... Juntes, ben avingudes.

                                   Posseir: quina paraula més humana i, més, evangèlica: Pregustar, preveure, pre-intiur, preparar-se, tastar el bé superior que és Déu. Tenir el bé de Déu ara ja aquí, de forma que quanta més fe més possessió. Ara estem en gestació: som, però no encara del tot. La fe es mesura per la vivència, presència, acció de Déu que tenim ara. Pobresa de fe, pobresa de la experiència de Déu: van juntes, una mesura l’altra. Pobresa, oi que si, la nostra?

                                   “Conèixer per endavant allò que encara no veiem”. Conèixer vol dir experimentar. Déu no és una idea. No és una qüestió de racionalitat. Tan elevat és aquest no coneixement de veritat que és inexplicable. Sant Pau que ho va experimentar ho deixa en l’inefable; no ho sap dir, li falten paraules. Experiència per la qual –tan elevat és aquest nou coneixement que no es veu en cor de dir-nos res més perquè excedeix tota parla, sentiments i sensacions. Parla de que ara mirem com en un mirall i encara no prou net. Expressar, no; experimentar i gaudir, això sí, a la nostra mesura.

                                   Després de la definició fa una lloa dels patriarques, com una lletania d’acció de gràcies de la fe que es basa en les promeses que Déu féu als patriarques, des de Abraham, anomenat el nostre pare en la fe i tots els que seguiren després. Comença cada paràgraf amb l’expressió: “Gràcies a la fe” Dirà al final del capítol: “tots aquests han merescut per la seva fe el testimoni de l’Escriptura, però no van obtenir el que Déu havia promès, perquè ell, que ens tenis preparada una sort millor, no volia que arribessin a la plenitud sense nosaltres. Així, doncs,  també nosaltres, envoltats d’un núvol tan gran de testimonis, traguem-nos tot impediment... llancem-nos a córrer sense defallir en la prova que ens és proposada. Tinguem la mirada fixa en Jesús, el qui ens ha de guiar pel camí de la fe i el qui porta a la plenitud”.

            la fe. De fet Benet XVI ja la tenia gairebé acabada. El papa Francesc en un altre gest de cortesia se l’ha fet seva afegint-hi el que millor li ha semblat. Es noten els dos estils ben diferents. Ja sabem que les encícliques prenen títol  de les dues primeres paraules. Com que l’edició base és sempre en llatí aquesta es titula LUMEN FIDEI. Em va agradar molt una traducció no literal però ben significativa: LA FE VEU. És una altra mirada al nostre món que un veu des d’una nova perspectiva i que ho abasta tot. No deixa de veure l’objectivitat (?) de coses, esdeveniments i persones, però les sap veure des d’una nova manera de veure, diríem des de l’evangeli i això porta moltes sorpreses, estímuls i creativitat, etc, etc... Acaba amb una pregària a la Mare de Déu i la vull posar:
                       Que jo sàpiga s’ha donat últimament un fet insòlit: els dos papes darrers han escrit tots junts una encíclica sobre
           
                                   “Ens dirigim tot pregant a Maria, Mare de l’Església, mare de la nostra fe. Mare, ajuda la nostra fe i dóna’ns finor d’oïda a la Paraula per tal que sapiguem reconèixer la veu de Déu i la seva crida. Aviva en nosaltres el desig de seguir els nostres passos, deixant la nostra terra i confiant en la seva promesa. Ajuda’ns a deixar-nos “tocar” pel seu amor, perquè puguem “Tocar-lo” en la fe. Ajuda’ns a confiar-nos plenament en ell, a créixer en el seu amor sobretot en els moments de tribulació i de creu, quan la nostra fe està cridada a créixer i a madurar. Sembra en la nostra fe l’alegria del Ressuscitat. Recorda’ns que qui creu no està mai sol. Ensenya’ns a mirar amb els ulls de Jesús, per a que Ell sigui llum en el nostre camí. I per a què aquesta Ell sigui  llum en el nostre camí, I per a que aquesta llum de la fe creixi contínuament en nosaltres, fins que arribi el dia sense posta que és el mateix Crist, el teu Fill , nostre Senyor”

                                   Només una nota molt significativa. Firma: Franciscus, i res més. Un petit detall, però anem per bon camí. Gràcies, Francesc. És com si ho diguéssim a un amic. Mai vist. Aprofitem-ho ben de cor.


            Diumenge XIX de durant l’any, 11 d’agost del 2013  Barcelona

diumenge, 4 d’agost del 2013

Homilia del diumenge 04/08/2013 del P. Josep Mª Balcells

L’AMOR AL DINER ÉS UNA IDOLATRIA

Sorpresa, si no estupefacció van produir la primeres paraules de Francesc, el nostre Papa: “Vull una Església pobra i per als pobres”. Res de discursos, res , res d’encícliques,n que un percentatge gran de cristians que no s’han llegit ni es llegiràn mai, de les quals  àdhuc ignoren la seva existència. Avui vigeix un llenguatge més concís i més directe, res de retòriques ni de literatures. Dir-ho tot en 144 lletres. Tornem al Papa: “Vull una Església pobra”. Per aconseguir-ho el que caldrà primerament és “empobrir-la”; treure tanta farramalla que s’ha anat acumulant a través de segles que anaven en direcció inversa: l’enriquiment. I a més amb arguments que són fal·làcies: “per a Déu el millor: or i pedreria”. Veurem com s’ho fa ( i com l’acompanyem!) Ja ha començat: traien distàncies. El diner fa classe i la classe es fa fortalesa i castell i fa elit. No tothom hi pot entrar si no és de la “casta”¿L’heu vist com es barreja amb tota mena de gent. No hi a ningú que no el reconeix-hi com a Papa, però ell es presenta tan sols com a bisbe de Roma. Ja el primer parpelleig en tota la gernació que l’estava esperant a la plaça de sant Pere en el balcó del Habemus Papam, sense els oripells dels anteriors demana que l’acompanyem a resar un parenostre per a l’Església, que és una de les grans riqueses que té l’Església. Salutació familiar, sense cants i després sabem que s’ha quedat a Santa Marta, alberg per a tanta “gent” que va i ve pel Vaticà a fer-hi gestions. Ell els vol veure de prop, vol parlar amb ells. Res de la “flota vaticana”, un cotxe modest. Viatges en línies normals. ¿L’heu vist pujant les escales com tothom portant-se la maleta? I més coses que en sabrem perquè no para de trencar allò que en diuen el “protocol”. Aquí tenim una versió d’una església pobra. Després li vindran els maldecaps de la Banca Vaticana i haurà d’aixecar i espolsar moltes catifes. Preguem perquè se’n surti que aquesta és de les grosses...

                                   No sé si recordeu el Manifest de les Catacumbes. Busqueu-lo que s’ha difós moltes vegades. Aneu posant una creu a allò que creieu que ja es va fent, ell i altres bisbes d’AL. Són segles d’arterioesclerosi. Allà parla del “despullament dels bisbes; podriem fer en paral·lel el que ens pertoca a nosaltres. A vegades només un nom, una actitud deixa entreveure el fons de foscúries de segles. Jesús com a premissa de tot seguiment apunta a aprimar diners, compartir-los amb els pobres i anar-hi després en seguiment d’ell. Que per viatjar a “la evangèlica” hi hem d’anar amb un equipatge lleuger. Llegiu com envia els seus deixebles a  anar a predicar i veureu quanta “Tona” ens és sobrera.

                                   Ara us vull avisar: no és possible “deixar res” sense “arrencarnos-ho del cor. Serà una lluita de despullament de coses,  que començant per les supèrflues ens anirem quedant mica a mica amb les necessàries. Ens diran  exagerats. Totes les reformes a l’Església han començat per la pobresa. Comencem per poc –ho demana qualsevol pedagogia-.

                                   El periodista Juliana titula un recent article seu: “Francesc entra a la Selva Negre”, fent al·lusió a Dant. És l’espinós tema de la Banca Vaticana i de l’anomenat IOR. Tot això ha portat molts maldecaps des de fa temps i sembla que  ara el Papa hi vol posar ordre i transparència. El món de les finances és dels més obscurs i si hi vol posar llum i taquígrafs li costarà. Però el fet de no deixar-ho per més endavant ja mostra la determinació de donar una altra visió de l’Església pobra. Li desitgem audàcia i que no es quedi en el mar procel·lós de la banca sinó que miri de deixar privilegis que tenen anys de cristianitat a sobre,  però que ara en un a societat laica cal posar-nos en igualtat de tractes legals. Jo m’hi marejo en aquest intrincat món de les finances i només li auguro sort i claredat...

                                   Hi ha una segona part del seu programa i divisa: “Una Església bolcada en favor dels pobres”. Aquí el camp és immens i el moment que estem vivint el fa oportú per la situació de pobresa rampant i en baixada directa. No està a les nostres mans tenir accés a l’economia de les altures. Qui hi sigui com a cristià que  és que no oblidi el tractat sobre la justícia i que per tant no es pot fer ni tan sols còmplice de tercera mà i que hi ha un principi preferencial dreprès en el Vaticà II sobre l’opció preferencial en favor dels pobres. Els grans sistemes han fet fallida  en aquest sentit i han traït desvergonyidament a la seva idea de justícia distributiva i compensatòria...

                                   Cadascú de nosaltres tenim un redós on la pobresa, si no la misèria, es fa patent. No n’hi ha prou amb l’austeritat (Pau en parla a la segona lectura) que és ètica personal; s’ha d’arribar als pobres –coneguts o vergonyants‑ de la vora. Recordem que només esdevenen proïsmes si sabem atendre’ls amb discreció i amb tracte personal. Tenim Càritas Parroquial, tenim ONG que són transparents i fiables. Es viu una certa emulació que tenen D.O. Que un se’n pot refiar que no es perdrà res pel camí entre el donador i el receptor. No podem arribar massa enllà, però que això no ens faci quedar massa ençà. Els que podeu posar en els vostres pressupostos una paraula meravellosa : obres de Misericòrdia, tenint en compte que n’hi ha més de les que posa el catecisme i no tot és material solament. Aquí hem de posar l’apartat del voluntariat de tota mena. Recordeu el capítol 25 de Mateu, punt clau de la nostra valoració com a cristians: ·Tot el que feu a qui sigui, en definitiva Jesús n’és el recipendiari.

                                   Avui el camp està obertíssim. Només cal voluntat, encert, saber compartir i generositat.  Jesús us ho pagarà amb més alts graus d’amistat. Segur, seguríssim.

                                   Farem bé de llegir les homilies del Papa: ara al Brasil ha fet autocrítica dient que hem fet una Església massa freda, massa autorreferencial, presonera del seu propi llenguatge rígid. Demana una visó humanista de l’Església. Té la paraula màgica per desembullar tots els problemes: diàleg, diàleg, diàleg.

                                   Aquest Pap és un do de Déu: aprofitem-lo, preguem per ell i fem actuacions similars  les seves, salvades les distàncies. Déu ens està visitant...


                        Diumenge XVIII de durant l’any, 4 d’agost del 2013  Barcelona