És
tan humana la pregunta com la que es bescanvien els estudiants en sortir
de l’examen ,de qualsevol prova selectiva: ¿Què, com t’ha anat? ¿T’han aprovat?
Ja posats dins l’evangeli, més d’una vegada surt semblant pregunta: “Senyor,
¿són pocs els que se salven?” Recordeu respecte als rics, també el passatge del
descasats. La pregunta tal i com està expressada pressuposa que seran pocs. (Ja
ho sabem que la resposta en part està ja condicionada per la pregunta i pel to en
què es fa. La pregunta en qüestió pressuposa una mentalitat restrictiva). Hi ha
preguntes que no es poden fer a Jesús perquè sempre les eludeix. És
comprensible, però, que la faci qualsevol. Segons l’evangeli no se’n deriva ni que
fos un deixeble qui la fes. “Algun passant”. És la pregunta que la fa aquell
que veu –si ho veu! - que el cristianisme és minimalista. Que amb poca cosa ja
en té prou per salvar els mobles. La resposta de Jesús, que en realitat no és
cap resposta. La resposta, dic, de Jesús
és la que es mereix el
to de la pregunta: “Porta estreta i cua, cops de colze, etc. Aquest programa i
estil de viure –si és que se’n pot dir programa- no porta a res. Ben diferent
la pregunta del jove ric: “Mestre, ¿quina cosa ona haig de fer per obtenir la vida
eterna. Jesús diu: Si vols ser perfecte, vés ven tot el que tens i dóna-ho als
pobres, i tindràs un tresor en el cel. Després vine segueix-me” Llàstima de com va acabar amb una
doble tristesa: la de Jesús
i la del jove...
Tot
està pensat per fer l’entrada per les portes principals (se suposa que el
símbol és la ciutat de la
nova Sió o la que pressuposa la ciutat de la Jerusalem
celestial. Tot té evidentment un preu. Si jo valoro si em salvaré pels pèls,
vol dir que no he entès ni he entrat en la proclama i la dinàmica del Regne.
Això, aquesta manera de pensar era bastant freqüent. Tenir els papers en regla.
“L’extrema unció tant en sentit del costum usual (en sentit literalíssim amb la
manera com es deia fa ja temps, quan el mort era encara a les últimes; quan
estava encara un mica calent. Això, aquesta manera de pensar i de fer era
basant freqüent. Aquest és l’evangeli de les “bones persones” i n’hi ha tantes.
Déu -em permeto dir- els salvarà fent-se
mitja trampeta Ell mateix. “Vine beneitó (no beneït ) del meu Pare, apa, passa
endavant. Tindràs tota una llarga eternitat per arribar a entendre qui és
Jesús, el Crist; què vol dir el Regne. En
entrar al cel et donaran un NT. i l’hauràs de llegir eternament a fi d’anar
entrant en el què signfica ser no creient, no practicant, sabedor d’oïdes tu
que has sordejat des de ben aviat. I de
la Missa ni la
meitat. Catòlics de tradició constrictiva. Quina imatge de
Déu!
“Jo
et volia que experimentessis que ets
fill meu, et volia germà, et volia compromès amb el bé possible. Passa que t’ha
salvat la bondat que a fi de comptes era jo mateix que te l’havia donat. ¿No
veus que tot és de regal, apa que seràs
estimat ni que siguis dels últims de les cues de la porta estreta. Llegim evangeli
avall que és pels que estant avesats a sentir que tot va per als altres.
“Correu”. Apa espavileu-vos si voleu ser dels primers ni que només sigui dels
de la porta estreta. ¿Què no heu llegit les paràboles en les que el Pare fa de protagonista? ¿què
no veus que la paràbola no està fonamentada
sobre la teva poca exigua bondat, sinó sobre la sobreabundància de la del teu
Pare? ¿Què has entès del teu Pare? És la part exhortativa de l’evangeli que vol
estimular a córrer. No hi vagis així desmenjat, que faràs salat per la munió
que t’haurà passat davant per aquells que encara que tard hauran entès com anaven les coses... Tot té una mesura
justa: “Us asseguro que molts voldran entrar i no podran. Només corrent i de
valent pots recuperar temps i “guanyar-te” l’entrada.
I
ara ve la grossa. Se
suposa que arribeu a l’entrada de nit i ja les portes estan tancades. És tard i
nit fosca. Ja pots cridar, ja pots esgargamellar-te, ja pots explicitar el teu
curriculum com a deixeble: menjàvem i bevíem amb vós i predicàveu pels nostres
carrers. Em coneixeu de sobres, eh! “No sé d’on sou”. Fixem-nos que ho repeteix
dues vegades. Hi estàveu però no hi éreu... Tot es compte un per un. No val el
grupet, la gernació enmig de la qual hi estàveu. Tu ets qui ha de respondre per
tu. Paraules de rebuig: “lluny de mi, tots vosaltres que obràveu el mal”.
Ell,
el Pare, el seu fill i l’Esperit de Déu volen “omplir”el cel. Els evangelis en
van plens d’aquesta voluntat dels Tres. Atenció que ara és una crida més:
t’esperen: ets fill, ets germà, ets tu l’elegit... Quin sentit té dir la Missa per
a unes quantes persones esparpellades. Vol família. Vol família gran. ¿Seràs
substituït? ¿És que pot ser substituir un que és conegut, és esperat, és
invitat, és comensal, és estimat?
Vindran
a la taula del Regne a fer de comensals els Patriarques i amb gent dels quatre
punts de l’horitzó. Estaves destinat a ser dels primers i seràs -amb sort- dels darrers. Malaguanyat,
malaguanyat, deixem-ho repetir: Malguanyat. Déu et segueix amorosament els passos,
però tu vas sortir rebec i ni la força de l’amor de Déu va poder tirar-te
l’àncora perquè canviessis de rumb que
et portava equivocat. Mira si és forta i recalcitrant la teva voluntat. Oh, sí,
¡la lli-ber-tat!- ¡que ja som una mica grandets per creure en els miratges!
Tot
això t’és dit –i m’és dit per a mi mateix. Vull dir d’una vegada per sempre que
quan parlo de tu i per a tu, sempre hi ha inclòs el parlar per a mi.
 |
| Afegeix la llegenda |
L’evangeli
és exhortatiu, per això fem la cara que fem molts i com aquell desastrat que
mai es mirava al mirall i el dia que ho féu tot sorprès digué: “i aquest, ¿qui és?, reflectit pel mirall.
Jo
començo a córrer, ¿per què no hi anem tots junts, que la companyia fa més
comportable el camí? I corrent, corrent veurem els que joiosos s’encaminen cap
a les portes grans, i ens en venen ganes de seguir-los. Apa endavant, ara via
estreta, després si ens entren les ganes d’apretar el pas, potser acabarem amb
els que s’ho han agafat amb ganes i sabent quelcom del misteri del Regne. Jo em
poso a alleugerir el pas, que potser portem un xic de retard. Després tot són
embussos i empentes. Prenem-nos-ho amb temps i amb calma. Déu no va crear la
humanitat per els mediocres; aquests som nosaltres en tot cas. I què gran que
ens ve el Regne de Déu! I això que dient
ben sovint: “Vingui a nosaltres el vostre Regne”.
Diumenge
XXI de durant l’any, 25 d’agost de 2013, Festa de Sant Josep de Calassanç. Bacelona
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada