dissabte, 26 de desembre del 2015

Homilia del diumenge 27/12/2015 del P. Josep Mª Balcells

PÀGINES  FAMILIARS  REVISCUDES

                                               La festa de la Sagrada Família enguany ens ha estalonat a tots amb el Nadal a mig digerir; i no és que parli de les festes d’aquests dies que ens mobilitzen a tots d’una manera o d’una altra.  Em refereixo a la festa pròpiament litúrgica que ens ve curulla d’una sacsejada als màxims nivells eclesials. Hi ha hagut el Sínode Ordinari sobre la Família, precedit per una primera posada en comú l’any anterior (Sínode vol dir Caminar junts, fer col·legialitat que se’n diu) Una primera cosa que se m’acut és dir que, al meu entendre, les expectatives a nivell de mèdia s’havien polaritzat excessivament en els casos dels divorciats i dels homosexuals. No és que no siguin casos freqüents i dolorosos en l’estimativa que arrossegàvem des de temps sense un diàleg pastoral. S’ha ja dit una paraula que alguns potser l’han considerat minsa, però s’ha avançat en general.., cautament, però és un pas endavant sens dubte.

                                               La llàstima és que aquests temes han obscurit els grans plantejaments de cara a la dignificació renovada de la família i sobretot a enfortir la seva pastoral específica. Una mica oblidada per una sèrie de concauses que han donat com a resultat una infravaloració de la sacramentalitat del matrimoni amb situacions de fet, que no són de massa bon auguri per a l’estabilitat matrimonial i la sostenibilitat de les parelles; tot això a més de tota una certa mentalitat de que es pugui trencar la família per motius que no sempre haurien de ser tan trencadors. Hi ha en joc les dues persones de base, els fills que poden tenir, i també el reflex en la societat líquida que n’anomenen, mai en sembla tan ben dit (liquidació, aigualiment), massa pendent de la mentalitat social de canvi i de tornar a començar, si es pot...

                                               Amb tot, m’agradaria sintetitzar una experiència meva i d’altres companys que va començar ja fa més de cinquanta anys. N’anomenàvem ESCOLA DE PARES. Puc dir que érem en aquells temps, d’una certa manera, pioners. La mateixa experiència va donar lloc a grans trobades, en dèiem les “Inter”. Ens trobàvem junts molts centenars de persones, sobretot quitxalla, fills de famílies procedents de les Escoles de Pares de molts col·legis, parròquies i d’altres associacions que també van adherir-s’hi. També van sorgir Convivències Familiars d’Estiu, que per a nosaltres, els beneficiaris, només de sentir parlar de “l’esperit de PINETA” ja se’ns humitegen els ulls amb els records que guardem al cor... S’han anat succeint tres generacions ben bones, oh preclars pinetells, que en dèiem i en diem encara a hores d’ara. Som fruit de grans patrons, patriarques, gosàvem dir-ne. A ells, com a fundadors, en fem sempre joiosa referència i amb una mesura curulla d’agraïment.

                                               Tornem a les Escoles de Pares. Aquestes neixen en un moment propici a mitjans de la dècada dels ’60, i ja entrats en els ’70 i ’80, que són els anys d’esplendor, a parer meu. Tenim la societat que es comença a espavilar socialment i econòmicament i diria que també culturalment, després d’anys grisos, persistents. Els pares d’aquells moments van donar una resposta cabal a les propostes d’educació d’adults, de cara a poder educar millor els seus fills. Demanàvem que a les reunions formatives i dialogals hi participessin tots dos, pare i mare. Aquest va ser un encert perquè l’educació a casa és cosa de dos, tant si se n’és conscient com si no. Les reunions van començar a prendre embranzida quan no es feien “discursos”, sinó que hi havia un bon debat i diàleg, i cadascú parlava de com anaven les vivències, paraula clau. Es parlava obertament de situacions viscudes, a voltes conflictives, custodiades sempre per la inviolabilitat i privacitat del que es posava en comú. Quatre eren les finalitats encara que no les proposessin sobre la taula: parlar tots i totes, parlar de pàgines viscudes és a dir de vivències, aprendre a saber escoltar i a saber dubtar. Els grups van créixer amb plena llibertat d’expressió. Les experiències compartides i perdre la por de viure situacions cregudes singulars i veient que hi ha un denominador comú i això treu ferro al que es viu com si fóssim únics a viure les dificultats... No són massa els “dogmes” per tal d’educar bé i cal saber que cadascú és cadascú. Aquest compartir anys (!) va fer que sorgissin veritables amistats que s’han perllongat temps i temps.

                                               Vam fer un plantejament de continguts que partien de la base de que un educador ha de ser permanentment un educand de per vida. Afrontàvem temes d’educació personal d’adults. Només sobre la base d’una maduresa humana personal era possible escometre el tractament de la “parella”; ara se n’ha descobert la necessitat i àdhuc la urgència. I jo crec que d’ella se’n deriva la possibilitat de sostenir la família (sobretot amb fills i contorn) i em ve a la imaginació allò del folre i manilla dels castellers. Ja és bonic veure l’enxaneta arribar a dalt, però tot puja ferm des de la base. Heu vist, pares i mares, com estant tensos a la base. Tot el pes el sostenen ells: persona, parella, família i socialització familiar (ciutadans, participació, ponderació d’agents de convivència i obrir-se pas en la vida, el treball, en les relacions, en la compartició de propostes cíviques i socials, culturals, polítiques, el món que ens envolta per fora i sobretot per dins, ètica, estètica, ecologies diverses).

                                               No eren moralines, sinó conviccions, aptituds, límits i creacions, llibertat, saber de què va, saber-se orientar. Saber estar al dia i en el món real, autoestima, resiliència, concentració, laboriositat, fer ben fetes les coses, acotar la llibertat, fer de la vida un projecte, tenir  creativitat, saber viure feliç, donar importància a la petita quotidianitat, saber estar-se bé a casa, ser tendres i forts cada quan toca, saber viure, saber deixar viure, promoure la vida de cadascú, tenir paciència, encomanar joia, tenir sentit de la poesia del viure, desdramatitzar, Ves seguint fent llista, comparteix-la, sigues instrument de pau i sàpigues perdonar set vegades set...

                                               A tots ens en queda un record agradable i amb goig hem vist créixer generacions de fillades que no tenen res a envejar les situacions d’avui en dia. Les “coses” s’han tornat més complexes i els vents no són tan a favor...

                                               Fou una experiència per als que la vam viure que ens omple de satisfacció i   d’agraïment pels fruits que en vam treure i que perduren en el record i en el tram-tram del cada dia. Hi vull posar el meu testimoni personal després d’haver acompanyat creixences múltiples. No seria com sóc, i no me’n vanto. Em va enriquir aquest contacte educatiu i en dono gràcies a tants com anònimament em van ajudar a créixer. D’aleshores em queden encara les ganes d’anar creixent més i millor cada dia. Ho dec a tants estimats, dispersos per la nostra geografia. Són noms i rostres que compten en el meu haver. Érem ja sistema, xarxa, com se’n diu avui, ni que no ho sabéssim. Ens vam “domesticar” en el sentit profund de la Guineu del Petit Príncep: vam “crear llaços” imperibles, llaços per haver compartit el conreu de les nostres “roses”. El meu agraïment serà sempre viu on sia que estiguem.

                                               El que fa sagrada la família és que sigui sempre bona família. Que mai es dissolguin aquests fils d’or que la acomboien. Guardeu el sentit de família, de la vostra, tots en sou els seus constructors, i gaudiu-ne sobretot aquests dies.


                        Sagrada Família, 27 de desembre del 2015.  Sabadell

dijous, 24 de desembre del 2015

Homilia de NADAL 2015 del P. Josep Mª Balcells

VENIU, TROBEU-LO  I  ADOREU-LO

                                               Veniu, val a dir, crida en plural, no ho perdem mai de vista, perquè arriba un moment en què no sabem si el singular és l’egoïsme i el plural una multitud-massa. Posem les coses al seu lloc: Vine, tu personalment i vine amb els companys de pelegrinatge, els fidels, els creients i a més si tens consciència de que tots els humans som una gran família, plasmat en cercles concèntrics: primer, els que estimes (la família tota sencera!); després, els amics i coneguts; i deixa espai pels saludats i a més recorda’t dels que no coneixes, començant pels més marginats. Sigues món!; sigues humanitat sentida! Bé, ens posem en marxa cap a Betlem, minyons! L’Advent ha estat juntament amb Maria i Elisabet com una gran inesperada revelació: Ve el Rei del cel: estem estupefactes, oh, meravella! Hem de fer un camí (el féu Maria, el feren els pastors, els mags, “l’he de fer jo” i els meus, tots els que pugui invitar). És el camí de la fe viscuda que corre per les venes i per les entreteles de l’esperit (“Benaurada tu que has cregut el que el Senyor t’ha fet saber”.) Saber és més que conèixer, és tenir una dolça sotragada en l’esperit i una bufada suau i omplenedora, desbordant, única, ve-t’ho aquí! Ens porta en camí (és com una gestació a penes percebuda, però tan real! (“Que es compleixin en tu les seves paraules”). És l’inici d’un camí, d’un “estat” que- és-ja,-però-que-encara-no-és-del-tot (Mare de Déu de la Bona Esperança, 18 de desembre).

                                               Se’ns donen les “dades”, les “senyes”. Poc ho podíem esperar, quina paradoxa! Estem en cerca del Messies, del Rei del cel. Busquem el que amb més raó és el Màxim (nom que es donaven als Emperadors, despropòsit màxim, com hi ha món!) i l’identificarem segons els àngels de la glòria: (“El trobareu en una “menjadora”, com és possible? (“No hi havia lloc per a ells a l’hostal”) Més encara, faixat amb bolquers (un petitó, un necessitat de les curoses atencions d’una mare jove, menestral). És ben bé difícil d’entendre tot plegat. La fe lluu com un estel. Entrem en l’àmbit de l’Encarnació. Tot el que hom pot imaginar està tot trasbalsat. Estem al llindar del gran Misteri. La fe i l’amor ens endinsen més enllà d’on podem pensar i experimentar. És un insospitat Esdeveniment. És la Trobada amb Déu, fet l’últim dels nascuts. És el cor l’únic que ho pot mig entendre. Com el vell Simeó ens el deixen a les mans i l’acaronem, li fem festetes i amoretes. L’hem de deixar en mans de Maria. I com instintivament caiem de genollons i l’adorem. Ens fem a un cantó i deixem que passin els altres. Seguim adorant-lo endins d’Ell i endins de nosaltres. Tot un món nou se’ns esberla, enlluernats. I ens sentim dins d’Ell i Ell ens sent dins seu. Trobada feliç! El meu és teu i el teu és del Pare. Intercanvi diví, fet a través d’un bescanvi humà a doble entrada. Què bé que sona; aquesta és l’experiència que ara visc. Necessito silenci, contemplació. No voldria fer-me endarrere. És una Trobada que voldria que no acabés...

                                               Els pobres són cridats, perquè ells ja estan avesats a veure i viure amb ulls esbatanats. Estan al costat de la vida, els anyells que van naixent al mateix pasturatge. Viuen en plena natura. Encuriosits, però alegres. Estan més oberts al misteri. Embadalits, es faran els primers testimonis d’una “gran alegria que ho serà per  a tot el poble”. Hi ha cantúries per tot arreu. S’estrena per primera vegada a la terra allò que és perenne a dalt del cel. Avui en tornar a cantar el “Glòria”, després de les contencions de l’Advent, tinguem present que música i lletra són celestials. “Glòria a Déu i Pau als homes”, tots ben estimats per Déu.

                                               M’agradaria poder explicitar-vos el què és el fet d’adorar: Sentir com n’és d’excels i de tan enlairat i inaccessible, Déu! “A Déu ningú no l’ha vist mai ningú”. Només aquest minyonet fet gran i més endavant ens ho dirà explícitament i serà Ell qui ens donarà aquesta des-velació en la seva mateixa persona. Misteri sobre misteri. Si ja ens costava caure amb l’esperit rendit davant sa Majestat -que deia Teresa- ara a nosaltres veure l’invisible en el visibilitat d’aquest infant, això suposa un suplement de fe que, de no ser un do gratuït i inesperat, seria com impossible de percebre-ho. “Per Jesús ens ve la vida: Exultem germans!”. Una nova vida, participada per Ell mateix. “Ve l’hora , i és ara, que els veritables adoradors, adoraran el Pare (i el Fill) en esperit i en veritat; que així són els qui vol el Pare (i el Fill i l’Esperit Sant) per adoradors. Déu és Esperit, i els qui l’adoren han d’adorar en esperit i en veritat”. Què vol dir això? Em sobrepassa, tremolo de goig i de sentir-me no res, una no-nada que diu Teresa. L’adoració ens situa en el més endins del primer manament: “Estimaràs el Senyor, el teu Déu, amb tot el teu cor, amb tota la teva ànima i amb tot el teu esperit”. “Està escrit: “Adoraràs el Senyor, el teu Déu, i només a Ell donaràs culte” (Mt 4, 10). “El primer dels preceptes abraça la fe, l’esperança i la caritat. Qui diu Déu, en efecte, diu un ésser constant, immutable, sempre el mateix, fidel i perfectament just. D’on se segueix que hem d’acceptar necessàriament les seves paraules i tenir-li una fe i una esperança totals. És poderós, clement, infinitament donat a fer el bé. Qui podria deixar de posar en Déu tota la seva esperança? I qui podria deixar d’estimar-lo, quan contempla els tresors de bondat i de tendresa que ha prodigat amb tothom? D’aquí ve aquesta fórmula que Déu utilitza en la sagrada Escriptura, adés al començament, adés al final dels seus preceptes: “Jo sóc el Senyor”. Ho escric fil per randa del Catecisme de l’Església Catòlica. I segueixo. “Només a Ell donaràs culte”. “Les virtuts teologals de la fe, l’esperança i la caritat informen i vivifiquen les virtuts morals. Així, la caritat ens porta a donar a Déu allò que amb tota justícia li devem com a criatures. La virtut de la religió ens disposa a aquesta actitud.

                                               L’adoració és l’acte primer de la virtut de la religió. Adorar Déu és reconèixer-lo com a Déu, com el Creador i el Salvador, com a Amo i Senyor de tot el que existeix, com l’Amor infinit i misericordiós. “Adoraràs el Senyor, el teu Déu i només a Ell donaràs culte”, diu Jesús, citant el Deuteronomi (Dt 6, 13). “Adorar Déu és reconèixer, amb el respecte més gran i la màxima submissió, el “no-res” de la criatura, que només existeix per Déu. Adorar Déu és com fa Maria en el Magníficat, lloar-lo, enaltir-lo i humiliar-se un mateix, bo i confessant amb agraïment que ha fet meravelles i que el seu nom és sant. L’adoració del Déu únic allibera l’home de replegar-se en ell mateix i de l’esclavitud del pecat i de la idolatria del món”. Els actes de fe, d’esperança i de caritat que el primer manament ens mana es fan amb l’oració. L’elevació de l’esperit a Déu és una expressió de la nostra adoració de Déu: pregària de lloança i d’acció de gràcies, d’intercessió i de súplica. La pregària és una condició indispensable per a poder obeir els manaments de Déu. “Cal pregar sempre i no defallir”. (Fins aquí la cita).

                                               Jo ja fa temps que estic embadalit en el “us lloem, us beneïm, us adorem, us glorifiquem, us donem gràcies. Tot això per la vostra immensa glòria”. Tot i que resulta paradoxal que ho diem dirigit a un home com nosaltres, i en aquests dies a Jesús petit petit, comprenc que Teresa estava divinament arrapada a la humanitat de Jesús. I li era més fàcil poder-lo adorar en la seva petita infinitud, en els trets que el feien proper, que el podia tractar com un amic, que podia abraçar-lo i expressar-li tots els moviments del seu cor. “Déu és aquí, veniu i adorem-lo”. Sort i més que sort que Jesús ens donà la imatge de Déu com a Pare amant i amatent. El seu i el “nostre” Pare. Déu jugant a l’amagatall amb els seus fills... US ADOREM. “Joia en el món! / Jesús és nat; oh terra, el teu Senyor / rep amb amor i amb humilitat, i canta a sa llaor”. O com ho cantava Teresa i les seves monges: “Pues el Amor / nos ha dado Dios, / no hay que temer, /muramos los dos”.

                        Nadal del Senyor, 25 de desembre del 2015.  Sabadell

divendres, 18 de desembre del 2015

Homilia del diumenge 20/12/2015 del P. Josep Mª Balcells

MAGNIFICAT
                                              
                                               Ja arribem, enjoiats els cors, al quasi últim tram del nostre pelegrinatge d’Advent. De cop i volta se’ns emporta la imaginació en ales ben obertes i ens deixa planant i aterrant a l’escena de l’evangeli d’avui, no com a espectadors, sinó com a discrets actors secundaris, on hi hem de fer el nostre paper presencial i mínimament actiu, que no seria pas poc de ser-hi amb plena consciència de voler-hi ser, en una de les visites més tendres i encisadores de Lluc, en els evangelis de la infància de Jesús, com se’n diuen. Maria, embarassada de poc d’un Fill inesperat plogut del cel (!)  i des de “l’esdeveniment”, Esperat (!) d’una forma singularíssima, única. Rememorem així una altra Visita, aquesta feta a Maria, que d’ençà d’aleshores se’n dirà “ l’Anunciació”, terme únic en la Història de la humanitat. Tant d’una com d’una altra visitacions, de suprema vibració humano-divina! Ambdues, incomparables en el sentit més literal de l’expressió, perquè suposen una Presència i Acció d’un Déu fet present i vivíssim a través de l’Esperit Sant que obre un privilegiat àmbit de fe en l’Anunciació. (“Faci’s en mi segons la teva paraula”) i corroborada i exaltada en l’altra Visitació. Meravellats no ens movem del diàleg amb un intercanvi d’expressions verbals de fort contingut profètic entre les dues dones: Elisabet i Maria; i en l’altre diàleg no verbal, a nivell entranyable, en el sentit més propi, essent l’Esperit Sant qui “comunica” la joia de Jesús, petitó petitó, que fa saltar Joan al si de la seva mare. D’ençà d’aquesta trobada, la Visitació esdevé el paradigma de totes les visites que esdevindran “obra de misericòrdia”, tant física com plena d’humanisme i espiritualitat. ANY Jubilar de la Misericòrdia. Hi entrarem poc a poc, prenent panoràmica dels seus sentits-

                                               Estranyesa gran, la d’Elisabet, per la Visita de la seva parenta, una joveníssima Maria que ha sabut que també ella, Elisabeh, està gestant, superada gloriosament la seva esterilitat (ignomínia en la seva cultura jueva on la maternitat era de per si un gran favor de la vida per a les dones!). Tot s’esdevé en un clima de gràcia, de Gràcia en majúscula, que les afecta a totes dues. Elisabeth sap per revelació que Maria també està brodant el seu Fill en les seves entranyes (Mare de Déu de l’Esperança, 18 de desembre, pre-octava de Nadal!) I prorromp en plena exaltació: “Ets beneïda entre totes les dones i és beneït el fruit de les teves entranyes”. Déu li ha revelat –oh extraordinària, inefable des-velació, somni subconscient de tota maternitat jueva!- la presència i (en parentiu a més a més) de l’escollida per ser la mare del Messies”. “¿Qui sóc jo perquè la Mare del Meu Senyor em vingui a fer-me les amoroses felicitacions per una maternitat que li està prenent ostensiblement el cos i l’esperit”. Quina escena més carregada d’emotivitat, del goig compartit d’un Déu que les ha apropat al secret designi de Déu, “la decisió benèvola que havia pres, fet en la plenitud dels temps” – i són, oh meravella, ara i aquí!-. “Mira”, li diu,  commoguda  fins al més íntim de les seves entranyes: “Mira” i admira! “Tan bon punt he sentit la teva salutació, el meu nen ha saltat d’entusiasme dins les meves entranyes”. I posant la joia de la Mare novella per damunt de la seva pròpia, ella no surt de la seva estupefacció. Ho sap tot. Déu li ha donat aquesta entrada en la intimitat d’Ell i de Maria: prorromp, no es pot dir amb més joia: “Benaurada tu que has cregut el que Déu t’ha confiat. Sóc paraula de Déu: en veritat, en veritat et dic que “allò que Déu t’ha fet saber, es complirà”. Una estreta abraçada segella un doble projecte que unirà les dues vides. Joan el Precursor i Jesús, el Messies esperat. “Sóc l’esclava del Senyor, que es faci en mi segons les teves paraules”. Abans Maria no obri el seu cor exultant amb el Magníficat, nosaltres entonem el que n’hem fet el nostre Càntic en aquesta escena on hem estat convidats de fila zero. No volem interrompre, sols fer el nostre paper en aquest escenari d’excepció: Agafo (agafem) el Càntic d’Efesis 1: 3-14 i commoguts diem amb llàgrimes als ulls, com podem: “Beneït sigui el Déu i Pare de nostre Senyor Jesucrist, que ens ha beneït en Crist amb tota mena  de benediccions espirituals dalt al cel...”. Us convidem a arribar vosaltres fins al final: “I farà que siguem lloança de la seva glòria”. Deixem ara que Maria s’esplaï: “La meva ànima magnifica el Senyor, i el meu esperit celebra el Déu que em salva, perquè ha mirat la petitesa de la seva serventa”. Aixeca el vol dels temps venidors: “Des d’ara, totes les generacions em diran benaurada, perquè el Totpoderós obra (en present i més enllà de la història) en mi meravelles”. Fem una pausa. En un silenci contemplatiu unim cel i terra, deixem que l’Esperit Sant perfumi aquesta trobada única, definitiva, on hi tenim cabuda, discreta però segura, al fons de l’escenari: ¡Com ens són de nostres aquestes dues maternitats! En Jesús no-nat també hi som nosaltres! Diu el Vaticà II: “I Maria va donar a llum el Fill que Déu va constituir primogènit entre molts germans, això és, els creients, a l’infantament i criança dels quals coopera amb amor maternal”. Qui ens havia de dir que estaríem en Jesús fent-se persona, petit, petitó, tan endins de les entranyes de Maria! Allí hi hem “presa la seva fesomia”, la de Jesús, com el girasol que de tant mirar el sol tant se li assembla! També nosaltres “fets semblants a la imatge  del Fill que és el primogènit entre molts germans, rebem les “primícies de l’Esperit”, amb les quals se’ns fa capaços de complir la nova llei de l’amor. Per aquest Esperit, que és la “penyora de l’herència” tot l’home és restaurat interiorment “fins a la redempció del cos”. Ai, el misteri dels misteris, l’Encarnació!; si en fóssim més conscients, si ens en sentíssim més joiosament vinculats, més corresponsables, de forma  que cada any per Nadal ens en gaudíssim i re-aprenguéssim a saber què vol dir, des de Déu, ser-ne “creats, redimits i fets cristians”, que dèiem a les nostres pregàries d’infants... El Nadal ens concerneix per les arrels de ser persones noves, de ser “fills de Déu”,  d’estrenar el vestit nou d’un renaixement en Jesús. Renascuts en el Fill, se’ns diu i repeteix aquests dies sorprenents, que per poc aprofundiment se’ns tornen repetitius!

                                               Mireu com s’expressa el Vaticà II respecte de nosaltres, fills en el Fill: “El misteri de l’home no s’aclareix veritablement sinó en el misteri del Verb encarnat. Adam, el primer home, era figura del qui havia de venir, és a dir, del Crist Senyor. Crist, el nou Adam, en la mateixa revelació del misteri del Pare i del seu amor, manifesta plenament l’home a si mateix i li descobreix la seva vocació altíssima. Ell és la imatge del Déu invisible, ell és l’home perfecte que ha restituït als fills d’Adam la semblança divina, deformada des del primer pecat. Com que en Ell la natura humana ha estat assumida, no pas absorbida, per això mateix ha estat elevada a una dignitat sublim. Ell, el Fill de Déu, per la seva encarnació, en certa manera s’ha unit amb tots els homes”. També per a consol de tants avis respecte dels seus fills i néts afegeix el Vaticà II: “Tot el que hem dit dels cristians que mantenen la fe viva en el Senyor encarnat, que ha fet vida com la nostra, però tan singular, única, vertader mirall de les nostres vides en el seu seguiment, ressuscitats en la seva resurrecció, amarats d’Eucaristia i enviats a evangelitzar com Ell ho féu”. Tot “això no sols és vàlid per a tots els homes de bona voluntat, en el cor dels quals la gràcia actua d’una manera invisible. Donat que Crist va morir per tots i que l’ultima vocació de l’home és veritablement una sola, és a dir, divina, hem de sostenir que l’Esperit Sant ofereix a tots la possibilitat, un cop Déu conegut, d’associar-se a aquest misteri pasqual”. Deixem en les mans i en el cor de Déu, del seu Fill i germà nostre i sota la influència de l’Esperit Sant, ric en misericòrdia, que sempre treballa per difondre una imatge paterna de Déu, “que estima entranyablement tot el que ha creat”. Fem confiança total a la total confiança que Déu ens fa, sempre operativa, salvant la llibertat, la que hauria de ser col·laboradora, i que momentàniament es mostra com  escull. “Deixem obrar a Déu i ja Ell farà que tothom trobi el seu camí d’accés al Pare pròdig en amor, que no decau mai. Estem a tocar de mans i de cor al Nadal, únic com sempre, que és novedós en cada reactualització, com ho és sempre l’Eucaristia que n’és senyal, mirall i sagrament que reencarna Crist glorificat i ens fa néixer i renéixer -oh admirable comunió!- del tot a nosaltres. “¡Senyor, ja crec, però augmenta la meva fe” que és tan petita, i la voldria fer créixer, créixer, créixer. Això és Nadal. El papa Francesc acaba la seva crida a ser evangelitzadors (“La Joia de l’evangeli”) amb aquesta petició: “L’estel de la nova evangelització” que n’és el títol dels últims números de l’Exhortació: “A la Mare de l’Evangeli vivent li demanem que intercedeixi perquè aquesta invitació a  una nova etapa evangelitzadora sigui acollida per tota la comunitat eclesial... Hi ha un estil marià en l’activitat evangelitzadora de l’Església. Perquè cada vegada que mirem Maria tornem a creure en l’aspecte revolucionari  de la tendresa i de l’afecte... li preguem  que amb la seva oració maternal  ens ajudi perquè l’Església arribi a ser una casa per a molts, una Mare per a tots els pobles, i faci possible el naixement d’un món nou.

                                               Com que per a molts serà difícil que puguin tenir fàcil accés a la pregària conclusiva del memorable document (“La joia de l’Evangeli”) la posem com a homenatge a Maria, sense la qual Nadal quedaria orfe de Mare i també a Francesc que ens té el cor robat... A Déu que ens l’ha donat siguin enlairades les nostres gràcies:

                                   Verge i Mare, Maria
                                   vós que, moguda per l’Esperit,
                                   acollíreu el Verb de la vida
                                   en la profunditat de la vostra fe humil,
                                   totalment lliurada a l’Etern,
                                   ajudeu-nos a dir el nostre “sí”
                                   davant la urgència, més imperiosa que mai,
                                   de fer ressonar la Bona Notícia de Jesús.

                                   Vós plena de la presència de Crist,
                                   duguéreu la joia a Joan Baptista,
                                   fent-lo exultar en el si de la mare.
                                   Vós estremida de goig,
                                   cantàreu les meravelles del Senyor.
                                   Vós que estiguéreu plantada davant la creu
                                   amb una fe indestructible
                                   i rebéreu l’alegre consol de la resurrecció,
                                   recollíreu els deixebles en l’espera de l’Esperit
                                   perquè nasqués l’Església evangelitzadora.

                                   Aconseguiu-nos ara un nou ardor de ressuscitats
                                   per dur a tothom l’Evangeli de la vida
                                   que venç la mort.
                                   Doneu-nos la santa audàcia de cercar nous camins,
                                   perquè arribi a tothom
                                   el do de la bellesa que no s’apaga.

                                   Vós, Verge de l’escolta i de la contemplació,
                                   Mare de l’amor, Esposa de les noces eternes,
                                   intercediu per l’Església, de la qual sou la icona puríssima,
                                   perquè ella mai no es reclogui ni s’aturi
                                   en la passió per instaurar el Regne.

                                    Estel de la nova evangelització,
                                   ajudeu-nos a fer resplendir el testimoni de la comunió,
                                   del servei, de la fe ardent i generosa,
                                   de la justícia i l’amor als pobres,
                                   perquè la joia de l’Evangeli
                                   arribi fins a l’extrem de la terra
                                   i cap perifèria no es privi de la seva llum.

                                   Mare de l’Evangeli vivent
                                   deu d’alegria per als petits
                                   pregueu per nosaltres.
                                   Amén. Al·leluia.

                        Diumenge IV d’Advent, 20 de desembre del 2015.  Sabadell

                                                           

divendres, 11 de desembre del 2015

Homilia del diumenge 13/12/2015 del P. Josep Mª Balcells

EXULTA, EXULTA, ISRAEL

                                               Des que hem encetat aquest preciós i desitjablement nou temps d’Advent, que veig i sento com una onada sobrevinguda de joia que va creixent fins a identificar-se en la meva vida (i per de prompte, n’estic cert, també de tots vosaltres). I la raó és obvia i va més endins a mesura que ens atansem al “25 de desembre, goig, goig, goig!”: “A tu vindrà l’Emmanuel”. La “Trobada” usual i sempre novedosa amb Jesús, Fill de Déu i Fill de l’home es torna misteriosament una “Retrobada” amb tot el que té de desig incontenible i d’espera lluminosa i en el que té d’abraçada renovada que porta nous gustos, noves delectacions. “Cada vegada que intentem tornar a la font i recuperar la frescor original de l’Evangeli, broten nous camins, mètodes creatius, altres formes d’expressió, signes més eloqüents, paraules carregades de renovat significat per al món actual. En realitat, tota autèntica acció evangelitzadora és sempre nova”. (papa Francesc)

                                               Mireu, repassem els textos només dels tres diumenges recorreguts d’Advent i apareixerà com un alba d’èxtasi –si m’ho permeteu de dir-ho així- de les joies, goig, alegria, benestar, felicitat, i, avui ja incontenible i exultant en la mateixa denominació de “domínica Gaudete”. Sant Pau, de qui prenem aquesta expressió que omple tant, ho escriu així dedicat a tots els destinataris seus, els d’aleshores i dels que vindrem, és a dir, de nosaltres. (no dubteu que a través de la força i irradiació de la litúrgia s’actualitza en nosaltres el misteri que celebrem): “Alegreu-vos en el Senyor”.  O amb la traducció més entusiasmant de l’epístola de Pau:  Germans/nes: Viviu sempre contents, ho repeteixo Viviu contents. Diu viviu, no com qui de sobte li ve una  irrupció de tendresa  o de “misericòrdia filial o fraternal”. Viviu vol dir que heu atès un “estat de...”, una actitud permanent de joia “que és de Déu guspira, generada dalt del cel”. Joia que s’acreixerà a mesura que prenguem consciència de l’esdeveniment de l’encarnació del Fill de Déu i Fill de l’home, que comparteix històricament i -després metahistòricament en la resurrecció- la seva vida i  la nostra, oh, dignitat fora mida, comunicada! Essent per a mi el Misteri dels Misteris el de l’Encarnació, no hi cap més actitud que l’adoració! “Us lloem, us beneïm, us adorem, us glorifiquem, us donem gràcies, “per la vostra immensa GLÒRIA”.

                                               Fem ara una repassada des de finals de novembre, bo i posant-nos en camí per les fondalades, una vegada abaixats turons i muntanyes, segons ens diu Isaïes, camí o “via sacra” cap a Betlem, minyons! Llegeixo tota una profusió d’invitacions a la joia, al goig d’un viure més alt i més endins: “I tot l’obrar del Senyor és fruit d’amor fidel”. “Us demano que avanceu encara més”. “Alceu el cap ben alt”. “Senyor feu-nos veure el vostre amor i doneu-nos la vostra salvació”. S’obren les portalades de l’espera frisosa d’un Déu, visibilitzat en Jesús, nascut de dona; la seva -i per gràcia nostra- mare, Maria; fet igual amb nosaltres però tan diferent, primer Home Nou! Ja en la segona “entrega” (diumenge II d’advent) el profeta Baruc ens ofega deliciosament amb les encoratjadores expressions de: “Engalana’t amb la glòria de Déu”. “Posa’t el mantell de la bondat, la diadema de la gloria”. “Resplendeix”. Canteu d’alegria les filles i els fills “recordant l’obra de Déu (les “meravelles”, dirà Maria) que “seran portats gloriosament com en un tron”. “Tindràs per sempre aquest nom, que Déu t’imposarà: “Possessió-pacífica-del-bé i Gloria-del-culte-a-Déu. Als salms, que són sempre pregària cantada: “És magnífic el que el Senyor fa a favor nostre, amb quin goig ho celebrem. La nostra boca s’omplí d’alegria, de crits i de rialles”. Sant Pau, en pregar per  nosaltres, la seva oració és plena de goig i el nostre amor s’enriqueix més i més fins a vessar ple de coneixement i de finor d’esperit”. Ah, i les col·lectes!: “Córrer a l’encontre del vostre Fill: i que el coneixement d’Aquell que és la vostra saviesa ens faci participar de la seva vida”. “Concediu-li al vostre poble d’arribar amb alegria a les festes de Nadal i celebrar-les solemnement amb el goig de l’Esperit” (Ep, això són paraules majors!). Pau en desgranarà els fruits de l’Esperit. Atenció als tres primers. Van per ordre de plenitud. Són l’amor, el goig i la pau. Entre tots tres hi ha una comunicació “subliminal”, que podríem dir que de tres en fa com un. Es fan interdependents: si hi ha amor d’una certa entitat, forçosament hi haurà goig de fons que és el bo i autèntic, i el goig donarà plenitud a la pau. No qualsevol pau, merament humana i a intermitències, sinó la Pau que dóna Crist, com ho repeteix tantes vegades, que és benedicció, gràcia, serenor i és la característica de la seva messianitat. Ara és temps de pau, de pacificació, la que ens dóna Jesús, Príncep de la Pau, reconciliant-nos amb Déu Pare, amb nosaltres mateixos i amb el proïsme, i també, no ho oblidem, amb la natura, com la vivia san Francesc i el mateix papa que ho broda magníficament en la seva encíclica “Lloat sigueu”, encíclica que jo no deixaré de recomanar mai; i tan actual i rellevant aquests dies en què ens juguem el futur del nostre planeta, a París! Ja n’esteu al cas! Som ben ben immersos en dies messiànics, aquests de Nadal! Pau i Bé a vosaltres! La nit de Nadal serà un esclat del “Glòria”. Direm amb exultança Glòria a Déu a dalt del cel i a la terra Pau als homes que Déu estima. I hi sentirem “els àngels allà a la glòria la Nova cantem amb goig, i el ressò de les muntanyes espargeix son cant  d’amor...!”
 
                                               Ja em resulta com un costum. Les de vegades que allargo la mà i prenc l’exhortació apostòlica del papa Francesc “Ja joia de l’Evangeli”. Només començar-la aquest bon amic en què s’ha convertit Francesc per a tanta i tanta gent, hi llegim: “Recobrem i acresquem el fervor, “la dolça i confortadora joia d’evangelitzar”, fins i tot quan cal sembrar entre llàgrimes... i tant de bo que el món actual –que busca a vegades amb angoixa, a vegades amb esperança- pugui rebre la Bona Nova, no a través d’evangelitzadors tristos i descoratjats, impacients o ansiosos, sinó a través de ministres de l’evangeli, la vida dels quals irradia el fervor dels qui han rebut, primerament en ells mateixos, la joia de Crist” (Pau VI en l’Evangelii Nuntiandi de desembre de 1975) Més encara, diré: La primera cita que fa el papa Francesc al seu document és d’un passatge del mateix papa Pau VI; que jo sàpiga, el primer papa que després de cloure el Concili Vaticà II ens va sorprendre amb una exhortació sobre la joia que té com a títol “Gaudete in Domino” que és una invitació a viure l’Any Sant del 75, el Concili a deu anys vista  i l’evangelització com uns fruits de la joia. Ja veieu la sintonia amb el papa Francesc! Ja ho dèiem abans: l’evangeli suscita en els dos papes les mateixes ressonàncies que avui he posat de manifest. La llaçada amb que van unides l’amor, el goig i la pau. I com enllacen evangelització i advent! Un pensa que, diguem-ne, és com “la síndrome” dels deixebles d’Emmaús: “No sentíem que el cor s’enardia pel camí quan Ell ens obria els ulls a la deu de les Escriptures?”. Entrar en contacte amb Jesús i trobar i retrobar la joia és tot u.

                                               No puc resistir-me. Us cito unes paraules de l’Exhortació Gaudete in Domino: Posa Pau VI com a figura emblemàtica sobre la joia el mateix Jesús, com no podia ser per menys: “És sobretot l’evangeli de Joan el que descorre el vel, descobrint-nos les paraules íntimes del Fill de Déu fet home. Si Jesús irradia la pau, aquesta seguretat, aquesta alegria, aquesta disponibilitat, es deu a l’amor inefable amb que se sent estimat pel seu Pare: “El Pare em coneix a mi i jo conec el Pare”. Entre ells es dóna una inhabitació recíproca: “Jo estic en el Pare i el Pare està en mi”. En correspondència el Fill té envers el Pare un amor sens mida: “Jo estimo el Pare i faig el que correspon a la seva voluntat”.

                                               Acabo com ho feia el diumenge passat: Joia plena amb l’evangeli, i més si aquest s’identifica amb la persona de Jesús; i joia encomanadissa en l’evangelització”. Recordem aquests punts de llum del seu escrit: “No ens deixem robar la joia evangelitzadora” “No ens deixem robar l’esperança”. “No ens deixem robar la comunitat”. “No ens deixem robar l’Evangeli”. “No ens deixem robar l’ideal de l’amor fratern”. “No ens deixem robar la força missionera”.


                                   Diumenge III d’Advent, 13 de desembre de 2015.  Sabadell

divendres, 4 de desembre del 2015

Homilia del diumenge 06/12/2015 del P. Josep Mª Balcells

TANT  DE  BO  QUE  TOTS  FOSSIN  PROFETES!

                                               Moisès, a requeriment del Senyor, va voler traspassar el seu esperit profètic i a tal fi va escollir setanta ancians per fer efectiu aquest esdeveniment en ple desert. Sabem que la irrupció de l’Esperit va fer que profetitzessin –noteu-ho-bé, perquè això ens pertoca també a nosaltres, per la gràcia ja del baptisme, de la confirmació i de l’Eucaristia i per tots els “aneu, “sortida de l’Església” de Francesc, totes elles s’han anat succeint com mig ecos gairebé somortes; potser sense tenir-ne consciència explícita, tal volta fins i tot ara, ara mateix!-. Eren setanta els escollits, però només el van rebre els seixanta vuit presents . Al campament n’hi havia dos més que sense anar-hi també es posaren a profetitzar, amb la indignació de Josué, ajudant de Moisès. Corregué apressat cap a Ell, dient: “Senyor meu, prohibiu-los-ho”. Respon Moisès: “Que estàs gelós per mi?” I afegeix expressant el seu desig i somni: “Tant de bo que tot el poble de Déu fossin profetes damunt dels quals Yahvé fes reposar el seu Esperit!”

                                               Situem-nos a dia d’avui. Papat de Francesc: atenció que va per a nosaltres, no ens escapolim... Ens dirigeix un document que es titula LA JOIA DE L’EVANGELI. Posa destinataris: “a tots els fidels laics”. Ja deveu saber què significa laics; ja ho vaig escriure no fa pas massa setmanes... D’entrada, només començar el seu escrit es sincera el seu cor i el seu desig més acaronat, àdhuc dirà ho somio!: “En aquesta exhortació vull adreçar-me als fidels laics per invitar-los a una etapa evangelitzadora marcada per la joia que omple el cor i la vida sencera dels qui es troben amb Jesús. Els qui es deixen salvar per Ell són alliberats del pecat, de la tristesa, del buit interior, de l’aïllament. Amb Jesucrist sempre neix i reneix la Joia. Així, vull indicar camins per la marxa de l’Església en els propers anys. Ens dirà que el seu contingut i la seva crida són programàtics per a tot el seu pontificat. “aquí he optat per proposar algunes línies que puguin encoratjar i orientar en tota l’Església una nova etapa evangelitzadora, plena de fervor i dinamisme”.

                                               Com a signes dels temps tenim per davant la celebració de l’Any Jubilar de la Misericòrdia, bo i celebrant també el 50è aniversari de la clausura del Concili Vaticà II. En la butlla de la seva convocació “Misericòrdia Vultus” ens diu: “L’Església sent la necessitat de mantenir viu aquest Esdeveniment. “Per a l’Església” –despertem-nos si estàvem mig endormiscats, encara!- “s’iniciava un nou període de la seva història. Els pares aplegats al Concili havien percebut intensament, com un veritable buf de l’Esperit, l’exigència de parlar d’una manera més entenedora als homes del seu temps. Una nova etapa en l’evangelització de sempre. Un nou compromís per a tots els cristians de testimoniar amb un més gran entusiasme i convicció la pròpia fe. L’Església sent la responsabilitat de ser en el món el signe viu de l’amor del Pare. Tota aquesta riquesa... s’aboca en una direcció única: servir l’home. A l’home en totes les seves condicions, en totes les febleses, i necessitats”. Això últim, citat per Francesc, correspon a l’homilia de clausura del Vaticà II, feta pel papa Pau VI.

                                               “Somio”, diu Francesc, en una Església sempre en actitud de reformar-se i de refermar-se en la seva pròpia radicalitat. “Jesús, ahir, avui particularment, i en un futur amb més alta espiritualitat, viscuda pels cristians, ajuntant l’amor a la naturalesa (Laudato si’), amb la justícia buscant com a finalitat el bé comú, fent dels pobres la destinació preferent de l’Església i, com a coronament de tot, amb la reconeguda dignitat de tot el creat. En una paraula: a ser més i més humans, que és -per la fe- la manera de divinitzar l’humà.

                                               “L’Església “en sortida” –dirà- “és una Església amb les portes obertes, és cridada a ser sempre la casa oberta del Pare”; tot amb tot, sovint ens comportem com a controladors de la gràcia, no com a facilitadors. Però l’Església no és una duana, és la casa paterna on hi ha lloc per a cadascú amb la seva vida a les espatlles. Avui i sempre els pobres són els destinataris privilegiats de l’Església, i l’evangelització gratuïtament a ells és signe del Regne que Jesús vingué a portar. Cal dir sense revols que existeix un vincle inseparable entre la nostra fe i els pobres. No els deixem mai sols”. “M’estimo més una Església accidentada, ferida i tacada per haver sortit al carrer, que no pas una Església malalta pel tancament i la comoditat d’aferrar-se a les pròpies seguretats. No vull una Església preocupada per ser el centre i que acabi clausurada en un embolic d’obsessions i procediments. Si una cosa ens ha d’inquietar-nos santament i preocupar la nostra consciència, és que tants germans nostres visquin sense la força, la llum i el consol de l’amistat amb Jesucrist, sense una comunitat de fe que els contingui, sense un horitzó de sentit i de vida. Més que la por d’equivocar-nos, espero que ens mogui la por de recloure’ns en les estructures que ens donen una falsa contenció, en les normes que es converteixen en jutges implacables, en els costums en què ens sentim tranquils, mentre a fora hi ha una multitud famolenca i Jesús ens repeteix sense cansar-se: “Doneu-los menjar vosaltres mateixos”.

                                               És hora ja de fer una repassada panoràmica per tots els textos de la litúrgia d’avui. Tots respiren un transfons de joia, d’alegria, d’engalaments, de portar diademes, de resplendors, de retorns dels fills i filles portats gloriosament, caminant segurs sota la llum de la glòria de Déu. Tindràs aquest nom que Déu t’imposarà: Possessió-pacífica-del-bé i Glòria-del-culte-a-Déu. No es queda pas curt el salm responsorial en respirar goig, alegria i rialles, amb llàgrimes als ulls. Són dos cants d’exaltació per un retorn de l’exili: “És magnífic el que el Senyor fa a favor nostre, amb quin goig ho celebrem”. També Pau ens encomana en “l’oració plena de goig pensant en tot el que heu contribuït a la causa de l’evangeli”. ¿No us recorda l’exhortació amabilíssima de Francesc adreçant-nos i envigorint-nos en LA JOIA DE L’EVANGELI? Demanant Pau en el seu enyorament i pregària per a nosaltres “a fi de que el nostre amor s’enriqueixi més i més fins a vessar, ple de coneixement i de finor d’esperit, perquè sapigueu apreciar els valors autèntics i arribeu purs i sense entrebancs al dia de Crist, carregats d’aquells fruits de justícia que donem per Jesucrist, a glòria i lloança de Déu”. Evangelitzant-nos, millor dit: deixant-nos evangelitzar per la paraula de Déu al desert que en el Baptista (profeta ell, el més gran, segons el parer de Jesús) el portà a predicar un baptisme de conversió per obtenir el perdó dels pecats, fent ressonar la veu dels profetes Baruc i Isaïes avui i la mateixa veu de Jesús evangelitzant la seva terra. I se’ns diu sigueu evangelitzadors, obriu una ruta al Senyor, aplaneu-li els camí. Cridats a ser precursors perquè sigui el mateix Jesús qui sigui el veritable i definitiu profeta i evangelitzador. Ell és en definitiva el mateix evangeli. Visquem la petita profecia (I com n’és de gran) profecia de parlar bé –això vol dir beneir) i amb entusiasme de l’amor del Pare, de la justificació del Fill i de la santificació de l’Esperit Sant i també dels germans, sobretot dels més deixats als marges, a la perifèria social.

                                               Estem a l’inici de l’Advent. Jesús no s’apropa, ja és aquí!  És sempre l’Emmanuel és a dir “Déu en nosaltres”. El Regne de Déu ja és aquí, no sols enmig nostre, sinó ben bé dins nostre. Si estem ben desperts i sensibles a les invitacions que ens fan el Pare, a través del Fill en l’Esperit Sant entrarem amb peu ferm en totes les crides que ens està fent el papa Francesc. “Sempre ens cal contemplar el misteri de la misericòrdia. És font de joia, de serenitat i de pau. És condició per a la nostra salvació. Misericòrdia és la paraula que revela el misteri de la Santíssima Trinitat. Misericòrdia és l’acte darrer i suprem amb el qual Déu ve a trobar-nos. Misericòrdia és la llei fonamental que habita en el cor de cada persona quan mira amb ulls sincers el germà que es troba en el camí de la vida. Misericòrdia és la via que uneix Déu i l’home, perquè obre el cor a l’esperança de ser estimats malgrat el límit del nostre pecat”. (De la Butlla “Jesucrist és el rostre de la misericòrdia del Pare.)

Joia plena en l’evangeli i joia encomanadissa  en l’evangelització


                        Diumenge II d’Advent, 6 de desembre del 2015.  Sabadell