MAGNIFICAT
Ja
arribem, enjoiats els cors, al quasi últim tram del nostre pelegrinatge
d’Advent. De cop i volta se’ns emporta la imaginació en ales ben obertes i ens
deixa planant i aterrant a l’escena de l’evangeli d’avui, no com a espectadors,
sinó com a discrets actors secundaris, on hi hem de fer el nostre paper
presencial i mínimament actiu, que no seria pas poc de ser-hi amb plena
consciència de voler-hi ser, en una de les visites més tendres i
encisadores de Lluc, en els evangelis de la infància de Jesús, com se’n diuen.
Maria, embarassada de poc d’un Fill inesperat plogut del cel (!) i des de “l’esdeveniment”, Esperat (!) d’una forma singularíssima,
única. Rememorem així una altra Visita, aquesta feta a Maria, que d’ençà
d’aleshores se’n dirà “ l’Anunciació”, terme únic en la Història de la
humanitat. Tant d’una com d’una altra visitacions, de suprema vibració
humano-divina! Ambdues, incomparables en el sentit més literal de l’expressió,
perquè suposen una Presència i Acció d’un Déu fet present i vivíssim a través
de l’Esperit Sant que obre un privilegiat àmbit
de fe en l’Anunciació. (“Faci’s en mi segons la teva paraula”) i
corroborada i exaltada en l’altra Visitació. Meravellats no ens movem del
diàleg amb un intercanvi d’expressions verbals de fort contingut profètic entre
les dues dones: Elisabet i Maria; i en l’altre diàleg no verbal, a nivell
entranyable, en el sentit més propi, essent l’Esperit Sant qui “comunica” la
joia de Jesús, petitó petitó, que fa saltar Joan al si de la seva mare. D’ençà
d’aquesta trobada, la Visitació esdevé el paradigma de totes les visites que
esdevindran “obra de misericòrdia”, tant física com plena d’humanisme i
espiritualitat. ANY Jubilar de la Misericòrdia. Hi entrarem poc a poc, prenent
panoràmica dels seus sentits-
Estranyesa
gran, la d’Elisabet, per la Visita de la seva parenta, una joveníssima Maria
que ha sabut que també ella, Elisabeh, està gestant, superada gloriosament la seva
esterilitat (ignomínia en la seva cultura jueva on la maternitat era de per si
un gran favor de la vida per a les dones!). Tot s’esdevé en un clima de gràcia,
de Gràcia en majúscula, que les afecta a totes dues. Elisabeth sap per
revelació que Maria també està brodant el seu Fill en les seves entranyes (Mare
de Déu de l’Esperança, 18 de desembre, pre-octava de Nadal!) I prorromp en
plena exaltació: “Ets beneïda entre totes les dones i és beneït el fruit de les
teves entranyes”. Déu li ha revelat –oh extraordinària, inefable des-velació,
somni subconscient de tota maternitat jueva!- la presència i (en parentiu a més
a més) de l’escollida per ser la mare del Messies”. “¿Qui sóc jo perquè la Mare
del Meu Senyor em vingui a fer-me les amoroses felicitacions per una maternitat
que li està prenent ostensiblement el cos i l’esperit”. Quina escena més
carregada d’emotivitat, del goig compartit d’un Déu que les ha apropat al secret
designi de Déu, “la decisió benèvola que havia pres, fet en la plenitud
dels temps” – i són, oh meravella, ara i aquí!-. “Mira”, li diu, commoguda
fins al més íntim de les seves entranyes: “Mira” i admira! “Tan bon punt
he sentit la teva salutació, el meu nen ha saltat d’entusiasme dins les meves
entranyes”. I posant la joia de la Mare novella per damunt de la seva pròpia,
ella no surt de la seva estupefacció. Ho sap tot. Déu li ha donat aquesta
entrada en la intimitat d’Ell i de Maria: prorromp, no es pot dir amb més joia:
“Benaurada tu que has cregut el que Déu t’ha confiat. Sóc paraula de Déu: en
veritat, en veritat et dic que “allò que Déu t’ha fet saber, es complirà”. Una
estreta abraçada segella un doble projecte que unirà les dues vides. Joan el
Precursor i Jesús, el Messies esperat. “Sóc l’esclava del Senyor, que es faci
en mi segons les teves paraules”. Abans Maria no obri el seu cor exultant amb
el Magníficat, nosaltres entonem el que n’hem fet el nostre Càntic en aquesta
escena on hem estat convidats de fila zero. No volem interrompre, sols fer el
nostre paper en aquest escenari d’excepció: Agafo (agafem) el Càntic d’Efesis
1: 3-14 i commoguts diem amb llàgrimes als ulls, com podem: “Beneït sigui el
Déu i Pare de nostre Senyor Jesucrist, que ens ha beneït en Crist amb tota
mena de benediccions espirituals dalt al
cel...”. Us convidem a arribar vosaltres fins al final: “I farà que siguem
lloança de la seva glòria”. Deixem ara que Maria s’esplaï: “La meva ànima
magnifica el Senyor, i el meu esperit celebra el Déu que em salva, perquè ha
mirat la petitesa de la seva serventa”. Aixeca el vol dels temps venidors: “Des
d’ara, totes les generacions em diran benaurada, perquè el Totpoderós obra (en
present i més enllà de la història) en mi meravelles”. Fem una pausa. En un
silenci contemplatiu unim cel i terra, deixem que l’Esperit Sant perfumi
aquesta trobada única, definitiva,
on hi tenim cabuda, discreta però segura, al fons de l’escenari: ¡Com ens són de
nostres aquestes dues maternitats! En Jesús no-nat també hi som nosaltres! Diu
el Vaticà II: “I Maria va donar a llum el Fill que Déu va constituir primogènit
entre molts germans, això és, els creients, a
l’infantament i criança dels quals coopera amb amor maternal”. Qui ens
havia de dir que estaríem en Jesús fent-se persona, petit, petitó, tan endins
de les entranyes de Maria! Allí hi hem “presa la seva fesomia”, la de Jesús,
com el girasol que de tant mirar el sol tant se li assembla! També nosaltres
“fets semblants a la imatge del Fill que
és el primogènit entre molts germans, rebem les “primícies de l’Esperit”, amb
les quals se’ns fa capaços de complir la nova llei de l’amor. Per aquest
Esperit, que és la “penyora de l’herència” tot l’home és restaurat interiorment
“fins a la redempció del cos”. Ai, el misteri dels misteris, l’Encarnació!; si en fóssim més
conscients, si ens en sentíssim més joiosament vinculats, més corresponsables,
de forma que cada any per Nadal ens en
gaudíssim i re-aprenguéssim a saber què vol dir, des de Déu, ser-ne “creats,
redimits i fets cristians”, que dèiem a les nostres pregàries d’infants... El
Nadal ens concerneix per les arrels de ser persones
noves, de ser “fills de Déu”, d’estrenar el vestit nou d’un renaixement en
Jesús. Renascuts en el Fill, se’ns diu i repeteix aquests dies sorprenents, que
per poc aprofundiment se’ns tornen repetitius!
Mireu
com s’expressa el Vaticà II respecte de nosaltres, fills en el Fill: “El
misteri de l’home no s’aclareix veritablement sinó en el misteri del Verb
encarnat. Adam, el primer home, era figura del qui havia de venir, és a dir,
del Crist Senyor. Crist, el nou Adam, en la mateixa revelació del misteri del
Pare i del seu amor, manifesta plenament l’home a si mateix i li descobreix la
seva vocació altíssima. Ell és la imatge del Déu invisible, ell és l’home
perfecte que ha restituït als fills d’Adam la semblança divina, deformada des
del primer pecat. Com que en Ell la
natura humana ha estat assumida, no pas absorbida, per això mateix ha estat
elevada a una dignitat sublim. Ell, el Fill de Déu, per la seva encarnació, en certa manera s’ha unit
amb tots els homes”. També per a consol de tants avis respecte dels seus fills
i néts afegeix el Vaticà II: “Tot el que hem dit dels cristians que mantenen la
fe viva en el Senyor encarnat, que ha fet
vida com la nostra, però tan singular, única, vertader mirall de les nostres
vides en el seu seguiment, ressuscitats en la seva resurrecció, amarats
d’Eucaristia i enviats a evangelitzar com Ell ho féu”. Tot “això no sols és
vàlid per a tots els homes de bona voluntat, en el cor dels quals la gràcia
actua d’una manera invisible. Donat que Crist va morir per tots i que l’ultima vocació de l’home és veritablement una sola, és
a dir, divina, hem de sostenir que l’Esperit Sant ofereix a tots la
possibilitat, un cop Déu conegut, d’associar-se a aquest misteri pasqual”.
Deixem en les mans i en el cor de Déu, del seu Fill i germà nostre i sota la influència
de l’Esperit Sant, ric en misericòrdia, que sempre treballa per difondre una
imatge paterna de Déu, “que estima entranyablement tot el que ha creat”. Fem confiança total a la total confiança que Déu ens fa, sempre
operativa, salvant la llibertat, la que hauria de ser col·laboradora, i que momentàniament
es mostra com escull. “Deixem obrar a
Déu i ja Ell farà que tothom trobi el seu camí d’accés al Pare pròdig en amor,
que no decau mai. Estem a tocar de mans i de cor al Nadal, únic com sempre, que
és novedós en cada reactualització, com ho és sempre l’Eucaristia que n’és
senyal, mirall i sagrament que reencarna Crist glorificat i ens fa néixer i
renéixer -oh admirable comunió!- del tot a nosaltres. “¡Senyor, ja crec, però
augmenta la meva fe” que és tan petita, i la voldria fer créixer, créixer,
créixer. Això és Nadal. El papa Francesc acaba la seva crida a ser
evangelitzadors (“La Joia de l’evangeli”) amb aquesta petició: “L’estel de la
nova evangelització” que n’és el títol dels últims números de l’Exhortació: “A
la Mare de l’Evangeli vivent li demanem que intercedeixi perquè aquesta
invitació a una nova etapa
evangelitzadora sigui acollida per tota la comunitat eclesial... Hi ha un estil
marià en l’activitat evangelitzadora de l’Església. Perquè cada vegada que
mirem Maria tornem a creure en l’aspecte revolucionari de la tendresa
i de l’afecte... li preguem que amb la seva oració maternal ens ajudi perquè l’Església arribi a ser una casa per a molts, una Mare per a tots els pobles, i faci
possible el naixement d’un món nou.
Com
que per a molts serà difícil que puguin tenir fàcil accés a la pregària
conclusiva del memorable document (“La joia de l’Evangeli”) la posem com a
homenatge a Maria, sense la qual Nadal quedaria orfe de Mare i també a Francesc
que ens té el cor robat... A Déu que ens l’ha donat siguin enlairades les
nostres gràcies:
Verge
i Mare, Maria
vós
que, moguda per l’Esperit,
acollíreu
el Verb de la vida
en
la profunditat de la vostra fe humil,
totalment
lliurada a l’Etern,
ajudeu-nos
a dir el nostre “sí”
davant
la urgència, més imperiosa que mai,
de
fer ressonar la Bona Notícia de Jesús.
Vós
plena de la presència de Crist,
duguéreu
la joia a Joan Baptista,
fent-lo
exultar en el si de la mare.
Vós
estremida de goig,
cantàreu
les meravelles del Senyor.
Vós
que estiguéreu plantada davant la creu
amb
una fe indestructible
i
rebéreu l’alegre consol de la resurrecció,
recollíreu
els deixebles en l’espera de l’Esperit
perquè
nasqués l’Església evangelitzadora.
Aconseguiu-nos
ara un nou ardor de ressuscitats
per
dur a tothom l’Evangeli de la vida
que
venç la mort.
Doneu-nos
la santa audàcia de cercar nous camins,
perquè
arribi a tothom
el
do de la bellesa que no s’apaga.
Vós,
Verge de l’escolta i de la contemplació,
Mare
de l’amor, Esposa de les noces eternes,
intercediu
per l’Església, de la qual sou la icona puríssima,
perquè
ella mai no es reclogui ni s’aturi
en
la passió per instaurar el Regne.
Estel de la nova evangelització,
ajudeu-nos
a fer resplendir el testimoni de la comunió,
del
servei, de la fe ardent i generosa,
de
la justícia i l’amor als pobres,
perquè
la joia de l’Evangeli
arribi
fins a l’extrem de la terra
i
cap perifèria no es privi de la seva llum.
Mare
de l’Evangeli vivent
deu
d’alegria per als petits
pregueu
per nosaltres.
Amén.
Al·leluia.
Diumenge
IV d’Advent, 20 de desembre del 2015.
Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada