VENIU, TROBEU-LO I
ADOREU-LO
Veniu,
val a dir, crida en plural, no ho perdem mai de vista, perquè arriba un moment
en què no sabem si el singular és l’egoïsme i el plural una multitud-massa. Posem
les coses al seu lloc: Vine, tu personalment i vine amb els companys de
pelegrinatge, els fidels, els creients i a més si tens consciència de que tots
els humans som una gran família, plasmat en cercles concèntrics: primer, els
que estimes (la família tota sencera!); després, els amics i coneguts; i deixa
espai pels saludats i a més recorda’t dels que no coneixes, començant pels més
marginats. Sigues món!; sigues humanitat sentida! Bé, ens posem en marxa cap a
Betlem, minyons! L’Advent ha estat juntament amb Maria i Elisabet com una gran
inesperada revelació: Ve el Rei del cel: estem estupefactes, oh, meravella! Hem
de fer un camí (el féu Maria, el feren els pastors, els mags, “l’he de fer jo”
i els meus, tots els que pugui invitar). És el camí de la fe viscuda que
corre per les venes i per les entreteles de l’esperit (“Benaurada tu que has
cregut el que el Senyor t’ha fet saber”.) Saber és més que conèixer, és tenir
una dolça sotragada en l’esperit i una bufada suau i omplenedora, desbordant,
única, ve-t’ho aquí! Ens porta en camí (és com una gestació a penes percebuda,
però tan real! (“Que es compleixin en tu les seves paraules”). És l’inici d’un
camí, d’un “estat” que- és-ja,-però-que-encara-no-és-del-tot (Mare de Déu de la
Bona Esperança, 18 de desembre).
Se’ns
donen les “dades”, les “senyes”. Poc ho podíem esperar, quina paradoxa! Estem
en cerca del Messies, del Rei del cel. Busquem el que amb més raó és el Màxim
(nom que es donaven als Emperadors, despropòsit màxim, com hi ha món!) i
l’identificarem segons els àngels de la glòria: (“El trobareu en una “menjadora”,
com és possible? (“No hi havia lloc per a ells a l’hostal”) Més encara, faixat
amb bolquers (un petitó, un necessitat de les curoses atencions d’una mare
jove, menestral). És ben bé difícil d’entendre tot plegat. La fe lluu com un
estel. Entrem en l’àmbit de l’Encarnació. Tot el que hom pot imaginar està tot
trasbalsat. Estem al llindar del gran Misteri. La fe i l’amor ens endinsen més
enllà d’on podem pensar i experimentar. És un insospitat Esdeveniment. És la Trobada
amb Déu, fet l’últim dels nascuts. És el cor l’únic que ho pot mig entendre.
Com el vell Simeó ens el deixen a les mans i l’acaronem, li fem festetes i
amoretes. L’hem de deixar en mans de Maria. I com instintivament caiem de
genollons i l’adorem. Ens fem a un cantó i deixem que passin els altres. Seguim
adorant-lo endins d’Ell i endins de nosaltres. Tot un món nou se’ns esberla,
enlluernats. I ens sentim dins d’Ell i Ell ens sent dins seu. Trobada feliç! El
meu és teu i el teu és del Pare. Intercanvi diví, fet a través d’un bescanvi
humà a doble entrada. Què bé que sona; aquesta és l’experiència que ara visc.
Necessito silenci, contemplació. No voldria fer-me endarrere. És una Trobada
que voldria que no acabés...
Els
pobres són cridats, perquè ells ja estan avesats a veure i viure amb ulls
esbatanats. Estan al costat de la vida, els anyells que van naixent al mateix
pasturatge. Viuen en plena natura. Encuriosits, però alegres. Estan més oberts
al misteri. Embadalits, es faran els primers testimonis d’una “gran alegria que
ho serà per a tot el poble”. Hi ha
cantúries per tot arreu. S’estrena per primera vegada a la terra allò que és
perenne a dalt del cel. Avui en tornar a cantar el “Glòria”, després de les
contencions de l’Advent, tinguem present que música i lletra són celestials. “Glòria
a Déu i Pau als homes”, tots ben estimats per Déu.
M’agradaria
poder explicitar-vos el què és el fet
d’adorar: Sentir com n’és d’excels i de tan enlairat i inaccessible, Déu! “A
Déu ningú no l’ha vist mai ningú”. Només aquest minyonet fet gran i més
endavant ens ho dirà explícitament i serà Ell qui ens donarà aquesta
des-velació en la seva mateixa persona. Misteri sobre misteri. Si ja ens
costava caure amb l’esperit rendit davant sa Majestat -que deia Teresa- ara a
nosaltres veure l’invisible en el visibilitat d’aquest infant, això suposa un
suplement de fe que, de no ser un do gratuït i inesperat, seria com impossible
de percebre-ho. “Per Jesús ens ve la vida: Exultem germans!”. Una nova vida,
participada per Ell mateix. “Ve l’hora , i és ara, que els veritables
adoradors, adoraran el Pare (i el Fill) en esperit i en veritat; que així són
els qui vol el Pare (i el Fill i l’Esperit Sant) per adoradors. Déu és Esperit,
i els qui l’adoren han d’adorar en esperit i en veritat”. Què vol dir això? Em
sobrepassa, tremolo de goig i de sentir-me no res, una no-nada que diu Teresa. L’adoració
ens situa en el més endins del primer manament: “Estimaràs el Senyor, el teu
Déu, amb tot el teu cor, amb tota la teva ànima i amb tot el teu esperit”. “Està
escrit: “Adoraràs el Senyor, el teu Déu, i només a Ell donaràs culte” (Mt 4,
10). “El primer dels preceptes abraça la fe, l’esperança i la caritat. Qui diu
Déu, en efecte, diu un ésser constant, immutable, sempre el mateix, fidel i
perfectament just. D’on se segueix que hem d’acceptar necessàriament les seves
paraules i tenir-li una fe i una esperança totals. És poderós, clement,
infinitament donat a fer el bé. Qui podria deixar de posar en Déu tota la seva
esperança? I qui podria deixar d’estimar-lo, quan contempla els tresors de
bondat i de tendresa que ha prodigat amb tothom? D’aquí ve aquesta fórmula que
Déu utilitza en la sagrada Escriptura, adés al començament, adés al final dels
seus preceptes: “Jo sóc el Senyor”. Ho escric fil per randa del Catecisme de
l’Església Catòlica. I segueixo. “Només a Ell donaràs culte”. “Les virtuts
teologals de la fe, l’esperança i la caritat informen i vivifiquen les virtuts
morals. Així, la caritat ens porta a donar a Déu allò que amb tota justícia li
devem com a criatures. La virtut de la religió ens disposa a aquesta actitud.
L’adoració
és l’acte primer de la virtut de la religió. Adorar Déu és reconèixer-lo com a
Déu, com el Creador i el Salvador, com a Amo i Senyor de tot el que existeix,
com l’Amor infinit i misericordiós. “Adoraràs el Senyor, el teu Déu i només a Ell
donaràs culte”, diu Jesús, citant el Deuteronomi (Dt 6, 13). “Adorar Déu és
reconèixer, amb el respecte més gran i la màxima submissió, el “no-res” de la
criatura, que només existeix per Déu. Adorar Déu és com fa Maria en el Magníficat,
lloar-lo, enaltir-lo i humiliar-se un mateix, bo i confessant amb agraïment que
ha fet meravelles i que el seu nom és sant. L’adoració del Déu únic allibera
l’home de replegar-se en ell mateix i de l’esclavitud del pecat i de la
idolatria del món”. Els actes de fe, d’esperança i de caritat que el primer
manament ens mana es fan amb l’oració. L’elevació de l’esperit a Déu és una
expressió de la nostra adoració de Déu: pregària de lloança i d’acció de
gràcies, d’intercessió i de súplica. La pregària és una condició indispensable
per a poder obeir els manaments de Déu. “Cal pregar sempre i no defallir”.
(Fins aquí la cita).
Jo
ja fa temps que estic embadalit en el “us
lloem, us beneïm, us adorem, us
glorifiquem, us donem gràcies. Tot això per la vostra immensa glòria”.
Tot i que resulta paradoxal que ho diem dirigit a un home com nosaltres, i en
aquests dies a Jesús petit petit, comprenc que Teresa estava divinament
arrapada a la humanitat de Jesús. I li era més fàcil poder-lo adorar en la seva
petita infinitud, en els trets que el feien proper, que el podia tractar com un
amic, que podia abraçar-lo i expressar-li tots els moviments del seu cor. “Déu
és aquí, veniu i adorem-lo”. Sort i més que sort que Jesús ens donà la imatge
de Déu com a Pare amant i amatent. El seu i el “nostre” Pare. Déu jugant a
l’amagatall amb els seus fills... US ADOREM. “Joia en el món! / Jesús és nat;
oh terra, el teu Senyor / rep amb amor i amb humilitat, i canta a sa llaor”. O
com ho cantava Teresa i les seves monges: “Pues el Amor / nos ha dado Dios, /
no hay que temer, /muramos los dos”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada