Homilia del diumenge 27/10/2019

EL CAVALLER DE L’ARMADURA ROVELLADA

                                               Va de repàs. D’aquest llibre que és autobiogràfic de ple i que té com a teló de fons les reflexions existencials que es feu l’autor en uns moments aparentment delicats. Estava malalt i es veia ja a les últimes; i això precisament el va portar a fer una reflexió sintètica del transcurs de la seva vida, i fou aleshores que va “veure” no solament el què de la seva vida, sinó fins i tot en va poder destriar els successius passos, la trama de les quals el va portar, afortunadament, a fer un canvi notable en el seu viure posterior. No es pot refer una vida si un no es posa al primer encreuament de camins per desfer els passos mal fets. El llibre del qual se n’han fet més d’un milió d’exemplars. Ha merescut que un psicòleg de nota en fes un seguiment pas a pas per desentrellar les seves fites de creixement personal. Un llibre iniciàtic.

 

                                               Tornar a llegir un llibre que ens ha plagut i que ens ha fet reflexionar és un bon motiu per entrar-hi de nou, tant i més si ens hi farà de torsimany en Carlos Velasco amb el seu llibre “Las enseñanzas del caballero de la armadura oxidada”.

                                               Mireu com comença l’”odissea” del nostre cavaller que ens ajudarà a posar-nos en peu i situació de desfer les possibles  armadures nostres rovellades... Veureu que té un redactat com si fos una còpia o rèplica exacta amb l’inflat fariseu que “paoneja” davant de Déu i de tothom que el vegi i que a tal efecte munta a cavall de la seva “ruqueria”(!). Diu l’evangeli d’avui que uns fariseus que són protagonistes d’una “tragicomèdia bufa” (!), envanits “es refiaven que  eren justos i tenien per no res a tots els altres”. “Drets” pregaven: “Us dono gràcies per que no sóc com els altres”. Faig això i allò. Ni sóc “com aquest cobrador d’impostos...”  Obriu el llibre del Cavaller. Comença així a tall de conte: “Fa molt de temps, en una terra llunyana (“el nom de la qual no vull recordar-me’n”) vivia un Cavaller que es tenia per bo, amable i afectuós. Feia tot allò que fan els cavallers bons, amables i afectuosos (com Don Quixot)... Era famós per la seva armadura... “Tan bon punt sentia a parlar d’una croada es posava la seva lluent (i enlluernadora) armadura, pujava al seu cavall i sortia al galop en qualsevol direcció...” Ja tenim la superposició dels dos protagonistes: fariseu en cavaller, cavaller en fariseu...

                                               Només uns apunts per a començar-nos a endinsar en la “trama” de l’aparent “conte” que diu molt més del que de  primeres llegim:

                                               - Per sota de qualsevol “reconeixement” hi ha un coneixement que a la llarga ens pot descobrir fibres de la nostra ignorada identitat.

                                               - Per construir cal primer “deconstruir”, anant perdent peces de la nostra orgullosa armadura.

                                               - Després d’anar edificant en fals hem de “sotraguejar-nos” a fi d’anar més lliures d’impedimenta i en perdre en realitat guanyem.

                                               -No és gens assenyat posar-nos en “comparació” amb els altres. En realitat veus els defectes que en els altres que no saps veure en tu mateix.

                                               - A l’hora de veure’ns bé cal tenir present i ponderant-ho allò que alguns altres veuen en nosaltres i que són prou valents per ser sincers amb nosaltres. Sense pensar que ens ho diuen amb afany de molestar-nos. Finestra de Johari.

                                               - Per “descobrir” com som cal observar-nos en “el mirall de les veritats” (la madrastra de la Blancaneus!). Costa molt ser a la vegada jutge i part en el judici de nosaltres mateixos.

                                               -Hi ha uns ensuperbiments durs i altres que són tous i  tendres. Quan passem d’aquells a aquests altres, comencem a anar per bon i millor camí. Hi ha sempre un toc de bon humor en veure’ns sense rancúnia i somrient-nos a nosaltres mateixos. Saber passar de la tragèdia a la comèdia...

                                               - De l’haver de “demostrar” a passar a tenir dubtes de les nostres incongruències i contradiccions.  Més que “demostrar”, cal només “mostrar”.

                                               - L’armadura és la pantalla per “apantallar” els nostres dèficits, les nostres pors, el que pretenem ser, bo i sabent que no som o tenim.

                                               - La humilitat mai és des del començament. Cal haver viscut per a començar a desfer les nostres bastides. Què són, si no, bastides les nostres armadures existencials. Pegades a la pell, com si hi fossin adherides. No cauen soles, no; cal que els topants de la vida en les arrenquin; i viure-ho fa mal...

                                               - Aparentar –la pandèmia d’avui dia- és el camí de “posar-nos les armadures. Ai instagram i matusseries nostrades!

                                               - El silenci quan és llum –no sempre ho és, ni de bon tros!- ens ajuda a trobar camins inèdits nostres, fruit de nuar i desnuar...

                                               - “El rei que sap que és un mortal com els altres no juga a ser vist i admirat amb vestimentes reials. Sabent que va nu, ens diu: “Sóc prou savi per veure que estic encallat i per tornar una vegada i altra al “Castell del Silenci”, a la buidor del “no-saber” per anar aprenent coses i més coses de mi mateix.

                                                - Romandre en silenci és quelcom més que no enraonar. Precisament quan estic amb els altres “pretenc projectar la millor imatge de mi mateix. A casa vaig en sabatilles; a  vegades no tinc el respecte que guardo a fora...

                                                - Fa por l’estremiment de trobar-se sol; i pitjor de sentir-se’n. Per això en defugim més del que ens ho creiem...

                                               - Pas de la por... a tenir “consciència”: saber i tenir ètica.

                                               - Desfer camins, per refer-los amb la confiança de saber que “Tots som el nostre potencial de ser “bell, innocent i perfecte”.

                                               - L’autocompassió no arregla res, ans el contrari: ho espatlla tot.

                                               - En el pujar rosts amunt hi ha una doble acció:
desfer primer i un nou fer: aquest ens dona més lleugeresa. L’ànim i ànims ens donen forces de flaquesa.

                                               - Quan comences a estimar els de prop, en realitat vas estimant els de més lluny.

                                               - Estimar és anar-se tornant tendre, anar traient pues de la convivència. És fer-se amable, estimable.

                                               - L’amor és desprès, com la “pomera”. Dóna pomes sense esperar que la lloïn per fer-ho. L’agraïment i la gratitud van sempre de bracet.

                                               - La veritat és la humilitat i la humilitat és arribar al gran replà per tornar a emprendre nous ànims i seguir pujant, sempre queda a continuació un cim més alterós per fer...

                                               - La saviesa del “deixar-se anar” sense recel ni temors. En evangeli vol dir tenir fe, confiança, abandó. És el vertader símbol de les resurreccions...

                                               - Envanir-se en les “coses de Déu” és no entendre res del que afirma Jesús i del que -en conseqüència-  ens confirma una i altra vegada Pau.

                                               Animem-nos a llegir els dos llibres a la vegada bo i  seguint els passos acompassats dels dos llibres capítol per capítol. De fer-ho, tingueu per no dit res del que us he anat dient també a compàs de la lectura.

P. Josep Mª Balcells. 

Diumenge XXX de durant l’any, 27 d’octubre del 2019.   Sabadell

Homilia del diumenge 20/10/2019

L’ARDU  EXERCICI  DE  LA  MEDITACIÓ

                                               No estem lluny del que dèiem aquests diumenges darrers. La pregària demana llocs i temps preestablerts i sobretot la determinació de ser-hi fidels malgrat les temptacions recurrents que ens aniran prement, fins i tant no aconseguim formar un hàbit ben establert. Ja ens advertia Pau VI que és una disciplina interior que no tenim. Només l’ha aconseguirem quan la convicció floreixi amb la constatació dels beneficis que se’n deriven. Recordo La Contra de fa ben pocs dies en que un lama ens parlava de les “fugides” a que va haver de fer front fins a consolidar la meditació que era el fi i motiu bàsic de la seva existència com a budista.

                                               Avui les lectures ens posen a consideració dos exemples ben suggestius. Moisès ens és presentat en plena flaquesa humana en no poder mantenir els seus braços oberts en pregària, vençuts pel cansament normal i lògic. És ben curiosa l’estratagema usada, assistit pels seus ad-làteres que li sostenen els braços fins a la posta del sol. És ben notori, d’altra banda, l’advertiment de Jesús als seus deixebles per ben tres vegades a vèncer la son a l’hort de Getsemaní, quan els demanava el fet amorós de no deixar-lo sol en aquells moments de desempar.

                                               El salm, com sempre, “broda” la situació de la lectura anterior amb una sol·licitació d’ajut d’un Déu que es manifesta com a fidel guardià. És típica de les Escriptures aquest “alçar els ulls” a Déu, de qui ho esperem tot, el sentit mateix del viure.

                                               Pau un cop més revalida que són les Escriptures les que sostenen la nostra pregària i ens donen “la saviesa que duu a la salvació a través de la fe en Jesucrist. Tota l’Escriptura “és útil per a ensenyar, convèncer, corregir i educar en el bé, perquè fa madurar la persona envers el bé”.

                                               A l’Evangeli tenim la paràbola de l’eficàcia de la insistència que doblega el jutge a obrar justícia, preciós advertiment per a ser constant en la determinació d’instaurar l’hàbit en la pràctica de l’oració o de la meditació. Precisament, aquesta setmana hem celebrat la festa de santa Teresa de Jesús, doctora i ben experimentada en la pregària. Durant els seus primeres quaranta anys, aproximadament, en què la seva pregària consistia només en precs orals, i veia que no se’n sortia; i va descobrir que hi havia un altre mètode i que era molt més eficaç. Va posar l’atenció en la persona de Jesús i poc a poc s’anava eixamplant el seu cor, fins a arribar a entrar en l’oració aquietant. Així llegim en la seva autobiografia: “Es cosa muy conocida, el conocimiento  que da Dios para que conozcamos que ningún bien tenemos de nosotros, y mientras más mercedes, más. Pone un gran deseo de ir adelante en la oración, y no dejarla por ninguna cosa de trabajo que le pudiese suceder; a todo se ofrece; una seguridad  con humildad y temor de que ha de salvarse; echa luego el temor servil del alma, y pónele el fiel temor muy más crecido. Ve que se le comienza un amor con Dios muy sin interés suyo; desea ratos de soledad, para gozar más de aquel bien”.

                                               Cosa semblant ens diu Pablo d’Ors en el seu llibre “Biografia del Silenci” sobre la pregària o exercici de la meditació: “Per fort que arribés a ser el meu interès per al silenci i la quietud, tot i així ja veia que en qualsevol moment i per qualsevol contratemps o adversitat, ja veia que podia claudicar en el que havia decidit que fos la meva pràctica espiritual més decisiva. Veia que per l’escassetat de resultats em podia tirar enrere. Encara no sabia que la resistència a la pràctica és la mateixa resistència a la vida... Contra tot pronòstic vaig perseverar inexplicablement; i és que si la força d’un ideal pot ser gran, la de la realitat quan un es posa enfront d’ella, quan es palpa, és misteriosament molt més gran. A fi d’enfortir la meva convicció i apuntalar la meva voluntat, em vaig centrar en allò que em va semblar més determinant: el silenci. No em refereixo al silenci com a silenci sense més, sinó a allò que ho concebia com una vertadera revelació. El silenci és solament el marc o el context que possibilita tot el que en neix... Tot això, que m’ha vingut a poc a poc ha estat acompanyat per uns signes reveladors com és l’amor progressiu a la natura, l’afició a la muntanya, la cada vegada més imperiosa necessitat de retirar-me alguns dies en soledat, la significativa disminució a la lectura com a substitut de la pregària, la major cura en el menjar, algunes noves amistats...”  “M’ha costat –seguirà dient- quatre dècades arribar a comprendre que l’home comença a viure en la mesura en que deixa de somiar en ell mateix”. “En essència –afegeix- el que ensenya la meditació és a submergir-se en allò que estàs fent. “Quan menjo, menjo; quan dormo, dormo”: diuen que fou així el que un gran mestre va definir que era el zen”.

                                               “La meditació és una disciplina per acréixer la confiança.  Un s’asseu i què fa? Confia. La meditació és una pràctica de l’espera. Però, què s’espera realment? Res i tot. Si s’espera quelcom de concret no tindria valor, ja que estaria alerta pel desig de quelcom que un no té. Però en ser una espera no utilitària o gratuïta, aquesta espera o confiança esdevé quelcom  genuïnament espiritual. Tots tenim l’experiència de l’avorrides i  incòmodes que són les esperes. Com a art de l’espera que és la meditació acostuma a ser bastant avorrida. Doncs quina fe tan gran ha de tenir un per asseure’s en silenci i quietud! Cert, tot és qüestió de fe. Si tens fe en quedar-te a meditar, tanta més fe tindràs, com més t’asseguis amb aquesta finalitat només. De manera que podries dir que jo medito per a tenir fe en la meditació. Aleshores en definitiva arribo a comprendre que el món no depèn de mi i que les coses són com són, amb independència de la meva intervenció. Veure això és molt sa: col·loca el ser humà en una posició més humil, el descentra, li posa un espill a la seva mida... Com més t’asseguis a meditar, més voldràs asseure’t i major serà la teva confiança. He arribat a pensar que per a l’home el més natural és precisament fer meditació”.

                                               Per què aquesta insistència en assegurar els primers passos, que són sempre llargs, llargs..., fins que no arriba la convicció i la fermesa d’esperar fruits que costen de veure. Qui guanya la difícil empresa de consolidar la pregària mental o existencial veurà oberts uns horitzons inèdits; temps als temps.

                                               Tot el context dels que volen conèixer i estimar Crist com se’ns mostra en els evangelis manifesten un com recorregut basat en la pregària o meditació o contemplació. Teresa ens mostra aquest ascens continuat i progressiu, bé sigui en la pròpia experiència, bé en les propostes que ens fa en el Camí de Perfecció o en les Morades. El mateix hem de dir de les obres de Joan de la Creu. Ara sembla que hem redescobert el món de la mística amb pràctiques derivades del budisme o zen. No fem més que reafirmar-nos en la nostra més autèntica tradició mística. Desfent el nus de la interpretació del que significa la mística al dir de la frase tan repetida de Karl Ranher: “El cristià del segle XXI o serà místic (=experimentador de Déu) o no serà”. Desfem tabús com si la meditació no fos essencial i només fos cosa d’elits; i obrim-nos als camins de l’evangeli, seguint el que ens diu el mateix Jesús de pregar contínuament.

P. Josep Mª Balcells 

Diumenge XXIX de durant l’any, 20 d’octubre del 2019.  Sabadell

Homilia del diumenge 13/10/2019

TORNEM  A  ESCOLA (v)

                                               Acabem aquest cicle en què ens hem invitat a “tornar a estudi”, com també es deia abans. I ho clourem encara amb les mateixes paraules de Pau VI que ens han donat peu a fer les nostres reflexions. Deia “potser hi aprendrem, fins i tot, sense adonar-nos-en, a imitar Jesús... Aquí hi aprenem, a més a més, la manera de viure en família. Finalment, aquí coneixem la disciplina del treball. Oh casa del fill de l’obrer! És aquí que desitgem entendre i lloar la disciplina severa, però redemptora, del treball humà; volem afirmar aquí la dignitat d’una manera tal que l’experimenti tothom”

                                               Aprendre a con-viure és determinant en tots els estadis de la vida pròpia i la dels altres amb qui es conviu. Cal partir d’aquesta afirmació: aprendre a con-viure per tal d’aprendre a viure. De bones a primeres semblaria que les coses haguessin d’anar a l’inrevés, però el millor aprenentatge per a viure rau precisament en el saber con-viure. Quan l’altre es converteix en un mirall d’un mateix.

                                               Hem de privilegiar “casa nostra”, val a dir la família com l’entrellaç de vides que es tenen en compte les unes amb les altres i que tots col·laborem, pares i fills, a mantenir com a “joia de la casa” és a dir “la intimitat sagrada” que li pertany per definició. Amb els “altres jos” arribem a construir un “nosaltres” que té sentor de comunicació fàcil, de respecte mutu, d’afavorir el creixement de totes les capacitats individuals. Per valorar més el que tenim hauríem d’allargar el nostre pensament i empatia amb els desnonats, els sense sostre, els exiliats que porten l’embalum del que els queda de  “casa” a l’esquena. D’imatges impactants, tantes com vulgueu i arreu...

                                               D’aquesta “comunió en família” el papa Joan Pau II en va dir la “civilització de l’amor”. Així s’expressa en el Document “A l’inici del mil·lenni”: “Fer de l’Església la casa i l’escola de la comunió, aquest és el gran repte que tenim davant nostre en l’inici d’aquest temps. Què significa allò que anomena espiritualitat de comunió? Cal promoure una espiritualitat de la comunió, tot proposant-la com a principi educatiu en tots els llocs on es forma l’home i el cristià..., on es construeixen les famílies i les comunitats. Espiritualitat de la comunió significa capacitat de sentir el germà com un que “em pertany” per saber compartir les seves joies i els seus sofriments, per intuir els seus desigs i atendre les seves necessitats, per oferir-li una vertadera i profunda amistat”.

                                               Defensar la primordialitat de la família és corresponsabilitat de tots els seus membres. No tan sols dels pares. Els fills han d’estar-hi proactius a mesura de les seves capacitats. És anar-nos “domesticant” en el sentit que li dona la Guineu al Petit Príncep de “crear lligams i de crear els propis ritus”. Hem de defensar la família com a molt nostra, dels defores i dels dedins. Construir l’edifici tots a peu d’obra. Col·laborar i servir: dues actituds que formen el nus viu de la família.

                                               No és incidir  en la urbanitat d’antany, que no hi estaria mai de més, ni la civilitat o les bones maneres. És molt més, sabent que “casa nostra” és  el projecte sempre obert d’anar construint-la determinadament. Agafant les premisses de la Intel·ligència espiritual hi trobarem motivacions fecundes a l’hora de “construir” una plataforma educativa i eficient a redós de la família.

                                               És decisiu guanyar la quotidianitat, és en les coses o esdeveniments petits, casolans que es fa ferma la família. Per això és bo recordar el decàleg del papa Joan XXIII. “Només per avui”. “Allò petit és bell” Ernst Schumacher.

                                               Topar, donar-se les mans o caminar junts (Saint Exupéry)

 

                                               Erich Fromm en el seu llibre “L’art d’estimar” ens posa unes premisses de l’amor als altres: tenir-ne cura és a dir tenir preocupació per la vida i pel creixement de l’altre. El respecte sempre i en tot lloc. Respecte ve de respicere =mirar. Mirar benvolent, crear proximitat i presència. Aprofundir en el coneixement de l’altre. donar espai per les sorpreses. No pre-jutjar. Ser responsable de l’altre. “Ets responsable d’allò que has “domesticat” o amb qui has “creat lligams” (Petit Príncep).

                                               L’altre sempre és l’altre. Amb tot, es va creant una xarxa afectuosa d’inter-dependència. Cal crear i respectar els ritus que es van establint.

                                               La tendresa fa intimitat. Petits signes afectuosos

                                               El perdó es fa inevitable per conviure. Ja saben la dita evangèlica: set vegades set. Perdó i oblit han d’anar aparellats. Si no oblido, arribarà un moment en que difícilment perdonarem. No allargassar estats d’ànim rancorosos. Cada dia té el seu afany. No deixis per a demà allò que pots oblidar avui. Fer les paus abans d’anar a dormir.

                                               Som fràgils, aquesta es la “humana mesura”, no podem enlairar massa les expectatives respecte de l’altre. Fixem-nos en els prefixos amagats: con-còrdia, sin-tonia. Mirem primer les pròpies dis-còrdies i les nostres a-sintonies. El viure se’ns fa a voltes costa amunt, precisament per l’a-tonia del conviure. Cal evitar les rutines. Conscienciar-nos de les incomprensions mútues. Evitar els cops en fred...

                                               Cal tenir un bon mètode per a resoldre conflictes. Posar-nos a zero i fer que els nostres sentiments no ens traeixin; cercar símptomes i causes i encetar un bon diàleg. Establir “sentades” regulars i fent una “revisió de vida”.

                                               No mal interpretar. Ser assenyats.

                                               De bon matí començar posant-nos en una bona situació d’ànim per poder entomar les contrarietats del viure o millor per agafar empenta...

                                               No posar la pròpia felicitat en dependència de l’altre; afanya-te-la per tu mateix. Sigues agraït en els petits detalls de cada dia. El servei mai “degut”

                                               Anem massa estressats i això crea relacions tòxiques. La paciència és l’antídot contra les presses i és l’albada de l’esperança.

                                               El bon humor és el bon viure i el bon conviure. Celebreu tot el que es pugui, això oxigena l’àmbit familiar. Sisplau, donar gràcies i saber perdonar. Un deu

                                               És de més bon viure i conviure essent optimista. Cal viure en un present que sigui un “present”, és a dir un regal que ens fem i que fem als altres.

                                               Buscar uns moments de quietud per treure nervis, d’una manera auto-prescrita. No deixis mai de passar uns moments de descans, de rebaixar tensions. Respirar fondo. No ambicionar, ser austers amb nosaltres mateixos.

                                               Ser acollidors, bona capacitat receptiva. Trobar-s’hi bé, tots.

                                               Tenir algun temps per a tu mateix, això et predisposarà per atendre els altres i respectar els seus moments propis. Respectar llocs i temps.

El mestre José Antonio Marina té dos llibres que ens podem ajudar molt: “Aprendre a conviure” i “Aprendre a viure”.

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge XXVIII de durant l’any, 13 de novembre del 2019 Sabadell

Homilia del diumenge 06/10/2019

TORNEM  A  ESCOLA (IV)

                                                Recordeu d’on vàrem partir. És de l’al·locució que feu Pau VI a la Casa de Natzaret el dia 5 de gener de 1964. Comença així, ho recordem: “La casa de Natzaret és una escola en la qual es comença a conèixer la vida de Crist: és l’escola de l’Evangeli. En ella primer aprenem a veure, a escoltar, a meditar. Convé no perdre paraula de les que emocionadament hi digué. Ja sabeu que així i aquí la “veiem”, la caseta per no perdre la mateixa intimitat de que gaudia quan hi vivien Jesús, Josep i Maria: Comença dient: mireu, paraula rica que conté tota una pedagogia de les de sempre. Ens explicarem. És ben bé el que fem tots en pic arribats a un lloc desitjat de veure, “objecte del nostre desig”: badar els ulls del nostre rostre, i si som profunds, els ulls en podrien dir d’una forma global i inclusiva de tota una panera de sentits: ulls sorpresos, emotius i emocionats –depèn!- ulls culturals i convé que algú ens ho digui sense por: ulls de fe, si la tenim...

                                               És el que ens recomana el seny. És al què ens invita sant Ignasi de Loiola en la seva més que coneguda “composició de lloc”. Fer-nos conscients d’on estem, quan hi estem. No és un joc de paraules. Ho diem també amb una paraula de la qual moltes vegades ni en percebem la densitat. Solem dir: “posem-nos a la presència de Déu”. Què fem dins nostre en sentir aquesta invitació ? Mirar, en el nostre cas, vol dir “obrir finestres” i percebre -poso percebre, per no dir el devaluat mirar-; mirar des de dins de les coses i de les persones. Fer -a ser possible- un declarat i exprés acte de veure intensament i efectiva. Som el que mirem, mirant-ho volgudament, per bé que molt sovint ho fem in-conscientment. Som com mirem, on mirem.

                                               Avui us vull parlar d’un llibret que és pura delícia:   “Vers una espiritualitat dels sentits”. Autor: José Tolentino Mendonça. De l’editorial Fragmenta. Aquesta setmana el papa Francesc l’ha fet cardenal. Llegint-lo, anirem entenent tot això d’aprendre a mirar i també dels altres sentits, que n’hi ha més dels cinc, apresos a l’escola. Diu: “Vers”= igual: camí i orientació. Igual=: manera de mirar, manera de viure. No  tots ho fem de la mateixa manera i sempre a diferent intensitat. Ara, això, sí, mirar és molt més que veure. El prefix que apareix, difícilment identificable, transforma mirar en ad-mirar, la qualificació extraordinària del mirar.

                                               Ai, constatem que gairebé no ens ensenyen a veure. El primer que fem -en nàixer- és obrir els ulls. Ja ho diem amb la frase tòpica: la mare ens “dona a llum”. Després caldria tot un llarg aprenentatge per passar de veure a mirar. Lliçó essencial per ser la primera; després ens han d’ensenyar a observar (fixar-nos-hi!), després obrir-nos a la sorpresa i això quan se’ns ensenya de veritat obra la mirada a l’admiració amb tot l’estol de les exclamacions que se’n deriven. És el corol·lari de saber veure les coses i les persones en proximitat i presència. Avui el virtual se’ns menja el real; mal dit, perquè, què hi ha dins en els replecs del real? El misteri. Només som capaços d’aproximacions en tot, ens cal ser, per tant, cauts i prudents. “Això és així! Ep, calma!; no et precipitis, perquè el marge d’error sempre el tenim en el mirar. Mirem des de la pròpia “perspectiva”, Ortega ens hi alliçona. Acostumem a quedar-nos  a mig camí en allò que ens és essencial i insubstituïble. Els aprenents a filòsof saben que entre la “veritat de la realitat, la ídem de la  bondat, i de la bellesa i, encara -en darrer terme- la unitat, del tot s’intercomuniquen . Qui ens ho ensenya? En darrer terme el mestre és la mateixa vida, però una vida digna de ser viscuda. En aquest aspecte hem de tornar a escola,  a recuperació: Hem d’anar a repàs en formació contínua en l’exercici de tots els sentits. Avui només ens entrenarem en la mirada. La fem servir per les coses més nobles i més innobles. És poèticament  el nostre talismà o la nostra alienació.

                                               Encetem amb goig el llibret de referència i ens trobem,  després de fer una repassada pels altres sentits,  amb el capitolet que diu “obrir la visió” i hi llegim a mitjà entrada: “Hi ha qui recorda que la visió no és només un sentit, sinó la síntesi d’un conglomerat de sentits: el sentit de la intensitat lluminosa, el dels colors, el de la profunditat i la distància... És un inacabable i fascinant debat. Recordo una confessió que el poeta italià Tonino Guerra, deia que, a l’igual que els creients , els agnòstics tenen dubtes. I que, en el seu cas, res no posava més en crisi el seu agnosticisme que pensar en el miracle absolut que es un ull. Això el deixava desarmat a les portes del misteri”. Dirà, a continuació, “La mirada és fonamental per celebrar la trobada amb nosaltres mateixos i amb els altres. Semblantment, la mirada és essencial per llançar-nos a l’aventura de la recerca de sentit per a la vida”. Ho deixo així, suaument penjat, perquè seguiu vosaltres mateixos... El capítol que ve darrere és “Un projecte d’espiritualitat. Ara és el vostre torn. A vosaltres la paraula.

                                               Em revé –ai, quina paraula tan preciosa!: re-ve, em re-torna; una altra que tal! L’expressió de Saint Exupéry: “No mateu Mozart”, no malbaratar les possibilitats de tota persona, sobretot dels petits. Jo he d’anar més lluny en el que toca a l’expressió de Pau VI: veure. Abans he parlat d’una pedagogia montessoriana del veure i del mirar. Això acaba amb l’expressió bàsica de “veure Déu” en el que considerem aproximativament quin és el destí últim del viure i conseqüentment del veure: “la visió de Déu”. Ho diem així, però tot és un admirable no saber. Ara posem atenció amorosa en el mirar. Que la mirada ens somrigui.

                                               Mirar com un enamorat, com un investigador, com una mare, com un poeta, com un profeta. No he llegit mai un poema sobre el mirar com l’assaboreixo en el Cántico Espiritual del Mestre Joan de la Creu: “Mil gracias derramando,/ pasó por estos sotos com presura,/ y yéndolos mirando,/ con solo su figura/ vestidos los dejó de hermosura”. Siguiu llegint-lo vosaltres o, si no, us escriuria tot el poema,  que no té parió.

                                               De la mateixa grandesa del saber mirar, no podem deixar de dir que el mirar actua molt directament tant en el conscient com en el subconscient i el mirar dignifica i intoxica també. I és que l’ull és la pell de l’ànima. El veure pot ser més neutral, que no ho és tampoc; però el mirar, aquest, arrossega tota la nostra filosofia del viure. Tinc obert el llibre Intel·ligència Espiritual de Francesc Torralba que ens conduirà per tots els aspectes novedosos en què es diversifica aquest tipus d’intel·ligència a la qual no hi estàvem ni acostumats ni n’èrem sabedors. Ja, de bon principi, en diu que no s’ha de confondre el sentit de la vista amb la intel·ligència visual, tampoc el cos amb la intel·ligència corporal, ja que, aquella, abasta aspectes referits a la percepció en un sentit més profund, l’ull, en efecte, més enllà de dedicar-se al registre passiu d’un món preexistent, és un instrument privilegiat que es dedica a establir un primer contacte amb tots els aspectes de la nostra experiència. La densitat de la vida que estem vivint es manifesta en el nostre mirar. Ens trobem, per altra part en l’encreuat del món de les tecnologies que d’un cantó poden ser un motiu d’enriquiment, però poden ser al mateix temps motiu d’empobriment personal, abocats a una successió imparable de sensacions que per la seva vertiginositat ens maten el ser profunds i ens fan lliscar en la superficialitat i en la dispersió. El mirar sense quietud d’esperit no ens afavoreix en la riquesa espiritual. Avui ens enfrontem en el tema de l’excés en poder processar el que visionem. Experiències n’hi ha sobre les incapacitats de la concentració. Les experiències més dignament humanes es fan en la quietud, en la sostenibilitat del veure-mirar-admirar-sorprendre’s. El NT. està amarat del veure. Gairebé cinc-centes cites hi podem trobar. Jesús ens fa notar la grandesa i també la nocivitat del mirar. “Tenen ulls però no hi veuen”, “vosaltres que no havent vist, amb tot creieu: Benaurats sou!

P. Josep Mª Balcells. 

Diumenge XXVII de durant l’any, 6 d’octubre del 2019.  Sabadell