L’ARDU EXERCICI
DE LA MEDITACIÓ
No
estem lluny del que dèiem aquests diumenges darrers. La pregària demana llocs
i temps preestablerts i sobretot la determinació de ser-hi fidels
malgrat les temptacions recurrents que ens aniran prement, fins i tant no
aconseguim formar un hàbit ben establert. Ja ens advertia Pau VI que és
una disciplina interior que no tenim. Només l’ha aconseguirem quan la convicció
floreixi amb la constatació dels beneficis que se’n deriven. Recordo La Contra
de fa ben pocs dies en que un lama ens parlava de les “fugides” a que va haver
de fer front fins a consolidar la meditació que era el fi i motiu bàsic de la
seva existència com a budista.
Avui
les lectures ens posen a consideració dos exemples ben suggestius. Moisès ens
és presentat en plena flaquesa humana en no poder mantenir els seus braços
oberts en pregària, vençuts pel cansament normal i lògic. És ben curiosa
l’estratagema usada, assistit pels seus ad-làteres que li sostenen els braços
fins a la posta del sol. És ben notori, d’altra banda, l’advertiment de Jesús
als seus deixebles per ben tres vegades a vèncer la son a l’hort de Getsemaní,
quan els demanava el fet amorós de no deixar-lo sol en aquells moments de
desempar.
El
salm, com sempre, “broda” la situació de la lectura anterior amb una
sol·licitació d’ajut d’un Déu que es manifesta com a fidel guardià. És
típica de les Escriptures aquest “alçar els ulls” a Déu, de qui ho esperem tot,
el sentit mateix del viure.
Pau
un cop més revalida que són les Escriptures les que sostenen la nostra pregària
i ens donen “la saviesa que duu a la salvació a través de la fe en Jesucrist. Tota l’Escriptura “és
útil per a ensenyar, convèncer, corregir i educar en el bé, perquè fa madurar
la persona envers el bé”.
A
l’Evangeli tenim la paràbola de l’eficàcia de la insistència que doblega el
jutge a obrar justícia, preciós advertiment per a ser constant en la
determinació d’instaurar l’hàbit en la pràctica de l’oració o de la meditació.
Precisament, aquesta setmana hem celebrat la festa de santa Teresa de Jesús,
doctora i ben experimentada en la pregària. Durant els seus primeres quaranta
anys, aproximadament, en què la seva pregària consistia només en precs orals, i
veia que no se’n sortia; i va descobrir que hi havia un altre mètode i que era
molt més eficaç. Va posar l’atenció en la persona de Jesús i poc a poc s’anava
eixamplant el seu cor, fins a arribar a entrar en l’oració aquietant. Així
llegim en la seva autobiografia: “Es cosa muy conocida, el conocimiento que da Dios para que conozcamos que ningún
bien tenemos de nosotros, y mientras más mercedes, más. Pone un gran
deseo de ir adelante en la oración, y no dejarla por ninguna cosa de trabajo
que le pudiese suceder; a todo se ofrece; una seguridad con humildad y temor de que ha de salvarse;
echa luego el temor servil del alma, y pónele el fiel temor muy más crecido. Ve
que se le comienza un amor con Dios muy sin interés suyo; desea ratos de
soledad, para gozar más de aquel bien”.
Cosa
semblant ens diu Pablo d’Ors en el seu llibre “Biografia del Silenci” sobre la
pregària o exercici de la meditació: “Per fort que arribés a ser el meu interès
per al silenci i la quietud, tot i així ja veia que en qualsevol moment i per
qualsevol contratemps o adversitat, ja veia que podia claudicar en el
que havia decidit que fos la meva pràctica espiritual més decisiva. Veia que
per l’escassetat de resultats em podia tirar enrere. Encara no sabia que la
resistència a la pràctica és la mateixa resistència a la vida... Contra tot
pronòstic vaig perseverar inexplicablement; i és que si la força d’un ideal pot
ser gran, la de la realitat quan un es posa enfront d’ella, quan es
palpa, és misteriosament molt més gran. A fi d’enfortir la meva convicció i
apuntalar la meva voluntat, em vaig centrar en allò que em va semblar més
determinant: el silenci. No em
refereixo al silenci com a silenci sense més, sinó a allò que ho concebia com
una vertadera revelació. El silenci és solament el marc o el context
que possibilita tot el que en neix... Tot això, que m’ha vingut a poc a poc ha
estat acompanyat per uns signes reveladors com és l’amor progressiu a la natura,
l’afició a la muntanya, la cada vegada més imperiosa necessitat de retirar-me
alguns dies en soledat, la significativa disminució a la lectura com a
substitut de la pregària, la major cura en el menjar, algunes noves amistats...”
“M’ha costat –seguirà dient- quatre
dècades arribar a comprendre que l’home comença a viure en la mesura en que
deixa de somiar en ell mateix”. “En essència –afegeix- el que ensenya la
meditació és a submergir-se en allò que estàs fent. “Quan menjo, menjo; quan
dormo, dormo”: diuen que fou així el que un gran mestre va definir que era el
zen”.
“La
meditació és una disciplina per acréixer la confiança. Un s’asseu i què fa? Confia. La
meditació és una pràctica de l’espera. Però, què s’espera realment? Res i tot.
Si s’espera quelcom de concret no tindria valor, ja que estaria alerta pel
desig de quelcom que un no té. Però en ser una espera no utilitària o gratuïta,
aquesta espera o confiança esdevé quelcom
genuïnament espiritual. Tots tenim l’experiència de l’avorrides i incòmodes que són les esperes. Com a art de
l’espera que és la meditació acostuma a ser bastant avorrida. Doncs quina fe
tan gran ha de tenir un per asseure’s en silenci i quietud! Cert, tot és
qüestió de fe. Si tens fe en quedar-te a meditar, tanta més fe tindràs, com més
t’asseguis amb aquesta finalitat només. De manera que podries dir que jo medito
per a tenir fe en la meditació.
Aleshores en definitiva arribo a comprendre que el món no depèn de mi i que les
coses són com són, amb independència de la meva intervenció. Veure això és molt
sa: col·loca el ser humà en una posició més humil, el descentra, li posa un
espill a la seva mida... Com més t’asseguis a meditar, més voldràs asseure’t i
major serà la teva confiança. He arribat a pensar que per a l’home el més
natural és precisament fer meditació”.
Per
què aquesta insistència en assegurar els primers passos, que són sempre llargs,
llargs..., fins que no arriba la convicció i la fermesa d’esperar fruits que
costen de veure. Qui guanya la difícil empresa de consolidar la pregària mental
o existencial veurà oberts uns horitzons inèdits; temps als temps.
Tot
el context dels que volen conèixer i estimar Crist com se’ns mostra en els
evangelis manifesten un com recorregut basat en la pregària o meditació o
contemplació. Teresa ens mostra aquest ascens continuat i progressiu, bé sigui
en la pròpia experiència, bé en les propostes que ens fa en el Camí de Perfecció
o en les Morades. El mateix hem de dir de les obres de Joan de la Creu. Ara
sembla que hem redescobert el món de la mística amb pràctiques derivades del
budisme o zen. No fem més que reafirmar-nos en la nostra més autèntica tradició
mística. Desfent el nus de la interpretació del que significa la mística al dir
de la frase tan repetida de Karl Ranher: “El cristià del segle XXI o serà
místic (=experimentador de Déu) o no serà”. Desfem tabús com si la meditació no
fos essencial i només fos cosa d’elits; i obrim-nos als camins de l’evangeli,
seguint el que ens diu el mateix Jesús de pregar contínuament.
Diumenge
XXIX de durant l’any, 20 d’octubre del 2019.
Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada