diumenge, 14 de maig del 2023

Homilia del diumenge 14/05/2023

                                           NO  US  DEIXARÉ  ORFES

                                               “Jo pregaré el Pare que us donarà un altre Defensor, l’Esperit de la Veritat, perquè es quedi amb vosaltres per sempre”. Noteu que l’Esperit  és anomenat un altre Defensor, al·ludint clarament al que és anomenat en els Fets dels Apòstols com l’Esperit de Jesús. L’Esperit que guiava el Mestre en les seves missions evangelitzadores, com ho recalquen els sinòptics, però encara més intensivament en l’evangeli de Joan, on pren una destacada connotació de tal forma que Jesús era inhabitat profundament per l’Esperit Sant. Ja en la predicació en la sinagoga de Natzaret, havent llegit aquest passatge d’Isaïes: “L’Esperit del Senyor reposa sobre meu perquè Ell m’ha ungit. M’ha enviat a portar la Bona Nova als pobres, a proclamar als captius la llibertat i als cecs el retorn a la llum, a posar en llibertat els oprimits, a proclamar l’any de gràcia del Senyor”(Is 61, 1-2), els digué palesament: “Avui es compleix aquesta escriptura que acabeu d’escoltar”. Ja a les darreries de la seva vida i missió, en l’acomiadament en prometre’ls que els enviaria l’Esperit, sempre l’anomena en connexió amb la seva mateixa predicació:  Així en: Jo 16, 12-14: “Encara tinc moltes coses per dir-vos, però ara us serien una càrrega pesada. Quan vingui l’Esperit de la Veritat, us conduirà cap a la veritat sencera. Ell no parlarà pel seu compte: comunicarà tot el que senti dir i us anunciarà l’esdevenidor. Ell em glorificarà, perquè allò que us anunciarà, ho haurà rebut de mi”.

                                               Les primeres comunitats apostòliques que visqueren en esplet l’efusió de la Pentecosta vivien enardides per la presència i acció pròpies de l’Esperit Sant. Seria molt adequat, com a preparació de la Festa de la Pentecosta, que meditéssim d’entre els capítols del 13 fins al 17 (inclòs), les últimes indicacions del seu magisteri, ara amicals i íntims, on en un context vivíssim de comiat, els anunciaria no solament la vinguda de l’Esperit Sant, sinó que Aquest referendaria els ensenyaments seus i els portaria a més pregonesa d’enteniment i comprensió i els faria vibrar amb una acció evangelitzadora cada vegada més íntima; i  els donaria les coordenades d’una espiritualitat profundament evangèlica com es pot veure en els relats de com vivien les primeres comunitats apostòliques, que per les mocions pròpies de l’Esperit esdevindrien paradigmes de les nostres, ai, tant de bo! Una vegada més us invito a rellegir-les i sentir l’efluvi de l’Esperit com a motor del vostre viure com a deixebles i creients en l’Esperit de Jesús. Complementaria la lectura de Joan, la dels Fets dels Apòstols, subratllant, d’ací d’allà, les característiques d’aquelles comunitats augurals de l’Església “en marxa”, com ens ho demana avui el papa Francesc. Pau que sentia vivament la predicació de Jesús ens deixava constància de com havia aprofundit en el misteri de Jesús, del què arribava a dir que Jesús era el tot de la seva vida, i que en comparació amb la vivència de Jesús ressuscitat tot ho reputava com a escombraries. Ell estava pres per l’amor de Jesús i en va fer de la seva vida una dedicació més que preferent, única. Fou l’Esperit Sant el seu gran introductor en la saviesa del misteri del Crist. Punt omega 

                                               En el Catecisme de l’Església Catòlica en l’apartat en què   discorre punt per punt pel Credo, en l’article “Crec en l’Esperit Sant” comença així: “Les coses de Déu ningú no les coneix sinó l’Esperit de Déu (I Cor 2, 11) El seu Esperit el revela i ens fa conèixer el Crist, el seu Verb, la seva Paraula viva. Aquell qui “ha parlat per boca dels profetes” ens fa sentir la Paraula del Pare. Però a Ell  no el sentim. Només el coneixem dintre el moviment on ens revela el Verb i en disposa a acollir-lo en la FE. L’Esperit de la Veritat que ens “descobreix” el Crist “no parla de per si mateix” (Jo 16, 13). Una ocultació així, pròpiament divina, explica  per què “el món no el pot rebre, perquè no el veu ni el coneix, mentre que els qui creuen en el Crist el coneixen, ja que habita en ells” (Jo 14, 17). Ja havia parlat de l’Esperit a Nicodem quan davant la  seva estupefacció en dir-li que s’havia de néixer de bell nou, li deia: “T’ho ben asseguro ningú no pot entrar en el Regne de Déu si no neix de l’aigua i de l’Esperit. De l’Esperit neix l’Esperit. El vent bufa allà on vol; en sents la remor, però no saps d’on ve i on va. Així mateix passa amb el qui neix de l’Esperit”.

                                                La missió conjunta del Fill i de l’Esperit: Aquell que el Pare ha enviat als nostres cors, l’Esperit del seu Fill, és realment Déu. Consubstancial al Pare i al Fill, els és inseparable, tant en la vida íntima de la Trinitat com en el seu do d’amor pel món.  Quan el Pare envia el seu Verb, envia també el seu Alè; missió conjunta en què el Fill i l’Esperit Sant són distints i inseparables. Sí, és el Crist el qui apareix, Ell que és imatge visible del Déu invisible, però és l’Esperit Sant el qui el revela. Jesús és el Crist. “l’ungit”, perquè la seva unció i tot el que esdevé a partir de l’Encarnació deriva d’aquesta plenitud. En fi, quan el Crist és glorificat, pot enviar l’Esperit des del Pare als qui creuen en Ell.  La missió conjunta es desenrotllarà des d’aleshores en els fills adoptats pel Pare en el Cos, el del seu Fill: la missió de l’Esperit d’adopció serà d’unir-los  al Crist i fer-los viure en Ell”. Conressucitats en primícies!

                                               “Els trets de la fesomia del Messies esperat els llegim en el profeta Isaïes (11, 1-2): “Sortirà un tany de la soca de Jesè, brotarà un plançó de les seves arrels. L’Esperit del Senyor reposarà sobre d’Ell: l’esperit de saviesa i d’intel·ligència, l’esperit de consell i de força. l’esperit de ciència i de temor de Déu”.

                                               Aquests seran tanmateix els dons que l’Esperit ens infondrà ja des del baptisme i que ja més madurats en la fe es manifestaran en la nostra vida evangèlica, per poc que ens deixem portar per les alenades de l’Esperit; tots ells aniran configurant la nostra condició de fills i participants de la naturalesa divina. Ai, si en fóssim conscients i si ens deixéssim portar per les alenades de l’Esperit.  Tots ells, si fóssim dòcils a llegir aprofundidament tot el Nou Testament, que és on podem pouar l’espiritualitat evangèlica i que, si el deixéssim “fer”, faria una florida i maduració dels “fruits de l’Esperit Sant”. És a dir: amor. goig, pau, paciència, benvolença, bondat, fidelitat, dolcesa i domini d’un mateix”. Ai, si ens deixéssim “posseir” per l’Esperit!

                                               Per als més ardits, els que diàriament llegeixen els textos de “La Missa de cada dia” i situen les lectures en el mateix text de la Bíblia, referenciant els lligams textuals de l’abans i del següent, jo els consideraré deixebles de Crist i de l’Esperit Sant com de primera. Reprendre l’ambient pentecostal dels primers cristians i de les seves comunitats és avui una garantia de la millor autenticitat evangèlica.                          

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge VI de Pasqua, 14 de maig del 2023.   Sabadell

dissabte, 6 de maig del 2023

Homilia del diumenge 07/05/2023

                          PRIMERES  COMUNITATS  DE  DEIXEBLES

                                               “Vosaltres com pedres vives deixeu que Déu 

faci de vosaltres un temple espiritual, un sacerdoci sant, que oferirà víctimes espirituals, acceptables a Déu per Jesucrist que és la pedra angular que cobrirà i coronarà l’edifici espiritual, d’acord amb les afirmacions que Jesús feu a la samaritana: ni Garizim ni Jerusalem, sinó al cor dels autèntics adoradors adoraran el Pare en Esperit i en veritat”. “Aquests són els adoradors que vol el Pare. Déu és Esperit. Per això els qui l’adoren  han de fer-ho en Esperit i en veritat”. Hi ha una substitució de lloc i de sentit. No som persones en singularitat, sinó en grups que compartiran fe i vida, formant una comunitat que té en comú i en diàleg permanent, desigs, propòsit i destí. Aixequem paret eclesial.

                                               En efecte, se’ns diu que “som un poble escollit, un reialme sacerdotal, una nació sagrada, la possessió personal de Déu; tot això perquè proclamem la lloança d’aquell que ens ha cridat a la seva llum admirable”. Ho acabem de llegir en la Primera carta de Pere. Això ho hauríem de llegir no com formant un inabastable nombre de creients, sinó viscut i contrastat en grups reduïts, que comparteixen la Fe, formant un ròdol on ens veiem les cares i on hem volgut posar llevat d’evangeli en la nostra vida compartida. Precisament és el que ens costa més a les generacions, les que quedem d’un tractament de l’expressió de la nostra fe d’una manera mínimament personalitzada, formalitzada, com si la referència a Déu sigui només d’un tu a tu, en solipsisme, sense a penes socialitzadament. Cal refer el que fou la gran riquesa de molts creients temps enllà que formaven part de grups: equips de matrimonis, escola de pares, grups de revisió de vida, grups de catequesi d’adults, grups d’Acció  Catòlica, comunitats de base, i un llarg etcètera d’altres temps. Ho hem constatat per pròpia experiència: una fe que no s’hagi dialogat, contrastat amb altres experiències, és una fe dèbil, tancada, feta de formulismes. Hem de tornar a implementar aquells grups que posaven ales de tensió positiva a la fe, en confrontació amb altres maneres de veure i de viure-la a nivell de quotidianitat. Una fe que no sigui circumstanciada amb altres “fes” que les sentim al cor i als ulls en lluïssor feliç, s’anirà esmorteint i acabarà que es tornarà in-significant, sal desalada. I quina pèrdua la fe que no sigui viscuda en comú!

                                               Anem a les constatacions pragmàtiques que ens ofereixen la narració dels Fets dels Apòstols. En elles hi trobarem com vivien les primeres comunitats emportades per la vivència propera, joiosa i amarada de la Resurrecció: “Els convertits de nou vivien feliços, plens d’alegria i de l’esperit Sant”. “La Paraula de Déu s’anava estenent, i a Jerusalem creixia molt el nombre dels creients; fins i tot molt sacerdots acceptaven la Fe. Anava augmentant el nombre dels creients. Quan va arribar la diada de la Pentecosta, es trobaven reunits tots junts. Tots eren constants a escoltar l’ensenyament del apòstols i a viure  en comunió fraterna, a partir el pa i a assistir a les pregàries. Lloaven Déu i eren ben vistos de tot el poble. Tenien un sol cor i  una sola ànima i cap d’ells considerava  com a propis els béns que posseïa, sinó que tot estava al servei de tots. Amb gran poder els apòstols donaven testimoni de la Resurrecció de Jesús, el Senyor, i la gràcia de Déu actuava en ells. Ningú entre ells no vivia en la indigència. Se’ls distribuïa els béns posats en comú segons les necessitats de cadascú. Per mitjà dels apòstols es feien molts senyals i prodigis entre el poble. Els apòstols deien: no estaria bé que nosaltres deixéssim la pregària i el servei de la Paraula, trieu entre vosaltres homes de bona reputació, plens de l’Esperit Sant i de seny, i els encarregarem la tasca de subvenir als necessitats. Eren els diaques (d’aquí diaconia) que servien els pobres. He anat confegint tota una sèrie de característiques dels deixebles de “primera hora”. S’ha dit que potser era una narració un xic utòpica, generalitzant excessivament; amb tot jo estic segur que molt del narrat devia ser una bona, excel·lent realitat, en la qual faríem bé d’atansar els nostres afanys d’evangeli i de “discipulat” en la manera més viva i encomanadissa. Som també ressuscitats nosaltres ara i aquí. Visquem-la i irradiem-la! Això és la Pasqua permanent, flama viva: Ciri Pasqual!

                                               En mala hora hi va haver en el nostre cristianisme hispà un rompiment, un desfer els grups quan començaven a prendre consciència de que la nostra fe té unes connotacions socials indefugibles. Ho recordo bé: es va mal llegir la mentalització social com si fossin derivacions polítiques als anys setanta i vuitanta i ens van desertitzar els grups florents, en mala hora! I van convertir la nostra pràctica de la fe en uns pietismes desnerits i simplement solipsistes i hi va haver un cristianisme eixorc i sense vibracions de caire humà i diví i ens vàrem convertir en “massa” i en cristians empobrits i sense perspectives de creativitat i de construccions que ens omplissin del goig del vigor i de transcendència social, humana. Es van cercenar espiritualitats que donaven el goig de créixer i de capbussades en els àmbits de l’experiència de Déu i dels Germans! Esdevinguts formalitzats, més a prop del sentimentalisme, ai! Hem de tornar a un cristianisme viscut i conviscut. Això no serà possible sense tornar a “socialitzar” la nostra fe. Hem de tornar a aquells moments en que sovintejadament sortia un nou grup a fi de mantenir en comú projectes de qualitat evangèlica. La fe sense un jo-tu de referència, dit en veu alta, amb companys de ruta que ens sentin i vegin, difícilment podrà conservar la integritat i l’increment d’allò que en Crist és camí, veritat i vida. La vida en els grups, comunitats o similars ens donaven a llarga...: - L’apertura de les persones, aprendre a parlar,  a escoltar, a valorar les aportacions dels altres, aprendre a dialogar la fe obertament. - El fet de ser sistemàtics promouen el trobar-nos-hi bé, a gust amb els altres membres. - La paraula és curativa, si és compartida, és estimulant i motivadora. Té gruix. - Un aprèn a ser discret i a ser savi amb aportacions pensades. Es parla d’experiències - Ens ajudem els uns als altres, compartint pujades o baixades de tensió espiritual.- Un acaba essent autèntic company de camí: sinodalitat. I més, quanta amistat no creem! - El grup de per si dona estabilitat, si sabem ser puntuals i sabem compartir aportacions. - La veterania ens dona comoditat i ens fa ser més rics en donar i rebre. - Es  poden convertir les trobades amb plantejar problemàtica del moment i formar parers. - Ens permet tenir bones relacions amb les persones de la nostra edat o afinitats. - Veiem noves perspectives del nostre ser deixebles, avui i aquí. - Ens permet estudiar documents d’importància que no els coneixeríem si no fos per mor del grup. Som indocumentats. ¿Hem entrat en àmbits de cultura religiosa, a par d’altres aspectes de la nostra cultura general? ¿On tenim la Formació permanent de la fe? - Podríem fer-nos a nosaltres mateixos les homilies personalitzades i del moment, sense recórrer a coses prefabricades.      

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge V de Pasqua, 7 de maig del 2023  Sabadell

dilluns, 1 de maig del 2023

Homilia del diumenge 30/04/2023

                        ANEU... I  FEU-LOS  DEIXEBLES  MEUS

                                               Llegim a les acaballes de l’evangeli de Mateu: “He rebut plena autoritat al cel i a la terra.  Aneu, doncs, a tots els pobles i feu-los deixebles meus, batejant-los en el nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant i ensenyant-los a guardar allò que us he manat. Jo soc amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món”.

                                               Avui festa del Bon Pastor, imatge que suscità figures i icones que, derivades de l’Evangeli, foren molt apreuades i repetides en els primers temps de les comunitats pasquals, precisament de nous deixebles de Jesús. Les entenien i les representaven sovint amb la figuració d’un jove que porta una ovella a les espatlles. Enmig de generacions on abundaven els pastors era fàcil carregar-les de simbolismes, més encara per composicions bucòliques i pastorals de clàssica cultura rural i ramadera. Avui aquesta imatge ha perdut la prestància simbòlica i hem de recórrer a noves imatges, no menys evangèliques. Ens la brinden la que diria que és la que el mateix Jesús va propiciar i la que millor la defineix. En efecte llegim a l’evangeli de Joan en el moment solemne del darrer sopar: “Vosaltres em dieu “Mestre” i Senyor”, i feu bé de dir-ho, perquè ho soc”. Tot el que donava de si la imatge de pastor ho té potenciat la que avui voldria proposar-vos com a molt entenedora, àdhuc més encara. La figura de  Mestre, d’aquell hipotètic mestre o professor –és una suposició- que ens ha quedat gravat al més pregon del cor, d’aquell que ens ensenyà els sentits de la vida, d’aquell que s’identificava de ple en les assignatures que ens obrien a la vida en les seves transcendències i que ens les feia viure per efecte d’osmosi ambiental, que avui prenen vigor i prestància i poden esdevenir model, paradigma, (“influencer”, si em permeteu en el sentit més noble d’aquesta imatge d’avui...). Haver tingut  un mestre, un veritable mestre és com tenir un tresor, vàlid de per vida! Record i veneració. Mestratge vivent...                                              Jesús es presentà al seu temps com a Mestre. De fet aplegà al seu entorn persones que van quedar encisades de la seva forma de dir, de fer i de ser. I el van seguir tant de prop que en varen compartir intimitats, on rebien nous ensenyaments, complementaris, aclarint significacions que quedaven velades als més amplis auditoris. Jesús fou un Mestre itinerant, vol dir que sempre actuava com a Mestre, més intensament amb el grup reduït que el seguia a sol i ombra. La seva predicació era una clara invitació a seguir-lo: “Si algú vol venir amb mi... i que em segueixi”. La visió que tenien de Jesús era d’un Mestre ben diferent dels així anomenats “mestres de la Llei”, repetidors de la literalitat de les Escriptures; Ell, en canvi, era creatiu, parlava amb autoritat, deia novetats de vida. La seva vida tota estava centrada a donar una nova imatge de Déu, més propera, més amiga i amorosa, plena de misericòrdia. Vivia el magisteri com a “missió” rebuda de Déu a qui anomenava Pare. El seu mestratge era obert contraculturalment a tota classe de persones; no mancaven dones que el seguien de prop, que les tenia obertes a capir-lo en profunditat: embadalides, oients en graus amorosos: Maria de Betània, Maria Magdalena, la samaritana, i tantes que l’escoltaven com a “l’únic necessari” i que també el seguien i li feien de suport i li resolien la “intendència”. No ens en sabríem apartar mai per mai de la seva figura enaltidora i del seu mestratge. Ell és el nostre Mestre, l’únic?

                                               Ara, ens prem la necessitat de fer una volada als nostres temps i de mirar què ens pot dir de nova et vetera (de nou i de vell i de sempre). Jo me l’imagino avui trobant-lo pels carrers i per les sinagogues-parròquies  de sempre, en petits grups, en intimitats volgudes i sostingudes. Jo el veig com a Mestre en Humanitats i en Divinitats en reunions i en aplecs i en grups, recessos, trobades personals, en aprofundiments de les seves narracions de sempre. Mestre en sentit propositiu, dient-nos coses que porten a il·luminacions als problemes d’avui. Fent-nos preguntes socràtiques, desvelant visions noves respecte a Déu i a nosaltres. Escrivint ara, com no ho feia amb els seus contemporanis, àdhuc utilitzant medis de comunicació de masses, poderosa, incisiva, reveladora. Em faig aquesta pregunta: ¿Què faria avui, com es donaria a conèixer, com reescriuria l’evangeli de sempre amb accents d’avui dia? Com intimaria amb uns deixebles fidels que el seguirien no sols com a oients, sinó vers seguidors, havent fet seva i pròpia la manera de ser i de fer d’Ell? Ens reproposaria les millors pàgines de l’evangeli. Entraria a debatre maneres de consuetud, insuflaria un aire de pujats valors. Ens portaria a redescobrir tants humanismes, valors i virtuts dels millors temps i de persones que les hauria revalorat dels oblits de les coses consistents de sempre. No diguem de les “divinitats”, ens les que excel·lia com ningú com Ell!

                                               Es presentaria com a impulsor de nous simbolismes, adaptats a la manera de fer i de dir alterosos i obriria dimensions de bellesa en conceptes i en persones a les que posaria com a referents. Seria el Mestre de Mestres que faria consonar valors molt propers als seus ensenyaments d’ahir, d’avui i de sempre. Seria  una veu plena de ressonàncies evangèliques. Parlaria com sempre al cor. Atendria els humils i humiliats. L’entendrien petits i més grans. S’atansaria als aturats, als desnonats, als immigrants, als pobres-pobres. Faria miracles amagats i només atesos en la privacitat més desitjosa i anònima. ¿Parlaria amb els poderosos i com ho faria, als polítics, als hedonistes, als aïrats, als venjadors, als autoreferenciats, closos a matar? No me l’imagino a la llinda dels afamats de poder, passió, diners, a fi de declarar-los que els seus desigs són vanitat, buidor, i fent-los declaracions de mires més altes.

                                               No vull ni puc pensar com acabaria aquest mestratge inesperat, seductor. ¿No passaria com va passar en vida de Jesús de Natzaret? Que cadascú posi el suposat final a la seva vida i missió. La meva idea era tan sols presentar-lo com a Mestre avui en les nostres coordenades d’ara i aquí. seguit del petit grup d’uns deixebles declarats i que estimarien poder ser i fer “escola” en i amb el Mestre de l’Evangeli, llegit amb ulls d’actualitat.  Només responent a la pregunta feta per Ell als seus deixebles i renovada ara: Qui soc Jo? Sense la necessitat d’escriure novament els dies últims com a Redemptor i Salvador. Comprenc que és una visió il·lusòria, perquè Mestre ho fou en vida, missatge i mort. També en Resurrecció i Glorificació com la revivim en aquests dies de Pasqua. Un Bon Pastor transmutat en Bon Mestre. Res més. Si us pot ajudar, això és tot. Que ens guiï per camins d’evangeli, viscut d’una manera pròpia del nostre món i circumstàncies. Res més, però res menys! Penso que cadascú aportaria una visió diferent, però semblant, que ens retrataria a cadascú, més que a Ell. 

P. Josep Mª Balcells

Diumenge IV de Pasqua, 30 d’abril del 2023   Sabadell