Homilia del diumenge 30/04/2023

                        ANEU... I  FEU-LOS  DEIXEBLES  MEUS

                                               Llegim a les acaballes de l’evangeli de Mateu: “He rebut plena autoritat al cel i a la terra.  Aneu, doncs, a tots els pobles i feu-los deixebles meus, batejant-los en el nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant i ensenyant-los a guardar allò que us he manat. Jo soc amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món”.

                                               Avui festa del Bon Pastor, imatge que suscità figures i icones que, derivades de l’Evangeli, foren molt apreuades i repetides en els primers temps de les comunitats pasquals, precisament de nous deixebles de Jesús. Les entenien i les representaven sovint amb la figuració d’un jove que porta una ovella a les espatlles. Enmig de generacions on abundaven els pastors era fàcil carregar-les de simbolismes, més encara per composicions bucòliques i pastorals de clàssica cultura rural i ramadera. Avui aquesta imatge ha perdut la prestància simbòlica i hem de recórrer a noves imatges, no menys evangèliques. Ens la brinden la que diria que és la que el mateix Jesús va propiciar i la que millor la defineix. En efecte llegim a l’evangeli de Joan en el moment solemne del darrer sopar: “Vosaltres em dieu “Mestre” i Senyor”, i feu bé de dir-ho, perquè ho soc”. Tot el que donava de si la imatge de pastor ho té potenciat la que avui voldria proposar-vos com a molt entenedora, àdhuc més encara. La figura de  Mestre, d’aquell hipotètic mestre o professor –és una suposició- que ens ha quedat gravat al més pregon del cor, d’aquell que ens ensenyà els sentits de la vida, d’aquell que s’identificava de ple en les assignatures que ens obrien a la vida en les seves transcendències i que ens les feia viure per efecte d’osmosi ambiental, que avui prenen vigor i prestància i poden esdevenir model, paradigma, (“influencer”, si em permeteu en el sentit més noble d’aquesta imatge d’avui...). Haver tingut  un mestre, un veritable mestre és com tenir un tresor, vàlid de per vida! Record i veneració. Mestratge vivent...                                              Jesús es presentà al seu temps com a Mestre. De fet aplegà al seu entorn persones que van quedar encisades de la seva forma de dir, de fer i de ser. I el van seguir tant de prop que en varen compartir intimitats, on rebien nous ensenyaments, complementaris, aclarint significacions que quedaven velades als més amplis auditoris. Jesús fou un Mestre itinerant, vol dir que sempre actuava com a Mestre, més intensament amb el grup reduït que el seguia a sol i ombra. La seva predicació era una clara invitació a seguir-lo: “Si algú vol venir amb mi... i que em segueixi”. La visió que tenien de Jesús era d’un Mestre ben diferent dels així anomenats “mestres de la Llei”, repetidors de la literalitat de les Escriptures; Ell, en canvi, era creatiu, parlava amb autoritat, deia novetats de vida. La seva vida tota estava centrada a donar una nova imatge de Déu, més propera, més amiga i amorosa, plena de misericòrdia. Vivia el magisteri com a “missió” rebuda de Déu a qui anomenava Pare. El seu mestratge era obert contraculturalment a tota classe de persones; no mancaven dones que el seguien de prop, que les tenia obertes a capir-lo en profunditat: embadalides, oients en graus amorosos: Maria de Betània, Maria Magdalena, la samaritana, i tantes que l’escoltaven com a “l’únic necessari” i que també el seguien i li feien de suport i li resolien la “intendència”. No ens en sabríem apartar mai per mai de la seva figura enaltidora i del seu mestratge. Ell és el nostre Mestre, l’únic?

                                               Ara, ens prem la necessitat de fer una volada als nostres temps i de mirar què ens pot dir de nova et vetera (de nou i de vell i de sempre). Jo me l’imagino avui trobant-lo pels carrers i per les sinagogues-parròquies  de sempre, en petits grups, en intimitats volgudes i sostingudes. Jo el veig com a Mestre en Humanitats i en Divinitats en reunions i en aplecs i en grups, recessos, trobades personals, en aprofundiments de les seves narracions de sempre. Mestre en sentit propositiu, dient-nos coses que porten a il·luminacions als problemes d’avui. Fent-nos preguntes socràtiques, desvelant visions noves respecte a Déu i a nosaltres. Escrivint ara, com no ho feia amb els seus contemporanis, àdhuc utilitzant medis de comunicació de masses, poderosa, incisiva, reveladora. Em faig aquesta pregunta: ¿Què faria avui, com es donaria a conèixer, com reescriuria l’evangeli de sempre amb accents d’avui dia? Com intimaria amb uns deixebles fidels que el seguirien no sols com a oients, sinó vers seguidors, havent fet seva i pròpia la manera de ser i de fer d’Ell? Ens reproposaria les millors pàgines de l’evangeli. Entraria a debatre maneres de consuetud, insuflaria un aire de pujats valors. Ens portaria a redescobrir tants humanismes, valors i virtuts dels millors temps i de persones que les hauria revalorat dels oblits de les coses consistents de sempre. No diguem de les “divinitats”, ens les que excel·lia com ningú com Ell!

                                               Es presentaria com a impulsor de nous simbolismes, adaptats a la manera de fer i de dir alterosos i obriria dimensions de bellesa en conceptes i en persones a les que posaria com a referents. Seria el Mestre de Mestres que faria consonar valors molt propers als seus ensenyaments d’ahir, d’avui i de sempre. Seria  una veu plena de ressonàncies evangèliques. Parlaria com sempre al cor. Atendria els humils i humiliats. L’entendrien petits i més grans. S’atansaria als aturats, als desnonats, als immigrants, als pobres-pobres. Faria miracles amagats i només atesos en la privacitat més desitjosa i anònima. ¿Parlaria amb els poderosos i com ho faria, als polítics, als hedonistes, als aïrats, als venjadors, als autoreferenciats, closos a matar? No me l’imagino a la llinda dels afamats de poder, passió, diners, a fi de declarar-los que els seus desigs són vanitat, buidor, i fent-los declaracions de mires més altes.

                                               No vull ni puc pensar com acabaria aquest mestratge inesperat, seductor. ¿No passaria com va passar en vida de Jesús de Natzaret? Que cadascú posi el suposat final a la seva vida i missió. La meva idea era tan sols presentar-lo com a Mestre avui en les nostres coordenades d’ara i aquí. seguit del petit grup d’uns deixebles declarats i que estimarien poder ser i fer “escola” en i amb el Mestre de l’Evangeli, llegit amb ulls d’actualitat.  Només responent a la pregunta feta per Ell als seus deixebles i renovada ara: Qui soc Jo? Sense la necessitat d’escriure novament els dies últims com a Redemptor i Salvador. Comprenc que és una visió il·lusòria, perquè Mestre ho fou en vida, missatge i mort. També en Resurrecció i Glorificació com la revivim en aquests dies de Pasqua. Un Bon Pastor transmutat en Bon Mestre. Res més. Si us pot ajudar, això és tot. Que ens guiï per camins d’evangeli, viscut d’una manera pròpia del nostre món i circumstàncies. Res més, però res menys! Penso que cadascú aportaria una visió diferent, però semblant, que ens retrataria a cadascú, més que a Ell. 

P. Josep Mª Balcells

Diumenge IV de Pasqua, 30 d’abril del 2023   Sabadell