PRIMERES COMUNITATS DE DEIXEBLES
“Vosaltres com pedres vives deixeu que Déu
faci de vosaltres un temple espiritual, un sacerdoci sant,
que oferirà víctimes espirituals, acceptables a Déu per Jesucrist que és la pedra
angular que cobrirà i coronarà l’edifici espiritual, d’acord amb les
afirmacions que Jesús feu a la samaritana: ni Garizim ni Jerusalem, sinó al
cor dels autèntics adoradors adoraran el Pare en Esperit i en veritat”. “Aquests
són els adoradors que vol el Pare. Déu és Esperit. Per això els qui
l’adoren han de fer-ho en Esperit i en
veritat”. Hi ha una substitució de lloc i de sentit. No som persones en
singularitat, sinó en grups que compartiran fe i vida, formant una comunitat
que té en comú i en diàleg permanent, desigs, propòsit i destí. Aixequem paret
eclesial.
En
efecte, se’ns diu que “som un poble escollit, un reialme sacerdotal, una nació
sagrada, la possessió personal de Déu; tot això perquè proclamem la lloança
d’aquell que ens ha cridat a la seva llum admirable”. Ho acabem de llegir en la
Primera carta de Pere. Això ho hauríem de llegir no com formant un inabastable
nombre de creients, sinó viscut i contrastat en grups reduïts, que
comparteixen la Fe, formant un ròdol on ens veiem les cares i on hem volgut posar
llevat d’evangeli en la nostra vida compartida. Precisament és el que
ens costa més a les generacions, les que quedem d’un tractament de l’expressió
de la nostra fe d’una manera mínimament personalitzada, formalitzada, com si la
referència a Déu sigui només d’un tu a tu, en solipsisme, sense a penes socialitzadament.
Cal refer el que fou la gran riquesa de molts creients temps enllà que formaven
part de grups: equips de matrimonis, escola de pares, grups de revisió de vida,
grups de catequesi d’adults, grups d’Acció
Catòlica, comunitats de base, i un llarg etcètera d’altres temps. Ho hem
constatat per pròpia experiència: una fe que no s’hagi dialogat, contrastat amb
altres experiències, és una fe dèbil, tancada, feta de formulismes. Hem de
tornar a implementar aquells grups que posaven ales de tensió positiva a la fe,
en confrontació amb altres maneres de veure i de viure-la a nivell de
quotidianitat. Una fe que no sigui circumstanciada amb altres “fes” que les
sentim al cor i als ulls en lluïssor feliç, s’anirà esmorteint i acabarà que es
tornarà in-significant, sal desalada. I quina pèrdua la fe que no sigui viscuda
en comú!
Anem
a les constatacions pragmàtiques que ens ofereixen la narració dels Fets dels Apòstols.
En elles hi trobarem com vivien les primeres comunitats emportades
per la vivència propera, joiosa i amarada de la Resurrecció: “Els convertits de
nou vivien feliços, plens d’alegria i de l’esperit Sant”. “La Paraula de Déu
s’anava estenent, i a Jerusalem creixia molt el nombre dels creients; fins i
tot molt sacerdots acceptaven la Fe. Anava augmentant el nombre dels creients.
Quan va arribar la diada de la Pentecosta, es trobaven reunits tots junts. Tots
eren constants a escoltar l’ensenyament del apòstols i a viure en comunió fraterna, a partir el pa i a assistir
a les pregàries. Lloaven Déu i eren ben vistos de tot el poble. Tenien un sol
cor i una sola ànima i cap d’ells
considerava com a propis els béns que
posseïa, sinó que tot estava al servei de tots. Amb gran poder els apòstols
donaven testimoni de la Resurrecció de Jesús, el Senyor, i la gràcia de Déu
actuava en ells. Ningú entre ells no vivia en la indigència. Se’ls distribuïa
els béns posats en comú segons les necessitats de cadascú. Per mitjà dels
apòstols es feien molts senyals i prodigis entre el poble. Els apòstols deien:
no estaria bé que nosaltres deixéssim la pregària i el servei de la Paraula,
trieu entre vosaltres homes de bona reputació, plens de l’Esperit Sant i de
seny, i els encarregarem la tasca de subvenir als necessitats. Eren els diaques
(d’aquí diaconia) que servien els pobres. He anat confegint tota una sèrie de
característiques dels deixebles de “primera hora”. S’ha dit que potser era una
narració un xic utòpica, generalitzant excessivament; amb tot jo estic segur
que molt del narrat devia ser una bona, excel·lent realitat, en la qual faríem
bé d’atansar els nostres afanys d’evangeli i de “discipulat” en la manera més
viva i encomanadissa. Som també ressuscitats nosaltres ara i aquí. Visquem-la i
irradiem-la! Això és la Pasqua permanent, flama viva: Ciri Pasqual!
En mala hora hi va haver en el nostre cristianisme hispà un rompiment, un desfer els grups quan començaven a prendre consciència de que la nostra fe té unes connotacions socials indefugibles. Ho recordo bé: es va mal llegir la mentalització social com si fossin derivacions polítiques als anys setanta i vuitanta i ens van desertitzar els grups florents, en mala hora! I van convertir la nostra pràctica de la fe en uns pietismes desnerits i simplement solipsistes i hi va haver un cristianisme eixorc i sense vibracions de caire humà i diví i ens vàrem convertir en “massa” i en cristians empobrits i sense perspectives de creativitat i de construccions que ens omplissin del goig del vigor i de transcendència social, humana. Es van cercenar espiritualitats que donaven el goig de créixer i de capbussades en els àmbits de l’experiència de Déu i dels Germans! Esdevinguts formalitzats, més a prop del sentimentalisme, ai! Hem de tornar a un cristianisme viscut i conviscut. Això no serà possible sense tornar a “socialitzar” la nostra fe. Hem de tornar a aquells moments en que sovintejadament sortia un nou grup a fi de mantenir en comú projectes de qualitat evangèlica. La fe sense un jo-tu de referència, dit en veu alta, amb companys de ruta que ens sentin i vegin, difícilment podrà conservar la integritat i l’increment d’allò que en Crist és camí, veritat i vida. La vida en els grups, comunitats o similars ens donaven a llarga...: - L’apertura de les persones, aprendre a parlar, a escoltar, a valorar les aportacions dels altres, aprendre a dialogar la fe obertament. - El fet de ser sistemàtics promouen el trobar-nos-hi bé, a gust amb els altres membres. - La paraula és curativa, si és compartida, és estimulant i motivadora. Té gruix. - Un aprèn a ser discret i a ser savi amb aportacions pensades. Es parla d’experiències - Ens ajudem els uns als altres, compartint pujades o baixades de tensió espiritual.- Un acaba essent autèntic company de camí: sinodalitat. I més, quanta amistat no creem! - El grup de per si dona estabilitat, si sabem ser puntuals i sabem compartir aportacions. - La veterania ens dona comoditat i ens fa ser més rics en donar i rebre. - Es poden convertir les trobades amb plantejar problemàtica del moment i formar parers. - Ens permet tenir bones relacions amb les persones de la nostra edat o afinitats. - Veiem noves perspectives del nostre ser deixebles, avui i aquí. - Ens permet estudiar documents d’importància que no els coneixeríem si no fos per mor del grup. Som indocumentats. ¿Hem entrat en àmbits de cultura religiosa, a par d’altres aspectes de la nostra cultura general? ¿On tenim la Formació permanent de la fe? - Podríem fer-nos a nosaltres mateixos les homilies personalitzades i del moment, sense recórrer a coses prefabricades.
P. Josep Mª Balcells.
Diumenge V de Pasqua, 7 de maig del 2023 Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada