PÀGINES FAMILIARS
REVISCUDES
La
festa de la Sagrada Família enguany ens ha estalonat a tots amb el Nadal a mig
digerir; i no és que parli de les festes d’aquests dies que ens mobilitzen a
tots d’una manera o d’una altra. Em
refereixo a la festa pròpiament litúrgica que ens ve curulla d’una sacsejada
als màxims nivells eclesials. Hi ha hagut el Sínode Ordinari sobre la Família,
precedit per una primera posada en comú l’any anterior (Sínode vol dir Caminar
junts, fer col·legialitat que se’n diu) Una primera cosa que se m’acut és dir
que, al meu entendre, les expectatives a nivell de mèdia s’havien polaritzat
excessivament en els casos dels divorciats i dels homosexuals. No és que no
siguin casos freqüents i dolorosos en l’estimativa que arrossegàvem des de
temps sense un diàleg pastoral. S’ha ja dit una paraula que alguns potser l’han
considerat minsa, però s’ha avançat en general.., cautament, però és un pas endavant
sens dubte.
La
llàstima és que aquests temes han obscurit els grans plantejaments de cara a la
dignificació renovada de la família i
sobretot a enfortir la seva pastoral específica. Una mica oblidada per una
sèrie de concauses que han donat com a resultat una infravaloració de la
sacramentalitat del matrimoni amb situacions de fet, que no són de massa bon
auguri per a l’estabilitat matrimonial i la sostenibilitat de les parelles; tot
això a més de tota una certa mentalitat de que es pugui trencar la família per
motius que no sempre haurien de ser tan trencadors. Hi ha en joc les dues persones
de base, els fills que poden tenir, i també el reflex en la societat líquida
que n’anomenen, mai en sembla tan ben dit (liquidació, aigualiment), massa
pendent de la mentalitat social de canvi i de tornar a començar, si es pot...
Amb
tot, m’agradaria sintetitzar una experiència meva i d’altres companys que va
començar ja fa més de cinquanta anys. N’anomenàvem ESCOLA DE PARES. Puc dir que
érem en aquells temps, d’una certa manera, pioners. La mateixa experiència va
donar lloc a grans trobades, en dèiem les “Inter”. Ens trobàvem junts molts
centenars de persones, sobretot quitxalla, fills de famílies procedents de les Escoles
de Pares de molts col·legis, parròquies i d’altres associacions que també van
adherir-s’hi. També van sorgir Convivències Familiars d’Estiu, que per a nosaltres,
els beneficiaris, només de sentir parlar de “l’esperit de PINETA” ja se’ns
humitegen els ulls amb els records que guardem al cor... S’han anat succeint
tres generacions ben bones, oh preclars pinetells,
que en dèiem i en diem encara a hores d’ara. Som fruit de grans patrons,
patriarques, gosàvem dir-ne. A ells, com a fundadors, en fem sempre joiosa referència
i amb una mesura curulla d’agraïment.
Tornem
a les Escoles de Pares. Aquestes neixen en un moment propici a mitjans de la
dècada dels ’60, i ja entrats en els ’70 i ’80, que són els anys d’esplendor, a
parer meu. Tenim la societat que es comença a espavilar socialment i
econòmicament i diria que també culturalment, després d’anys grisos,
persistents. Els pares d’aquells moments van donar una resposta cabal a les
propostes d’educació d’adults, de cara a poder educar millor els seus fills.
Demanàvem que a les reunions formatives i dialogals hi participessin tots dos,
pare i mare. Aquest va ser un encert perquè l’educació a casa és cosa de dos,
tant si se n’és conscient com si no. Les reunions van començar a prendre
embranzida quan no es feien “discursos”, sinó que hi havia un bon debat i
diàleg, i cadascú parlava de com anaven les vivències,
paraula clau. Es parlava obertament de situacions viscudes, a voltes
conflictives, custodiades sempre per la inviolabilitat i privacitat del que es
posava en comú. Quatre eren les finalitats encara que no les proposessin sobre
la taula: parlar tots i totes, parlar de pàgines viscudes és a dir de
vivències, aprendre a saber escoltar i a saber dubtar. Els grups van créixer
amb plena llibertat d’expressió. Les experiències compartides i perdre la por
de viure situacions cregudes singulars i veient que hi ha un denominador comú i
això treu ferro al que es viu com si fóssim únics a viure les dificultats... No
són massa els “dogmes” per tal d’educar bé i cal saber que cadascú és cadascú.
Aquest compartir anys (!) va fer que sorgissin veritables amistats que s’han
perllongat temps i temps.
Vam
fer un plantejament de continguts que partien de la base de que un educador ha
de ser permanentment un educand de per vida. Afrontàvem temes d’educació
personal d’adults. Només sobre la base d’una maduresa humana personal era
possible escometre el tractament de la “parella”; ara se n’ha descobert la
necessitat i àdhuc la urgència. I jo crec que d’ella se’n deriva la
possibilitat de sostenir la família (sobretot amb fills i contorn) i em ve a la
imaginació allò del folre i manilla dels castellers. Ja és bonic veure
l’enxaneta arribar a dalt, però tot puja ferm des de la base. Heu vist, pares i
mares, com estant tensos a la base. Tot el pes el sostenen ells: persona,
parella, família i socialització familiar (ciutadans, participació,
ponderació d’agents de convivència i obrir-se pas en la vida, el treball, en
les relacions, en la compartició de propostes cíviques i socials, culturals,
polítiques, el món que ens envolta per fora i sobretot per dins, ètica,
estètica, ecologies diverses).
No
eren moralines, sinó conviccions, aptituds, límits i creacions, llibertat,
saber de què va, saber-se orientar. Saber estar al dia i en el món real,
autoestima, resiliència, concentració, laboriositat, fer ben fetes les coses,
acotar la llibertat, fer de la vida un projecte, tenir creativitat, saber viure feliç, donar
importància a la petita quotidianitat, saber estar-se bé a casa, ser tendres i
forts cada quan toca, saber viure, saber deixar viure, promoure la vida de
cadascú, tenir paciència, encomanar joia, tenir sentit de la poesia del viure,
desdramatitzar, Ves seguint fent llista, comparteix-la, sigues instrument de
pau i sàpigues perdonar set vegades set...
A
tots ens en queda un record agradable i amb goig hem vist créixer generacions
de fillades que no tenen res a envejar les situacions d’avui en dia. Les
“coses” s’han tornat més complexes i els vents no són tan a favor...
Fou
una experiència per als que la vam viure que ens omple de satisfacció i d’agraïment pels fruits que en vam treure i que
perduren en el record i en el tram-tram del cada dia. Hi vull posar el meu
testimoni personal després d’haver acompanyat creixences múltiples. No seria
com sóc, i no me’n vanto. Em va enriquir aquest contacte educatiu i en dono
gràcies a tants com anònimament em van ajudar a créixer. D’aleshores em queden
encara les ganes d’anar creixent més i millor cada dia. Ho dec a tants
estimats, dispersos per la nostra geografia. Són noms i rostres que compten en
el meu haver. Érem ja sistema, xarxa, com se’n diu avui, ni que no ho sabéssim.
Ens vam “domesticar” en el sentit profund de la Guineu del Petit Príncep: vam “crear
llaços” imperibles, llaços per haver compartit el conreu de les nostres “roses”.
El meu agraïment serà sempre viu on sia que estiguem.
El
que fa sagrada la família és que sigui sempre bona família. Que mai es
dissolguin aquests fils d’or que la acomboien. Guardeu el sentit de família, de
la vostra, tots en sou els seus constructors, i gaudiu-ne sobretot aquests
dies.
Sagrada
Família, 27 de desembre del 2015.
Sabadell