Homilia del diumenge de Rams 28/03/2021

                         LA  NOVETAT  DE  LA  SETMANA  SANTA

Entrem en l’ambient propi –el d’abans!- de la Setmana Santa, després dels exercicis quaresmals que ara arriben justament al seu moment culminant.

Hem transcorregut setmanes en què la litúrgia ens ha cridat a afinar la sensibilitat evangèlica, sense la qual seria debades que entraríem  com aquell qui diu en el temple de Déu (figurativament tota la Setmana Santa com una catedral), objectiu del nostre pelegrinatge on se’ns manifestarà el veritable sentit del nostre caminar, que no és altre que entrar en Comunió per, amb i en Crist, calcant els darreres passos de la seva vida. Aquests moments finals ens han de donar la validació del camí fet en la quarantena, que serà com el peatge per a una desitjada entesa dels misteris pasquals vers els quals adreçàvem el  nostre propòsit. Preu i prova a la vegada per poder accedir a una vivència més cabal dels esdeveniments a viure, propis d’aquests dies.

Avui, diumenge de Rams i també de Passió, veritable exordi d’una setmana única. Els dies un rere l’altre ens portaran al cor de la vida i missió de Jesús. Se’ns demanarà no una commemoració, sinó  la reviviscència, un compartir -en la mesura en què això ens sigui possible- els mateixos sentiments que va viure el mateix Jesús. Era la culminació de l’emblemàtica “hora” de Jesús, sospirada, anhelada i –per què no dir-ho?- temuda. Hora o Calze o Baptisme: aquestes foren les diverses denominacions  que els hi donà Jesús conscient de la capitalitat dels esdeveniments que hauria de viure i més, sofrir, destacant-ne sentit, significació, la condensació mateixa de “vida i missió”, punt focal, neuràlgic, resum diríem dels dos misteris que s’uneixen per donar compleció al viure i al morir i al reviure del  Servent de Déu per sempre més: encarnació i redempció. Tots dos en un misteriós “per a nosaltres”, per fer-nos accedir a la participació en la mateixa vida divina. Pau ens hi atansarà en l’epístola als filipencs (segona lectura de la litúrgia d’avui), quan ens encoratja a “tenir els mateixos sentiments que tingué Jesucrist”. I els explicitarà en un himne probablement anterior al mateix apòstol: “Ell que era de condició divina, no es volgué guardar gelosament la seva igualtat amb Déu, sinó que es va fer no res: prengué la condició d’esclau i es feu semblant als homes. Tingut per un home qualsevol, s’abaixà i es feu obedient fins a la mort, i una mort de creu”... De moment fem una gran parada com un tall en aquestes paraules de Pau, procurant reviure-les -ara i aquí- en el nostre cor.

Això ens porta a considerar sobretot la narració que Marc fa de la Passió, que és la pròpia d’aquest diumenge. Precisament, és una lectura que no podem fer si no és portats per una tremolor de fe, perquè Marc ens introdueix en una foscor creixent viscuda per Jesús, d’una forma plena d’un dramatisme atuïdor: va des de l’hosanna de l’acollida dels Rams fins al desempar creixent; un darrer sopar vençut pels pressentiments de fallida del seu projecte de salvació; les bravates usuals de Pere; l’oració estripada -filial amb tot- a Getsemaní; el bes glaçat del traïdor de Judes; la fugida dels deixebles; la negació flagrant de Pere; el simulacre de judici en el Sanedrí i el refús a defensar-se de les acusacions maldestres i -amb tot no concordants-, fora de la resposta a l’insidiosa pregunta sobre la seva identitat, que seria tinguda com a blasfèmia i que seria la base de la seva incriminació. Portat a Pilats ja savent-se condemnat d’antuvi,  i refusant d’entrar en el motiu de la reprovació: “Ets tu el rei dels jueus” Tancat amb un evasiu ”Tu ho dius”. Es descabdellen precipitosament els esdeveniments en un silenci opressiu que tindrà el punt final amb el dolorós i colpidor: “Déu meu, Déu meu, per què m’has abandonat? Punyent expressió que hem de saber llegir dins els correctes i deguts sentiments de filiació que -no negant la gravetat dels sentiments que s’evidencien- això no obstant no pot haver-hi un desesper, sinó la prova final de consonància amb l’himne que he esmentat d’una obediència suprema enfront de la mort en creu. Seria blasfem posar el Pare com a determinant d’aquesta situació última. Expressió d’anorreament fiduciós. Com, de quina manera més esgarrifosa la fidelitat a la missió rebuda del Pare el porta a ser-li obedient en grau extrem. Precisament, en aquest extrem obediencial, nosaltres podem comprendre el que significa la redempció, el perdó del pecats i la reconciliació amb Déu i la gràcia que de la Creu i del crucificat se’n deriven. Oh misteri inaudit, únic!

Aquest relat de la passió és ben diferent del que escoltarem el divendres sant, on Joan ens farà assistir a un relat en què Jesucrist fa la via de la Creu amb una dignitat real i en la que no mort un ajusticiat sinó un veritable Rei.

Tenim dos Via Crucis o millor dos “passios”. El de la “pietat popular” que fa un seguiment pas a pas d’una condensació dels quatre evangelis, enquadrat en uns sentiments de compassió, però avui em plantejo de fer-ne un altre en concordància només amb la narració de Marc, pròpia d’aquest diumenge, molt descarnada, com d’una anada vers un ominós silenci que ens portarà fins a l’expressió ja comentada del salm 21 del qual formen part, a més, aquell crit del desempar, de l’abandó.

Faig, doncs, una proposta d’un nou Via Crucis fet en la intimitat que podrem trobar fàcilment en aquests dies, on la finalitat és acompanyar empàticament Jesús en el canemàs dels seus sentiments. Exercitar la compassió, no pietista sinó existencial, fins a arribar a entendre i compartir aquest camí obediencial de Jesús, viscut en els diferents passos d’abandó i d’un fracàs aparent. Em sembla que pot tenir una densitat teologal viure des del cor de Jesús les negativitats que es van succeint viscudes com etapes d’un despullament personal de Jesús vist i conviscut a compàs dels sentiments que vivia en el seu interior, en les successives escenes. Voldria portar tota la condensació d’una vida i missió portada fins a les últimes conseqüències. O Millor dit, fins a les penúltimes, car Pau continuarà l’himne que hem deixat inconclús més amunt a posta... Perquè la Setmana Santa no acaba ni amb el divendres sant sinó que té el veritable final joiós i celebratiu en el Dia de Pasqua, en la seva resurrecció i elevació o glorificació que pren relleu en l’acabament de l’himne adduït per Pau, que diu així: “Per això(=en conseqüència), Déu l’ha exalçat i li ha concedit aquell Nom (=identitat reconeguda) que està per damunt de tot altre nom (=preeminència), perquè tothom, al cel, a la terra i sota terra, doblegui el genoll al Nom de Jesús (=adorar) i tots els llavis reconeguin que Jesucrist és Senyor, a glòria de Déu Pare”. Del qual tots els homes en som deutors i agraïts.

Caldria fer unes reflexions sobre l’obediència filial de Jesús, car de no entendre-la restaríem a les portes només del que significa l’obediència en l’ètica evangèlica. Jesús va manifestar més d’una vegada que el seu aliment era fer la voluntat del seu Pare. I transformava l’obediència en l’amor al Pare, sense privar-la de les angúnies mortals que va patir. Tota desobediència al Pare de jueus i gentils Pau la reclou en la admirable obediència de Crist sobretot en les estretors de la seva passió. Llegim astorats, commoguts i agraïts a l’Epístola: als Hebreus: “Jesús, durant la seva vida mortal s’adreçà a Déu que el podia salvar de la mort, pregant-lo i suplicant-lo amb grans clams i llàgrimes. Déu l’escoltà per la seva submissió. Així, tot i que era el Fill, aprengué en els sofriments què és obeir, i arribat  a la plenitud, s’ha convertit en font de salvació eterna per a tots els qui l’obeeixen”.  Serà Pau qui reblarà el missatge: “Ara que som justos per la fe, estem en pau amb Déu gràcies a nostre Senyor Jesucrist. Per Ell, en virtut de la fe, tenim entrada en aquests gràcia que ja posseïm en ferm, i per Ell hem rebut l’honor d’esperar la glòria de Déu. Més encara, fins i tot en les tribulacions trobem  motiu de gloriar-nos”. “Si tenim Déu amb nosaltres, qui tindrem en contra? Ell, que no va plànyer el seu propi Fill, sinó que el va entregar per tots nosaltres, com no ens ho donarà tot juntament en Ell... Qui ens separarà de l’amor de Crist?” Vertaderament som fills de l’obediència admirable de Jesús, fet obedient fins a acceptar la mort i una mort de Creu”. A exemple de Jesús sigui l’obediència amorosa el nostre aliment de cada dia. “Facis la vostra voluntat així en la terra com es fa en el cel.

P. Josep Mª Balcells

Setmana Santa en temps d’estretors pel covit, 28 de març- 4 d’abril del 2021 Sabadell

Homilia del diumenge 21/03/2021

                       CREAR  VINCLES  ARREU

En iniciar la Quaresma vàrem dir que ens invitàvem a compartir “un” somni. Del de Francesc hem passat com per art d’encantament a subscriure el somni primigeni del Cap de la “colla”, el mateix Jesús.  Sí, Ell sabia que el seu somni aniria obrint-se camí i seria compartit com en el joc de tocar i parar... I ara –enriquit- se’ns el posa a la mà estesa i calentona, perquè no decaigui i perquè entre molts anem descabdellant-lo en la factibilitat de les concrecions de temps i lloc... Sembla que hem après la lliçó: un somni descontextualitzat no és un somni, sinó un àlibi... Per desgràcia estem massa avesats a aquests somnis de pobrets somiadors que són entelèquia pura que, perquè sense tocar de peus a terra no són res de res... Un mer fer volar coloms. Cal ser contemplatius d’ulls oberts i situats, a tal efecte primer de tot cal veure on posar la mirada acollidora i samaritana i immediatament posar en joc la màxima proximitat per donar la mà, el cor, el temps, escoltar i donar discretament allò que vegem de què l’altre té necessitat... Sense experiències constatables, verificables amb “rostres” en qui fixar l’esguard i l’atenció, no es poden sostenir somnis. Tot va de la grandesa dels petits encontres que ens surtin al pas... Estar atents i saber escoltar: aquesta és la mística, l’ascètica i tota l’espiritualitat bolcades en anar creant vincles arreu.

Llegeixo i subratllo en “fratelli tutti”: “Un ésser humà està fet de tal manera que no es realitza, no es desenvolupa ni pot trobar la seva plenitud “si no és en el lliurament sincer de si mateix als altres”. Ni tan sols arriba a reconèixer a fons la seva pròpia veritat si no és en el trobament amb els altres: “Només em comunico realment amb mi mateix en la mesura en què em comunico amb l’altre”. Això explica per què ningú no pot experimentar el valor de viure sense rostres concrets a qui estimar”. Això s’ha fet més que evident en aquests moments de restriccions de besades i d’abraçades, degut a la viru-lenta pandèmia... Tenir cura ha estat l’experiència més lloada en les persones que han posat tendresa en tantes hospitalitzacions i solituds. Les atencions donades amb professionalitat i empatia -avui i la cosa dura més d’un any!- han estat en el cor i les agraïdes picades de mans. Hem vist com naixia i s’expandia un somni per més feixuc -a voltes- en els confinaments d’aquests dies de reclusió i també d’exercir fraternitat a doll, de saber estar al costat no tan sols físic, creatiu, sostingut, anant desbocats al “més i/o al millor”. Qui no ha baixat la guàrdia, qui no s’ha entrebancat en la fatiga del quefer de cada moment i entre quatre parets que s’enxiquien en el terbolí de les tediositats que ens xuclaven l’esperit i la vida!? El virus ha posat a prova el “somni”..., benaurats els qui l’han sabut conrear i salvar en les escomeses del dia sí, dia també. D’ells és el Regne de Déu per als somiadors de bona xeia!

Esteu de ple en el somni inicial dels Fratelli tutti de la millor marca i denominació d’origen. Francesc posa com a lema de l’apartat “Pensar i gestar un món obert” amb un significatiu “Més enllà”, i s’explica: “Des de la intimitat de cada cor, l’amor crea vincles i amplia l’existència quan treu la persona d’ella mateixa cap a l’altre. Fets per a l’amor, hi ha en cada un de nosaltres “una llei d’ex-tasi:(sortir de si mateix) per trobar en un altre un creixement del seu ésser”. Per això “en qualsevol cas l’home ha de dur a terme aquesta empresa: sortir de si mateix”. Un  amén, que bé si escauria...

Rumiant, rumiant se m’ha encès la llumeta (!) i he caigut en la descoberta de que el Fratelli tutti corria en paral·lel amb un dels documents més importants del concili Vaticà II, la quarta Constitució sobre “l’Església i el món d’avui”. Al seu temps se’n va parlar molt i és que els Pares conciliars van defugir de tancar-se en una visió “autoreferencial”, expressió molt del papa actual. No tancar-se en la “bombolla” dels creients només, sinó com ho expressa el nostre Fratelli tutti en el seu capítol quart que té per títol més que adient: “Un cor obert al món sencer”. En tots dos documents es perfilen l’antropologia i la sociologia del cristià del segle XXI, que és el nostre i que li hem de trobar els espais Schengen, per poder franquejar fronteres, poder circular amb llibertat i propòsit, sense passaports, ni paperam... Ponts i no murs, tot a peu pla i transitable. Mireu i admireu com comença aquest document de pàgines obertes i amb ganes de que allò local s’obri a l’universal. Diu solemnement i crec que no n’hi ha per menys, perquè no deixa de ser el somni dels anys ’65 on tot es va revoltar i vàrem entrar entre altres coses en un “can seixanta”... :  “Joies i esperances, tristeses i angoixes dels homes d’avui, dels pobres sobretot i de tots els que sofreixen, són també les joies i les esperances, les tristeses i les angoixes dels deixebles de Crist, i no hi ha res de veritablement humà que no hagi de trobar eco en els seus cors. La seva comunitat, en efecte, està formada d’homes agermanats en el Crist, conduïts per l’Esperit Sant en el seu caminar vers el Reialme del Pare, i que han rebut el missatge de la salvació oferta a tothom. És per això que l’Església se sent amb tota veritat íntimament solidària del gènere humà i de la seva història”.  Reblarà a continuació: “La mateixa història s’accelera a un ritme tan ràpid que amb prou feines hom la pot seguir. Es crea un medi ambient  humà únic, que ja no es diversifica com si fossin històries separades les unes de les altres. La humanitat passa així d’una concepció més aviat estàtica de l’ordre a una concepció més aviat dinàmica i evolutiva, la qual dona lloc a una problemàtica tota nova que reclama noves anàlisis i noves síntesis”. Dirà més endavant: “Davant l’evolució actual del món, cada dia són més nombrosos els qui es posen o perceben  amb renovellada agudesa les qüestions cabdals. ¿Qui és l’home?  ¿Quin sentit tenen el dolor, el  mal, la mort, els quals continuen subsistint malgrat que s’hagin fet tants progressos? ¿On treuen cap aquestes resultats pagats a un preu tan car? ¿Què pot aportar l’home a la societat i què pot esperar d’ella? ¿Què vindrà després d’aquesta vida terrenal?

Anant pas a pas més endavant ens trobem amb aquesta afirmació: “La raó exímia de la dignitat humana consisteix en la vocació de l’home a la comunió amb Déu. L’home, ja des que neix, és invitat a un col·loqui amb Déu, que no existeix sinó perquè, creat per Déu per amor, és conservat  sempre per amor, i no viu plenament de veritat si no reconeix lliurement aquest amor i es dona al seu Creador”. I arribem al número 22 que diu: “En realitat, el misteri de l’home no s’aclareix veritablement sinó en el misteri del Verb encarnat... Crist en la mateixa revelació del misteri del Pare i del seu amor, manifesta plenament l’home a si mateix i li descobreix la seva vocació altíssima... En Ell la natura humana ha estat assumida, no pas absorbida, per això mateix ha estat elevada a una dignitat sublim. Ell, el Fill de Déu, per la seva encarnació, en certa manera, s’ha unit amb tots els homes”.

Creats a imatge i semblança de Déu Pare Creador, en Jesucrist, que ens ha regenerat, hem estat pastats a imatge i semblança -ara a més- a la de Jesucrist. Quines dignitats portem a sobre... Amb raó dirà el Vaticà II, que l’ultima vocació i missió de l’home és divina per tots costats! El somni nostre té origen i causa en l’íntim desig eficaç de Déu. I prorromprerà el Concili (jo només faig de senzill eco!)  “Tal i tan gran és el misteri de l’home, que per als creients és il·luminat per la Revelació cristiana! Es parla de que l’Església, en ajudar i en rebre’n també molta aportació, persegueix un sol fi: que vingui el Regne de Déu i es realitzi la salvació de tota la humanitat. L’Església és el sagrament universal de la salvació, que revela i a l’ensems realitza el misteri de l’amor de Déu envers els homes.

Passaran llista els dos documents bessons: sobre la família, la cultura, la vida econòmica i social, la política i el bé comú, la promoció de la pau, la comminació de la guerra (“Mai més la guerra, mai més”), la cooperació en la comunitat internacional. I un últim paràgraf en la Constitució sobre l’Església en el món d’avui: “El desig d’establir un diàleg que sigui inspirat només per l’amor a la veritat, bo i guardant, és clar, la necessària prudència, no exclou ningú per part nostra: ni aquells qui honoren uns alts valors humans sense que en reconeguin encara la Font, ni aquells qui s’oposen a l’Església i la persegueixen de diferents maneres. Essent Déu Pare el principi i el fi de totes les coses, tots som cridats a ser germans (Fratelli Tutti). I per tant, honorats per aquesta mateixa vocació humana i divina, podem i devem treballar plegats, sense violències ni segones intencions, a construir el món sobre una pau autèntica”.

P. Josep Mª Balcell

Diumenge cinquè  de Quaresma, 21 de març del 2021.  Sabadell

Homilia del diumenge 14/03/2021

                                MAJÒRIQUES  O  BÉ  AUTÈNTIQUES?

 M’ha abellit de fer el següent. Després d’una acurada lectura del document “Fratelli Tutti”, subratllant  allò que a primer cop d’ull m’era suggerent, ara he tornat a fer una relectura recolzat en els subratllats i escrivint allò que en deia quelcom de nou, bo i retrobant allò amagat entre línies. Us invito a fer semblantment, sobretot en documents rics de temàtica en la què ens podem veure reflectits. Us transcric alguns dels pensaments suggerits. Espigola que espigolaràs i a triar. Amb permís...

-. Drets d’autor: Francesc ha promogut, dels primers, “l’ecumenisme de les religions”. A exemple de sant Francesc va anar a firmar un document conjunt amb l’imam d’Egipte Ahmad Al Fayyet i darrerament amb la visita a l’imam de l’Irak ha obert perspectives noves de que les religions puguin tenir veu i vot en es afers dels mons”. De dintre de casa li han dit que és amant dels riscs i àdhuc de ser proper a l’heretgia. Amb tot, un deu rodó, papa!

-. S’ha mostrat desitjós d’abraçar tothom. I és ben creïble...

-. Tots els drets suposen els deures corresponents.

-. “Avui, malgrat estar tan hiperconnectats, estem més aïllats que mai”. No som illes, som “continent” i “continguts”. El plural millor que el singular, a no ser que el singular sigui molt “singular”. Invita tossudament a cercar el “nosaltres” on sigui possibl

-. “Ningú pot lluitar per la vida aïlladament. Es necessita una comunitat que ens sostingui i ens ajudi”. On dos o més estiguin reunits, garantia de gran presència

-. “Les ombres d’un món tancat”. Les ombres dels murs i de les fronteres són allargades. Ai, Trump... No acabades, malmeses.

-. “El bé, la solidaritat, la justícia no s’aconsegueixen d’una vegada per sempre, s’han de conquerir cada dia”.

-. “Avui més propers, però no més germans”. El miratge de les tecnologies.

-. “Res es comença de zero”.

 -. Evitar els qüestionaments i les confrontacions estèrils. A casa, en sabem tant!

 -. Cal augmentar l’atenció als més dèbils. Els pobres del nostre cantó. Frenem tota mena de bullyin

-. No perdre la família per res del món! Perduda, la trobaràs a faltar quan més la necessitaràs. Costa pujar-la, però et farà costat. L’amor és el ciment de la seva fortalesa.

-. Estem plens d’escombraries, de descarts. Usar i tirar. Última llei: reparar, donar més vides a allò que tenim... les tres R: virtut social

-. Quan guanyar és perdre i quan perdre és guanyar?

-. El pessimisme és tòxic.

-. La millor ètica és la basada en la gratuïtat. Re-conèxer és tornar a conèixer. L’altre tenir-lo com nou, no massa vist ni classificat. Això ens renovarà a nosaltres també.

-. Cal rebutjar les pors. Moltes vegades són irracion

-. Construir ponts (Francesc, pontífex), estar a la defensiva ens empresona. No hi ha presó més enervant que l’egocentrisme. Sóc carceller i presoner  la vegad

-. Cal veure quines arrels tinc en els valors. Hi ha proporció entre arrel i volada

-. La pau ve dels pacificadors. L’evangeli els té per benaurats.

-. Quin és el meu proïsme? Aquell al qual jo m’apropo. Donar presència. Bes i abraçada. Això és el que el papa vol dir quan parla d’amistat social.

-. A mascareta descoberta, bombollejant: començar per casa, pels “teus”. Jo els sóc “seu”.

-. Amb propòsit més que amb “propòsits”. Un és pal de pallers, els altres volen com ocells que fugen. Són moltes vegades des-propòsits. A començ d’any, ai, res de res.

-. La saviesa és parca de i en paraules. Toca airosament de peus a terra, puntejant, però. Qui en té que m’ho expliqui... Els senzills hi tenen la mà trencada. Saben i retenen...

-. M’agrada, no m’agrada. Tecleig impulsiu. Passa, que no t’he vist, i “a otra cosa mariposa”. Les coses, les persones demanen més atenció, que ve d’atendre, estar per...

-. No multicopiat, sinó l’original. Estem en el món del succedani. Res val, tot val.

-. Ser com-passius. Compartir passió. Em-patia.  Mirar des de dins de l’altre. Gens fàcil. Ens falta escoltar, mirar, admirar, “mirar i no tocar”: respecte, crear ambient.

 -. La veritat es cerca, no es té. El camí és el diàleg en mi mateix i /o en els altres.

 -. Llegeix: tot és llibre: la natura, l’altre, tu mateix, l’Altre. Llegir és traduir: no trair el sentit i dir-t’ho entenedorament.

-. Indici de maduresa saber dubtar.

-. Hi ha ignoràncies que són culpables. Cal anar pel món “amb papers”.

-. Som ciutadans, amb drets i deures de convivència. Cal ser-hi i a totes.

-. Quan convé seguem cadenes. Us sona? Quines? N’hi ha de moltes menes

-. Estar de fugida o bé de tornada. Tornar, no savent’ho ja tot, sinó per veure-ho millor, com nou.

-. No hi ha res d’humà que em sigui aliè

.- Estimar la vida, tota vida. La joia de viure: encomana-la, promou germanor.

.- Paraules conclusives de Francesc: “Invito a l’esperança. L’esperança és audaç. Sap mirar més enllà de la comoditat personal, de les petites seguretats  i compensacions que estrenyen l’horitzó, per a obrir-se a grans ideals que fan la vida més bella i digna. Caminem en esperança”.

P. Josep Mª Balcells

Diumenge quart de quaresma, 14 de març del 2021.  Sabadell                                              

Homilia del diumenge 07/03/2021

RECONEIX,  OH HOME,  LA DIGNITAT  D’ALTRUI

 Dues dignitats que se cerquen, es troben i intercanvien les seves riqueses. Donem del que som, no del que tenim, i això sense cap pretensió d’enriquiment d’altre, posant en joc allò millor nostre, la gratuïtat. Essent ja donem per osmòsi (podria fer un excursus parlant d’un altre d’aquells llibres de Fromm que van marcar època ja fa una bona pila d’anys. Es tracta de “Ser o tenir”: quedi con una nota esparsa, bo i caminant –això vam dir que seria l’exercici quaresmal). Avui les meves reflexions van per un altre camí, comentant el document de Francesc: “Fratelli tutti”.

Diumenge passat vaig incidir en la posada en relleu de la pròpia dignitat, de l’estima de nosaltres mateixos, compatible – tant i més!- amb el reconeixement de l’excelsa (!) dignitat de tota  altra persona humana. Igual per igual.

La nostra dignitat (llegeixi’s: respecte, valoració, riquesa en l’ésser, cura, desenvolupament i creixença...) serà consistent i sostenible si amb una exquisida humilitat de base (“què tens que no hagis rebut?”, Pau) hi ha també una projecció envers els altres. De què serviria tenir consciència de la pròpia dignitat sense la relació existencial amb les altres dignitats, que tenen el mateix fonament meu: és a dir Déu Amor que estima creativament, que dona i es dona. Misteri al que ens hem d’abocar, perquè estem pastats a imatge i semblança d’un Déu dador per excel·lència. Ai, m’hi perdo i que no m’hi busquin que ja m’hi trobo a plaer en la recerca del misteri de l’amor de Déu. Més i més!

Recordem que el papa Francesc va posar per encapçalament del seu document que el té com a contribució personal a la doctrina social de l’Església on hi fa la crida i proposta en part somniosa però esperançada de la “fraternitat universal i de l’amistat social”. Dues crides que es complementen i s’interrelacionen des de la volada vers allò universal, global, mundial, i les concrecions de les dignitats personals que en el concret es manifesten, es complementen i  es validen en el tracte diari, en un tu a tu engendrador d’un meravellós “nosaltres”, que lliga i edifica la “casa comuna”. Això ho anirà desglossant en diferents temes, el primer que ara m’interessa és el de la “cultura del trobament”, també en el diàleg social vers una nova cultura, en “el valor únic de l’amor”, en “la gratuïtat que acull” i en molts altres aspectes socials i cívics que troben el millor referent evangèlic en la glossa de la paràbola del Bon Samarità (que titula: “Un estrany en el camí”, semblantment a com ho feu en l’altra encíclica “Laudato sí”, denominant la mateixa paràbola allí “L’Evangeli de la Creació”). Aquí, Francesc anota que el relat del Bon Samarità  no mostra un ensenyament d’ideals abstractes, ni es circumscriu en la fonamentalitat d’una moralitat ètico-social, sinó que ens revela una característica essencial de l’ésser humà, molts cops oblidada. Hem estat fets per a la plenitud que només s’assoleix en l’amor. No és una opció possible viure indiferents davant del dolor, no podem deixar que ningú quedi “a un costat de la vida”. Això ens ha d’indignar fins a fer-nos baixar de la nostra serenitat fins al punt  d’alterar-nos pel sofriment humà. Això és dignitat, amb la conseqüència pràctica  que aplicarà de la plaga actual del tracte amb els migrants. I parlarà de que “som invitats a convocar i a trobar-nos en un “nosaltres” nou i inèdit. Tot això, fent una al·lusió clara a la pregunta evasiva del doctor de la Llei: Quin és el meu proïsme? No és el que està a la vora, sinó aquell al qual em faig proper. L’amor demana presència, proximitat, ulls que veuen, braços que ajuden, cor que es compadeix,  que pren cura de les necessitats sense preguntar qui és, ni demanar papers.

Els nostres esforços davant les persones migrants que  arriben poden resumir-se en quatre verbs: acollir, protegir, promoure i integrar. Perquè no es tracta de deixar caure des de dalt programes d’assistència social, sinó de recórrer junts un camí a través d’aquestes quatre accions, a fi d’oferir-los el lema de les nostres ai! passades “manifestacions”: “Casa nostra és casa vostra” que posàvem en les pancartes, ara oblidades o arraconades... No es tracta de paternalismes ni clientalismes: fer “caritats” sense ànimes que atenen persones, no números, ni files d’indigents... No es tracta de limitar aquests plantejaments a una forma d’utilitarisme. Existeix la gratuïtat. És la capacitat de fer algunes coses perquè sí, perquè són bones en elles mateixes, sense esperar cap resultat reeixit, sense esperar immediatament res a canvi. Això permet d’acollir l’estranger, encara que de moment  no porti un benefici tangible. Però hi ha països que pretenen rebre només els científics i els inversors”.

Ens adverteix el papa Francesc que cal assumir amb cordialitat l’aspecte local perquè té quelcom que l’aspecte global no posseeix: ser llevat, enriquir, posar en marxa mecanismes de subsidiarietat. Per tant, la fraternitat universal i l’amistat social dins de cada societat són dos pols inseparables i coessencials. Separar-los mena a una deformació i a una polarització danyosa”. (Pot ser que en el llibre de Leonardo Boff “El águila y la gallina” hi trobéssim quelcom que ens fes veure amb altres ulls el fet local i l’universal sense contraposar-se, ans incentivant-nos a passar d’una dimensió de molta concreció a una volada aguilenca de perspectives més ardides i solemnes.

Fa una referència molt estimable que es viu en pobles petits i també en barris populars on es viu l’esperit del veïnatge, en què cadascú sent espontàniament el deure d’acompanyar i ajudar  el veí. En aquests llocs que conserven aquests valors comunitaris, es viuen relacions de proximitat amb notes de gratuïtat, solidaritat i reciprocitat, a partir del sentit d’un “nosaltres de barri”. Diuen que el papa essent bisbe de Buenos Aires es va comprometre a dedicar un dia a la setmana a conviure en aquells barris marginats on la gent es coneix i sap conviure compartint casa i queviures. Se li nota aquesta espontaneïtat en la relació tan propera que la manifesta estant genuïnament espontani entre la gent en grans audiències...

“Ens encomana “el gust de reconèixer l’altre”. Això implica l’hàbit de reconèixer a l’altre, el dret de ser ell mateix i de ser diferent. A partir d’aquest reconeixement fet cultura, fet hàbit relacional esdevé possible la gestació del diàleg i pacte social anhelats. Ignorar l’existència i els drets dels altres, tard o d’hora provoca alguna forma de violència, molts vegades inesperada. Els somnis de la llibertat, la igualtat i la fraternitat poden quedar en el nivell de les meres formalitats, perquè no són efectivament per a tots”.

No voldria tancar aquesta espigolada en els pensaments del papa sense fer referència a l’apartat “Recuperar l’amabilitat”. “L’individualisme  consumista  provoca molt atropellament. Els altres es converteixen en mers obstacles per a  la pròpia tranquil·litat plaent. Llavors hom els acaba tractant com a molèsties i l’agressivitat creix. Això s’accentua i arriba a nivells exasperants en èpoques de crisi (jo faig una al·lusió a la actual pandèmia perllongada!), en situacions catastròfiques, en moments difícils en què surt a plena llum l’esperit del “salvi’s qui pugui”. Tanmateix encara és possible optar pel conreu de l’amabilitat. Hi ha persones que ho fan i esdevenen estrelles enmig de la foscor”.

Sant Pau esmentava un fruit de l’Esperit Sant amb la paraula grega khrestótes (bondat) que expressa un estat d’ànim que no és aspre, rude, dur, sinó afable,suau que sosté i conforta. La persona que té aquesta qualitat ajuda els altres a fer que l’existència sigui més suportable, sobretot quan es carreguen amb el pes dels seus problemes, urgències i angoixes. És una manera de tractar els altres que es manifesta de diverses maneres: com a amabilitat en el tracte, com una atenció per a no ferir amb les paraules o gestos, com un  intent d’alleujar el pes dels altres. Implica “dir paraules d’encoratjament, que reconforten, que enforteixen, que consolen, que estimulen”, en comptes de “paraules que humilien, que entristeixen, que irriten, que menyspreen”.

P. Josep Mª Balcells

Diumenge III de quaresma, 7 de març del 2021.  Sabadell