Homilia del diumenge 21/03/2021

                       CREAR  VINCLES  ARREU

En iniciar la Quaresma vàrem dir que ens invitàvem a compartir “un” somni. Del de Francesc hem passat com per art d’encantament a subscriure el somni primigeni del Cap de la “colla”, el mateix Jesús.  Sí, Ell sabia que el seu somni aniria obrint-se camí i seria compartit com en el joc de tocar i parar... I ara –enriquit- se’ns el posa a la mà estesa i calentona, perquè no decaigui i perquè entre molts anem descabdellant-lo en la factibilitat de les concrecions de temps i lloc... Sembla que hem après la lliçó: un somni descontextualitzat no és un somni, sinó un àlibi... Per desgràcia estem massa avesats a aquests somnis de pobrets somiadors que són entelèquia pura que, perquè sense tocar de peus a terra no són res de res... Un mer fer volar coloms. Cal ser contemplatius d’ulls oberts i situats, a tal efecte primer de tot cal veure on posar la mirada acollidora i samaritana i immediatament posar en joc la màxima proximitat per donar la mà, el cor, el temps, escoltar i donar discretament allò que vegem de què l’altre té necessitat... Sense experiències constatables, verificables amb “rostres” en qui fixar l’esguard i l’atenció, no es poden sostenir somnis. Tot va de la grandesa dels petits encontres que ens surtin al pas... Estar atents i saber escoltar: aquesta és la mística, l’ascètica i tota l’espiritualitat bolcades en anar creant vincles arreu.

Llegeixo i subratllo en “fratelli tutti”: “Un ésser humà està fet de tal manera que no es realitza, no es desenvolupa ni pot trobar la seva plenitud “si no és en el lliurament sincer de si mateix als altres”. Ni tan sols arriba a reconèixer a fons la seva pròpia veritat si no és en el trobament amb els altres: “Només em comunico realment amb mi mateix en la mesura en què em comunico amb l’altre”. Això explica per què ningú no pot experimentar el valor de viure sense rostres concrets a qui estimar”. Això s’ha fet més que evident en aquests moments de restriccions de besades i d’abraçades, degut a la viru-lenta pandèmia... Tenir cura ha estat l’experiència més lloada en les persones que han posat tendresa en tantes hospitalitzacions i solituds. Les atencions donades amb professionalitat i empatia -avui i la cosa dura més d’un any!- han estat en el cor i les agraïdes picades de mans. Hem vist com naixia i s’expandia un somni per més feixuc -a voltes- en els confinaments d’aquests dies de reclusió i també d’exercir fraternitat a doll, de saber estar al costat no tan sols físic, creatiu, sostingut, anant desbocats al “més i/o al millor”. Qui no ha baixat la guàrdia, qui no s’ha entrebancat en la fatiga del quefer de cada moment i entre quatre parets que s’enxiquien en el terbolí de les tediositats que ens xuclaven l’esperit i la vida!? El virus ha posat a prova el “somni”..., benaurats els qui l’han sabut conrear i salvar en les escomeses del dia sí, dia també. D’ells és el Regne de Déu per als somiadors de bona xeia!

Esteu de ple en el somni inicial dels Fratelli tutti de la millor marca i denominació d’origen. Francesc posa com a lema de l’apartat “Pensar i gestar un món obert” amb un significatiu “Més enllà”, i s’explica: “Des de la intimitat de cada cor, l’amor crea vincles i amplia l’existència quan treu la persona d’ella mateixa cap a l’altre. Fets per a l’amor, hi ha en cada un de nosaltres “una llei d’ex-tasi:(sortir de si mateix) per trobar en un altre un creixement del seu ésser”. Per això “en qualsevol cas l’home ha de dur a terme aquesta empresa: sortir de si mateix”. Un  amén, que bé si escauria...

Rumiant, rumiant se m’ha encès la llumeta (!) i he caigut en la descoberta de que el Fratelli tutti corria en paral·lel amb un dels documents més importants del concili Vaticà II, la quarta Constitució sobre “l’Església i el món d’avui”. Al seu temps se’n va parlar molt i és que els Pares conciliars van defugir de tancar-se en una visió “autoreferencial”, expressió molt del papa actual. No tancar-se en la “bombolla” dels creients només, sinó com ho expressa el nostre Fratelli tutti en el seu capítol quart que té per títol més que adient: “Un cor obert al món sencer”. En tots dos documents es perfilen l’antropologia i la sociologia del cristià del segle XXI, que és el nostre i que li hem de trobar els espais Schengen, per poder franquejar fronteres, poder circular amb llibertat i propòsit, sense passaports, ni paperam... Ponts i no murs, tot a peu pla i transitable. Mireu i admireu com comença aquest document de pàgines obertes i amb ganes de que allò local s’obri a l’universal. Diu solemnement i crec que no n’hi ha per menys, perquè no deixa de ser el somni dels anys ’65 on tot es va revoltar i vàrem entrar entre altres coses en un “can seixanta”... :  “Joies i esperances, tristeses i angoixes dels homes d’avui, dels pobres sobretot i de tots els que sofreixen, són també les joies i les esperances, les tristeses i les angoixes dels deixebles de Crist, i no hi ha res de veritablement humà que no hagi de trobar eco en els seus cors. La seva comunitat, en efecte, està formada d’homes agermanats en el Crist, conduïts per l’Esperit Sant en el seu caminar vers el Reialme del Pare, i que han rebut el missatge de la salvació oferta a tothom. És per això que l’Església se sent amb tota veritat íntimament solidària del gènere humà i de la seva història”.  Reblarà a continuació: “La mateixa història s’accelera a un ritme tan ràpid que amb prou feines hom la pot seguir. Es crea un medi ambient  humà únic, que ja no es diversifica com si fossin històries separades les unes de les altres. La humanitat passa així d’una concepció més aviat estàtica de l’ordre a una concepció més aviat dinàmica i evolutiva, la qual dona lloc a una problemàtica tota nova que reclama noves anàlisis i noves síntesis”. Dirà més endavant: “Davant l’evolució actual del món, cada dia són més nombrosos els qui es posen o perceben  amb renovellada agudesa les qüestions cabdals. ¿Qui és l’home?  ¿Quin sentit tenen el dolor, el  mal, la mort, els quals continuen subsistint malgrat que s’hagin fet tants progressos? ¿On treuen cap aquestes resultats pagats a un preu tan car? ¿Què pot aportar l’home a la societat i què pot esperar d’ella? ¿Què vindrà després d’aquesta vida terrenal?

Anant pas a pas més endavant ens trobem amb aquesta afirmació: “La raó exímia de la dignitat humana consisteix en la vocació de l’home a la comunió amb Déu. L’home, ja des que neix, és invitat a un col·loqui amb Déu, que no existeix sinó perquè, creat per Déu per amor, és conservat  sempre per amor, i no viu plenament de veritat si no reconeix lliurement aquest amor i es dona al seu Creador”. I arribem al número 22 que diu: “En realitat, el misteri de l’home no s’aclareix veritablement sinó en el misteri del Verb encarnat... Crist en la mateixa revelació del misteri del Pare i del seu amor, manifesta plenament l’home a si mateix i li descobreix la seva vocació altíssima... En Ell la natura humana ha estat assumida, no pas absorbida, per això mateix ha estat elevada a una dignitat sublim. Ell, el Fill de Déu, per la seva encarnació, en certa manera, s’ha unit amb tots els homes”.

Creats a imatge i semblança de Déu Pare Creador, en Jesucrist, que ens ha regenerat, hem estat pastats a imatge i semblança -ara a més- a la de Jesucrist. Quines dignitats portem a sobre... Amb raó dirà el Vaticà II, que l’ultima vocació i missió de l’home és divina per tots costats! El somni nostre té origen i causa en l’íntim desig eficaç de Déu. I prorromprerà el Concili (jo només faig de senzill eco!)  “Tal i tan gran és el misteri de l’home, que per als creients és il·luminat per la Revelació cristiana! Es parla de que l’Església, en ajudar i en rebre’n també molta aportació, persegueix un sol fi: que vingui el Regne de Déu i es realitzi la salvació de tota la humanitat. L’Església és el sagrament universal de la salvació, que revela i a l’ensems realitza el misteri de l’amor de Déu envers els homes.

Passaran llista els dos documents bessons: sobre la família, la cultura, la vida econòmica i social, la política i el bé comú, la promoció de la pau, la comminació de la guerra (“Mai més la guerra, mai més”), la cooperació en la comunitat internacional. I un últim paràgraf en la Constitució sobre l’Església en el món d’avui: “El desig d’establir un diàleg que sigui inspirat només per l’amor a la veritat, bo i guardant, és clar, la necessària prudència, no exclou ningú per part nostra: ni aquells qui honoren uns alts valors humans sense que en reconeguin encara la Font, ni aquells qui s’oposen a l’Església i la persegueixen de diferents maneres. Essent Déu Pare el principi i el fi de totes les coses, tots som cridats a ser germans (Fratelli Tutti). I per tant, honorats per aquesta mateixa vocació humana i divina, podem i devem treballar plegats, sense violències ni segones intencions, a construir el món sobre una pau autèntica”.

P. Josep Mª Balcell

Diumenge cinquè  de Quaresma, 21 de març del 2021.  Sabadell