Homilia del diumenge 26/05/2019

PER  SABER-NE  MÉS  DE  PASQUA:  JOAN,  15-17

                                               Estem atansant-nos a la culminació del temps de Pasqua. Durant set setmanes hem intentat d’entrar en el misteri de Pasqua. És el misteri global de la vida i missió de Jesús, el Crist i Senyor nostre. Hi ha, d’entrada, una lenta assimilació de la Passió redemptora i de la Resurrecció nostres en les de Jesucrist. Això s’efectua misteriosament des del baptisme, que en nosaltres, batejats en els primers moments de la nostra infantesa, ara en cada Pasqua en revivim els seus efectes, reactualitzant-los. El viure cristià radicalment és anar fent l’experiència pasqual. En el dia a dia la irrupció de l’Esperit es va fent l’ànima (d’animació) de la nostra existència. Tot això es fa en la vivència de la comunió i en la “permanència” d’estar units a Crist. Deixem-nos prendre per Crist! (Pau parla de ser “posseïts” per Ell (Fl 3, 12).

                                               L’al·legoria del cep i les sarments, que aquests dies estem intentant de viure-la de la mà i de la mirada intuïtiva de Joan, ens referma en la certesa de que hi ha una estreta vinculació amb Crist, endinsant-nos en el flux de la gràcia que ens fa ser i sentir-nos fills estimats de Déu. La suprema expressió d’aquesta fluència comunional la trobem expressada en Pau  quan diu, millor, exclama!, que viure el Crist és la raó fonamental del seu viure. Gosadia, experiència, plenitud?

                                               Aquesta setmana ens endinsarem en la comunió en el Crist seguint la lectura diària del capítol 15è de Joan. És litúrgicament la penúltima oportunitat de fer eclosió en nosaltres del misteri pasqual. Ja en els diumenges que seguiran, anirem desgranant tot un seguit d’altres festivitats: Ascensió, Pentecosta, Santíssima Trinitat, Corpus, que només les podrem seguir fructuosament, si sortim d’aquests dies ben amarats de la nostra comú-unió amb i en Jesucrist. Aquest és el tot del misteri pasqual vivenciat. M’ha semblat que podria ser il·lustratiu posar en línea les tres pregàries de la litúrgia d’avui per fer un renovat bany d’immersió pasqual:

                        -. Col·lecta: “Déu benigne i entranyable, féu que sense minvar en el fervor celebrem aquest temps de joia en honor del Senyor ressuscitat, perquè el misteri que anem recordant es manifesti sempre en les nostres obres”.

                        -. Ofertori: “Senyor, que arribin a Vós la nostra pregària i l’oblació d’aquests presents. Així purificats per la vostra misericòrdia, serem més dignes de participar en els sagraments del vostre amor”.

                         -. Postcomunió: “Déu proper i amorós, en la resurrecció de Crist ens heu fet renéixer a la vida eterna, incrementeu en nosaltres el fruit del sagrament pasqual i enfortiu el nostre esperit amb l’aliment salvador”.

                                               Estant units al Cep necessitem que ens sadolli la vitalitat, la saba que dimana d’Ell, per això cal que destaquem com a característica pròpia de l’evangelista Joan aquest “estar en”, aquest “romandre” adherits al Cep que és Jesús. És un “estar en” mutu: Ell en nosaltres i nosaltres en Ell. Cal notar que la paraula “romandre” (méno en grec) és pròpia de Joan. En efecte, la utilitza 40 vegades en l’evangeli i 23 en la Primera epístola seva. Això ens indica que és l’expressió culminant de la nostra relació amb Crist. L’al·legoria és d’una concreció i immediatesa que fa saltar i brollar la viva comprensió del que és la vinculació, millor dit, la comunió amb Jesús. No és d’estranyar que en el Vaticà II se’ns diguí que “Ell, el fill de Déu, per la seva Encarnació, en certa manera s’ha unit amb tots els homes”. Aquest és en definitiva el misteri pasqual que és el fruit Salvador i Redemptor acomplert del misteri inicial de l’Encarnació. Essent Déu i Home a la vegada  misteriosament ens uneix en el sentit més profund de i en tota vida humana. Deia Joan Pau II: “En el misteri de l’Encarnació hi ha les bases d’una antropologia que és capaç d’anar més enllà dels seus propis límits i contradiccions, movent-se vers Déu mateix, més encara, vers la meta de la “divinització”, a través de la incorporació a Crist de l’home redimit, admès a la intimitat de la vida trinitària. Sobre aquesta dimensió salvífica del misteri de l’Encarnació els Pares hi han insistit molt: només perquè el Fill de Déu es féu veritablement home, l’home pot, en Ell i per mitjà d’Ell esdevenir realment fill de Déu”. “Per, amb i en Ell”.

                                  

                                               D’aquí també en surt tota mena de solidaritats humanes. “L’última vocació de l’home és veritablement una sola, és a dir, divina”. És el mateix Esperit Sant qui broda la comunió com a últim misteri de la creació i de la salvació. No és una acció passiva, sinó activa. Déu s’encarna i ens salva  en el gran misteri de la Comunió. Els darrers papes han insistit en que tots estem consagrats en i per a la civilització de l’amor.

                                               Aquests darrers dies hem sentit repetidament que “tothom coneixerà que sou deixebles meus per l’amor que us tindreu entre vosaltres” (Jn 13, 35) La nostra actitud fonamental en la nostra vida ha de ser “la comunió (koinonia), que encarna i manifesta l’essència mateixa del misteri de l’Església. La comunió és el fruit i la manifestació d’aquell amor que, brollant del cor de l’etern Pare, es  vessa en nosaltres a través de l’Esperit  que Jesús ens dóna (cf Rom 5, 5), per fer de tots nosaltres “un sol cos i una sola ànima” (Ft 4, 32) Realitzant aquesta comunió d’amor, l’Església es manifesta com un “sagrament” és a dir, com a “signe i instrument de la íntima unió amb Déu i de la unitat de tot el gènere humà”. Les paraules del Senyor, a propòsit d’això, són massa precises per minimitzar-ne l’abast” (Joan Pau II).

                                               Per això serà determinant entrar en una “Espiritualitat de la comunió”. “Fer de l’Església la casa i l’escola de la comunió: aquest és el gran repte que tenim davant nostre si volem ser fidels al designi de Déu i respondre també a les profundes esperances del món. Què significa tot això en concret? Cal promoure una espiritualitat de la comunió, tot proposant-la com a principi educatiu en tots els llocs on es forma l’home i el cristià..., on es formen els agents de pastoral, on es construeixen les famílies i les comunitats. Espiritualitat de la comunió significa per damunt de tot una mirada del cor sobretot vers el misteri de la Trinitat que habita en nosaltres, i la llum del qual ha de ser reconeguda en el rostre dels germans que estan al nostre costat. Espiritualitat de la comunió significa, a més, capacitat de sentir el germà de fe en la unitat profunda del Cos Místic, i, per tant, com “un que em pertany”, per saber compartir les seves joies i els seus sofriments, per oferir-li una veritable i profunda amistat. Espiritualitat de la comunió és també capacitat de veure primordialment allò que hi ha de positiu en l’altre, per acollir-lo i valorar-lo com a regal de Déu: “do per a mi”, a més de ser un do per al germà que l’ha rebut directament. En fi, espiritualitat de la comunió és saber “donar espai” al germà, portant “les càrregues els uns dels altres” (Ga 6, 2), i refusant les temptacions egoistes que contínuament ens assetgen i generen competitivitat, ganes de fer carrera, desconfiança i enveges”. (del document “A l’inici del Nou mil·lenni” Joan Pau II). Es tracta de viure plenament la comunió dels Sants. Vida rebuda, vida donada en flux constant i intercomunicat, i en la joia pasqual d’experimentar-ho. Al·leluia, al·leluia! Estem salvats en esperança activa. Al·leluia!

P. Josep Mª Balcells

Diumenge i setmana VII del temps de Pasqua, 26 de maig del 2019 Sabadell                                        

Homilia del diumenge 19/05/2019

JO  FARÉ  QUE  TOT  SIGUI  NOU

                                               Hem d’entrar a fons en la percepció pasqual de la novetat de vida que suposa el baptisme o la seva renovació en la Vetlla Pasqual. Gràcia que ens permet de viure la Resurrecció, assumint que en la resurrecció de Crist hi experimentem la nostra pròpia resurrecció. Aquesta s’esdevindrà dia a dia, progressivament, fins a la transfiguració total, una vegada fet el traspàs del llindar de la mort. Això, en efecte, és el que proclamem en el CREDO: “Crec en la resurrecció de la carn i en la vida perdurable”. Aquests dos articles de la fe pressuposen que creiem que ja ara ens anem renovant, canviant el nostre estil de viure, conscients de que s’ha obrat un canvi fonamental que queda ben expressat en aquesta col·lecta que llegíem aquest dijous passat, que fa així: “Oh Déu, vós en restaurar la naturalesa humana li heu donat una dignitat més gran que la que tingué en el seu origen: recordeu el sagrament inefable del vostre amor i conserveu els dons de gràcia i de benedicció que heu atorgat als qui han renascut en el baptisme”. Cal notar que el baptisme és un nou naixement que ens dona una vinculació tota nova amb Jesucrist. Creats originàriament com a fets a imatge i semblança de Déu, ara estem creats de nou a imatge i semblança de Jesucrist. Com ho afirma Pau abastament. Prenem el que diu a la Carta als colossencs: “Vosaltres que us heu despullat de l’home vell i de les seves obres i us heu revestit de l’home nou, que es va renovant a imatge del seu creador i avança cap al ple coneixement”. I desclourà tot el que significa vivencialment centrar-ho tot en la novetat que suposa viure en el Crist. Així ens invita Pau: “Revestiu-vos dels sentiments que escauen a escollits de Déu, sants i estimats: sentiments de compassió entranyable, de bondat, d’humilitat, de dolcesa, de paciència; suporteu-vos els uns als altres i, si algú tingués res contra un altre, perdoneu-vos-ho. El Senyor us ha perdonat; perdoneu també vosaltres. Però, per damunt de tot, revestiu-vos de l’amor, que tot ho lliga i perfecciona”.

                                                           Ara i així podem entendre allò que ve a ser, per les circumstàncies en que fou dit, el tot del testament de Jesús. No puc deixar de precedir-ho d’un emotiu i íntim “Fillets, és per poc temps que encara estic amb vosaltres. Us dono un manament nou: que us estimeu els uns als altres. Tal com jo us he estimat, estimeu-vos també vosaltres”. Aquest tal com jo només es pot llegir per poder ser factible, no comparativament, sinó a la manera genèrica com Ell ho feia durant tota la seva vida, de la qual ells per la proximitat d’haver conviscut amb Ell tan properament en poden ser uns testimonis oculars, convençuts i convincents. La novetat, per tant, la podem intuir de l’experiència de la vida i missió que varen compartir. Per tal d’entendre la invitació com a quelcom determinant la dóna com a distintiu propi dels seus deixebles, en dir: “Per l’estimació que us tindreu entre vosaltres, tothom coneixerà si sou deixebles meus”. Caldrà, doncs, estimar en Crist. Aquesta comunió totalment nova porta a Pau a dir que pel coneixement de Crist ha posposat tota cosa i a considerar-la com a escòria i pèrdua “comparat al bé suprem que és conèixer Jesucrist, el meu Senyor. Per Ell m’he avingut a perdre-ho tot, a canvi de guanyar-lo a Ell i de viure unit a Ell... Així conec el Crist i la seva resurrecció i puc entrar en comunió amb els seus sofriments, tot configurant-me a la seva mort, esperant d’arribar a la resurrecció d’entre els morts”. I ara per a estímul de tots nosaltres ens invita a viure-ho en ardidesa: “No vull dir que ja hagi assolit tot això o que ja sigui  perfecte. Hi corro al darrere per tal d’apoderar-me’n, ja que també Crist es va apoderar de mi. Germans, no em penso pas que ja me n’hagi apoderat, però tinc un objectiu: oblidar-me del que queda enrere i llançar-me cap allò que hi ha al davant. Corro cap a la meta...” i en un moment d’excelsitud arribarà a afirmar que “per a mi Crist és la meva vida”. Objectiu, desig fervent, meta, anhel de viure la novetat radical d’anar passant de la mort a l’home vell a una resurrecció permanent, coratjosa i esforçada.

                                               Mireu quina és la vida de més novetat a la que ens invita: “Viviu sempre contents en el Senyor! Ho repeteixo: viviu contents! Que tothom us conegui com a gent de bon tracte (en nota llegeixo la traducció pràctica: ponderació i mesura, flexibilitat i seny), El Senyor és a prop. No us inquieteu per res. En tota ocasió acudiu a la pregària i a la súplica i presenteu a Déu les vostres peticions amb acció de gràcies. I la pau de Déu, que sobrepassa tot el que podem entendre, guardarà els vostres cors i els vostres pensaments en Jesucrist”.

                                               És citat àdhuc pel papa Francesc el començament del discurs inaugural de l’Assemblea Ecumènica d’Uppsala de 1968 que fou tingut pel metropolita Ignasi Hazim titulat “Heus ací que faré noves totes les coses”. Comença dient: “¿Com es fa nostre, avui, l’Esdeveniment Pasqual realitzat una vegada per sempre? Mitjançant Aquell que n’és el seu artífex des de l’origen i en la plenitud dels temps: l’Esperit Sant. Ell és la novetat en acció. En el món Ell és la Presència de Déu-amb-nosaltres, unit al nostre esperit (“els interessos terrenals porten a la mort, mentre que els de l’Esperit duen a la vida i a la pau”: Rom 8, 6) i segueix: “Sense Ell, Déu queda lluny, Crist resta en el passat, l’evangeli és lletra morta; l’Església, pura organització; l’autoritat, tirania; la missió, propaganda; el culte, simple record i la praxi cristiana, una moral d’esclaus. Però en Ell, en una sinèrgia indissociable, el món és alliberat i gemega en infantament del Regne, l’home està en lluita contra la carn, Crist ressuscitat és aquí. L’evangeli és potència de vida; l’Església significa comunió trinitària; l’autoritat és servei alliberador, la missió, pentecosta. La litúrgia és memorial i anticipació, l’acció humana és divinitzada”. Segueix Vives en l’explicació de l’article del Credo: “L’Esperit és el Senyor i infon la vida”: “Aquestes paraules són un excel·lent resum del que ara voldria explicar: L’Esperit és el principi de novetat en la continuïtat en l’obra de realització del Regne. Què vull dir amb això? Vull dir que           Jesús certament va anunciar el Regne de Déu a la terra; però el Regne no queda establert d’una vegada per sempre, tot ben determinat i organitzat, de manera que no hi hagués més a fer que anar perpetuant  i conservant el model ja fet. S’ha d’anar fent nou i vivent cada dia, perquè només hi ha vida allà on hi ha novetat. La vida és un  renovar-se constantment”. (Creure el Credo de Josep Vives s.j. Edit. Claret)

                                               És molt important que vinculem la Pasqua amb Pentecosta. L’Esperit Sant és omnipresent en la vida de Jesús. La seva vinguda en l’Església n’és la culminació volguda i auspiciada per Ell mateix, quan ens digué que ens l’enviaria amb una missió de continuació i aprofundiment. Ell ens portarà al record permanent i vivent i a més en portarà a la més plena comprensió del misteri del Deu-amb-nosaltres. Quan invoquem l’Esperit en diem Creador i per tant com a principi de renovació. També diem, invocant-lo: “”Quan envieu el vostre Esperit, reneix la creació i renoveu la faç de la terra”. La funció de l’Esperit és, doncs, posar-nos en una nova situació en relació amb Déu, posar-nos en situació de filiació. No sols ens fa clamar: “Abbà Pare”, diríem, amb la boca, sinó que ens dóna la confiança per a clamar així, és a dir, ens dóna consciència, audàcia i responsabilitat de ser fills de Déu. Aquesta és la funció de l’Esperit: ens fa fills. L’Esperit és la força de Déu que s’uneix des de dintre al nostre esperit: “l’Esperit s’uneix al nostre esperit per a donar testimoni que som fills de Déu”. Això no s’esdevé al nivell conceptual, s’esdevé al nivell d’experiència de vida. L’Esperit és allò que ens fa viure confiadament com a fills de Déu”. (Vives)

                                               Concloem amb la col·lecta d’avui: “Oh Déu, Vós ens heu redimit i ens feu la gràcia de ser els vostres fills, mireu aquests fills vostres que tant estimeu i concediu als qui creuen en Crist la llibertat veritable i l’herència eterna”. Visquem en novetat de vida. Siguem creatius, esbandim rutines, posem tota la nostra capacitat d’atenció pasqual en tot allò que fem, intentem de fer-ho amb “gràcia”, cada vegada com si fos la primera, deixem-nos portar per l’inesperat, posem al·leluies i somriures al viure modest del quotidià, valorem més un qualitatiu que molts quantitatius, “només per avui”: el decàleg del Bon papa Joan: “Jesús l’eternament jove, vol regalar-nos un  cor sempre jove”. Així ho pregona el papa Francesc en aquesta Carta que envia als joves i a aquells que la pasqua permanent ens rejoveneix i ens porta a inventar una vida digna de ser viscuda. “La veritable joventut és tenir un cor capaç d’estimar. En canvi, allò que envelleix l’ànima és tot el que ens separa del altres”. “ Déu t’estima, Crist et salva i Ell viu i et vol viu!”. Pau diu que ell vol estar unit a Crist per “conèixer el poder de la seva resurrecció” (Fl 3, 10). “Crist viu”, Exhortació apostòlica en resposta del Sínode sobre els Joves. Reconfortant i estimulador! L’hem de llegir i recomanar que sigui llegit.

P. Josep Mª Balcells

Diumenge i setmana V de Pasqua, 19 – 25 de maig del 2019.  Sabadell

Homilia del diumenge 12/05/2019

PRIMACIA  DE  LA  PARAULA  DE  DÉU

                                               Bescanvi de veus. Per la veu ens coneixem i ens reconeixem. No és tan sols per les paraules, també hi juga un paper primordial en les relacions humanes tota la constel·lació no verbal del timbre, to, èmfasi, proximitat, presència, que en el parlar s’hi posa i que ens serveix per a identificar-nos. Això cobra a nivell d’intimitat i de comunió el punt àlgid de comunicació. Les veus estimades són singulars, susciten ressons, són vida donada i rebuda.

                                               Avui posarem de relleu aquestes expressions pasquals: “Les meves ovelles reconeixen la meva veu. També jo les reconec i elles em segueixen. Jo els dono la vida eterna”. La veu bescanviada identifica l’interlocutor i la veu donada crea lligams i fa llar i família. Allò del Petit Princep: “domestica’m”, fes-me de casa!  L’espera és un ritus...

                                               La veu del Bon Pastor és més que la veu, és tota la Persona de Jesucrist que es fa presència i que enalteix, acarona, guareix. Paraules d’Amor les que intercanviem i que creen vida, familiaritat, amistat, llar...

                                               Quan en els Fets dels apòstols es parla de l’anunci de “La Paraula de Déu” hem d’interpretar que és la mateixa Persona la que s’anuncia, la que es rep, a la qual per la fe i la pregària li donem resposta. Escoltar-la, acollir-la, deixar que remogui el nostre esperit, deixar-nos guiar per l’empenta espiritual que suposa, i que ens situa en l’àmbit d’una fe enfortint-se, donant consistència a la nostra esperança i que ens floreix en una relació renovada amb els altres, a començar pels més propers i, a més, fent que ressoni en onades concèntriques al nostre redós. I sempre va acompanyada per la joia pasqual recíproca. I per la pau que és la salutació usual que usa Jesús en les seves aparicions pasquals.

                                               En la primera lectura d’avui dels Fets dels Apòstols hi surt per ben quatre vegades la Paraula de Déu que hi és personalitzada. És Crist qui s’hi transparenta i és com si fos Ell mateix a anunciar-se. Tan gran és la seva força d’expansió que bé podem llegir dit d’Ell mateix que “La Paraula de Déu s’expandia per tota la regió”. La Paraula de Déu té una forta connotació pasqual: Ens dona a conèixer la figura “transfigurada” que fa present el Regne de Déu incoativament, participat pel baptisme que ens permet escoltar-lo i parlar-hi de cor a cor, d’amic a amic. Justament deia la col·lecta d’aquesta setmana que estem celebrant: “Oh Déu, feu que el vostre poble exulti sempre de veure’s espiritualment rejovenit, que els qui ara s’alegren de sentir-se restituïts a la dignitat de fills, esperin el dia de la resurrecció amb l’esperança segura del goig etern”.

                                               En una de les quatre constitucions del Concili Vaticà II, la que parla de la Revelació divina se’ns fa l’elogi i dona el lloc privilegiat que la Paraula de Déu té al si de l’Església: “Perquè Déu envià el seu Fill, el Verb etern que il·lumina tots els homes, a fi que visqués entre ells i els manifestés els secrets de Déu (cf. Jo i, 1-18); Jesucrist, doncs, el Verb encarnat, “home enviat als homes, diu les paraules de Déu” (Jo 3, 34) i acompleix l’obra de la salvació que li confià el Pare (cf. Jo 5, 36; 17, 34). Jesucrist , doncs, -veure el qual és veure el Pare (cf. Jo 14, 9); ho llegim avui a l’evangeli-, amb la seva presència i  manifestació personal, amb paraules i obres, amb senyals i miracles, i, principalment, amb la seva mort i resurrecció gloriosa d’entre els morts, finalment enviant-nos l’Esperit de la veritat, acabà la revelació i confirmà, amb el seu testimoni diví, que Déu viu amb nosaltres per alliberar-nos de les tenebres del pecat i de la mort i ressuscitar-nos per a la vida eterna”. Pau (2, Tm. 3, 16-17) afirma: “Tota l’Escriptura és inspirada de Déu i útil per a ensenyar, reprendre, corregir, formar en la justícia, perquè l’home de Déu sigui perfecte, a punt per a tota obra bona”.

                                               Afegeix el Concili: “L’Església ha venerat sempre les sagrades Escriptures com ho ha fet també pel Cos mateix del Senyor, prenent sempre de la taula i distribuint als fidels el pa de vida, tant el de la Paraula de Déu com el del Cos de Crist, molt especialment en la litúrgia... Perquè en els llibres sagrats el Pare que és als cels es gira amb amor als seus fills i els parla; i és tan gran l’eficàcia que té la Paraula de Déu, que és, en veritat, puntal i força per a l’Església, fortalesa de la fe pels seus fills, aliment de l’ànima, font pura i perenne de la vida espiritual: “perquè viva i eficaç és la Paraula de Déu” (He 4, 12), “que té poder d’edificar i de donar-vos l’heretatge entre tots els santificats”(Fets 20, 32; cf. I Te 2, 13)

                                               “El Concili exhorta molt insistentment tots els cristians que aprenguin “l’excel·lència del coneixement de Crist Jesús (Fl. 3, 8) amb la lectura sovintejada de les divines Escriptures. “Perquè el desconeixement de les Escriptures és desconeixement de Crist (sant Jeroni). Que s’acostin, doncs, de bon grat, al mateix text sagrat, bé per la sagrada Litúrgia, plena del llenguatge de Déu, bé per la lectura espiritual, bé per institucions que l’escampen ara arreu de manera molt notable (grups bíblics). Però no oblidéssim pas que cal que l’oració s’agermani a la lectura de la sagrada Escriptura a fi d’encetar un diàleg entre Déu i l’home; perquè “li parlem quan preguem, i l’escoltem quan llegim les paraules divines” (san Ambròs)

                                               “Així, doncs, amb la lectura i l’estudi dels llibres sagrats “la Paraula de Déu” es propagui i sigui glorificada (2 Te. 3, 1) i el tresor de la revelació, lliurat a l’Església, “ompli cada vegada més els cors dels homes. Així com la vida de l’Església rep el seu increment de la constant renovació del misteri de l’Eucaristia, semblantment cal esperar un nou impuls per a la vida espiritual de la creixent veneració per la Paraula de Déu, que roman sempre” (Is. 40, 8).

                                               L’espiritualitat consonant amb el Concili Vaticà II “ha de ser pouada, sobretot, en la font de la Sagrada Escriptura i de la Litúrgia, com un anunci de les meravelles de Déu en la història de la salvació o misteri del Crist, que sempre és present i obra en nosaltres, sobretot en les celebracions litúrgiques”. Ho llegim en la Constitució sobre la Litúrgia. Així uneix la Paraula de Déu amb el Pa de vida. D’ambdues sens demana una més aprofundida formació sobretot a nivell d’adults que no es pot mai prejutjar com si ja en tinguéssim suficient. De l’Ordenament del Missal Romà hi llegim: “La litúrgia de la Paraula ha de ser celebrada de manera que afavoreixi la meditació; per tant, s’ha d’evitar absolutament tota forma de pressa que impedeixi el recolliment. Hi són oportuns també uns breus moments de silenci, adaptats a l’assemblea aplegada, per mitjà dels quals, amb l’ajut de l’Esperit Sant, la Paraula de Déu sigui acollida en el cor i es prepari la resposta amb la pregària”. Darrerament el papa Francesc ha fet un seguit de catequesis que ha aplegat el CPL, fent-ne un folletó titulat LA MISSA, COR DE L’ESGLÉSIA, que faríem bé de fer-ne uns comentaris en els grups formatius. En sortiriem rejovenits. Trobo que aquest temps pasqual n’és molt apropiat. Notem, per exemple que durant aquesta setmana en els evangelis que són de sant Joan es descabdella el sermó del Pa de vida. És una oportunitat més d’anar seguint el pla formatiu que es desenvolupa en les eucaristies ferials.

                                               No oblidem que l’ambient global de les Eucaristies és sempre de pregària, que fem conjuntament amb el sacerdot i que ens hauria de portar a poder pregar llegint i llegint bo i seguint la pregària del sacerdot. Concelebrem amb ell. Així se’ns diu: “L’Església intenta, amb cura sol·lícita, que els cristians no assisteixin a aquest misteri de fe com a espectadors estranys i muts, sinó entenent-lo bé a través dels ritus i les pregàries, participin en l’acció sagrada de manera conscient, piadosa i activa; siguin instruïts per la Paraula de Déu, reconfortats a la Taula del Cos el Senyor, donin gràcies a Déu, aprenguin a oferir-se quan s’ofereix la Víctima Immaculada, no solament per mans del Sacerdot sinó juntament amb ell, i cada dia es trobin més perfectes, per la mediació del Crist, en la unitat amb Déu i entre ells mateixos, perquè, finalment, Déu sigui tot en tots”.

P. Josep Mª Balcells 

Diumenge IV de Pasqua, 12 de maig del 2019.  Sabadell

Homilia del diumenge 5/05/2019

CRIST  VIU

                                               “A tots els joves cristians us escric amb afecte aquesta Exhortació apostòlica que porta per títol CRIST VIU, és a dir, una carta que recorda algunes conviccions de la nostra Fe i que al mateix temps encoratja a créixer en la santedat (recordeu “Alegreu-vos-en i celebreu-ho!”) i en el compromís amb la pròpia vocació. Ara bé, atès que és una fita dins un camí sinodal, m’adreço al mateix temps a tot el Pobte de Déu, als seus pastors i als seus fidels, perquè la reflexió sobre els joves i per als joves ens convoca i ens estimula a tots”. Com veieu també, en escriure als joves no deixa de pensar en nosaltres, abstracció feta de l’edat, fent vàlida la idea pasqual de que el Crist Ressuscitat ens rejoveneix a tots, ja que pel baptisme i per la confirmació i en la recepció el sagrament de l’Eucaristia retornem a néixer com li explicà Jesús a un incrèdul Nicodem. Estem tots, doncs, en un ambient pasqual intens, només cal recordar la col·lecta del diumenge proppassat: “Oh, Déu sempre misericordiós, que amb el retorn de la festa de Pasqua, reanimeu la Fe del vostre Poble, augmenteu els dons de la vostra gràcia, a fi que tots comprenguem millor /quin baptisme ens ha purificat, /quin Esperit ens ha regenerat i /quina Sang ens ha redimit”. Tot això: “Per Crist Senyor nostre”.

                                               El papa emfatitza el tema de bon principi, escrivint: “Viu Crist, esperança nostra, i Ell és la més bonica joventut del món. Tot el que Ell toca es torna jove, es fa nou, s’omple de vida. Llavors, les primeres paraules que vull dir a cada un dels joves cristians són: Ell viu i et vol viu. Ell és en tu, Ell és amb tu i mai no se’n va. Per més que t’allunyis, allí hi ha el Ressuscitat, cridant-te per a tornar a començar. Quan et sentis envellit per la tristesa, els rancors, les pors, els dubtes o els fracassos, Ell hi serà per a retornar-te la força i l’esperança. Si has perdut el vigor interior, els somnis, l’entusiasme i la generositat, davant teu es presenta Jesús com es va presentar davant el fill mort de la viuda de Naïm, i amb tota la potència de Ressuscitat el Senyor t’exhorta: “Jove, aixeca’t” (Lc 7, 14).

                                               Entrant ja en el nucli del tema, Francesc en el capítol quart fa com el gran Anunci (Pasqual). Jo el vaig fer servir com a Pregó el dia de Pasqua  com es fa, i amb tota solemnitat, en la Vetlla Pasqual.  Així s’expressa el papa: “Més enllà de qualsevol circumstància, a tots els joves vull anunciar-los ara el més important, la primera cosa, allò que mai no s’hauria de callar. És un anunci que inclou tres grans veritats que tots necessitem escoltar sempre, una vegada i una altra.

                                               Un Déu que és amor: Abans de tot vull dir a cada un la primera veritat: “Déu t’estima”. Si ja ho havies sentit no importa, t’ho vull recordar: Déu t’estima! No en dubtis mai, més enllà del que et passi en la vida. En qualsevol circumstància, ets infinitament estimat. El que et puc dir-te amb seguretat és que pots llançar-te als braços del teu Pare diví i que te la dóna en cada moment. Ell et sostindrà amb fermesa, i al mateix temps sentiràs que Ell respecta fins al fons la teva llibertat. Per a Ell realment ets valuós, no ets pas in-significant, li importes, perquè ets obra de les seves mans. Per això et presta atenció i et recorda amb afecte.

                                               Crist et salva: La segona veritat és que Crist, per amor, es va lliurar fins al final per salvar-te. Els seus braços oberts a la Creu són el signe més preciós d’un amic capaç d’arribar fins a l’extrem: “Ell que havia estimat els seus que eren al món, els estimà fins a l’extrem” (Jn 13, 1). Sant Pau deia que ell vivia confiat en aquest amor que ho va donar tot. “”La meva vida terrenal, la visc gràcies a la Fe en el Fill de Déu, que em va estimar i es va entregar Ell mateix per mi” (Ga 2, 20).

                                               “Nosaltres som salvats per Jesús, perquè ens estima. Podem fer-li les mil i una, però ens estima, i ens salva. Perquè només allò que s’estima pot ser salvat. Solament allò que s’abraça pot ser transformat. L’amor del Senyor és més gran que totes les nostres contradiccions, que totes les nostres fragilitats i que totes les nostres petiteses. Joves estimats pel Senyor, quan valeu vosaltres si heu estat redimits per la sang preciosa del Crist, vosaltres no teniu preu!, no sou peces de subhasta! Si us plau, no us deixeu comprar, no us deixeu seduir, no us deixeu esclavitzar per les colonitzacions ideològiques que ens fiquen idees al cap i al capdavall ens tornem esclaus, dependents, fracassats en la vida”.

                                               Ell viu! Però hi ha una tercera veritat, que és inseparable de l’anterior:  Ell viu! Cal tornar-ho a recordar sovint, perquè correm el risc de prendre Jesucrist només com un bon exemple del passat, com un record, com algú que ens va salvar fa dos mil anys. Això no ens serviria de res, ens deixaria iguals, això no ens allibera. El qui ens omple de la seva gràcia, el qui ens allibera, el qui ens transforma, el qui ens guareix i ens consola és algú que viu. És Crist ressuscitat, ple de vitalitat sobrenatural, vestit d’infinita llum. Per això deia sant Pau: “Si Crist no ha ressuscitat, la nostra Fe és il·lusòria” (I Co 15, 17).

                                               “Si Ell viu, llavors si que podrà ser present en la teva vida, en cada moment, per omplir-lo de llum. Encara que tothom se’n vagi, Ell restarà, tal com ho va prometre: “Jo sóc amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món” (Mt 28, 20). Ell ho omple tot amb la seva presència invisible, i vagis on vagis t’estarà esperant. Perquè Ell no sols va venir, sinó que ve  i continuarà venint cada dia per invitar-te a caminar cap a un horitzó sempre nou. Si Ell viu, això és una garantia que el bé pot fer-se camí en la nostra vida, i que els nostres cansaments serviran per a alguna cosa. Llavors podem abandonar els laments i mirar cap endavant, perquè amb Ell sempre es pot. Aquesta és la seguretat que tenim. Jesús és l’etern vivent. Aferrats a Ell viurem  i travessarem totes les formes de mort i de violència que sotgen en el camí”.

                                               “Si aconsegueixes de valorar amb el cor la bellesa d’aquest anunci (pasqual, afegeixo jo) i et deixes trobar pel Senyor, si et deixes estimar i salvar per Ell; si entres en amistat amb Ell i comences a conversar amb Crist viu sobre les coses concretes de la teva vida, aquesta serà la gran experiència, aquesta serà l’Experiència Fonamental que sostindrà la teva vida cristiana. Aquesta és també l’experiència que podràs comunicar a altres joves. Perquè “no es comença a ser cristià per una decisió ètica o un gran ideal, sinó pel trobament amb un Esdeveniment, amb una Persona que dóna un nou horitzó a la vida i, amb això, una orientació definitiva”.

                                               Estem en el temps gloriós de la Pasqua que ho omple tot. “Avui és el dia en què ha obrat el Senyor: alegrem-nos-en i celebrem-ho!. “Perdura eternament el vostre amor”. Al·leluia, Al·leluia! Hosanna, beneït el qui ve en nom del Senyor!

P.Josep Mª Balcells 

Diumenge III de Pasqua, 5 de maig del 2019.  Sabadell