dissabte, 25 de maig del 2019

Homilia del diumenge 26/05/2019


PER  SABER-NE  MÉS  DE  PASQUA:  JOAN,  15-17

                                               Estem atansant-nos a la culminació del temps de Pasqua. Durant set setmanes hem intentat d’entrar en el misteri de Pasqua. És el misteri global de la vida i missió de Jesús, el Crist i Senyor nostre. Hi ha, d’entrada, una lenta assimilació de la Passió redemptora i de la Resurrecció nostres en les de Jesucrist. Això s’efectua misteriosament des del baptisme, que en nosaltres, batejats en els primers moments de la nostra infantesa, ara en cada Pasqua en revivim els seus efectes, reactualitzant-los. El viure cristià radicalment és anar fent l’experiència pasqual. En el dia a dia la irrupció de l’Esperit es va fent l’ànima (d’animació) de la nostra existència. Tot això es fa en la vivència de la comunió i en la “permanència” d’estar units a Crist. Deixem-nos prendre per Crist! (Pau parla de ser “posseïts” per Ell (Fl 3, 12).

                                               L’al·legoria del cep i les sarments, que aquests dies estem intentant de viure-la de la mà i de la mirada intuïtiva de Joan, ens referma en la certesa de que hi ha una estreta vinculació amb Crist, endinsant-nos en el flux de la gràcia que ens fa ser i sentir-nos fills estimats de Déu. La suprema expressió d’aquesta fluència comunional la trobem expressada en Pau  quan diu, millor, exclama!, que viure el Crist és la raó fonamental del seu viure. Gosadia, experiència, plenitud?

                                               Aquesta setmana ens endinsarem en la comunió en el Crist seguint la lectura diària del capítol 15è de Joan. És litúrgicament la penúltima oportunitat de fer eclosió en nosaltres del misteri pasqual. Ja en els diumenges que seguiran, anirem desgranant tot un seguit d’altres festivitats: Ascensió, Pentecosta, Santíssima Trinitat, Corpus, que només les podrem seguir fructuosament, si sortim d’aquests dies ben amarats de la nostra comú-unió amb i en Jesucrist. Aquest és el tot del misteri pasqual vivenciat. M’ha semblat que podria ser il·lustratiu posar en línea les tres pregàries de la litúrgia d’avui per fer un renovat bany d’immersió pasqual:

                        -. Col·lecta: “Déu benigne i entranyable, féu que sense minvar en el fervor celebrem aquest temps de joia en honor del Senyor ressuscitat, perquè el misteri que anem recordant es manifesti sempre en les nostres obres”.

                        -. Ofertori: “Senyor, que arribin a Vós la nostra pregària i l’oblació d’aquests presents. Així purificats per la vostra misericòrdia, serem més dignes de participar en els sagraments del vostre amor”.

                         -. Postcomunió: “Déu proper i amorós, en la resurrecció de Crist ens heu fet renéixer a la vida eterna, incrementeu en nosaltres el fruit del sagrament pasqual i enfortiu el nostre esperit amb l’aliment salvador”.

                                               Estant units al Cep necessitem que ens sadolli la vitalitat, la saba que dimana d’Ell, per això cal que destaquem com a característica pròpia de l’evangelista Joan aquest “estar en”, aquest “romandre” adherits al Cep que és Jesús. És un “estar en” mutu: Ell en nosaltres i nosaltres en Ell. Cal notar que la paraula “romandre” (méno en grec) és pròpia de Joan. En efecte, la utilitza 40 vegades en l’evangeli i 23 en la Primera epístola seva. Això ens indica que és l’expressió culminant de la nostra relació amb Crist. L’al·legoria és d’una concreció i immediatesa que fa saltar i brollar la viva comprensió del que és la vinculació, millor dit, la comunió amb Jesús. No és d’estranyar que en el Vaticà II se’ns diguí que “Ell, el fill de Déu, per la seva Encarnació, en certa manera s’ha unit amb tots els homes”. Aquest és en definitiva el misteri pasqual que és el fruit Salvador i Redemptor acomplert del misteri inicial de l’Encarnació. Essent Déu i Home a la vegada  misteriosament ens uneix en el sentit més profund de i en tota vida humana. Deia Joan Pau II: “En el misteri de l’Encarnació hi ha les bases d’una antropologia que és capaç d’anar més enllà dels seus propis límits i contradiccions, movent-se vers Déu mateix, més encara, vers la meta de la “divinització”, a través de la incorporació a Crist de l’home redimit, admès a la intimitat de la vida trinitària. Sobre aquesta dimensió salvífica del misteri de l’Encarnació els Pares hi han insistit molt: només perquè el Fill de Déu es féu veritablement home, l’home pot, en Ell i per mitjà d’Ell esdevenir realment fill de Déu”. “Per, amb i en Ell”.
                                  
                                               D’aquí també en surt tota mena de solidaritats humanes. “L’última vocació de l’home és veritablement una sola, és a dir, divina”. És el mateix Esperit Sant qui broda la comunió com a últim misteri de la creació i de la salvació. No és una acció passiva, sinó activa. Déu s’encarna i ens salva  en el gran misteri de la Comunió. Els darrers papes han insistit en que tots estem consagrats en i per a la civilització de l’amor.

                                               Aquests darrers dies hem sentit repetidament que “tothom coneixerà que sou deixebles meus per l’amor que us tindreu entre vosaltres” (Jn 13, 35) La nostra actitud fonamental en la nostra vida ha de ser “la comunió (koinonia), que encarna i manifesta l’essència mateixa del misteri de l’Església. La comunió és el fruit i la manifestació d’aquell amor que, brollant del cor de l’etern Pare, es  vessa en nosaltres a través de l’Esperit  que Jesús ens dóna (cf Rom 5, 5), per fer de tots nosaltres “un sol cos i una sola ànima” (Ft 4, 32) Realitzant aquesta comunió d’amor, l’Església es manifesta com un “sagrament” és a dir, com a “signe i instrument de la íntima unió amb Déu i de la unitat de tot el gènere humà”. Les paraules del Senyor, a propòsit d’això, són massa precises per minimitzar-ne l’abast” (Joan Pau II).

                                               Per això serà determinant entrar en una “Espiritualitat de la comunió”. “Fer de l’Església la casa i l’escola de la comunió: aquest és el gran repte que tenim davant nostre si volem ser fidels al designi de Déu i respondre també a les profundes esperances del món. Què significa tot això en concret? Cal promoure una espiritualitat de la comunió, tot proposant-la com a principi educatiu en tots els llocs on es forma l’home i el cristià..., on es formen els agents de pastoral, on es construeixen les famílies i les comunitats. Espiritualitat de la comunió significa per damunt de tot una mirada del cor sobretot vers el misteri de la Trinitat que habita en nosaltres, i la llum del qual ha de ser reconeguda en el rostre dels germans que estan al nostre costat. Espiritualitat de la comunió significa, a més, capacitat de sentir el germà de fe en la unitat profunda del Cos Místic, i, per tant, com “un que em pertany”, per saber compartir les seves joies i els seus sofriments, per oferir-li una veritable i profunda amistat. Espiritualitat de la comunió és també capacitat de veure primordialment allò que hi ha de positiu en l’altre, per acollir-lo i valorar-lo com a regal de Déu: “do per a mi”, a més de ser un do per al germà que l’ha rebut directament. En fi, espiritualitat de la comunió és saber “donar espai” al germà, portant “les càrregues els uns dels altres” (Ga 6, 2), i refusant les temptacions egoistes que contínuament ens assetgen i generen competitivitat, ganes de fer carrera, desconfiança i enveges”. (del document “A l’inici del Nou mil·lenni” Joan Pau II). Es tracta de viure plenament la comunió dels Sants. Vida rebuda, vida donada en flux constant i intercomunicat, i en la joia pasqual d’experimentar-ho. Al·leluia, al·leluia! Estem salvats en esperança activa. Al·leluia!

P. Josep Mª Balcells
Diumenge i setmana VII del temps de Pasqua, 26 de maig del 2019 Sabadell