PER SABER-NE
MÉS DE PASQUA:
JOAN, 15-17
Estem
atansant-nos a la culminació del temps de Pasqua. Durant set setmanes hem
intentat d’entrar en el misteri de Pasqua. És el misteri global de la vida i
missió de Jesús, el Crist i Senyor nostre. Hi ha, d’entrada, una lenta
assimilació de la Passió redemptora i de la Resurrecció nostres en les
de Jesucrist. Això s’efectua misteriosament des del baptisme, que en nosaltres,
batejats en els primers moments de la nostra infantesa, ara en cada Pasqua en
revivim els seus efectes, reactualitzant-los. El viure cristià radicalment és
anar fent l’experiència pasqual. En el dia a dia la irrupció de l’Esperit es va
fent l’ànima (d’animació) de la nostra existència. Tot això es fa en la
vivència de la comunió i en la “permanència” d’estar units a Crist. Deixem-nos prendre
per Crist! (Pau parla de ser “posseïts” per Ell (Fl 3, 12).
L’al·legoria
del cep i les sarments, que aquests dies estem intentant de viure-la de la mà i
de la mirada intuïtiva de Joan, ens referma en la certesa de que hi ha
una estreta vinculació amb Crist, endinsant-nos en el flux de la gràcia que ens
fa ser i sentir-nos fills estimats de Déu. La suprema expressió d’aquesta fluència
comunional la trobem expressada en Pau
quan diu, millor, exclama!, que viure el Crist és la raó fonamental del
seu viure. Gosadia, experiència, plenitud?
Aquesta
setmana ens endinsarem en la comunió en el Crist seguint la lectura diària del
capítol 15è de Joan. És litúrgicament la penúltima oportunitat de fer eclosió en
nosaltres del misteri pasqual. Ja en
els diumenges que seguiran, anirem desgranant tot un seguit d’altres festivitats:
Ascensió, Pentecosta, Santíssima Trinitat, Corpus, que només les podrem seguir fructuosament,
si sortim d’aquests dies ben amarats de la nostra comú-unió amb i en Jesucrist.
Aquest és el tot del misteri pasqual vivenciat. M’ha semblat que podria ser
il·lustratiu posar en línea les tres pregàries de la litúrgia d’avui per fer un
renovat bany d’immersió pasqual:
-. Col·lecta:
“Déu benigne i entranyable, féu que sense minvar en el fervor celebrem aquest temps
de joia en honor del Senyor ressuscitat, perquè el misteri que anem recordant es manifesti
sempre en les nostres obres”.
-. Ofertori: “Senyor,
que arribin a Vós la nostra pregària i l’oblació d’aquests presents. Així
purificats per la vostra misericòrdia, serem més dignes de participar en
els sagraments del vostre amor”.
-. Postcomunió: “Déu proper i amorós,
en la resurrecció de Crist ens heu fet renéixer
a la vida eterna, incrementeu en nosaltres el fruit del sagrament
pasqual i enfortiu el nostre esperit
amb l’aliment salvador”.
Estant
units al Cep necessitem que ens sadolli la vitalitat, la saba que dimana d’Ell,
per això cal que destaquem com a característica pròpia de l’evangelista Joan
aquest “estar en”, aquest “romandre” adherits al Cep que és Jesús.
És un “estar en” mutu: Ell en
nosaltres i nosaltres en Ell. Cal
notar que la paraula “romandre” (méno en grec) és pròpia de Joan. En efecte, la
utilitza 40 vegades en l’evangeli i 23 en la Primera epístola seva. Això ens indica
que és l’expressió culminant de la nostra relació amb Crist. L’al·legoria és
d’una concreció i immediatesa que fa saltar i brollar la viva comprensió del
que és la vinculació, millor dit, la comunió amb Jesús. No és d’estranyar que
en el Vaticà II se’ns diguí que “Ell, el fill de Déu, per la seva Encarnació, en
certa manera s’ha unit amb tots els homes”. Aquest és en definitiva el
misteri pasqual que és el fruit Salvador i Redemptor acomplert del misteri
inicial de l’Encarnació. Essent Déu i Home a la vegada misteriosament ens uneix en el sentit més profund
de i en tota vida humana. Deia Joan Pau II: “En el misteri de
l’Encarnació hi ha les bases d’una antropologia que és capaç d’anar més enllà
dels seus propis límits i contradiccions, movent-se vers Déu mateix, més
encara, vers la meta de la “divinització”, a través de la incorporació a Crist
de l’home redimit, admès a la intimitat de la vida trinitària. Sobre
aquesta dimensió salvífica del misteri de l’Encarnació els Pares hi han
insistit molt: només perquè el Fill de Déu es féu veritablement home, l’home
pot, en Ell i per mitjà d’Ell esdevenir realment fill de Déu”. “Per, amb i en
Ell”.
D’aquí
també en surt tota mena de solidaritats humanes. “L’última vocació de l’home és
veritablement una sola, és a dir, divina”. És el mateix Esperit Sant qui broda
la comunió com a últim misteri de la creació i de la salvació. No és una acció
passiva, sinó activa. Déu s’encarna i ens salva
en el gran misteri de la Comunió. Els darrers papes han insistit en que
tots estem consagrats en i per a la civilització
de l’amor.
Aquests darrers dies hem sentit repetidament que “tothom coneixerà que
sou deixebles meus per l’amor que us tindreu entre vosaltres” (Jn 13, 35) La
nostra actitud fonamental en la nostra vida ha de ser “la comunió (koinonia), que encarna i manifesta
l’essència mateixa del misteri de l’Església. La comunió és el fruit i la
manifestació d’aquell amor que, brollant del cor de l’etern Pare, es vessa en nosaltres a través de l’Esperit que Jesús ens dóna (cf Rom 5, 5), per fer de
tots nosaltres “un sol cos i una sola ànima” (Ft 4, 32) Realitzant aquesta
comunió d’amor, l’Església es manifesta com un “sagrament” és a dir, com a “signe
i instrument de la íntima unió amb Déu i de la unitat de tot el gènere humà”.
Les paraules del Senyor, a propòsit d’això, són massa precises per
minimitzar-ne l’abast” (Joan Pau II).
Per
això serà determinant entrar en una “Espiritualitat
de la comunió”. “Fer de
l’Església la casa i l’escola de la comunió: aquest és el gran repte que
tenim davant nostre si volem ser fidels al designi de Déu i respondre també a
les profundes esperances del món. Què significa tot això en concret? Cal
promoure una espiritualitat de la comunió, tot proposant-la com a principi
educatiu en tots els llocs on es forma l’home i el cristià..., on es formen
els agents de pastoral, on es construeixen les famílies i les comunitats.
Espiritualitat de la comunió significa per damunt de tot una mirada del cor
sobretot vers el misteri de la Trinitat que habita en nosaltres, i la llum del
qual ha de ser reconeguda en el rostre dels germans que estan al nostre costat.
Espiritualitat de la comunió significa, a més, capacitat de sentir el germà de
fe en la unitat profunda del Cos Místic, i, per tant, com “un que em pertany”,
per saber compartir les seves joies i els seus sofriments, per oferir-li una
veritable i profunda amistat. Espiritualitat de la comunió és també capacitat
de veure primordialment allò que hi ha de positiu en l’altre, per acollir-lo i
valorar-lo com a regal de Déu: “do per a mi”, a més de ser un do per al germà
que l’ha rebut directament. En fi, espiritualitat de la comunió és saber “donar
espai” al germà, portant “les càrregues els uns dels altres” (Ga 6, 2), i
refusant les temptacions egoistes que contínuament ens assetgen i generen
competitivitat, ganes de fer carrera, desconfiança i enveges”. (del document “A
l’inici del Nou mil·lenni” Joan Pau II). Es tracta de viure plenament la comunió dels Sants. Vida rebuda, vida
donada en flux constant i intercomunicat, i en la joia pasqual
d’experimentar-ho. Al·leluia, al·leluia! Estem salvats en esperança activa.
Al·leluia!
P. Josep Mª Balcells
Diumenge
i setmana VII del temps de Pasqua, 26 de maig del 2019 Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada