A
LES ENVISTES DE
TOTA UNA VIDA
Enquadrada
dins del cicle pasqual hauríem de veure i viure l’Ascensió com un final
de cursa, com una arribada al terme d’un pelegrinatge que té un final,
finalíssim, d’una Persona que s’ha fet “amor, goig i pau” per als seus
seguidors. És la victòria definitiva, tot i que no em plau aquest terme
agonístic. Jesús el Crist, Déu i Home a tot ser-ho, s’envola al terme de la
seva vida, traspassant les fronteres tènues de l’existència i així és
definitivament glorificat pel Pare com a reconeixement públic i manifest a tota
una missió única, que transcendeix tota ponderació humana. En ella, vida i
missió que fan un tot inseparable, ens ha donat a conèixer que Déu -diguem-ho
trinitàriament: Pare, Fill i Esperit Sant- estima cadascuna de les persones, bé
per creació permanent i bé per regeneració viscuda com a signe i pla d’amor
d’un Déu que s’ha manifestat com a Creador, Redemptor i Santificador.
L’ascensió forma un mateix misteri que ens afecta en l’ànima i el cos. Son ja
ascendits en la seva Ascensió en esperança. Proclamarem en el Prefaci del dia: “El
mitjancer entre Déu i els homes, el Jutge dels vius i dels morts, el Senyor de
l’univers, no hi ha pujat per apartar-se de la nostra petitesa, sinó perquè
nosaltres, tinguéssim confiança de
seguir on ens ha precedit el nostre cap i pastor”. Corroborat en la col·lecta del dia: “Oh Déu
meravellós, concediu-nos e ldo d’una alegria sant i el goig d’una fervent acció
de gràcies, perquè l’Ascensó de Crist, el vostre Fill, és també la nostra
elevació, i a la glòria on ha arribat el Cap també el cos té l’esperança
d’arribar-hi”. “O bé en el llenguatge de Pau als colossencs (1, 20): “Déu
volgué reconciliar-ho tot per Ell i destinar-ho a Ell, posant la pau en tot el
que hi ha, tant a la terra com al cel, per la sang de la creu de Jesucrist”.
Per
tal de concebre el fet de l’Ascensió com a –no tan sols com a fet rellevant-
sinó com a expressió de les pregoneses de l’estimació de Déu, fetes epifania en
Jesús en el moment del comiat dels seus, bo i enviant-los al mateix
temps a prosseguir la seva mateixa missió
d’anunci del Regne de Déu, en favor de tota la nissaga humana. Ho faré en
dos moments narratius per tal d’anar copsant, si puc, allò d’inefable i únic
que té la Paraula de Déu. En primer lloc, prenent peu de l’inici del capítol
14è de Joan que és la narració, a l’avançada, del què, del com i del per a
què de l’Ascensió, narrada com a expectativa nostra i com a punt final de
la convivència de Jesús amb els seus deixebles més propers. Destacaré
expressions dites en la intimitat dels seus:
-. Que els vostres cors s’asserenin:
Jesús veu que els seus entren des del núvol del no-saber, del no-entendre en un
estat de xoc. Perdran una estimada presència corporal, però no estan oberts encara
a veure-ho tot des de la fe. Què en fou de difícil entrar en els cors temorencs
dels “seus”! El temor, la por barren la vista endinsada en els misteris...
-. Creeu en Déu, creieu també en mi:
A seguit, els invita precisament a un acte de fe explícit, tant en relació al
seu Pare com a Ell mateix. Estaven alliçonats llargament a tenir una visió
creient de Déu com a Pare, però... Saben també que Jesús es manifesta com a
Fill unigènit del seu Pare, seu i nostre per adopció, però... Som fills en el
Fill, però... Hi ha, doncs, un fons de familiaritat amb el Pare, a través de
Jesucrist. Això l’hauria de fer definitivament, proper, accessible, complaent;
també nostre, però...
-. Torno al Pare: Del Pare n’ha
vingut i en la figura entranyable de Fill, després d’acomplerta la missió d’evangelització
dels seus, ara és l’hora del retorn, de la tornada a Casa. El cel a imatge
d’una casa pairal, bell, s’olora ja el benestar integral... Això donarà lloc a
l’expressió següent:
-. A casa del meu Pare hi ha lloc
per a molts: en termes literals: hi ha moltes estances. Hi sereu
benvinguts, acollits. Estances ve d’”estar”, sereu uns més de la
família. No hi sereu en la condició de passavolants. Tindreu hostatge
particular i personal; podreu finalment fer-hi vida de família, oh goig!
-. Vaig a preparar-la, l’estada,
a la casa del Pare que és també la del Fill. La casa de Déu és la llar que serà
ja la nostra per sempre. Quina nota més sostinguda en aquest per sempre...
-. Us vindré a buscar: dit
d’una altra manera: a prendre amb mi. Posseïts per Déu. Pau que en sabia tant,
ho comenta a l’epístola als filipesencs (3, 12-13) Posseïts per Déu, posseïdors
de Déu. Callo. Això voreja el deliri...
-. Perquè també estigueu allà on jo
m’estic: “Estar amb o millor “estar en mi”: Quines ressonàncies del
romandre units, formant un tot, com el cep i els sarments! Major unitat i
comunió no hi ha manera de dir-ho més que al·legòricament. Escapa a tota
consideració humana. No és un lloc, sinó una manera de ser amb, en.
Comunió pura
-. Torno al Pare: i tot d’una, s’eixamplarà
la família. És la forma per dir que se superarà tota provisionalitat. Pare meu
i vostre! La tornada només és viscuda des de la fe. Aquesta és fa tan real com
la trobada d’un amic que torna a cercar l’amic, d’un parent a un parent
estimat, per invitar-lo a viure amb el Pare en el Fill. I per sempre,
definitivament. Descans en Déu Pare-Mare i en el Fill! L’encant de tornar a les
arrels, a la infantesa, a allò que ens enamora...
-. Si ni tan sols sabem on vas: ai,
sempre la precarietat del no-saber. No-saber perquè només es pot actuar, pensar
i saber per la vivència de la fe. És per demès que preguntin pel camí per on
s’hi va...
-. Jo sóc el camí, la veritat i la
vida: Ningú arriba al Pare, si no és per mi. Jesús és mitjancer, si és que
això ens diu alguna cosa de les relacions íntimes amb Jesús.
-. Si m’heu conegut a mi, també
coneixereu el Pare: Nou acte de fe. El Pare i jo som una mateixa cosa. És
complementen radicalment. Son Déu en unitat i comunió.
-. Qui m’ha vist a mi, ha vist al
Pare: Jesús té el pensar i l’obrar del Pare, identificat essencialment amb
Ell. La invisibilitat de Déu en la visibilitat de Jesús.
-. Qui creu en mi, farà també les
obres que jo faig i encara de més grans: Quin poder donat gratuïtament
tenen els seus deixebles! Els ho ha certificat manta vegada. És pur domini de
Fe. L’àmbit de la meravella de l’acció de Déu en les petiteses de tots els
“seus”. Maria n’és el paradigma evangèlic. I el magníficat n’és l’expressió més
bella i eficaç, oh Déu; oh Maria. “Feu el que Ell us digui”.
-. Tot allò que demanareu al meu
Pare, jo ho faré: Jesús en treu la
conseqüència: així el Pare serà glorificat en el Fill. Demaneu, demaneu! Pregar
és una glòria i una meravella... Demanar per a donar: evangeli pur.
Tot
això, del capítol 14è de Joan. Ara m’abelleix de fer una doble lectura sobre
l’epifania de l’Ascensió. Les que es corresponen als Fets i, l’altra, a l’evangeli d’avui, tots
dos. Es deuen a la mateixa mà, és cosa sabuda que és Lluc l’autor d’ambdós
fragments. Anem als Fets: Així, amb l’Ascensió, comença aquest llibre igual
com així l’acabarà el seu evangeli. Sembla ser que inicialment
formaven, Fets i Evangeli, un sol llibre. Als Fets posa un interval de quaranta
dies entre la Resurrecció i l’Ascensió, parlant del Regne de Déu, com si fos la
recapitulació de la vida i missió de Jesús. Quaranta dies és un període
de temps que en la cultura hebrea denota plenitud. Un dia, però, estant a taula
els invita a no restar lluny de Jerusalem, perquè rebran, seran batejats amb
l’Esperit Sant. Serà la força que els portarà a continuar la seva missió. I
havent dit això, s’enlairà davant d’ells fins que un núvol se l’endugué. Com
havia succeït amb altres personatges de l’Antic Testament: Elies a vista
d’Eliseu, i altres. Dos personatges, apareguts en aquell moment, els treuen del
seu embadaliment i els certifiquen que
tornarà, “vindrà tal com l’heu vist que se n’anava”. En l’evangeli posa una
altra escenografia: Els porta a la muntanya de les oliveres, escenari de moltes
experiències de la vida de Jesús, sobretot per a pregar, en companyia dels seus
deixebles. Visió de fons, panoràmica de la ciutat de Jerusalem...Allí els
beneïa i mentre ho feia ells el van adorar, reconeixent-lo com a Déu... Tornen
a Jerusalem plens d’una gran alegria i al Temple s’hi reunien sovint en
pregària i en espera de la vinguda de l’Esperit, tal i com els ho havia promès
que s’esdevindria. Així acaba l’evangeli de Lluc. És un bon acabament,
certament. I tot i que reduplicat als Fets, aquí vol fer coincidir Resurrecció,
Ascensió i Pentecosta com a obertura a la vida missionera de les primeres
comunitats cristianes, com ho hem llegit aquests darrers dies –set setmanes- en
les primeres lectures durant el cicle pasqual, totes elles dels Fets dels
apòstols.
Aquest
comiat de Jesús dels seus em porta a parlar, ni que només sigui breument dels “comiats
en els traspassos” dins de les nostres famílies. Què bonic que seria i
reconfortant que els poguéssim viure amb una fe en la recepció desitjada del
retorn al Pare, per tal de ser acollits a seva casa, com es dóna a entendre en
la paràbola del Pare del Fill pròdig, pròdigs com som tots, però sabedors per
fe viva que el Pare glateix per rebre’ns i acollir-nos com a estadants en la
casa comuna. Que no fem més que el que féu Jesús: un retorn. Ho diu Pau: Tot ve
de Déu, passa per Jesucrist i retorna al Pare, per conviure en comunió amb Déu
i amb els nostres “estimats”. Lliçó que hauríem d’haver après precisament en la
festa de l’Ascensió. Vindrà un dia que ens aplegarem joiosos a cel obert i en
uns braços amorosos, fent una ampla abraçada, sabent-nos definitivament en
comunió amb Déu! Déu frisa per tenir reunida tota la família humana per tal de
fer-los participants de la seva natura divina a les clares. Tot ha d’acabar amb
una anhelada abraçada. Allò que és per fe ara, serà al sí del pare plena
comunió. No sereu, ni us sentireu mai
orfes. Seria l’impossible de Déu, seria la negació de tots els Credos, de totes
les Eucaristies, de tots els manaments de Jesús. Ell ens en farà la gràcia.
Així ho esperem, així ens sabem esperonats, així ho creiem, ho estimem, així ho
demanem, recordant allò que ja hem glosat: “I tot allò que demanareu al Pare en
nom meu, jo ho faré; així el Pare serà glorificat en el Fill. Vivint de
manera potser un xic descentrada, però amb ganes de ser i de sentir-nos i
d’obrar a tall de deixebles necessitats, posant-hi ganes, aquestes seran
beneïdes pel Pare acollidor, Pare per sempre, extensiu a tots els qui hem
estimat en vida i també als que hauríem d’haver estimat més i millor. Tot gràcia,
tot. Ningú ja no ens en traurà d’aquesta convicció. Nia en tot l’evangeli i
radica en els nostres cors de deixebles...
P. Josep Mª Balcells
Festivitat
de l’Ascensió de Jesús, 26 de maig del 2019.
Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada