dissabte, 22 de juny del 2019

Homilia del diumenge 23/06/2019


EL  NOSTRE  PA  DE CADA  DIA

                                               La frase que en la litúrgia solem dir com a introducció al “Pare Nostre”, diu així: “Fidels a un manament del Salvador i seguint els seu diví mestratge, gosem dir, bé em mereix una glossa que vosaltres ja l’enriquireu amb els propis sentiments i actituds. Comencem fent un acte de fe, perquè pregar pressuposa la fe en viu.

                                               Fidels: l’expressió fidels ja ens indica que és amb la fe que podrem parlar a Déu. Fidels ve de fidelitat, així com aquest mot ve de l’arrel fides -en llatí- i fe. Aquesta paraula inicial més enllà d’un acte de fe, d’un “crec”, implica un “estimo”, perquè és veritat que ambdues actituds se subsumeixen. El Pare Nostre, doncs, serà un acte cordial, existencial que dirigim al Pare, com, d’altra part, ho fem així en gairebé totes les pregàries de la Santa Missa; aquesta vegada ho fem a través d’una súplica coral. Hi ha més, l’expressió que sovinteja en els salms i que ens dona plena confiança és “un ple” en Déu que és un “Amor Fidel”. Per tant, sigui com sigui, anirem endavant en pregària confiada, que és el petit però pretès amor fidel nostre, en correspondència senzilla, en el d’Ell. Confiem-nos-hi!

                                               Manament: que jo –evangèlicament- ho tradueixo per invitació, crida. Els manaments en el NT., singularment en Pau i Joan, per a cristians una mica avantatjats en la vivència de l’evangeli, ens mouen dins de l’exercici de la llibertat de ser fills de Déu, per tant, havent superat el sentit de l’AT. de constricció, d’obligatorietat forçada, externa, d’imposició. Si hi ha una lleu actitud “amorosa”, ja no fem “perquè toca”, sinó que hi ha un voler “implícit” que va passant, mica a mica a mesura humana, a un “explícit”. Ex-plícit que en el sentit literal ja suposa que ens surt de dinsdel cor, del més preuat de nosaltres mateixos envers Jesús; sabent que Ell mateix resava així, de manera habitual i amb les mateixes paraules, ungides d’Esperit, o bé de semblants... Això suposa una “obertura” d’ànima, fent-se ressò de les expressions del mateix Jesús. Fins que no gaudim i/o ens estremim en “parlar-pregar-estimar” els qui -amb el seu testimoni radiant- viuen en comunió amb Ell, i fins que les seves “paraules-actituds-sentiments” no ens siguin d’estímul per als qui no en sabem “encara massa” del que significa una vida com a unió amb l’Amat. Seria bo portar a la memòria el cap. 15è de Joan: “El Cep i les sarments”.

                                               Salvador: No acostumem a anomenar Jesús com Aquell que ens va salvant (la força genuïna i dinàmica dels gerundis!). Posem-hi el toc de positivitat, de gràcia, que té l’expressió primordialment; sense negar, però, que també ens salva de tota negativitat nostra, però donant gràcies, perquè som pecadors salvats o millor en salvació per-manent. Mal aniria que només ens salvés puntualment! Sempre ens acompanya en el camí nostre de cada dia i ens dona la mà quan flaquegem, cosa de dia sí, dia també.

                                               Mestratge: Sempre ens és el Mestre, sia per lliçons apreses de les lectures i narracions evangèliques, sia sobretot per les lliçons al cor, a l’escolta de la seva Paraula, als peus del Mestre, com feia Maria de Betània, sabent que l’essencial en la relació amb Déu s’esdevé en la contemplació de la seva presència: “Que ya solo en amar es mi ejercicio”- com ens ho diu explícitament un gran contemplatiu, Joan de la Creu.

                                               Gosem dir: Ens atrevim amb convicció, amb “amor i temor” que es complementen: qui és qui i com de pobres com som tots! Sabem que és a Déu a qui ens dirigim i ho fem filial però exquisidament. Gosar en sentit d’audàcia, de coratge, de saber on va dirigida la nostra tendra gosadia. Només un fill pot fer-ho, sabent que hi ha uns braços i un cor de Pare que ens espera, i que és tendresa; per ambdós, esperança! Ell ens n’és ple d’esperança! (Raó irrefragable: El Retorn del Fill Pròdig, quan el Pròdig de prodigalitat és tanmateix el Pare! No és comprensible, a no ser què vol dir en Déu, que és Pare!) Lc 15.

                                               Pare: Jesús ens va “obrir” aquesta nova  perspectiva del Déu de cadascú a la primera i darrera FONT del nostre viure! Jesús li dóna l’apel·latiu d’Abbà. Que era la manera com s’adreçaven els petitons als seus pares a la Terra Santa, santa perquè va ser santificada per la relació que Ell tingué amb Josep i el seu Pare del cel, quan visquè... Perquè no ens espantés l’atreviment, és per això que hi hem posat gosem anomenarlo, dir-li: PARE, això va ser una revolució per a la gent coetània! No podien nomenar Déu i per això en canviaven l’expressió: de Yahvé a Elohym. Només Senyor. Admirativament Al·leluia!

                                               Tot això per a centrar-nos ja en el títol : “Demanem el pa de cada dia”. Només el que ens és necessari, indispensable per sostenir -ara i aquí- el nostre viure. Al temps de Jesús era ben bé així: l’aliment indispensable. Que no faltés un mos de pa al dia present!; i després tornarem a demanar el mateix, no de rutina, sinó com a expressió de la nostra més elemental “necessitat”. A qui té gana, al pa li troba tots els gustos. Ai, gent de gola ensinistrada! Avui, la gastronomia ha esdevingut un  recital de luxes! Així hem perdut del pa el seu valor d’essencialitat. No és pas massa lluny en el passat que, en encetar el pa, de pagès sobretot, s’hi feia un senyal de la creu amb el ganivet. Benedicció i agraïment pel fet d’haver-ne! El pa és l’aliment substancial per a nosaltres mediterranis; camps de gra per a fer el mos de cada dia. Què lluny  i que a prop! La poca cosa –el pa- tenia tots els simbolismes. Totes les tonalitats de l’escala diatònica o cromàtica de tots els “aliments”: Ens alimenten la llum, el aire sa i net, el color, la flaire. També els coneixements, els sentiments. La fantasia, les intuïcions, les “amoretes”. Tot ens és aliment! Però encara hi ha molt més: Anant a l’essencial en tots els sentits, tant els corporals, com els existencials, en el que hem de considerar que van més enllà del que podríem “somniar”, Jesús en el moment de la seva mort prevista se’ns va deixar Ell mateix en presència i aliment espiritual. De part de Déu fou l’extrem d’amor i afecte més tendres! De la nostra part, ens hauria d’obrir cos, cor, ment, ànima, gust, emocions, actituds receptives. Sempre farem curt -oh pobretons de nosaltres!- a l’hora de ponderar tot el que tenim a l’abast de mà i de cor! Ai, en l’Eucaristia, tenim l’”aperitiu” en el sentit literal d’obrir-nos les ganes –si fos possible, la fam!- de totes les menges del cos, de l’ànima, de la natura i de la  cultura, de la interrelació, de la comunió, de l’acció de gràcies, perquè en Jesús en l’Eucaristia hi tenim el tot de tot i el tot de tots... El Llibre de l’Amic i de l’Amat. Jesús Paraula i Sagrament. Tot en tots. Plenitud i pregustació, anticipació del cel on Déu serà el Tot definitiu: “La llum de la cambra de l’Amat vingué a il·luminar la cambra de l’Amic, per tal de treure’n les tenebres i omplir-la de plaers i de llangors i de pensaments. L’Amic tragué de la seva cambra totes les coses, per tal que hi cabés el seu Amat”.(R. Llull)

Resultat d'imatges de corpus christi                                               Sempre haurem d’anar tornant, una i altra vegada, a les rodones,  sucoses afirmacions del Vaticà II respecte de l’Eucaristia, un Cel accessible a la Terra, a la nostra terra, a nosaltres que som terra i pols d’estrelles, a la vegada: “El nostre Salvador, a l’últim Sopar, la nit en què anava a ser lliurat, va establir el sacrifici eucarístic del seu Cos i Sang, amb el qual havia de perpetuar pels segles el sacrifici de la Creu, fins al retorn, deixant així a la seva estimada Església, un memorial de la seva mort i resurrecció; sagrament de pietat, senyal d’unitat, lligam de caritat, convit pasqual, en el qual es rep el CRIST, l’ànima s’omple de gràcia, i se’ns dona penyora de la glòria futura”.

                                                “La litúrgia és el cim al qual tendeix l’acció de l’Església i, a la vegada, la FONT d’on brolla tota la seva força; ja que els treballs apostòlics s’encaminen a això: que tots els qui han estat fets fills de Déu per la fe i el baptisme /es reuneixin, /alabin Déu en l’Església, /participin en el sacrifici, /i mengin del sopar del Senyor. D’altra banda, la litúrgia empeny els fidels a esdevenir, un cop saciats pels “sagraments pasquals”, “un sol cor en la pietat”; demana que “mantinguin vivent allò que reberen per la fe”, i la renovació de l’Aliança de Déu amb els homes, en l’Eucaristia, encén i porta els fidels a la caritat esperonadora del Crist. Per tant, la gràcia ens ve de la litúrgia i, sobretot, de l’Eucaristia com de la font, i obté, amb el màxim d’eficàcia, aquella santificació dels homes en Crist i aquella glorificació de Déu on s’encaminen, com a fi, totes les altres obres de l’Església”.

P. Josep Mª Balcells
Solemnitat del Cos i la Sang de Crist, Corpus: 23 de juny del 2019  Sabadell