EL NOSTRE
PA DE CADA DIA
La
frase que en la litúrgia solem dir com a introducció al “Pare Nostre”, diu
així: “Fidels a un manament
del Salvador i seguint els seu diví mestratge, gosem dir, bé
em mereix una glossa que vosaltres ja l’enriquireu amb els propis sentiments i
actituds. Comencem fent un acte de fe, perquè pregar pressuposa la fe en viu.
Fidels: l’expressió fidels ja ens indica
que és amb la fe que podrem parlar a Déu. Fidels ve de fidelitat, així com
aquest mot ve de l’arrel fides -en llatí- i fe. Aquesta paraula inicial més
enllà d’un acte de fe, d’un “crec”, implica un “estimo”, perquè és veritat que
ambdues actituds se subsumeixen. El Pare Nostre, doncs, serà un acte cordial,
existencial que dirigim al Pare, com, d’altra part, ho fem així en gairebé totes
les pregàries de la Santa Missa; aquesta vegada ho fem a través d’una súplica
coral. Hi ha més, l’expressió que sovinteja en els salms i que ens dona plena
confiança és “un ple” en Déu que és un “Amor Fidel”. Per tant, sigui com
sigui, anirem endavant en pregària confiada, que és el petit però pretès amor
fidel nostre, en correspondència senzilla, en el d’Ell. Confiem-nos-hi!
Manament: que jo –evangèlicament- ho
tradueixo per invitació, crida. Els manaments en el NT., singularment en
Pau i Joan, per a cristians una mica avantatjats en la vivència de l’evangeli,
ens mouen dins de l’exercici de la llibertat de ser fills de Déu,
per tant, havent superat el sentit de l’AT. de constricció, d’obligatorietat forçada,
externa, d’imposició. Si hi ha una lleu actitud “amorosa”, ja no fem “perquè
toca”, sinó que hi ha un voler “implícit” que va passant, mica a mica a mesura
humana, a un “explícit”. Ex-plícit que en el sentit literal ja suposa
que ens surt de dinsdel cor, del més preuat de nosaltres mateixos envers
Jesús; sabent que Ell mateix resava així, de manera habitual i amb les mateixes
paraules, ungides d’Esperit, o bé de semblants... Això suposa una “obertura”
d’ànima, fent-se ressò de les expressions del mateix Jesús. Fins que no gaudim i/o
ens estremim en “parlar-pregar-estimar” els qui -amb el seu testimoni radiant-
viuen en comunió amb Ell, i fins que les seves “paraules-actituds-sentiments”
no ens siguin d’estímul per als qui no en sabem “encara massa” del que
significa una vida com a unió amb l’Amat. Seria bo portar a la memòria el cap.
15è de Joan: “El Cep i les sarments”.
Salvador: No acostumem a anomenar Jesús
com Aquell que ens va salvant (la força genuïna i dinàmica dels
gerundis!). Posem-hi el toc de positivitat, de gràcia, que té
l’expressió primordialment; sense negar, però, que també ens salva de tota
negativitat nostra, però donant gràcies, perquè som pecadors salvats o millor en
salvació per-manent. Mal aniria que només ens salvés puntualment!
Sempre ens acompanya en el camí nostre de cada dia i ens dona la mà quan
flaquegem, cosa de dia sí, dia també.
Mestratge: Sempre ens és el Mestre, sia
per lliçons apreses de les lectures i narracions evangèliques, sia sobretot per
les lliçons al cor, a l’escolta de la seva Paraula, als peus del Mestre, com
feia Maria de Betània, sabent que l’essencial en la relació amb Déu s’esdevé en
la contemplació de la seva presència: “Que ya solo en amar es mi
ejercicio”- com ens ho diu explícitament un gran contemplatiu, Joan de la Creu.
Gosem dir: Ens atrevim amb convicció,
amb “amor i temor” que es complementen: qui és qui i com de pobres com som tots!
Sabem que és a Déu a qui ens dirigim i ho fem filial però exquisidament. Gosar
en sentit d’audàcia, de coratge, de saber on va dirigida la nostra tendra
gosadia. Només un fill pot fer-ho, sabent que hi ha uns braços i un cor de Pare
que ens espera, i que és tendresa; per ambdós, esperança! Ell ens n’és ple d’esperança!
(Raó irrefragable: El Retorn del Fill Pròdig, quan el Pròdig de prodigalitat és
tanmateix el Pare! No és comprensible, a no ser què vol dir en Déu, que és
Pare!) Lc 15.
Pare: Jesús ens va “obrir” aquesta nova perspectiva del Déu de cadascú a la primera i
darrera FONT del nostre viure! Jesús li dóna l’apel·latiu d’Abbà. Que era la
manera com s’adreçaven els petitons als seus pares a la Terra Santa, santa
perquè va ser santificada per la relació que Ell tingué amb Josep i el seu Pare
del cel, quan visquè... Perquè no ens espantés l’atreviment, és per això que hi
hem posat gosem anomenarlo, dir-li: PARE,
això va ser una revolució per a la gent coetània! No podien nomenar Déu i per
això en canviaven l’expressió: de Yahvé a Elohym. Només Senyor. Admirativament
Al·leluia!
Tot
això per a centrar-nos ja en el títol : “Demanem el pa de cada dia”. Només el
que ens és necessari, indispensable per sostenir -ara i aquí- el nostre viure.
Al temps de Jesús era ben bé així: l’aliment indispensable. Que no faltés un mos
de pa al dia present!; i després tornarem a demanar el mateix, no de rutina,
sinó com a expressió de la nostra més elemental “necessitat”. A qui té gana, al
pa li troba tots els gustos. Ai, gent de gola ensinistrada! Avui, la
gastronomia ha esdevingut un recital de
luxes! Així hem perdut del pa el seu valor d’essencialitat. No és pas massa
lluny en el passat que, en encetar el pa, de pagès sobretot, s’hi feia un
senyal de la creu amb el ganivet. Benedicció i agraïment pel fet d’haver-ne! El
pa és l’aliment substancial per a nosaltres mediterranis; camps de gra per a
fer el mos de cada dia. Què lluny i que
a prop! La poca cosa –el pa- tenia tots els simbolismes. Totes les tonalitats
de l’escala diatònica o cromàtica de tots els “aliments”: Ens alimenten la
llum, el aire sa i net, el color, la flaire. També els coneixements, els
sentiments. La fantasia, les intuïcions, les “amoretes”. Tot ens és aliment!
Però encara hi ha molt més: Anant a l’essencial en tots els sentits, tant els
corporals, com els existencials, en el que hem de considerar que van més enllà
del que podríem “somniar”, Jesús en el moment de la seva mort prevista se’ns
va deixar Ell mateix en presència i aliment
espiritual. De part de Déu fou l’extrem d’amor i afecte més tendres! De la
nostra part, ens hauria d’obrir cos, cor, ment, ànima, gust, emocions, actituds
receptives. Sempre farem curt -oh pobretons de nosaltres!- a l’hora de ponderar
tot el que tenim a l’abast de mà i de cor! Ai, en l’Eucaristia, tenim l’”aperitiu”
en el sentit literal d’obrir-nos les ganes –si fos possible, la fam!- de totes
les menges del cos, de l’ànima, de la natura i de la cultura, de la interrelació, de la comunió, de
l’acció de gràcies, perquè en Jesús en l’Eucaristia hi tenim el tot de tot i el
tot de tots... El Llibre de l’Amic i de l’Amat. Jesús Paraula i Sagrament. Tot
en tots. Plenitud i pregustació,
anticipació del cel on Déu serà el Tot definitiu: “La llum de la cambra de
l’Amat vingué a il·luminar la cambra de l’Amic, per tal de treure’n les
tenebres i omplir-la de plaers i de llangors i de pensaments. L’Amic tragué de
la seva cambra totes les coses, per tal que hi cabés el seu Amat”.(R. Llull)
“La litúrgia és el cim al qual tendeix
l’acció de l’Església i, a la vegada, la FONT d’on brolla tota la seva força;
ja que els treballs apostòlics s’encaminen a això: que tots els qui han
estat fets fills de Déu per la fe i el baptisme /es reuneixin, /alabin Déu
en l’Església, /participin en el sacrifici, /i mengin del sopar del Senyor.
D’altra banda, la litúrgia empeny els fidels a esdevenir, un cop saciats pels
“sagraments pasquals”, “un sol cor en la pietat”; demana que “mantinguin vivent
allò que reberen per la fe”, i la renovació de l’Aliança de Déu amb els homes,
en l’Eucaristia, encén i porta els fidels a la caritat esperonadora del Crist.
Per tant, la gràcia ens ve de la litúrgia i, sobretot, de l’Eucaristia com de la
font, i obté, amb el màxim d’eficàcia, aquella santificació dels homes en Crist
i aquella glorificació de Déu on s’encaminen, com a fi, totes les altres obres
de l’Església”.
P. Josep Mª Balcells
Solemnitat
del Cos i la Sang de Crist, Corpus: 23 de juny del 2019 Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada