DOS
MISTERIS QUE S’INTERRELACIONEN
“En el nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant”.
DÉU i l’home. Comencem per baix. Què és
l’home perquè us en recordeu? (Salm 8). Mirar l’home és inferir, deduir qui és
Déu per contraposició: De creatura a Creador; d’imatge a Figura; de fragilitat
al Déu Fort i Altíssim; de contingent a Transcendent; de “necessitat” a
Necessari; d’espurna en prou feines a Déu Foc inextingible. I així podríem
discòrrer en un joc d’opostos...
Com
que sobre nosaltres, creients, ja plana ara la visió de Fe que
ens dona una mirada magnificada sobre tot i tothom, ja ens podem veure
–superveure- com a fills en relació amb el Pare-Abbà; com a redimits
a veure-us com a Redemptor; de ser “fets” a veure-us com a l’únic que Fa creativament;
de goteig a Doll com a Esperit Sant; de com a cuquets al Déu que tots i tot ho
ha cridat a vida, d’efímer a Immutable; de lliures - comen tant poc en que en
podem ser- a Déu, Llibertat Suprema.
Comencem
a anar encara més amunt en una escala d’invitacions: Déu Pare que és
Amor; Déu Fill que en és Mitjancer, com escala
disposada de forma que invita a pujar fins al Pare, meu i vostre; a Déu Esperit
que tot ho omple de i amb la seva presència agraciada i graciosa. Déu sol i
únic en tres Persones.
“Tinc moltes coses a dir-vos, però
ara seria per a vosaltres una càrrega massa pesada”, ens diu Jesús a l’evangeli
d’avui: Allò de que estem encara a les fosques, del què ens voldria transmetre,
però que no ens veu encara prou consistents, com per a poder-ho assimilar.
Per això ens ha donat l’Esperit Sant. Ell és el compromissari d’aquest “per a
saber-ne més”, el qual ens anirà, a temps i oportuntat deguts, obrint els
horitzons de la coneixença del misteri
de Déu. “Ell us dirà d’allò meu”. El tindrem com a nou Mestre d’especialitzacions
en la coneixença de Déu.
Així,
al discipulat de l’Esperit Sant començarem de veritat a entrar en una més
aprofundida coneixença de la intimitat de Déu. Ascensió (aquesta
nostra), pujada que es farà gradualment per estrats: sobre allò conegut
i comprès avui, s’alçarà un nou estrat que reposarà sobre l’anterior, i que en
ell podrà reposar–ne un de nou, successiu. Reafirmem-nos, doncs, en l’acció
–pluja que amara, suau i insistent- de l’Esperit de la Veritat-Veritat en nosaltres; i que ens hi
posem com a bec d’ocellet que s’obre a la menja que maternalment se’ns posa a
dins, ens portarà suaument a “saber-ne més i més”, per a goig nostre continuat.
Becada a becada, sense ennuegar-nos. Caldrà ensalibar bé abans de portar-ho a
l’estòmac i fer-lo darrerament doll de sang de la pròpia sang. Recordeu per què
de l’Esperit Sant, Pau en digué “beguda”? Sang és sinònim de vida i la vida ho
és de la transformació en “el jo del meu jo”. No hi ha ensenyament propiàment fins
que no hi ha assimilació, fer-nos’ho propi: “el Jo del jo”. Misteri en Déu
i misteri també en nosaltres mateixos... No en siguem oblidadissos!
Tot
això ho trobem expressat en una pulsió interior i en llenguatge no verbal, només incoat, iniciat, és a dir limitat i
creixent. Arribaríem potser a trobar que “tot lliga amb tot”. Això seria un
molt gran descobriment. I que la saviesa -que és atribut de Déu; només
Déu és Savi- ens aniria obrint la ment, el cor, l’esperit, el nostre sentir, la
nostra paraula i la seva significació cada vegada més profunda, fent
costel·lacions entre mots i mots, entre experiència i experiències noves, així
aniríem pujant cotes d’altura i de visió més enlairada i possiblement més panoràmica.
Podríem dir-ne il·luminació interior, lectura comprensiva, algú en diria
comprehensiva, que vol dir que abraça més i més... i posats al peu mateix del
que ara som, aniríem escalant la muntanya “del més i millor” i amb l’empenta i
el dinamisme de l’Esperit Sant pujaríem de graó en graó, de nivell en nivell,
de cota en cota... “Itinerari de la ment a Déu” en dirà Sant Bonaventura. O bé
allò de Pau: “El que jo demano en la pregària és que el vostre amor s’ompli més
i més encara, fins a vessar, de coneixement i de clarividència”.
La
finalitat de la vida, ho diu Jesús, “és que us coneguin Pare, a Vós i a qui vàreu
enviar, el vostre Fill, i a tots els qui amb el do de la fe es vagin obrint en
la vostra coneixença. Ser “capaços de Déu”, que deien els antics. Conèixer, en
la Bíblia, vol dir experimentar, fer propi, sobretot a nivell de vida
íntima, i per tant conèixer serà sempre l’expressió mateixa de l’amor.
Només coneixem de veritat quan estimem allò que ens sembla que coneixem.
Atansar-se a Déu és ser caldejat per un amor que escalfa, que fa sentir la presència
i l’acció de Déu a prop; així es converteix en una presència sentida que va
omplint espai, àmbits, temps propis que es converteixen en compartits, en
conviscuts, en fusió de les nostres vides en minúscula amb la Vida en
majúscula. La paraula comunió deu voler dir quelcom de misteriós que fa sentir
entrellaçades dues vides, l’Una abraçant l’altra que es deixa posseir,
“prendre”.
Anar
a la recerca d’Allò que només Allò pot omplir. Així té sentit i el sentit
més inefable del viure. I aquest hauria de ser el major, àdhuc l’únic
sentit i goig del propi viure. No puc deixar de pensar en els poemes de sant
Joan de la Creu que expressen aquesta recerca i d’abandonament de per vida.
Així La Subida del Monte Carmelo, així i encara més El Cántico espiritual,
perquè accentua el “desfici” de cercar l’Estimat, perquè Ell sempre s’escapa per
esperonar-nos a recercar-lo. Magnificament delerosos, perquè és un tenir i no
tenir, és un ara, però encara desig de més... Déu sadolla, però desperta noves
ganes i no pot ser més que així. El nostre misteri rep del misteri de Déu. Així
anem entenent que misteriosament estem pastats a imatge i semblança de Déu.
Image i semblança no del tot clara i transparent. Ja ho sabem que Déu és Déu i
nosaltres, tot i anant essent més i més, som poca cosa...
Havíem
començat amb el salm 8 que és el salm responsorial de la missa d’avui: “Senyor
sobirà nostre, què n’és, de gloriós el teu nom per tota la terra! En el cel
tens posada la teva Majestat. Quan miro
el cel que han creat les teves mans, la lluna i els estels que hi has posat, jo
dic: “Què és l’home, perquè te’n recordis? Què és un mortal perquè el
tinguis present? Curiosament el salm hauria d’haver derivat sobre el misteri de
la Grandesa Incommensurable de Déu, però no va per aquí. Segueix parlant de la
grandesa de l’home que ets tu i que soc jo. “Gairebé l’heu igualat als àngels,
l’heu coronat de glòria i de prestigi, l’heu fet rei de les coses que heu
creat, tot ho heu posat sota els seus peus... I acaba amb la tornada que repeteix
l’entrada. Justament es parla de dos misteris que estan inextricablement units;
del gran se n’omple el petit! Del misteri de Déu n’aprofundeix el petit.
“Senyor, sobirà nostre, què n’és de gloriós el vostre nom per tota la
terra”. La nostra grandesa és
comunicació de la Grandesa de Déu. Bé
cantava el poeta Paul Claudel: “El desig d’existir”.
.- “Què farien, Déu
meu, totes aquestes pobres coses que no subsisteixen,
sinó per llur natura que és néixer i morir,
testimoniar que vós sou ací i allà?
Com podrien tenir un sentit les coses si
llur propi sentit no fos passar?
Si el món no parlés tant de vós, no seria
pas així el meu enuig.
Les coses em deixen a poc a poc i jo al meu
torn les deixo.
Hom només pot entrar nu als consells de
l’Amor.
Déu meu, us ofereixo aquest gran desig de
fugir de l’atzar i de l’aparença!
En l’Amor que és la meva fi cara a cara, en
la Causa que és la Veritat,
només allà podré fer estada”. “Glòria al Pare i al Fill i a l’Esperit Sant”
Amén.
Solemnitat de la Santíssima Trinitat, 16 de juny del
2019. Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada