LA IRRUPCIÓ
DE L’ESPERIT
Estic
fet un autèntic garbuix. Com parlar de l’Esperit per fer-ho d’una manera
entenedora? Totes les “entrades” al tema de l’Esperit ens porten a “extrems”: o
bé de trontolls, de sacsejades o bé de fines fineses. En qualsevol cas
expressen sempre la sensació d’omplir-ho tot. Sigui per via d’esclat, de
so irromput, sobtat, bé sigui per l’envaïment suau d’una dolçor entranyable.
Una i altra forma et “prenen”, se t’empoderen sense que hi puguis fer res; no
et pots quedar simplement esmaperdut; tot el contrari: t’agafa, t’implica, et
fa sortir de quadrícules i de rutines... Sigui com sigui, doncs, l’Esperit
“omple” on es dóna, s’esbatana, i més. Porta a una resposta imminent, quan hom
es visitat per la força interior, per la dinàmica de l’Esperit Sant. Es fa
notar i de quina manera! Sorollós, en el sentit més noble que puguem donar a
aquesta expressió o en l’altre ordre de coses, s’insinua, parla fluixet però
convincent a cau d’orella, xiuxiueja . Motiva a l’acció, això sempre. Estimula
la vida a nivells cada vegada més alts i més compromesos. “Vosaltres que sou
espirituals”, dirà Pau.
És
Esperit i Sant de noms i de fets. Esperit=que convoca a espiritualitat, i Sant=perquè
afina i modela els cors tocats per Ell. Convida a l’acció o a la contemplació o
a ambdues actituds a l’una. Desvetlla els cors ensopits amb una sacsejada o
convida a retir amb una presència que enamora, inundant els sentits. No ho
oblidem pas mai que el proclamem vivificador. Posa qualitat en el viure.
Vaja, en cap cas no deixa indiferent, ben a l’inrevés, compromet. L’Esperit és
un poema a la vida... divina.
És
ben difícil de posar-hi relats, fora dels que queden explicitats en les
Escriptures. Avui ho farem en la narració mateixa que emmarca la Festivitat Pasqual,
culminant dintre de la Litúrgia, la Pentecosta:
És dels Fets dels apòstols, que corprèn per la seva plasticitat: “Estaven
junts, possiblement pregant, com els havia previngut el Mestre en anunciar-los
que estiguessin amatents a la vinguda de l’Esperit, sense saber ni massa què
seria ni com. Heus ací que “de sobte”, remarcant la imprevisibilitat i posant
de relleu la sacsejada emocional, “se sentí venir del cel un so com si es girés
una ventada violenta i omplí tota l’estança on estaven... Desconcertats.
No tenien personalment experiències similars anteriors on agafar-se. I més
esglai: “Veieren que com unes llengües de foc es posaven sobre cadascun d’ells”.
D’immediat, se sentiren plens de l’Esperit. Plenitud mai sentida i
experimentada anteriorment. Encara amb l’ensurt al cor, mirant-se uns als
altres, estupefactes, la gentada que aquells dies celebraven la festa jueva de
Pentecosta, encuriosits, van a veure que ha estat aquell prodigi i, nova
meravella d’uns i altres, parlaven en la llengua dels interlocutors.
Esbalaïment mutu! Tots, homes religiosos, es posen a proclamar les grandeses de
Déu. No n’hi havia per menys! És el que glosa com sempre el salm responsorial:
“Quan envieu el vostre alè, Senyor, reneix la creació i renoveu la vida sobre
la terra. Glòria al Senyor per sempre! Que s’alegri el Senyor contemplant el
que ha fet. Que li sigui agradable aquest poema, són per a Senyor aquests cants
de joia”. Expressió coral de plenitud i d’entusiasme. Déu és aquí, senten com
una presència viva, però sense nom, encara.
Més
continguda és la narració del mateix fet a l’evangeli de Joan, que havia parlat
ja -i molt- de l’Esperit Sant i ho hem seguit en les lectures d’aquests dies
antecedents. Aquesta pregària de Jesús acomiadant-se dels seus deixebles;
aquest capítol 17è. que l’hauríem de saber de memòria! “Com el Pare m’ha enviat
a mi, també jo us envio a vosaltres. Llavors alenà damunt d’ells i els digué:
Rebeu l’Esperit Sant”. Tan plena, l’una com l’altra, narració. D’ambdues es veu
prioritàriament que són expressió d’un “Aneu”, d’una “missió”. Aneu i digueu
tot el que heu vist i sentit: “Vés! Que ho sentin les muntanyes. Digues-ho ben
fort per tot arreu. Vés! Que ho sentin tots els homes: He vist el meu Senyor”.
L’Esperit Sant és l’ànima, l’animador, el pro-motor de tots els que se senten
missioners (“Mou, Senyor, mou la meva ànima, oh, mou-la, Senyor”). Es dona profusament
en el baptisme. El papa Francesc aprofitaria per dir-nos que parlar de Crist és
parlar de l’Esperit i parlar de l’Esperit és fer-ho de Crist . “Ell parlarà de
mi”, posarà l’accent en la missió donada als apòstols d’”anar”, de sortir a batejar
en l’Esperit. Són seves aquestes invitacions que obren la Exhortació “L’alegria de l’Evangeli” sobre l’anunci de
l’Evangeli en el món actual”. Diu amb èmfasi: “La joia de l’Evangeli omple el
cor i la vida sencera dels qui es troben amb Jesús. Els qui es deixen salvar
per Ell són alliberats del pecat, de la tristesa, del buit interior, de l’aïllament.
Amb Jesucrist sempre neix i reneix la joia. Invito cada cristià, en qualsevol lloc i
situació en què es trobi, a renovar ara mateix el seu trobament amb Jesucrist
o, almenys, a prendre la decisió de deixar-se trobar per Ell, d’intentar-ho
cada dia sense descans. No hi ha raó perquè algú pensi que aquesta invitació no
és per a ell”. I hi torna més endavant: “L’Evangelització (obra de l’Esperit
Sant) obeeix el mandat missioner de Jesús. “Aneu a tots els pobles i
feu-los deixebles meus, batejant-los en el nom del Pare i el Fill i de
l’Esperit Sant i ensenyant-los a guardar tot allò que us he manat. Jo sóc amb
vosaltres cada dia fins a la fi dels temps (Mt 28, 19-20) En aquests versets es
presenta el moment en què el ressuscitat envia els seus a predicar l’Evangeli
en tot temps i a tot arreu, de manera que la fe es difongui en cada racó de la
terra. En la Paraula de Déu apareix permanentment aquest dinamisme de “sortida”
que Déu, a instàncies de l’Esperit Sant vol provocar en els creients. Avui, en
aquest “aneu” de Jesús hi ha presents els escenaris i els desafiaments sempre
nous de la missió evangelitzadora de l’Església, i tots som
cridats a aquesta nova “sortida” missionera. Cada cristià i cada comunitat discernirà
quin és el camí que el Senyor li demana, però tots som invitats a
acceptar aquesta crida: sortir de la pròpia comoditat i atrevir-se a arribar a
totes les perifèries que necessiten la llum de l’Evangeli”.
Torna
insistentment sobre la necessitat de que tothom se senti cridat a posar
evangeli de pensament, paraula i obra arreu, començant per les coses i ambients
més propers, família, treball, amistats, això: arreu! “Sortim, sortim a
oferir a tothom la vida de Jesucrist. Repeteixo aquí i per a tota l’Església el
que moltes vegades he dit als sacerdots i laics de Buenos Aires: m’estimo més
una Església accidentada, ferida i tacada per haver sortit al carrer, que no
pas una Església malalta pel tancament i la comoditat d’aferrar-se a les
pròpies seguretats. No vull una Església preocupada per ser el centre i que
acabi clausurada en un embolic d’obsessions i procediments. Si una cosa ha
d’inquietar-nos santament i preocupar la nostra consciència és que tants
germans nostres visquin sense la força, la llum i el consol de l’amistat amb
Jesucrist, sense una comunitat de fe que els contingui, sense un horitzó”.
Sense l’alè de l’Esperit reconegut i fet propi.
I
hi torna amb vertadera insistència. A una altra seva Exhortació:
“Alegreu-vos-en i celebreu-ho” hi posa la marca de la casa: “No tinguis por de
la santedat” (que és d’això que ens parla). “No et prendrà pas forces, vida o
alegria. Tot al contrari, perquè arribaràs a ser el que el Pare va pensar quan
et creà i seràs fidel al teu propi ser . En la mesura en què se santifica, cada
cristià es torna més fecund per al món. No tinguis por d’apuntar més amunt, de
deixar-te estimar i alliberar per Déu. No tinguis por de deixar-te guiar per l’Esperit Sant. La santedat no
et fa menys humà, perquè és el trobament de la teva feblesa amb la força de la
gràcia.
La
ignorància, l’oblit de l’acció de l’Esperit denota a les clares que el nostre
nivell d’espiritualitat és encara ben minso, de poca qualitat. Que aquest
Pentecostès sigui una sacsejada ben forta, que somogui la nostra consciència de
que ara hem de ser, també, “deixebles, oients, amics, seguidors” de l’Esperit! ¿Per
què es parla de l’Esperit com a “beguda, com a unció, com a alè, com a
segell?”. M’ho podríeu dir? Viure a fons
l’Esperit de Jesús que és el nostre mateix Esperit. Així cada dia i cada moment
seran Pasqua granada. Els fruits de l’Esperit són: amor, goig,
pau, paciència, benvolença, bondat, fidelitat, dolcesa i domini d’un mateix”.
Si vivim gràcies a l’Esperit, comportem-nos d’acord amb l’Esperit” (Ga 5, 22-
25)
Festivitat
de Pentecostès, 9 de juny del 2019.
Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada