Homilia de l'Ascensió 29/05/2022

                                      ATANSAR  EL  CEL  A  LA  TERRA

                                               “Vaig i vinc” ens digué Jesús al final de la seva vida, més profusament en l’evangeli de Joan en el discurs de comiat, més que no pas en la narració “escenificada” que en fa Lluc i per partida doble: Una, amb l’escarida síntesi amb que clou el seu evangeli i que llegirem en la proclamació evangèlica que en farem en aquesta diada solemne que pren el nom ben significatiu d’Ascensió pujada, elevació. I una altra, segona, que també llegirem avui -més desenvolupada- que dona principi al Llibre dels Fets dels Apòstols, també de Lluc, que jo anomenaria dels Fets de l’Esperit Sant, perquè Ell és l’ànima d’allò que en pren principi, és a dir: de l’Església. Lluc després de narrar l’Ascensió en els Fets dels Apòstols, narra la Vinguda trasbalsadora de l’Esperit Sant, sense el qual no s’entén l’expansió primera i  espectacular de l’Església. Això té ple reflex en la litúrgia del final del cicle pasqual on es fa completa conjunció entre l’Ascensió que marca el principi de la Pentecosta, és a dir, l’efusió com a rosada de la Vinguda de l’Esperit Sant, tot posant en peu de missió els apòstols i tots els que van prenent consciència de ser també cridats a viure el misteri de Crist aquí i ara, en funció d’un “allí i per sempre” que en diem cel! Terra i cel ben agermanats i  limítrofs. Atansar el cel a la terra o atansar la terra al cel. Ambdós, ben i tan evangèlics!

                                               En el Credo proclamem i professem que Jesús “se’n pujà al cel /i seu a la dreta del Pare /i tornaré gloriós”. “Se’n pujà al cel i seu a la dreta del Pare”: Això és precisament el motiu de la nostra Festivitat de l’Ascensió:  L’exaltació, la glorificació, el final de plenitud del que significa l’Encarnació i la Missió redemptora de Jesús. La significació de l’Ascensió, com l’elevació, el fet de pujar on viu i regna el Pare, amb altre nom: en el cel. És narrat amb un gènere literari com el que veiem “escenificat” en l’ascensió del profeta Elies a vista d’Eliseu el seu ajudant.(2 Reis 2ss) ).

                                               “Vaig i vinc”. “Vaig” a preparar-vos estada. Tot això ho hem “brodat” aquests dies en la lectura de la narració del comiat de Jesús, en el qual promet entrada franca al cel prop d’Ell i del Pare. Repassem-ho en Joan 14, 1-3: “Que els vostres cors s’asserenin. Creieu en Déu i creieu també en Mi. A casa del Pare hi ha lloc per a molts; si no n’hi hagués, us podria dir que vaig a preparar-vos-hi estada? I quan hauré anat per a preparar-vos-la, tornaré i us prendré amb Mi, perquè també vosaltres estigueu on Jo estic”. I “vinc” ara, precisament  amb l’efusió de l’Esperit Sant que havia anunciat que els l’enviaria. Seguim llegint en Joan: “Si m’estimeu, guardareu els meus manaments, i Jo pregaré el Pare, que us donarà un altre Defensor, perquè es quedi amb vosaltres per sempre. Ell és l’Esperit de la Veritat que el món  no pot acollir, perquè no és capaç de veure’l ni de conèixer-lo: sou vosaltres qui el coneixereu, perquè habita a casa vostra i estarà dins de vosaltres. No us deixaré pas orfes: tornaré a vosaltres. D’aquí a poc temps, el món ja no em veurà, però vosaltres sí que em veureu, perquè Jo visc, i vosaltres també viureu. Aquell dia coneixereu que Jo estic en el meu Pare, i vosaltres en Mi, i Jo en vosaltres”. “Vaig, i vinc” ara en la vinguda per l’Esperit”.

                                               Dèiem al principi que Jesús ens havia “atansat el cel a la terra”. Ara podrem entendre perquè celebrem litúrgicament conjuntament l’Aseensió i la Pentecosta. Per la fe els nostres ulls “efusionats” per la Vinguda de l’Esperit ens permeten poder viure el cel a la terra, bé que inicialment i in crescendo, no en visió completa, cosa que ens serà concedit en les estances del cel, preparades per Jesús i afavorides per l’efusió de l’Esperit que ens és donat ara i aquí. Pau insistirà en que la nostra ciutadania és en el cel. Efectivament diu a la Carta als filipencs: “Nosaltres tenim la ciutadania en el cel i és d’allà que esperem el Salvador, Jesucrist, el Senyor:  Ell transformarà el nostre pobre cos i el con-figurarà al seu cos gloriós, gràcies a aquella acció poderosa amb que Ell sotmetrà a si mateix tot l’univers”. També llegim en la Carta als Romans: “També nosaltres., que posseïm l’Esperit com a primícies del que vindrà, gemeguem dins nostre, anhelant de ser plenament fills, quan el nostre cos serà redimit. Hem estat salvats, però només en esperança”.  Ara, doncs, pregustem el que serà estada definitiva prop del Pare. Això ho denominem com viure ja ara “la vida eterna”, vertaderament el cel a la terra, com per acostumar ulls i cor fent –ara- aprenentatge  a viure finalment el cel del cel. Llegim en Sant Agustí: “L’Església coneix dues vides que li han estat predicades i recomanades divinalment: la primera és en la fe, la segona en la visió: la primera en el temps de peregrinació, l’altra en l’estatge etern; la primera en el treball, l’altra en el descans: la primera en el camí, l’altra en la pàtria; la primera en l’obra de l’acció, l’altra en el premi de la contemplació”.

La paraula definitòria per viure el cel a la terra és el testimoni que dona l’Esperit Sant ensems al nostre. Tal i com el prediquem, així el rebran aquells als quals voldríem que poguessin compartir la fe en el Crist. En tenim un exemple que entusiasma en la Primera Carta de Joan que comença així: “Us anunciem allò que ja existia des del principi, allò que hem sentit, que hem vist amb els propis ulls, que hem contemplat, que hem tocat amb les nostres mans. Us parlem del qui és la
Paraula de la Vida, ja que la vida s’ha manifestat: nosaltres  en donem testimoni. I us anunciem el qui és la vida eterna, que estava amb el Pare i se’ns ha manifestat. A vosaltres us anunciem allò que hem vist i sentit, perquè també vosaltres tingueu comunió amb nosaltres que estem en comunió amb el Pare i amb el seu Fill Jesucrist. Us escrivim això perquè la vostra joia sigui completa”. Us desitgem un acabament del cicle pasqual ben complert i granat, tot desitjant-vos que visqueu un “Nou Pentecostés” com ho presagiava el bon Papa Joan XXIII en començar el Concili Vaticà II. Ara nosaltres en som deutors i compromissaris. No és més ni menys que intentar viure el cel aquí a la terra, deixant que sigui l’Esperit Sant qui parli per, amb i en nosaltres, no traint el missatge més depurat de Jesús, contingut sobretot en Joan (evangeli i cartes). Vivint-lo com el Papa Pau VI ens estimula a fer-ho amb un testimoniatge que vagi dictat per la nostra fe viscuda com estil de vida, d’experiència, fruit d’una contemplació sostinguda i feta pregària,  no només com a doctrina o dogmes que sabem i que diem una i altra vegada en l’àmbit de la litúrgia, procurant no dir res que no intentem de viure-ho en el tram tram de la vida de cada dia, intentant que allò que proclamem vingui avalat al menys per un desig renovat de dir el què vivim i viure el què diem.                                                                    

P. Josep Mª Balcells.

Festivitat de l’Ascensió, 29 de maig del 2022,  Sabadell

Homilia del diumenge 22/05/2022

           CREC  EN  L’ESPERIT SANT, SENYOR  I  DADOR  DE  VIDA

                                               Decantat i madur ja el cicle litúrgic pasqual en què sense “minvar en el fervor”(Col·lecta) propi de la celebració de la Resurrecció, a invitació reiterada de l’evangelista Joan estem en expectació de la vinguda irrompent de l’Esperit Sant que és Senyor i Dador de la vida divina a l’Església, constituïda com a Poble Novell, prefigurada a l’Apocalipsi com la núvia preparada per a les esposalles amb l’Espòs i nova Jerusalem, donant certesa dels nous temps de plenitud de Déu.

                                               El Concili Vaticà II en obrir pàgina en el document sobre l’Església, ja des de bon començament, dibuixa l’Església com a misteri, més que com a institució que també és, on conflueixen l’acció del Pare que per un designi i decisió de la seva saviesa i  bondat vol oferir a tota creatura la salvació universal; i que  la “va encomanar al Fill aquí a la terra i que va enviar l’Esperit Sant el dia de Pentecosta, perquè santifiqués incessantment l’Església i així els creients tinguessin accés al Pare per mitjà del Crist en un mateix Esperit. És Ell, l’Esperit de vida, la font d’aigua que rajarà fins a la vida eterna, pel qual el Pare vivifica els homes, morts pel pecat, fins que ressuscitin en el Crist els seus cossos mortals. L’Esperit habita en l’Església i en els cors dels creients com en un temple, i hi prega i hi dona testimoniatge de l’adopció de fills. Aquesta Església, la qual guia vers la veritat completa, l’unifica en la comunió i el ministeri i amb diversos dons jeràrquics i carismàtics, l’instrueix i dirigeix, embellint-la amb els seus fruits (amor. goig, pau...). La rejoveneix amb la força de l’Evangeli, la renova constantment i la condueix a la unió consumada amb el seu Espòs. Car l’Esperit i l’Esposa diuen al Senyor Jesús: Veniu!  Per això l’Església preparada pels dons del seu Fundador i guardant fidelment els seus manaments de caritat, humilitat i abnegació, rep la missió d’anunciar i d’establir enmig de les nacions el Regne de Crist i de Déu, i en constitueix el germen i l’inici. Mentrestant, Ella, a mesura que va creixent a poc a poc, sospira per la consumació del Regne i espera i desitja amb totes les forces d’unir-se amb el seu Rei a la Glòria”. Aquí tenim la visió de l’Església i de l’Esperit que la promou, com ens la varen descriure els pares conciliars. Ara és deure nostre anar desenvolupant tota la riquesa del llegat del Vaticà II. La seva visió trinitària ens és un estímul per a consagrar-hi una detinguda contemplació, veient-la des de dins i com a coparticipants d’aquest tresor de gràcia. Hi ha el perill de llegir-ho de corrida com si fos un relat. Cada petit incís, però, té la seva pròpia significació; a més, ens hi va molt en descobrir-ho per la fonamentació de la vida i  espiritualitat cristianes  de cadascú de nosaltres! No correm en llegir-lo; ens perdríem vessants del misteri. És, doncs, més una condensació del què creu l’Església (i creiem nosaltres en Ella). A cada incís hauríem de preguntar-nos què s’hi diu i com ens afecta en el viure de cada dia. Fent-ho així se’ns obririen uns magnífics horitzons insospitats i així els experimentaríem personalitzadament, situant-nos-hi de ple. Comprenc que no estem acostumats a fer en la lectura de textos condensats aquests escrutinis i valoracions, lentes per poder-les assaborir més i millor. La lectio divina ens enriquiria d’allò més.

                                               Anem, amb tot, a l’evangeli d’avui i siguem modestos i recollim la insinuació de que Déu Pare en nom propi com també Jesucrist en el seu ens prometen l’enviament de l’Esperit Sant, que Joan anomena Defensor; en un altre indret diu que serà un altre Defensor i Paraclet  amb el què denomina  Jesús com a similar a l’Esperit Sant. És tan gran la similitud de l’acció de les tres Persones de la Santíssima Trinitat! Totes tres en fan una. És una acció que suposa una comunió: continuïtat i complementarietat. Diu Jesús que les seves paraules són tan seves com del mateix Pare, igualment amb l’acció de l’Esperit Sant que actuarà com a record del que ha dit Ell antecedentment i com a un major aprofundiment. “Us farà recordar tot el que us he dit i us ho farà entendre”. Quantes vegades Jesús els havia dit als deixebles més propers que al moment de dir-los certes coses, ells no les podien entendre i que ho farien més tard sota l’acció de l’Esperit de la veritat, al·ludint a una comprensió ulterior, més sapiencial i viscuda. No oblidem que el Vaticà II presenta l’Església com a misteri. Les coses de Déu són de si inabastables.  En tenim un bon exemple en la primera lectura d’avui que ens narra les tensions que es produïren ben bé als mateixos inicis de l’Església. L’Església de Jerusalem havia nascut a redós de les pràctiques dels jueus i en un principi més aviat eren tingudes les aportacions de Jesús com una complementarietat del judaisme, mantenint les ordenacions legals i rituals de sempre, havent-hi afegit, certament el fet de la declaració que Jesús era el Messies, però substancialment es pensaven que primer s’havien de circumcidar i havien de seguir les tradicions legals jueves. A Antioquia es va presentar el contenciós de si abans de ser batejats els gentils s’havien de circumcidar. Pau i Bernabé que havien missionat en terres de pagans deien que una cosa era la Llei i una altra la Novetat de l’Esperit. Una cosa substituïa l’altra. El contenciós arribà a tal contrastació que anaren a Jerusalem per parlar amb els apòstols i que ells decidissin. Fou un moment decisori per l’orientació ulterior que prengués la incipient Església. Arribaren, com se’ns narra en els Fets dels Apòstols en l’anomenat Concili de Jerusalem, a la conclusió que la visió de Pau i Bernabé era la que Déu volia. Consta que Pere com a cap dels apòstols i també Jaume cap de la comunitat de Jerusalem, tots dos van acceptar la novetat que suposava l’Església de Crist, rubricada per les manifestes  efusions de l’Esperit, que Pau i Bernabé havien experimentat en els baptismes dels pagans o gentils. Van escriure finalment la determinació presa i que curiosament comença per aquesta expressió altament significativa i transcendent: “L’Esperit i nosaltres hem cregut que els novells “cristians” no s’han de circumcidar: Creiem en Déu Pare que va determinar abans de tots els segles que volia oferir a tothom la participació en la seva vida divina; i així va “enviar” el seu Fill, Déu i Home a la vegada, perquè creés i fonamentés la seva Església en la seva redempció de tota la humanitat i encara més: de tota creatura. I va constituir els apòstols com a pedres vitals en l’edificació de l’Església i on l’Esperit Sant seria el seu impulsor i patrocinador.

L’acció de l’Esperit Sant en l’Església abasta totes les virtualitats. Ho feu manifestament en els primers moments traspassant les fronteres de Judea i abastant al poc de temps en tota la Mediterrània, “l’eucúmene”. Els Fets ho testimonien dient que “tots foren omplerts de l’Esperit Sant i proclamaven amb valentia la Paraula de Déu”.                                               

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge VI de Pasqua, 23 de maig del 2022.  Sabadell

Homilia del diumenge 15/05/2022

                                            EL  TESTAMENT  DE JESÚS

                                               Estem entrant en els capítols –del 13 al 17 inclòs- més densos de l’evangeli de Joan. Ens acompanyaran fins a la Pentecosta, és a dir en el moment en què l’Esperit Sant promès fa la plena irrupció en els destins de l’Església naixent. De la seva assistència i de la seva profunda acció en som beneficiaris tots nosaltres. L’escena privilegiada es desenvolupa en el cenacle i en són testimonis privilegiats el petit grup restant, després de la “desbandada” del gruix de deixebles que s’aparten del Mestre per trobar incomprensibles les paraules que anuncien l’Eucaristia. És lloc, el cenacle, usat per Jesús per fer-hi les últimes confidències que seran comiat i testament a la vegada. Veurem com la conversa pren tons d’intimitat i el parlar dolç i pregon del Mestre els embolcalla, com mai ho havien viscut fins aleshores. Disposem-nos a participar-hi, invitats per les paraules de Joan, el deixeble estimat. Jesús parla per els pocs deixebles que li resten fidels fins aquell moment i que transcendeixen a les lleves que s’aniran succeint fins a arribar a nosaltres, i més encara...

                                               Estem entrant en el cenacle i ja la perícopa de l’evangeli d’avui ens pressuposa la imitació dels gestos i actituds de Jesús que subratllen com a definitòria l’actitud de servei senzill, a les antípodes del que usen els poderosos del món. Es produeix aquell incident angoixós de que algú dels presents el trairà. Després de la sortida de Judes, Jesús com que respira fondo i comença a desglossar les seves paraules de síntesi de la seva vida i de les seves paraules: Ara, (noteu la singularitat de l’expressió). És el compliment de que ja és arribada la seva “hora”. Ja n’havia parlat  des de Canà! quan li fa avinent a la seva mare que encara no era arribada... En parlarà com ja pre-arribada en la samaritana, també en la curació del cec de naixement, just a l’entrada jubilosa a Jerusalem, i sobretot ara al mateix començament del capítol 13 que s’obre així: ”Era abans de la Pasqua. Jesús sabia que havia arribat la seva “hora”, “l’hora” de passar d’aquest món al Pare, Ell que havia estimat els seus que eren al món, els estimà fins a l’extrem”.  Per sempre la creu serà, junt amb la resurrecció, la contrasenya del seu amor “extremós”. (Jesús havia dit que no hi ha amor més gran que donar la vida pels seus amics; just això i ara!). Bon marc, aquest, doncs, de totes les exquisideses que Jesús els dirà com a descoberta última de les finalitats que coronen la seva vida i missió. Què entranyables seran les manifestacions darreres seves! Disposem el cor a les tendreses últimes (comiat!) i a les més determinants del nostre Mestre (testament!).              

                                               Ara. Jesús és glorificat i és el Pare a fer-ho com a coronament de tota la seva vida i missió. Al·ludeix a que ho farà ben aviat quan a la mort li seguirà la senyal de victòria i promourà que nosaltres ens identifiquem en i amb Ell. “Enlairat en la Creu, atrauré tothom a mi”. Ja havia profetitzat que seria glorificat i posa com a imatge la del gra de blat que, si mort, llevarà espigues ben amunt. “És en aquest moment que es va sentir una veu del cel que digué: “Ja l’he glorificat i encara el glorificaré”. (Jn. 12, 23-32)

                                               Després el to es fa tendre i agombolador com mai. Fins al punt de dirigir-se a ells amb un diminutiu inusual (tindrà un eco repetitiu fins a set vegades més en la primera carta de Joan)  “Fillets, és per poc temps (i tan poc!) que encara estic amb vosaltres”. És arribada l’hora del comiat, davant la perplexitat i l’enyorança que comencen ja a sentir..! Saben per sovintejades vegades que els ho havia anunciat que li espera el tràngol imminent de la seva mort. Aguditzen la percepció de tot el que els anirà dient. Saben que són darreres paraules i les recolliran amb un esperit de màxima receptivitat. Pendents del que els anirà dient: últimes voluntats, testament viu, testant vida i record. No podran ni voldran disminuir res del que els dirà. Hi conformaran vida i destí. En són deixebles fins a darrera hora...

                                               “Us dono un manament nou: Hi ha inclosa una nova aliança corresponent en aquest manament. A semblança de l’Aliança antiga concentrada en el decàleg, ara en tenim només un de sol, de manament. Ha d’abastar tota la vida i el ser dels deixebles d’ara en endavant. És un manament nou, perquè ha de respondre a l’amor que Jesús ens té. Aquí hi ha gairebé l’impossible!: “Tal com jo us he estimat...”. Segons la forma i maneres de com Jesús ens ha manifestat el seu amor... Aprendrem a saber que primer de tot caldrà experimentar una i altra vegada com Ell ens ha estimat. La iniciativa la reconeixem obrada sense cap mereixement, totalment gratuïta, desbordant, de generositat divina, inexplicable, trastornant. És ben bé el gran misteri que amaga/desvela l’acció amorosa de Jesús, Senyor i Mestre. Tot amor vertader o és gratuït o és menys amor. Dirà després: “Sense mi no podeu res”. També: “us enviaré l’Esperit Sant” i pregarà/estimarà en vosaltres. Ens neguem a dir-ne amor de tot el que no sigui l’acció del mateix Déu en nosaltres. Dirà Joan; “Déu és AMOR, i tot amor veritable n’és manifestació i n’és conseqüència i expressió de Déu en la seva essència i acció. Només perquè Déu ens ha fet fills, arribarem al sentit ver de l’amor.

                                               Encara la qüestió es fa més difícil, per no dir gairebé impossible, quan Jesús en aquesta frase testamentària hi afegeix que només per l’estimació fraterna com a signe, és com podran visibilitzar si veritablement som deixebles de Jesús. Ai, pecadors de nosaltres! Jesús fa del nostre estimar la prova de que som deixebles d’Ell. Ens ve en ajuda de les nostres poqueses la col·lecta d’avui: “Oh Déu, Vós ens heu redimit i ens fet la gràcia de ser els vostres fills, mireu aquests fills que tant estimeu i concediu als qui creuen en Crist la llibertat veritable i l’herència eterna”. És Joan en la seva carta primera el que ens diu que nosaltres hem cregut en el seu amor. Recordo un llibre de Urs von Baltasar que porta aquest significatiu títol: “Sólo el amor és digno de fe”. Convé una llarga reflexió sobre el que significa l’amor en el context evangèlic. En una cultura descordada com la nostra l’amor va escàs. No ens fem falses il·lusions! De tant en quan he de tornar a agafar el llibre de culte d’Erich Fromm, “L’art d’estimar” i anar repassant-lo en el que ell -com a humanista- xifra com ver amor. Donant peu al títol ens confirma que és art i tècnica a la vegada. És ben bé cosa de pocs, vist amb criteris humans! Demana molta maduresa humana que és de pocs. I atenció que és el nostre testament i la contrasenya de vers deixebles. Res menys!              

P. Josep Mª Balcells

Diumenge V de Pasqua, 15 de maig del 2022  Sabadell                                       

Homilia del diumenge 08/05/2022

                               POBLE  DE  DÉU,  POBLE  EN  MARXA...

                                               “...Junts fem camí. Poble de Déu, Església que avança. El Regne ja és aquí”. Així s’han connotat els grups de creients que s`han posat en marxa, a la primeria, després que Jesús Ressuscitat feu efectiu l’enviament de l’Esperit Sant promès per donar-los sentit de comunitat i perquè inauguressin el Regne de la germanor universal de tot i tots en Crist. Llegim en les mateixes introduccions dels dos documents del concili Vaticà II sobre l’Església. Només obrir pàgina al primer ja se’ns diu que l’Església és el gran misteri de Déu envers els homes. Hi llegim això tret del profeta Jeremies: “Heus aquí que ve el dia, diu el Senyor en què pactaré una nova Aliança amb la casa d’Israel... Posaré la meva llei al seu si, l’escriuré als seus cors i jo seré el seu Déu i ells seran el meu Poble”. El Crist va instituir aquesta nova Aliança, això és el Nou Testament, segellat amb la seva sang, invitant a formar una unitat en l’Esperit, i a ser el nou Poble de Déu. Perquè els qui creuen en Crist renascuts de l’aigua i de l’Esperit Sant esdevenen “un llinatge escollit, un sacerdoci reial, una nació santa. Un poble possessió de Déu”(I Pere 2, 9-10) Tot això ve referendat en el document Gaudium et spes, “L’Església en el món d’avui”: “Les joies i esperances, les tristeses i angoixes dels homes d’avui, sobretot dels pobres i de tots els qui sofreixen, són també les joies i les esperances, les tristeses i les angoixes del deixebles de Crist, i no hi ha res de veritablement humà que no hagi de trobar eco en els seus cors, Problemes d’avui i de sempre, “enfocats a la llum de l’evangeli, perquè és l’home el que cal salvar, és la comunitat humana el que cal renovellar. És, doncs, la persona humana, això és, tot l’home en la seva unitat –cos i ànima, cor i consciència, intel·ligència i voluntat- el que serà la preocupació primera i essencial de l’Església és a dir la salvació universal”.

                                               Cada any, en aquest moment del decurs del temps pasqual, l’evangeli ens prem a fer una consideració nuclear sobre l’Església, sota la figura del Bon Pastor que en la persona de Crist Ressuscitat ens ensenya a viure i a conviure d’una manera renovellada en l’amor perdurable que Déu ens té, en la forma que queda ressenyada en els Fets dels Apòstols, on veiem l’Església naixent com es va constituint i modelant sota la guia de l’Esperit Sant. Farem bé de resseguir aquest text,  per i a exemple admiratiu del poble:

                                               “Tots eren constants a escoltar l’ensenyament dels apòstols i a viure en comunió fraterna, a partir el Pa i a assistir a les pregàries. Tots els creients vivien units i tot ho tenien al servei de tots; venien propietats i béns per distribuir els diners de la venda segons les necessitats de cadascú. Cada dia eren constants a assistir unànimement al culte del temple. A casa partien el Pa i prenien junts el seus aliments amb joia i senzillesa de cor. Lloaven Déu i eren ben vistos de tot el poble. I cada dia el Senyor afegia a la comunitat els qui acollien la salvació”.

                                               “Quan varen acabar la pregària, va tremolar el lloc on eren reunits; tots foren omplerts de l’Esperit Sant i proclamaven amb valentia la Paraula de Déu. La multitud dels creients tenia un sol cor i  una sola ànima, i cap d’ells no considerava com a propis els béns que posseïa, sinó que tot estava al servei de tots. Amb gran poder els apòstols donaven testimoni de la Resurrecció de Jesús., el Senyor, i la gràcia de Déu actuava en ells”.

                                               “Per mitjà dels apòstols es feien molts senyals i prodigis entre el poble. Tots els creients es reunien unànimement en el pòrtic de Salomó i un nombre cada vegada mes gran d’homes i dones es convertien a la fe en el Senyor. Cada dia, al temple i per les cases, no paraven d’ensenyar i d’anunciar la Bona Nova que Jesús  és el Messies”. “Els convertits de nou vivien feliços, plens d’alegria i de l’Esperit

                                               “La Paraula de Déu s’anava estenent; el nombre dels deixebles creixia molt a Jerusalem, i fins i tot molts sacerdots acceptaven la fe”.

                                               “Mort el diaca Esteve, va començar una gran persecució contra l’Església de Jerusalem, i tots -fora dels apòstols- es dispersaren pels territoris de Judea i Samaria”. Saule demanà cartes adreçades a les sinagogues de Damasc per endur-se’n presos a Jerusalem els qui trobés adherits, homes i dones, al Camí del Senyor” (primera denominació de les comunitats de creients). “Saule, convertit en el camí de Damasc, agafava cada dia més coratge i, demostrant  que Jesús és el Messies, deixava confosos els jueus que vivien a Damasc”.

                                               “Així, doncs, l’Església vivia en pau per tot Judea, Galilea i Samaria, S’anava consolidant, vivia reverenciant el Senyor i creixia gràcies al consol de l’Esperit Sant”.

                                               “Qui pot privar de l’aigua del baptisme a aquests pagans sobre els quals ha irromput l’Esperit Sant com a nosaltres?  Pere tot seguit va manar que els bategessin en nom de Jesucrist.  Ara veiem que Déu ha fet també als pagans la gràcia de la conversió que porta a la vida”.

                                                “Germans, digué Pere, vosaltres sabeu que des dels primers dies Déu em va escollir d’entre vosaltres perquè els pagans sentissin dels meus llavis la Paraula de l’evangeli i creguessin. Déu, que coneix el fons dels cors, ha testimoniat a favor d’ells, donant-los l’Esperit Sant igual que a nosaltres, sense fer cap diferència entre nosaltres i ells, un cop ha purificat els seus cors per la fe. Ara, doncs, per què poseu a prova Déu, volent imposar als deixebles un jou que ni els nostres pares ni nosaltres no hem tingut la força de suportar? Ben al contrari, creiem que tant nosaltres com ells som salvats només per la gràcia de Jesús el Senyor”.

Podríem cloure la narració de la vida dels primers cristians (denominació que es va usar primer a Antioquia), i que és la que ens escau ben de ple. És només per Ell, amb Ell i en Ell que donem tot honor i tota glòria a la Sma. Trinitat per sempre més.  Bon lema dels inicis del nou Poble de Déu: “Un sol Senyor, una sola fe, un sol baptisme, un sol Déu i Pare de tots, que està per damunt de tots, actua en tots i és present en tots”.     

P. Josep Mª Balcells

Diumenge IV de Pasqua, 8 de maig del 2922.  Sabadell

Homilia del diumenge 01/05/2022

                                                EL  GOIG  PASQUAL

                                               El goig és la conseqüència més vistent i irradiant de la vivència de les festes de Pasqua. En tots els episodis de les aparicions de Jesús Ressuscitat es posen de manifest les conseqüències joioses pel “retrobament” del Mestre que havien “perdut” de deshonorable mort, i en circumstàncies que poc podien augurar aquest esclat nou i joiós de Vida Nova, intuint que no era pas un “retrobar-lo” en la mateixa vida terrenal que havien compartit feia ben pocs dies. Totes les “aparicions” tot i veure el mateix Mestre, ja el veien en una altra “dimensió”, gloriosa, ben diferent. La Resurrecció es presentava doblement: la convalidació i afirmació de la vida amb una vinculació amb una Vida Transcendent, única, inoïda: la d’Ell, i la invitació a compartir-la d’una manera nova, encara no prou experimentada, per estrenar-la amb una joia nova, novíssima, per anar-la assaborint en un creixement espiritual tant i tant nou...

                                               De cop i volta retornaven els deixebles a les expressions que de primer no acabaren d’entendre en vida, i ara se’ls feien clares, entenedores, il·luminades. La Resurrecció ara la veien com una invitació a viure-la en propi, de manera diferent, oberta a Déu Pare com els havia dit, i com una anticipació de la que al final seria a la manera que havien vist en el Mestre. Pressentien que aniria agafant una dimensió nova al par de la del Mestre Ressuscitat, en compartició de vida i festí.

                                               Totes les aparicions acabaven en un “aneu i testimonieu i feu deixebles meus”, perquè comparteixin el do joiós que heu rebut vosaltres. Feu germans en la Resurrecció, fills en el Fill. La proclamació de l’evangeli, revisitat des de la perspectiva resurreccional  Amb raó els Fets dels Apòstols constaten el testimoniatge de la Resurrecció ensems a un goig nou. L’un demana l’altre, si conservem l’autenticitat del “Fet”, per excel·lència. D’això se’n fan ressò diferents punts de la litúrgia d’avui. Comencem per la Col·lecta que és una explosió de joia. Comproveu-ho, més i tot, invitats, urgits talment a experimentar-lo: és distintiu propi de la Pasqua: “Oh Déu, que el vostre Poble exulti sempre de veure’s espiritualment rejovenit; que els qui ara s’alegren de sentir-se restituïts a la dignitat de fills, esperin el dia de la resurrecció (en minúscula, la nostra!) amb l’esperança segura del goig etern”.

                                               La mateixa tornada del salm responsorial és un eco sonor dels goigs pasquals: “Amb quin goig us exalço, Senyor” que segueix així en el salm 29: “Meu tret a flor d’aigua quan m’ofegava i no heu permès que se n’alegrin els enemics. Senyor, m’heu arrencat de la terra dels morts, quan ja m’hi enfonsava, m’heu tornat la vida”. Qui ho canta això tan exultant? Jesús retornat a una Vida Nova, i també nosaltres! En l’Apocalipsi, lectura també obligada en temps pasqual, on miríades d’àngels que rodejaven el tron de Déu cridaven: “L’Anyell que ha estat degollat és digne de rebre tot poder, riquesa, saviesa, força, honor,  glòria i lloança”. ¿Es pot cridar això sense exultança pasqual? La Resurrecció ha de ser cridada a tot pulmó. Del contrari perd la seva joiosa novetat. Es veu clar que no es qüestió de saber, de conèixer, sinó d’experimentar-ho, de viure-ho a l’engròs! I encara hi ha mes, molt més. Comproveu-ho en aquesta oració sobre les ofrenes: que és l’ofrena del mateix Crist Ressuscitat i també la nostra pròpia, fervents aprenents de resurrecció: “Rebeu, Senyor, les promeses de la vostra Església exultant; i ja que, en la Resurrecció del vostre Fill, li heu donat  un motiu tan gran de joia, concediu-li també el do d’una alegria que no s’acaba”.

                                               Més encara, encara més. En els prefacis del temps pasquals sempre ens “assetjarà” (!) la constatació de que Déu és Sant, sant i sant. “Per això, ple de la gran joia de la Pasqua, d’un cap a l’altre de la terra tot el  món exulta; i també els àngels i els arcàngels i tots els estols celestials canten l’himne de la vostra glòria”. Empoderats, doncs, del goig pasqual cantem, com ho fan al cel els mateixos que se’ns han ajuntat a la nostra eucaristia. Pels que tenen oblits, que no ens els hauríem d’excusar, el papa Francesc ens envia una “carta personal” a cada cristià en la seva Exhortació inaugural del seu pontificat: “La joia de l’Evangeli”. On ens diu a les clares que no hi ha evangelització possible sense tenir l’esperit perfumat de joia. Fa bé d’entroncar amb la invitació que ja Pau VI ens feia en el seu document similar sobre “l’Anunci de l’Evangeli”, on parla d’una expressió avui somorta: el fervor. Diu així, bo i parlant de l’esperit de l’evangelització: “Conservem el fervor espiritual. Conservem la dolça i confortable alegria d’evangelitzar, àdhuc quan hem de sembrar entre llàgrimes. Com Joan Baptista, com Pere i  Pau, com els altres apòstols, com aquesta multitud d’admirables evangelitzadors que s’han succeït al llarg de la història de l’Església amb un ímpetu interior que ningú ni res hagi sigut capaç d’extingir. Sigui aquesta la major alegria de les nostres vides entregades. I tant de bo que el món actual pugui rebre així la Bona Nova no a través d’evangelitzadors tristos i desanimats, impacients o ansiosos, sinó a través de ministres de l’Evangeli, la vida dels quals irradia el fervor de quins han rebut en primer lloc ells mateixos l’alegria de Crist,  i accepten consagrar la seva vida a la tasca d’anunciar el Regne de Déu i d’implantar l’Església en el món”. (“Anunci de l’evangeli” Pau VI, ara ja fa uns prop de cinquanta anys, 1975 ) La gent d’Església no llegim, ai!, i -en conseqüència- ens mantenim minorats en la nostra fe. Que Déu hi faci més que nosaltres, però seria bo –inexcusable si m’ho permeteu!- començar per llegir l’Exhortació “La joia de l’Evangeli” del papa Francesc. Una mostra pels que inveteradament no llegeixen: “Sortim, sortim a oferir la vida de Jesucrist. M’estimo més una Església accidentada, ferida i tacada per haver sortit al carrer, que no pas una Església malalta pel tancament i la comoditat d’aferrar-se a les pròpies seguretats. No vull una Església preocupada per ser el centre i que acabi clausurada en un embolic d’obsessions i procediments. Si una cosa ha d’inquietar-nos santament i preocupar la nostra consciència, és que tants germans nostres visquin sense la força, la llum i el consol de l’amistat amb Jesucrist, sense una comunitat de fe que els abraci, sense un horitzó de sentit i de vida”. “L’Església és cridada a ser sempre la casa oberta del Pare... Tothom pot participar d’alguna manera en la vida eclesial, tothom pot integrar-se a la comunitat, i tampoc les portes dels sagraments no haurien de tancar-se per una raó qualsevol. Això val sobretot quan es tracta d’aquest sagrament que és “la porta”, el Baptisme... Sovint ens comportem com a controladors de la gràcia i no com a facilitadors. L’Església no és una duana”. Cantem: “Joia que ets dels déus guspira, generada dalt del cel”.  La joia és un dret, no un deure!

P. Josep Mª Balcells.  

Diumenge III de Pasqua, 8 de maig de l’any 2022, any com tots oberts al goig pasqual, incoercible. Sabadell