ATANSAR EL CEL A LA TERRA
“Vaig
i vinc” ens digué Jesús al final de la seva vida, més profusament en l’evangeli
de Joan en el discurs de comiat, més que no pas en la narració
“escenificada” que en fa Lluc i per partida doble: Una, amb l’escarida síntesi
amb que clou el seu evangeli i que llegirem en la proclamació evangèlica que en
farem en aquesta diada solemne que pren el nom ben significatiu d’Ascensió pujada, elevació. I una altra,
segona, que també llegirem avui -més desenvolupada- que dona principi al Llibre
dels Fets dels Apòstols, també de Lluc, que jo anomenaria dels Fets de l’Esperit Sant, perquè Ell és
l’ànima d’allò que en pren principi, és a dir: de l’Església. Lluc
després de narrar l’Ascensió en els Fets dels Apòstols, narra la Vinguda
trasbalsadora de l’Esperit Sant, sense el qual no s’entén l’expansió primera
i espectacular de l’Església. Això té
ple reflex en la litúrgia del final del cicle pasqual on es fa completa
conjunció entre l’Ascensió que marca el principi de la Pentecosta, és a dir,
l’efusió com a rosada de la Vinguda de l’Esperit Sant, tot posant en peu de
missió els apòstols i tots els que van prenent consciència de ser també cridats
a viure el misteri de Crist aquí i ara, en funció d’un “allí i per sempre” que
en diem cel! Terra i cel ben
agermanats i limítrofs. Atansar el
cel a la terra o atansar la terra al cel. Ambdós, ben i tan evangèlics!
En
el Credo proclamem i professem que Jesús “se’n pujà al cel /i seu a la dreta
del Pare /i tornaré gloriós”. “Se’n pujà al cel i seu a la dreta del Pare”:
Això és precisament el motiu de la nostra Festivitat de l’Ascensió: L’exaltació, la glorificació, el final de
plenitud del que significa l’Encarnació i la Missió redemptora de Jesús. La
significació de l’Ascensió, com l’elevació, el fet de pujar on viu i regna el
Pare, amb altre nom: en el cel. És narrat
amb un gènere literari com el que veiem “escenificat” en l’ascensió del
profeta Elies a vista d’Eliseu el seu ajudant.(2 Reis 2ss) ).
“Vaig
i vinc”. “Vaig” a preparar-vos estada. Tot això ho hem “brodat” aquests
dies en la lectura de la narració del comiat
de Jesús, en el qual promet entrada franca al cel prop d’Ell i del Pare.
Repassem-ho en Joan 14, 1-3: “Que els vostres cors s’asserenin. Creieu en Déu i
creieu també en Mi. A casa del Pare hi ha lloc per a molts; si no n’hi hagués,
us podria dir que vaig a preparar-vos-hi estada? I quan hauré anat per a
preparar-vos-la, tornaré i us prendré amb Mi, perquè també vosaltres estigueu
on Jo estic”. I “vinc” ara, precisament amb l’efusió de l’Esperit Sant que havia
anunciat que els l’enviaria. Seguim llegint en Joan: “Si m’estimeu, guardareu
els meus manaments, i Jo pregaré el Pare, que us donarà un altre Defensor, perquè es quedi amb vosaltres per sempre.
Ell és l’Esperit de la Veritat que el món
no pot acollir, perquè no és capaç de veure’l ni de conèixer-lo: sou
vosaltres qui el coneixereu, perquè habita a casa vostra i estarà dins
de vosaltres. No us deixaré pas orfes: tornaré a vosaltres. D’aquí a poc temps,
el món ja no em veurà, però vosaltres sí que em veureu, perquè Jo visc,
i vosaltres també viureu. Aquell dia coneixereu que Jo estic en el meu Pare,
i vosaltres en Mi, i Jo en vosaltres”. “Vaig, i vinc” ara en la vinguda per
l’Esperit”.
Dèiem
al principi que Jesús ens havia “atansat
el cel a la terra”. Ara podrem
entendre perquè celebrem litúrgicament conjuntament l’Aseensió i la Pentecosta.
Per la fe els nostres ulls “efusionats” per la Vinguda de l’Esperit ens
permeten poder viure el cel a la terra,
bé que inicialment i in crescendo, no en visió completa, cosa que ens serà concedit
en les estances del cel, preparades per Jesús i afavorides per l’efusió
de l’Esperit que ens és donat ara i aquí. Pau insistirà en que la nostra ciutadania
és en el cel. Efectivament diu a la Carta als filipencs: “Nosaltres tenim la
ciutadania en el cel i és d’allà que esperem el Salvador, Jesucrist, el
Senyor: Ell transformarà el nostre pobre
cos i el con-figurarà al seu cos gloriós, gràcies a aquella acció poderosa amb
que Ell sotmetrà a si mateix tot l’univers”. També llegim en la Carta als
Romans: “També nosaltres., que posseïm l’Esperit com a primícies del que
vindrà, gemeguem dins nostre, anhelant de ser plenament fills, quan el nostre
cos serà redimit. Hem estat salvats, però només en esperança”. Ara, doncs, pregustem el que serà
estada definitiva prop del Pare. Això ho denominem com viure ja ara “la vida
eterna”, vertaderament el cel a la terra, com per acostumar ulls i cor fent –ara- aprenentatge a viure finalment el cel del cel. Llegim
en Sant Agustí: “L’Església coneix dues vides que li han estat predicades i
recomanades divinalment: la primera és en la fe, la segona en la visió: la
primera en el temps de peregrinació, l’altra en l’estatge etern; la primera en
el treball, l’altra en el descans: la primera en el camí, l’altra en la pàtria;
la primera en l’obra de l’acció, l’altra en el premi de la contemplació”.
La paraula
definitòria per viure el cel a la terra és el testimoni que dona
l’Esperit Sant ensems al nostre. Tal i com el prediquem, així el rebran aquells
als quals voldríem que poguessin compartir la fe en el Crist. En tenim un
exemple que entusiasma en la Primera Carta de Joan que comença així: “Us
anunciem allò que ja existia des del principi, allò que hem sentit, que hem
vist amb els propis ulls, que hem contemplat, que hem tocat amb les nostres
mans. Us parlem del qui és la
Paraula de la Vida, ja que la vida s’ha manifestat: nosaltres en donem testimoni.
I us anunciem el qui és la vida eterna, que estava amb el Pare i se’ns ha
manifestat. A vosaltres us anunciem allò que hem vist i sentit, perquè també vosaltres
tingueu comunió amb nosaltres que estem en comunió amb el Pare i amb el seu
Fill Jesucrist. Us escrivim això perquè la vostra joia sigui completa”. Us
desitgem un acabament del cicle pasqual ben complert i granat, tot
desitjant-vos que visqueu un “Nou Pentecostés” com ho presagiava el bon Papa
Joan XXIII en començar el Concili Vaticà II. Ara nosaltres en som deutors i
compromissaris. No és més ni menys que intentar viure el cel aquí a la terra,
deixant que sigui l’Esperit Sant qui parli per,
amb i en nosaltres, no traint el missatge més depurat de Jesús, contingut
sobretot en Joan (evangeli i cartes). Vivint-lo com el Papa Pau VI ens estimula
a fer-ho amb un testimoniatge que
vagi dictat per la nostra fe viscuda com estil de vida, d’experiència, fruit
d’una contemplació sostinguda i feta pregària,
no només com a doctrina o dogmes que sabem i que diem una i altra vegada
en l’àmbit de la litúrgia, procurant no dir res que no intentem de viure-ho en
el tram tram de la vida de cada dia, intentant que allò que proclamem vingui
avalat al menys per un desig renovat de dir el què vivim i viure el què
diem.
P. Josep Mª Balcells.
Festivitat de l’Ascensió, 29 de maig del 2022, Sabadell