EL GOIG PASQUAL
El
goig és la conseqüència més vistent i irradiant de la vivència de les festes de
Pasqua. En tots els episodis de les aparicions de Jesús Ressuscitat es posen de
manifest les conseqüències joioses pel “retrobament” del Mestre que havien
“perdut” de deshonorable mort, i en circumstàncies que poc podien augurar
aquest esclat nou i joiós de Vida Nova, intuint que no era pas un “retrobar-lo”
en la mateixa vida terrenal que havien compartit feia ben pocs dies. Totes les
“aparicions” tot i veure el mateix Mestre, ja el veien en una altra “dimensió”,
gloriosa, ben diferent. La Resurrecció es presentava doblement: la convalidació
i afirmació de la vida amb una vinculació amb una Vida Transcendent, única,
inoïda: la d’Ell, i la invitació a compartir-la d’una manera nova, encara no prou
experimentada, per estrenar-la amb una joia nova, novíssima, per anar-la
assaborint en un creixement espiritual tant i tant nou...
De
cop i volta retornaven els deixebles a les expressions que de primer no acabaren
d’entendre en vida, i ara se’ls feien clares, entenedores, il·luminades. La
Resurrecció ara la veien com una invitació a viure-la en propi, de manera
diferent, oberta a Déu Pare com els havia dit, i com una anticipació de
la que al final seria a la manera que havien vist en el Mestre. Pressentien que
aniria agafant una dimensió nova al par de la del Mestre Ressuscitat, en
compartició de vida i festí.
Totes
les aparicions acabaven en un “aneu i testimonieu i feu deixebles meus”, perquè
comparteixin el do joiós que heu rebut vosaltres. Feu germans en la
Resurrecció, fills en el Fill. La proclamació de l’evangeli, revisitat des de
la perspectiva resurreccional Amb raó
els Fets dels Apòstols constaten el testimoniatge de la Resurrecció ensems a un
goig nou. L’un demana l’altre, si conservem l’autenticitat del “Fet”, per
excel·lència. D’això se’n fan ressò diferents punts de la litúrgia d’avui.
Comencem per la Col·lecta que és una explosió de joia. Comproveu-ho, més i tot,
invitats, urgits talment a experimentar-lo: és distintiu propi de la Pasqua:
“Oh Déu, que el vostre Poble exulti sempre de veure’s espiritualment rejovenit;
que els qui ara s’alegren de sentir-se restituïts a la dignitat
de fills, esperin el dia de la resurrecció (en minúscula, la nostra!) amb
l’esperança segura del goig etern”.
La
mateixa tornada del salm responsorial és un eco sonor dels goigs
pasquals: “Amb quin goig us exalço, Senyor” que segueix així en el salm 29:
“Meu tret a flor d’aigua quan m’ofegava i no heu permès que se n’alegrin els
enemics. Senyor, m’heu arrencat de la terra dels morts, quan ja m’hi enfonsava,
m’heu tornat la vida”. Qui ho canta això tan exultant? Jesús retornat a una
Vida Nova, i també nosaltres! En l’Apocalipsi, lectura també obligada en temps
pasqual, on miríades d’àngels que rodejaven el tron de Déu cridaven:
“L’Anyell que ha estat degollat és digne de rebre tot poder, riquesa, saviesa,
força, honor, glòria i lloança”. ¿Es pot
cridar això sense exultança pasqual? La Resurrecció ha de ser cridada a tot
pulmó. Del contrari perd la seva joiosa novetat. Es veu clar que no es qüestió
de saber, de conèixer, sinó d’experimentar-ho, de viure-ho a l’engròs! I encara
hi ha mes, molt més. Comproveu-ho en aquesta oració sobre les ofrenes:
que és l’ofrena del mateix Crist Ressuscitat i també la nostra pròpia, fervents
aprenents de resurrecció: “Rebeu, Senyor, les promeses de la vostra
Església exultant; i ja que, en la Resurrecció del vostre Fill, li heu
donat un motiu tan gran de joia,
concediu-li també el do d’una alegria que no s’acaba”.
Més encara, encara més. En els prefacis del temps pasquals sempre ens “assetjarà” (!) la constatació de que Déu és Sant, sant i sant. “Per això, ple de la gran joia de la Pasqua, d’un cap a l’altre de la terra tot el món exulta; i també els àngels i els arcàngels i tots els estols celestials canten l’himne de la vostra glòria”. Empoderats, doncs, del goig pasqual cantem, com ho fan al cel els mateixos que se’ns han ajuntat a la nostra eucaristia. Pels que tenen oblits, que no ens els hauríem d’excusar, el papa Francesc ens envia una “carta personal” a cada cristià en la seva Exhortació inaugural del seu pontificat: “La joia de l’Evangeli”. On ens diu a les clares que no hi ha evangelització possible sense tenir l’esperit perfumat de joia. Fa bé d’entroncar amb la invitació que ja Pau VI ens feia en el seu document similar sobre “l’Anunci de l’Evangeli”, on parla d’una expressió avui somorta: el fervor. Diu així, bo i parlant de l’esperit de l’evangelització: “Conservem el fervor espiritual. Conservem la dolça i confortable alegria d’evangelitzar, àdhuc quan hem de sembrar entre llàgrimes. Com Joan Baptista, com Pere i Pau, com els altres apòstols, com aquesta multitud d’admirables evangelitzadors que s’han succeït al llarg de la història de l’Església amb un ímpetu interior que ningú ni res hagi sigut capaç d’extingir. Sigui aquesta la major alegria de les nostres vides entregades. I tant de bo que el món actual pugui rebre així la Bona Nova no a través d’evangelitzadors tristos i desanimats, impacients o ansiosos, sinó a través de ministres de l’Evangeli, la vida dels quals irradia el fervor de quins han rebut en primer lloc ells mateixos l’alegria de Crist, i accepten consagrar la seva vida a la tasca d’anunciar el Regne de Déu i d’implantar l’Església en el món”. (“Anunci de l’evangeli” Pau VI, ara ja fa uns prop de cinquanta anys, 1975 ) La gent d’Església no llegim, ai!, i -en conseqüència- ens mantenim minorats en la nostra fe. Que Déu hi faci més que nosaltres, però seria bo –inexcusable si m’ho permeteu!- començar per llegir l’Exhortació “La joia de l’Evangeli” del papa Francesc. Una mostra pels que inveteradament no llegeixen: “Sortim, sortim a oferir la vida de Jesucrist. M’estimo més una Església accidentada, ferida i tacada per haver sortit al carrer, que no pas una Església malalta pel tancament i la comoditat d’aferrar-se a les pròpies seguretats. No vull una Església preocupada per ser el centre i que acabi clausurada en un embolic d’obsessions i procediments. Si una cosa ha d’inquietar-nos santament i preocupar la nostra consciència, és que tants germans nostres visquin sense la força, la llum i el consol de l’amistat amb Jesucrist, sense una comunitat de fe que els abraci, sense un horitzó de sentit i de vida”. “L’Església és cridada a ser sempre la casa oberta del Pare... Tothom pot participar d’alguna manera en la vida eclesial, tothom pot integrar-se a la comunitat, i tampoc les portes dels sagraments no haurien de tancar-se per una raó qualsevol. Això val sobretot quan es tracta d’aquest sagrament que és “la porta”, el Baptisme... Sovint ens comportem com a controladors de la gràcia i no com a facilitadors. L’Església no és una duana”. Cantem: “Joia que ets dels déus guspira, generada dalt del cel”. La joia és un dret, no un deure!
P. Josep Mª Balcells.
Diumenge
III de Pasqua, 8 de maig de l’any 2022, any com tots oberts al goig pasqual,
incoercible. Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada