EL TESTAMENT DE JESÚS
Estem
entrant en els capítols –del 13 al 17 inclòs- més densos de l’evangeli de Joan.
Ens acompanyaran fins a la Pentecosta, és a dir en el moment en què l’Esperit
Sant promès fa la plena irrupció en els destins de l’Església naixent. De la
seva assistència i de la seva profunda acció en som beneficiaris tots
nosaltres. L’escena privilegiada es desenvolupa en el cenacle i en són testimonis privilegiats el petit grup restant,
després de la “desbandada” del gruix de deixebles que s’aparten del Mestre per
trobar incomprensibles les paraules que anuncien l’Eucaristia. És lloc, el
cenacle, usat per Jesús per fer-hi les últimes confidències que seran comiat
i testament a la vegada. Veurem com la conversa pren tons
d’intimitat i el parlar dolç i pregon del Mestre els embolcalla, com mai ho
havien viscut fins aleshores. Disposem-nos a participar-hi, invitats per les
paraules de Joan, el deixeble estimat. Jesús parla per els pocs deixebles que
li resten fidels fins aquell moment i que transcendeixen a les lleves que
s’aniran succeint fins a arribar a nosaltres, i més encara...
Estem
entrant en el cenacle i ja la perícopa de l’evangeli d’avui ens pressuposa la
imitació dels gestos i actituds de Jesús que subratllen com a definitòria l’actitud
de servei senzill, a les antípodes
del que usen els poderosos del món. Es produeix aquell incident angoixós de que
algú dels presents el trairà. Després de la sortida de Judes, Jesús com que
respira fondo i comença a desglossar les seves paraules de síntesi de la seva
vida i de les seves paraules: Ara, (noteu
la singularitat de l’expressió). És el compliment de que ja és arribada la seva
“hora”. Ja n’havia parlat des de Canà! quan li fa avinent a la seva
mare que encara no era arribada... En parlarà com ja pre-arribada en la
samaritana, també en la curació del cec de naixement, just a l’entrada jubilosa
a Jerusalem, i sobretot ara al mateix començament del capítol 13 que s’obre
així: ”Era abans de la Pasqua. Jesús sabia que havia arribat la seva “hora”, “l’hora” de passar d’aquest món al
Pare, Ell que havia estimat els seus que eren al món, els estimà fins a
l’extrem”. Per sempre la creu serà,
junt amb la resurrecció, la contrasenya del seu amor “extremós”. (Jesús havia
dit que no hi ha amor més gran que donar la vida pels seus amics; just això i
ara!). Bon marc, aquest, doncs, de totes les exquisideses que Jesús els dirà
com a descoberta última de les finalitats que coronen la seva vida i
missió. Què entranyables seran les manifestacions darreres seves! Disposem el
cor a les tendreses últimes (comiat!) i a les més determinants del nostre
Mestre (testament!).
Ara. Jesús és glorificat i és el Pare a
fer-ho com a coronament de tota la seva vida i missió. Al·ludeix a que ho farà
ben aviat quan a la mort li seguirà la senyal de victòria i promourà que
nosaltres ens identifiquem en i amb Ell. “Enlairat en la Creu, atrauré tothom a
mi”. Ja havia profetitzat que seria glorificat i posa com a imatge la del gra
de blat que, si mort, llevarà espigues ben amunt. “És en aquest moment que es
va sentir una veu del cel que digué: “Ja l’he glorificat i encara el
glorificaré”. (Jn. 12, 23-32)
Després
el to es fa tendre i agombolador com mai. Fins al punt de dirigir-se a ells amb
un diminutiu inusual (tindrà un eco repetitiu fins a set vegades més en la
primera carta de Joan) “Fillets, és per poc temps (i tan poc!)
que encara estic amb vosaltres”. És arribada l’hora del comiat, davant la
perplexitat i l’enyorança que comencen ja a sentir..! Saben per sovintejades
vegades que els ho havia anunciat que li espera el tràngol imminent de la seva
mort. Aguditzen la percepció de tot el que els anirà dient. Saben que són
darreres paraules i les recolliran amb un esperit de màxima receptivitat. Pendents
del que els anirà dient: últimes voluntats, testament viu, testant vida i
record. No podran ni voldran disminuir res del que els dirà. Hi conformaran
vida i destí. En són deixebles fins a darrera hora...
“Us
dono un manament nou: Hi ha inclosa
una nova aliança corresponent en
aquest manament. A semblança de l’Aliança antiga concentrada en el decàleg,
ara en tenim només un de sol, de manament. Ha d’abastar tota la vida i el ser
dels deixebles d’ara en endavant. És un manament nou, perquè ha de respondre
a l’amor que Jesús ens té. Aquí hi ha gairebé l’impossible!: “Tal com jo
us he estimat...”. Segons la forma i maneres de com Jesús ens ha manifestat el
seu amor... Aprendrem a saber que primer de tot caldrà experimentar una i altra
vegada com Ell ens ha estimat. La iniciativa la reconeixem obrada sense cap
mereixement, totalment gratuïta, desbordant, de generositat divina,
inexplicable, trastornant. És ben bé el gran misteri que amaga/desvela l’acció
amorosa de Jesús, Senyor i Mestre. Tot amor vertader o és gratuït o és menys
amor. Dirà després: “Sense mi no podeu res”. També: “us enviaré l’Esperit Sant”
i pregarà/estimarà en vosaltres. Ens neguem a dir-ne amor de tot el que no sigui
l’acció del mateix Déu en nosaltres. Dirà Joan; “Déu és AMOR, i tot amor
veritable n’és manifestació i n’és conseqüència i expressió de Déu en la seva
essència i acció. Només perquè Déu ens ha fet fills, arribarem al sentit ver de
l’amor.
Encara la qüestió es fa més difícil, per no dir gairebé impossible, quan Jesús en aquesta frase testamentària hi afegeix que només per l’estimació fraterna com a signe, és com podran visibilitzar si veritablement som deixebles de Jesús. Ai, pecadors de nosaltres! Jesús fa del nostre estimar la prova de que som deixebles d’Ell. Ens ve en ajuda de les nostres poqueses la col·lecta d’avui: “Oh Déu, Vós ens heu redimit i ens fet la gràcia de ser els vostres fills, mireu aquests fills que tant estimeu i concediu als qui creuen en Crist la llibertat veritable i l’herència eterna”. És Joan en la seva carta primera el que ens diu que nosaltres hem cregut en el seu amor. Recordo un llibre de Urs von Baltasar que porta aquest significatiu títol: “Sólo el amor és digno de fe”. Convé una llarga reflexió sobre el que significa l’amor en el context evangèlic. En una cultura descordada com la nostra l’amor va escàs. No ens fem falses il·lusions! De tant en quan he de tornar a agafar el llibre de culte d’Erich Fromm, “L’art d’estimar” i anar repassant-lo en el que ell -com a humanista- xifra com ver amor. Donant peu al títol ens confirma que és art i tècnica a la vegada. És ben bé cosa de pocs, vist amb criteris humans! Demana molta maduresa humana que és de pocs. I atenció que és el nostre testament i la contrasenya de vers deixebles. Res menys!
P. Josep Mª Balcells
Diumenge V de Pasqua, 15 de maig del 2022 Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada