dissabte, 21 de maig del 2022

Homilia del diumenge 22/05/2022

           CREC  EN  L’ESPERIT SANT, SENYOR  I  DADOR  DE  VIDA

                                               Decantat i madur ja el cicle litúrgic pasqual en què sense “minvar en el fervor”(Col·lecta) propi de la celebració de la Resurrecció, a invitació reiterada de l’evangelista Joan estem en expectació de la vinguda irrompent de l’Esperit Sant que és Senyor i Dador de la vida divina a l’Església, constituïda com a Poble Novell, prefigurada a l’Apocalipsi com la núvia preparada per a les esposalles amb l’Espòs i nova Jerusalem, donant certesa dels nous temps de plenitud de Déu.

                                               El Concili Vaticà II en obrir pàgina en el document sobre l’Església, ja des de bon començament, dibuixa l’Església com a misteri, més que com a institució que també és, on conflueixen l’acció del Pare que per un designi i decisió de la seva saviesa i  bondat vol oferir a tota creatura la salvació universal; i que  la “va encomanar al Fill aquí a la terra i que va enviar l’Esperit Sant el dia de Pentecosta, perquè santifiqués incessantment l’Església i així els creients tinguessin accés al Pare per mitjà del Crist en un mateix Esperit. És Ell, l’Esperit de vida, la font d’aigua que rajarà fins a la vida eterna, pel qual el Pare vivifica els homes, morts pel pecat, fins que ressuscitin en el Crist els seus cossos mortals. L’Esperit habita en l’Església i en els cors dels creients com en un temple, i hi prega i hi dona testimoniatge de l’adopció de fills. Aquesta Església, la qual guia vers la veritat completa, l’unifica en la comunió i el ministeri i amb diversos dons jeràrquics i carismàtics, l’instrueix i dirigeix, embellint-la amb els seus fruits (amor. goig, pau...). La rejoveneix amb la força de l’Evangeli, la renova constantment i la condueix a la unió consumada amb el seu Espòs. Car l’Esperit i l’Esposa diuen al Senyor Jesús: Veniu!  Per això l’Església preparada pels dons del seu Fundador i guardant fidelment els seus manaments de caritat, humilitat i abnegació, rep la missió d’anunciar i d’establir enmig de les nacions el Regne de Crist i de Déu, i en constitueix el germen i l’inici. Mentrestant, Ella, a mesura que va creixent a poc a poc, sospira per la consumació del Regne i espera i desitja amb totes les forces d’unir-se amb el seu Rei a la Glòria”. Aquí tenim la visió de l’Església i de l’Esperit que la promou, com ens la varen descriure els pares conciliars. Ara és deure nostre anar desenvolupant tota la riquesa del llegat del Vaticà II. La seva visió trinitària ens és un estímul per a consagrar-hi una detinguda contemplació, veient-la des de dins i com a coparticipants d’aquest tresor de gràcia. Hi ha el perill de llegir-ho de corrida com si fos un relat. Cada petit incís, però, té la seva pròpia significació; a més, ens hi va molt en descobrir-ho per la fonamentació de la vida i  espiritualitat cristianes  de cadascú de nosaltres! No correm en llegir-lo; ens perdríem vessants del misteri. És, doncs, més una condensació del què creu l’Església (i creiem nosaltres en Ella). A cada incís hauríem de preguntar-nos què s’hi diu i com ens afecta en el viure de cada dia. Fent-ho així se’ns obririen uns magnífics horitzons insospitats i així els experimentaríem personalitzadament, situant-nos-hi de ple. Comprenc que no estem acostumats a fer en la lectura de textos condensats aquests escrutinis i valoracions, lentes per poder-les assaborir més i millor. La lectio divina ens enriquiria d’allò més.

                                               Anem, amb tot, a l’evangeli d’avui i siguem modestos i recollim la insinuació de que Déu Pare en nom propi com també Jesucrist en el seu ens prometen l’enviament de l’Esperit Sant, que Joan anomena Defensor; en un altre indret diu que serà un altre Defensor i Paraclet  amb el què denomina  Jesús com a similar a l’Esperit Sant. És tan gran la similitud de l’acció de les tres Persones de la Santíssima Trinitat! Totes tres en fan una. És una acció que suposa una comunió: continuïtat i complementarietat. Diu Jesús que les seves paraules són tan seves com del mateix Pare, igualment amb l’acció de l’Esperit Sant que actuarà com a record del que ha dit Ell antecedentment i com a un major aprofundiment. “Us farà recordar tot el que us he dit i us ho farà entendre”. Quantes vegades Jesús els havia dit als deixebles més propers que al moment de dir-los certes coses, ells no les podien entendre i que ho farien més tard sota l’acció de l’Esperit de la veritat, al·ludint a una comprensió ulterior, més sapiencial i viscuda. No oblidem que el Vaticà II presenta l’Església com a misteri. Les coses de Déu són de si inabastables.  En tenim un bon exemple en la primera lectura d’avui que ens narra les tensions que es produïren ben bé als mateixos inicis de l’Església. L’Església de Jerusalem havia nascut a redós de les pràctiques dels jueus i en un principi més aviat eren tingudes les aportacions de Jesús com una complementarietat del judaisme, mantenint les ordenacions legals i rituals de sempre, havent-hi afegit, certament el fet de la declaració que Jesús era el Messies, però substancialment es pensaven que primer s’havien de circumcidar i havien de seguir les tradicions legals jueves. A Antioquia es va presentar el contenciós de si abans de ser batejats els gentils s’havien de circumcidar. Pau i Bernabé que havien missionat en terres de pagans deien que una cosa era la Llei i una altra la Novetat de l’Esperit. Una cosa substituïa l’altra. El contenciós arribà a tal contrastació que anaren a Jerusalem per parlar amb els apòstols i que ells decidissin. Fou un moment decisori per l’orientació ulterior que prengués la incipient Església. Arribaren, com se’ns narra en els Fets dels Apòstols en l’anomenat Concili de Jerusalem, a la conclusió que la visió de Pau i Bernabé era la que Déu volia. Consta que Pere com a cap dels apòstols i també Jaume cap de la comunitat de Jerusalem, tots dos van acceptar la novetat que suposava l’Església de Crist, rubricada per les manifestes  efusions de l’Esperit, que Pau i Bernabé havien experimentat en els baptismes dels pagans o gentils. Van escriure finalment la determinació presa i que curiosament comença per aquesta expressió altament significativa i transcendent: “L’Esperit i nosaltres hem cregut que els novells “cristians” no s’han de circumcidar: Creiem en Déu Pare que va determinar abans de tots els segles que volia oferir a tothom la participació en la seva vida divina; i així va “enviar” el seu Fill, Déu i Home a la vegada, perquè creés i fonamentés la seva Església en la seva redempció de tota la humanitat i encara més: de tota creatura. I va constituir els apòstols com a pedres vitals en l’edificació de l’Església i on l’Esperit Sant seria el seu impulsor i patrocinador.

L’acció de l’Esperit Sant en l’Església abasta totes les virtualitats. Ho feu manifestament en els primers moments traspassant les fronteres de Judea i abastant al poc de temps en tota la Mediterrània, “l’eucúmene”. Els Fets ho testimonien dient que “tots foren omplerts de l’Esperit Sant i proclamaven amb valentia la Paraula de Déu”.                                               

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge VI de Pasqua, 23 de maig del 2022.  Sabadell