EL PINYOL GERMINAL DEL “MOVIMENT DE JESÚS”
La
que endavant dels espectres dels pelegrinatges d’espai i temps esdevindrà l’Església, Cos de Crist, va
començar petitona, com fan totes les coses cridades a ser grans i potser
magnífiques, per “una bullidera de
resurreccions”. Aquest és el fet determinant d’un començament que s’aniria
engrandint per la porositat del contagi pasqual, la Pasqua renaixent que pren
nom i significació en la Resurrecció de Jesús que fa de lligam i de motor dels
deixebles que -per comentar-la i encomanar-la- es reuneixen en el saló d’on fa
ben poc es van acomiadar del Mestre, i,
temorosos de la por dels jueus, i, a més, de la presumpta fallida de les prèdiques
del benvolgut Mestre... Però vet-aquí que les esparverades dones, Maria
Magdalena, els deixebles d’Emmaús, Joan i Pere i una primera constel·lació de
testimonis fan irrefragable que el “moviment de Jesús” in noce, pren empenta i
fa florida en una munió de gent que sap que són cridats a posar en marxa el
motor, en precari ralentí inicialment, per anar guanyant projecció, estima i
ganes de fer florir el petit nucli inicial. Descobreixen que l’Esperit que
Jesús els havia anunciat que després de la seva absència seria l’Advocat que
faria de suggeridor i rememorador -coach se’n dirà avui- de les paraules i fets
de vida rellevants de Jesús, i bastirá un grup que s’expandiria a base de
reviviscències i de noves experiències deduïdes dels moments viscuts que ara es
tenen com a germen i llavor de més resurreccions de tipus personal que, en
compartir-les es van expansionant. De cop i volta se’ls ressusciten records i
vivències i va cobrant peu un grup que es configura com a “moviments de Jesús”,
de Jesús Vivent, de qui tots fan referències i enyors de mestratge i de vida.
Déu els regala espiritualitat de la bona, en preu de bons íntims records!
Passaran
més de quaranta anys sense que prenguin forma els evangelis. La memòria dels
fets i les paraules de Jesús de qui comencen a fer-ne acopi –or fi, ara, preuat
de més en més!- en les reunions que tenen aquests primerencs deixebles, des que es convencen -en
fe augural- dels testimoniatges irradiants de la Resurrecció. Aquests primers
aplecs tenen una frescor primaveral i es van enramant i arraïmant i sorgeixen en
distints punts i nuclis de la geografia mediterrània i es bescanvien
experiències i records, que donaran lloc i terme a escrits que sedimentaran en
uns pocs, entre una proliferació dels que se’n diran més endavant apòcrifs, per
distingir-los dels evangelis “canònics” quatre tan sols. Igual passarà amb
documents i cartes que circularan entre els grups nascuts arreu de la
mediterrània, això ja ben als inicis... Sadolls de resurreccions en la Resurrecció,
aquesta serà la primera circulació vital i encomanadissa. De tot això en viurem
tots referencialment per sempre més.
Ja
hem dit més d’una vegada que la Pentecosta és simultània a la Resurrecció. El
mateix es digui de l’Ascensió. Ara se’ns donen destriades per mor d’una pedagogia o pastoral litúrgiques,
però la primera comunitat cristiana ho visqué formant una unitat. L’Esperit
Sant actua des del primer moment, perquè també Ell era el que movia ja el
mateix Jesús. El apòstols es manifestaven amb una gosadia constatable i
paradoxal, en Pere singularment com a exemple, tremp que mai no havien tingut
en vida del Mestre. Havia començat una Vida Nova, promoguda i oxigenada pel
mateix Esperit. Si voleu entreveure com van succeir-se els fets que van eclosionar
la primera Esglèsia, agafeu els Fets dels Apòstols i en els seus primers
capítols se’ns dona una visió intencionadament magnificada però verosímil,
perquè pugui servir d’alicient i de model, als quals en podien fer referència,
tot i la llibertat de crear múltiples maneres i modes de viure les subsegüents
resurreccions, que ja des de la primera en Jesús, s’hauran de crear i projectar
en endavant. Tots som subsidiaris de la glorificació inesperada de Jesús Sense
la resurrecció de Jesús, no n’hi hauria d’altres, cap ni una.
“Som
ressuscitats” tots, expectants a la ratlla de sortida a punt d’emprendre
el camí eclesial en tots temps i llocs. Mireu que per les dubitacions dels
primers testimoniatges sabem ben a les clares que no és fàcil de bones a
primeres creure en les Resurreccions, ni la de Jesús que en forneix el model, tot
i que es pot fer més evident, donades les dades del Nou Testament, ni així de
les resurreccions nostres. Cal bona contemplació dels evangelis i també i no en
darrera instància en els altres documents del NT, singularment Pau i Joan, que
són els que més han aprofundit en les dimensions de vida i sentit de les
ascensions nostres, en espera de la definitiva, en Crist Senyor nostre...
“Avui
és el dia en què ha “obrat” el Senyor”. És el Pare el que ha ressuscitat el
Fill i a nosaltres ens ha constituïts com a fills en el Fill. Hem de viure una filiació que suposa una vida
d’amorosa relació de comunió amb Déu
Pare, en el Fill i a través de l’Esperit Sant. Són les paraules “constitucionals”,
aquestes últimes, més enllà de tota una vida exemplificada en la manera de
viure Jesús. La vida cristiana és relacional abans que ètica. Mantenir una
relació fluida amb Déu que habita en els nostres cors, cosa que no es donarà,
si no hi ha una vida contemplativa, un recollir-nos en la intimitat de Déu en
la nostra pròpia intimitat. “Cap acció
exterior no hi haurà, sense contemplació interior (que és la dimensió
existencial mateixa de la fe), mentre que és del tot possible omplir una vida
amb la contemplació interior sense acció exterior. Car l’acte contemplatiu que és
l’acte que permanentment fonamenta tota acció exterior, és actiu i eficaç,
fructífer i missioner per damunt de totes les empreses exteriors de l’Església.
Només podem caminar cap a Déu si, més enllà de tots els nostres problemes, no deixem
lliure en nosaltres l’espai resureccional per a l’acció imprevisible de la seva
voluntat”. La contemplació pertany a la essencialitat de la vida cristiana.
Avui ens en dispensem massa sovint, a risc de banalitzar o ritualitzar la
pròpia fe. Cal ser seriosos!
Urs
von Balthasar té dues obres que m’agradaria recomanar per si hi ha algú “avisat” que es prengui la gosadia de llegir-los i
portar-los al dia a dia, com a hàbits de fe, perquè són d’aquells que marquen
època. I són “La pregària contemplativa” i “Sólo el amor es digno de fe”.
Encara
ens queda per fer-hi un senzill comentari al final de l’aclamació que hem anat
fent durant aquests dies pasquals. Després de proclamar que “avui és el dia
en què el Senyor ha obrat”, no podem oblidar-nos de com acaba la frase, car
és tan substancial com el fet de la Resurrecció mateixa aquest arrodoniment:
“alegrem-nos-en i celebrem-lo”, font del goig
pasqual, goig, en primer lloc, fruit de l’Esperit Sant. Recordeu: amor,
goig, pau, no em cansaré mai de dir-ho per afermar-ho. Goig del que Jesús
ens diu en Joan 15, 11: “Perquè la meva joia sigui també la vostra, i la vostra
joia sigui completa”. Us adoneu que compartim el goig humano-diví del mateix
Crist ressucscitat? On queden les tristeses, les manques d’esperança. El futur
de Déu és el nostre futur; hem nascut per una “major naixença” (que
preconitzava o desitjava el nostre Maragall), que ens espera després de la mort, vençuda per
Jesús. i que, eterna, ens la regalarà -a mans plenes- Jesús que viu per sempre.
Cita aquella frase del salm 117 que és salm
pregonament pasqual, i que l’hem recitat sovint els dies d’aquesta setmana
pasqual, com a salm responsorial, vertadera tornada, on primereja aquest
expressió “perdura eternament el seu
amor”, com a síntesi de tot el misteri de la Resurrecció de Jesús i de tota
l’Església. La Col·lecta d’avui proclama: “Oh Déu sempre misericordiós, que,
amb el retorn anual de la festa de Pasqua, reanimeu la fe del vostre
Poble, augmenteu els dons de la vostra gràcia, a fi que tots comprenguem
millor quin baptisme ens ha purificat, quin Esperit ens ha regenerat i quina sang ens ha redimit”. L’evangeli, tot ell, resumit en or pur!
“Glòria. Glòria, al·leluia: el Senyor ens ha salvat! Tota la vida és un
veritable retorn al Pare, de la mateixa guisa del Senyor Jesús. Fe
benaurada!, fe malgrat no haver vist: paraula de Jesús en comiat terrenal dels
seus, els subratllats ho pregonen com ho llegim avui a l’Evangeli. Visquem
ressuscitats cada dia i a cada moment. Avui
i sempre n’és el dia! Exultants, inebriats en la Comunió: Proclamem,
Anunciem, Confessem, Esperem!
P. Josep Mª Balcells.
Diumenge de l’Octava de Pasqua, 24 d’abril del 2922. Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada