... A GLÒRIA DE DÉU PARE
Tinc
davant un llibre d’un gran teòleg, d’un cognom difícil de pronunciar:
Schillebeeckx, holandès, que porta per títol el que és ja una promesa i una
revelació “Jesús. La història de un Viviente. Fullejant l’índex, una frase
enigmàtica i plena de poesia en les darreries de la seva exposició m’ha captat
l’atenció i m’ha fet pensar i fantasiejar: “Jesús, paràbola de Déu i paradigma d’humanitat”. En els capítols
que queden emmarcats per aquesta filigrana, em plau de llegir: “El missatge de
Déu és Jesucrist i l’experiència de l’Abbà, centre del missatge, de la vida i
de la mort de Jesús i revelació del seu misteri”. Trobo que en aquestes
afirmacions hi queda condensat tot el que, en successives onades, l’evangelista
Joan ens ha anat descobrint en oberta i dramàtica controvèrsia de Jesús amb els
“jueus”. Ens hi ha fet les “revelacions” (o millor “desvelacions”) a les
intrigants preguntes que li han anat fent aquestes darreres dues setmanes: “Qui
ets tu?” “Mestre, què hi dieu?”: aquesta davant de l’adúltera, obsedida i
acorralada pels cors insidiosos i endurits dels “jueus”. El Pare en Ell i Ell en el
Pare podria ser-ne la síntesi mística que ens porta a experimentar-ho, sí,
però en to menor, que sempre serà el nostre, pobrets i alegrets com som, no hi
ha més...
A
Jesús li fan els jueus les preguntes essencials que quedaran respostes
diàfanament en la segona lectura de la
Missa d’avui. No sé què em passa, però la sento cantar en gregorià com un pòsit
d’anys, de quan les cantàvem en llatí: “Christus factus est obedients usque ad
mortem, mortem autem crucis” que ara traduïdes al català les tenim com
aclamació abans de la lectura de la Passió segons Lluc. Solemnes! Proclamar-ho
hauria de tenir la magnificència par, semblant al gregorià.
Anant
com sempre a la contextualització del tema: prenc la Bíblia i busco la
Carta als filipencs que ens ha acompanyat a diversos fluxos o ímputs i que ara
aquesta perícopa és el punt central del capítol segon i que ve
acompanyat per aquestes paraules introductòries a aquest himne, que pel que
sembla, Pau el deuria prendre de les cantades de les prístines litúrgies
cristianes. Respon a aquest epígraf: “Tingueu els mateixos sentiments de Crist”.
No em resisteixo a llegir i escriure: “Així, doncs, per tot el que trobeu en
Crist d’encoratjament, de consol en l’amor, de comunió en l’Esperit, d’afecte
entranyable i compassiu, us demano que feu complet el meu goig: tingueu els mateixos sentiments i el mateix amor els uns
pels altres, unànimes i ben avinguts... Que ningú no miri per ell, sinó que
procuri sobretot pels altres”. I a continuació, com si fos el títol propi de
l’himne, hi posa: “Tingueu els mateixos
sentiments que tingué Jesucrist”. En una nota a peu de pàgina
hi trobo aquesta referència: (Rom 13, 15): “Revestiu-vos de Jesucrist, el
Senyor”, que ens remet a una altra cita: (Gàlates 5, 11): “Si jo prediqués
encara la Llei, s’hauria acabat l’escàndol de la Creu”. I una altra cita, aquesta de Ia primera carta
de Joan, amb aquest categòric: “El qui
afirma que està en Déu, ha de viure tal com Jesucrist vivia”. I amb
aquesta admonició ja podem donar entrada solemne a aquest himne gloriós i
sintètic que conté tot el que podem dir i viure de Jesucrist, el Senyor”.
Gloses:
El qui era Déu, no volgué fer visible la seva divinitat, sinó que es va fer
no-res. Del dalt, al graó més baix . Ho diem en català: un “daltabaix”, una
acció etimològicament sub-versiva que és una altra manera de dir-ho, amb aquest
guionet que hi poso entremig (sub=posar a sota, i versiva=canviada. És allò que
en diem l’Encarnació; bocabadats,
incapaços d’entendre ni l’abecé del què significa. Estem habituats a
llegir i escriure paraules que ens sobrepassen i que ens haurien de sorprendre
immersivament; i ens haurien d’entusiasmar (en= cap a dins; =thusiasmar,
endiosar-nos, divinitzar-nos, fer-nos entrar en la pregonesa insondable del seu
contingut... Però hi plana una rutina boirosa i. seríem capaços de repetir-la
una i altra vegada, sense que ens hi sentíssim joiosament confosos, perduts...
Senyor, feu que hi vegi!: és tracta -no
ho perdem de vista- de sotjar els sentiments, les actituds fondals de
Jesús. Sant Anselm diu que només pel sol fet d’encarnar-se, de fer-se persona
humano-divina ja, amb això només, érem i
som salvats! És tota la vida de Jesús la que ens salva, o dit amb Joan:
“de la seva plenitud tots nosaltres n’hem rebut gràcia rere gràcia”. Salvar és per-donar
(per= prefix de plenitud. Donar=regalar, obsequiar. “Déu va estimar tant el món (la humanitat) que ens va
“enviar” Jesús (missatge i missatger a la vegada)! Aquest “anorreament”, exinanivit; en grec: kènosi, ha suscitat tota
una filera d’espiritualitats de gran calat. No és humilitat, no; és molt més:
indicible. Misteri, l’encarnació és el
misteri!
“Fer-se
esclau”. Perdre la pròpia identitat. Un esclau no tenia nom ni cognom, era tot del
seu amo. Comprat. Només tenia una raó de ser: servir, servir sense esperar-ne res
en compensació de tota la seva feina, aquesta era la seva missió. Era deguda. Havia estat comerciat.
És allò de Jesús: “som servents inútils”;
donats, a només i per a utilitat dels amos.
Fem
l’home a imatge i semblança de Déu (es diu al Gènesi); aquí ho fem a l’inrevés:
Fem a Deu a imatge i semblança dels
homes. Subversió total. Tingut com un home qualsevol, un “don nadie”.
Tingut com un home desfigurat, de rostre boirós. Aquí teniu la primera
lectura d’Isaïes, tingut pel cinquè evangelista. Des-fet, des-figurat, des=
... de tot!
“S’abaixà”,
posat a peu, a llindar de l’escala
humana. A kilòmetre zero, com un home qualsevol, menystingut, l’últim de la
fila.
“Es
feu obedient”. Substantiu o adjectiu substantivat i verb a l’ensems. Mireu
que és un gerundi: acció en permanent actitud: la d’obeir. L’obediència
és per a Jesús el principi i el terme de la seva existència i del seu fer. Quin
sentit més limitatiu que tenim de l’obediència! Com si fos la negació de la
nostra pròpia voluntat i llibertat. En realitat per a Jesús és entrar en una
sintonia total amb el designi-projecte
del Pare i fet seu tota la vida, fet del qual no s’exclouen les
situacions més tràgiques, viscudes per Jesús al final sobretot de la seva vida,
que és justament el que meditarem aquesta Setmana Santa. En realitat fou
assumir la voluntat del Pare (i seva també) comportant, englobant, assumint tot
el pes mort de la humanitat i les des-humanitats, tot el misteri del mal, mal fet
ens els nostres desvaris, les oclusions en nosaltres mateixos, sense obertura
als altres, satisfent la gana porcina de tants fills pròdigs; oblits dels
descartats, com si no fossin homes com nosaltres. Un món en guerra contínua que,
de no tenir-la a prop i que ens concerneixi, la tenim oblidada, menystinguda.
El joc de la despossessió de la dignitat, segell, aquesta, segell d’origen...
“No
he vingut per a fer la meva voluntat, sinó la del Pare del cel. La clàusula del
Parenostre: En positiu, per bé que pugui ser costós com en els Getsemanins de
Jesús i nostres, també: “Pare, si Vós ho voleu, allunyeu de mi aquest calze;
però que no es faci la meva voluntat, sinó la vostra”. “El meu aliment és fer
la voluntat del meu Pare”. “No he baixat de cel per fer la meva voluntat, sinó
la del qui m’ha enviat. I la voluntat del meu Pare és que jo no perdi res
d’allò que el meu Pare del cel m’ha donat, sinó que el ressusciti el darrer
dia”. Això és la salvació, la redempció.
“Fins a acceptar la mort”. Que fou
cruenta i que Jesús en sentí els espasmes i en va suar sang. Llegirem abans de
la consagració: “Ell, en oferir-se lliurement
a la passió, i dient l’acció de gràcies...” “Anunciem la vostra mort/ confessem la vostra
resurrecció/esperem el vostre retorn, Senyor Jesús. Silenci i adoració. Quin
més profund que l’altre!
“I
una mort de Creu”. “Niciesa per als pagans i escàndol per als jueus”. I per a
nosaltres? Ambdues coses? “Qui vulgui ser el meu deixeble, que es negui a si
mateix, que prengui la seva creu i que vingui i em segueixi”. Les nostres creus
estan dintre de la gran Creu de Jesús, assumides i carregades de resurrecció!
No és el sofriment pel sofriment, sinó el compartir les vicissituds i els
tràngols inherents al viure, i demanar que ens siguin intercessió. Crist ha mort
per nosaltres. Pau, ajuda’ns!
“Per
això Déu l’ha exaltat”. Ex-altat. Treta de dintre del sofriment la llavor de
Resurrecció. Això en Ell i en nosaltres. Sant Pau ho certifica: “tots els qui
hem estat batejats en Jesucrist, hem esta submergits
en la seva mort. I si hem mort en Crist, creiem que també viurem amb Ell”.
“I
li ha donat un nom excels, que està per damunt de tot altre nom. Tothom
doblegui el genoll al nom de Jesús. Nom que és benedicció, pau i goig inefable.
Empalmem amb un altre himne dels mes bonics i plens de gràcia i poesia que ja
coneixem de la carta als Efesis (1, 3-15)
“Beneït sigui el Déu i Pare de nostre Senyor Jesucrist, que ens ha
beneït en Crist amb tota mena de benediccions espirituals”.
“I
tots els llavis reconeguin que Jesucrist és Senyor. Déu. “Tots vosaltres, per
la fe, sou fills de Déu en Jesucrist: tots els qui heu estat batejats en Crist
us heu revestít de Crist. Ja no hi
ha jueu ni grec, esclau ni lliure, tots sou un de sol en Jesucrist”. (Gàl 3,
26-28)
“I
tot a glòria de Déu Pare: “us lloem, us beneïm us adorem, us glorifiquem, us
donem gràcies per la vostra immensa glòria”. “Vós que seieu a la dreta de Déu
Pare, tingueu pietat de nosaltres. Perquè Vós sou l’únic Sant, Vós l’únic
Senyor, Vós l’únic Altíssim, Jesucrist, amb l’Esperit Sant a Glòria de Déu
Pare”. Amén, Al·leluia. Pasqua ha despuntat i ens serà el sol resplendent del
nostre viure i morir.
Diumenge de Rams i de Passió, 10 d’abril del 2022, Sabadell ... A GLÒRIA DE DÉU PARE
Tinc
davant un llibre d’un gran teòleg, d’un cognom difícil de pronunciar:
Schillebeeckx, holandès, que porta per títol el que és ja una promesa i una
revelació “Jesús. La història de un Viviente. Fullejant l’índex una frase
enigmàtica i plena de poesia en les darreries de la seva exposició m’ha captat
l’atenció i m’ha fet pensar i fantasiejar: “Jesús, paràbola de Déu i paradigma d’humanitat”. En els capítols
que queden emmarcats per aquesta filigrana, em plau de llegir: “El missatge de
Déu és Jesucrist i l’experiència de l’Abbà, centre del missatge, de la vida i
de la mort de Jesús i revelació del seu misteri”. Trobo que en aquestes
afirmacions hi queda condensat tot el que, en successives onades, l’evangelista
Joan ens ha anat descobrint en oberta i dramàtica controvèrsia de Jesús amb els
“jueus”. Ens hi ha fet les “revelacions” (o millor “desvelacions”) a les
intrigants preguntes que li han anat fent aquestes darreres dues setmanes: Qui
ets tu? “Mestre, què hi dieu?”: aquesta davant de l’adúltera, obsedida i
acorralada pels cors insidiosos i endurits dels “jueus”. El Pare en Ell i Ell en el
Pare podria ser-ne la síntesi mística que ens porta a experimentar-ho, sí,
però en to menor, que sempre serà el nostre, pobrets i alegrets com som, no hi
ha més...
A
Jesús li fan els jueus les preguntes essencials que quedaran respostes
diàfanament en la segona lectura de la
Missa d’avui. No sé què em passa però la sento cantar en gregorià com un pòsit
d’anys de quan les cantàvem en llatí: “Christus factus est obedients usque ad mortem,
mortem autem crucis”.que ara traduïdes al català les tenim com aclamació abans
de la lectura de la Passió segons Lluc. Solemnes! Proclamar-ho hauria de tenir
la magnificència par al gregorià
Anant
com sempre a la contextualització, prenc la Bíblia i busco la Carta als
filipencs que ens ha acompanyat a diversos fluxos o imputs i que ara aquesta
perícopa és el punt central del capítol segon i que ve acompanyat per
aquestes paraules introductòries a aquest himne, que pel que sembla, Pau el deuria
prendre de les cantades de les prístines litúrgies cristianes. Respon a aquest
epígraf: “Tingueu els mateixos sentiments de Crist”. No em resisteixo a llegir
i escriure: “Així, doncs, per tot el que trobeu en Crist d’encoratjament, de
consol en l’amor, de comunió en l’Esperit, d’afecte entranyable i compassiu, us
demano que feu complet el meu goig: tingueu
els mateixos sentiments i el
mateix amor els uns pels altres, unànimes i ben avinguts... Que ningú no miri
per ell, sinó que procuri sobretot pels altres”. I a continuació, com si fos el
títol propi de l’himne, hi posa: “Tingueu els mateixos sentiments que
tingué Jesucrist”. En una nota a
peu de pàgina hi trobo aquesta referència: (Rom 13, 15): “Revestiu-vos de
Jesucrist, el Senyor”, que ens remet a una altra cita: (Gàlates 5, 11): “Si jo
prediqués encara la Llei, s’hauria acabat l’escàndol de la Creu”. I una altra cita, aquesta de Ia primera carta
de Joan, amb aquest categòric: “El qui
afirma que està en Déu, ha de viure tal com Jesucrist vivia”. I amb aquesta
admonició ja podem donar entrada solemne a aquest himne gloriós i sintètic que
conté tot el que podem dir i viure de Jesucrist, el Senyor.
Gloses:
El qui era Déu, no volgué fer visible la seva divinitat, sinó que es va fer
no-res. Del dalt, al graó més baix . Ho diem en català: un “daltabaix”, una
acció etimològicament sub-versiva que és una altra manera de dir-ho, amb aquest
guionet que hi poso entremig (sub=posar a sota, i versiva: canviada. És allò
que en diem l’Encarnació;
bocabadats, incapaços d’entendre ni l’abecé del què significa. Estem
habituats a llegir i escriure paraules que ens sobrepassen i que ens haurien de
sorprendre immersivament; i ens haurien d’entusiasmar (en= cap a dins; thusiasmar,
endiosar-nos, divinitzar-nos, fer-nos entrar en la pregonesa insondable del seu
contingut... Però hi plana una rutina boirosa i. serem capaços de repetir-la
una i altra vegada, sense que ens hi sentíssim joiosament confosos, perduts...
Senyor, feu que hi vegi!: és tracta -no
ho perdem de vista- de sotjar els
sentiments, les actituds fondals de Jesús. Sant Anselm diu que només pel sol
fet d’encarnar-se, de fer-se persona humano-divina ja amb això ja érem i som
salvats! És tota la vida de Jesús la que ens salva, o dit amb Joan: “de
la seva plenitud tots nosaltres n’hem rebut gràcia rere gràcia”. Salvar és per-donar
(per= prefix de plenitud. Donar=regalar, obsequiar. “Déu va estimar tant el món (la humanitat) que ens va
“enviar” Jesús (missatge i missatger a la vegada)! Aquest “anorreament”, exinanivit; en grec: kènosi, ha suscitat tota
una filera d’espiritualitats de gran calat. No és humilitat, és molt més:
indicible. Misteri, l’encarnació és el
misteri!
“Fer-se
esclau”. Perdre la pròpia identitat. Un esclau no tenia nom ni cognom, era tot del
seu amo. Comprat. Només tenia una raó de ser: servir, servir sense esperar-ne res
en compensació de tota la seva feina, aquesta era la seva missió. Era deguda. Havia estat comerciat.
És allò de Jesús: “som servents inútils”,
donat, a només i per a utilitat dels amos.
Fem
l’home a imatge i semblança de Déu (es diu al Gènesi); aquí ho fem a l’inrevés:
Fem a Deu a imatge i semblança dels
homes. Subversió total. Tingut com un home qualsevol, un “don nadie”.
Tingut com un home desfigurat, de rostre boirós. Aquí teniu la primera
lectura d’Isaïes, tingut pel cinquè evangelista. Des-fet, des-figurat, des=
... de tot!
“S’abaixà”,
posat a peu, a llindar d’escala humana.
A kilòmetre zero, com un home qualsevol, menystingut, l’últim de la fila.
“Es
feu obedient”. Substantiu o adjectiu substantivat i verb a l’ensems. Mireu
que és un gerundi: acció en permanent actitud: la d’obeir. L’obediència és per a Jesús el
principi i el terme de la seva existència i del seu fer. Quin sentit més
limitatiu que tenim de l’obediència! Com si fos la negació de la nostra pròpia
voluntat i llibertat. En realitat per a Jesús és entrar en una sintonia total
amb el designi-projecte del Pare i
fet seu tota la vida, fet del qual no s’exclouen les situacions més
tràgiques, viscudes per Jesús al final sobretot de la seva vida, que és justament
el que meditarem aquesta Setmana Santa. En realitat fou assumir la voluntat del
Pare (i seva també) comportant, englobant, assumint tota la humanitat i les des-humanitats,
tot el misteri del mal, mal fet ens els nostres desvaris, les oclusions en
nosaltres mateixos, sense obertura als altres, satisfent la gana porcina de
tants fills pròdigs, oblits dels descartats com si no fossin homes com
nosaltres. Un món en guerra contínua que de no tenir-la a prop i que ens
concerneixi, la tenim oblidada, menystinguda. El joc de la despossessió de la dignitat,
segell d’origen...
“No
he vingut per a fer la meva voluntat, sinó la del Pare del cel. La clàusula del
Parenostre: En positiu, per bé que pugui ser costós com en els Getsemaníns de
Jesús i nostres també: “Pare, si Vós ho voleu, allunyeu de mi aquest calze;
però que no es faci la meva voluntat, sinó la vostra”. “El meu aliment és fer
la voluntat del meu Pare”. “No he baixat de cel per fer la meva voluntat, sinó
la del qui m’ha enviat. I la voluntat del meu Pare és que jo no perdi res
d’allò que el meu Pare del cel m’ha donat, sinó que el ressusciti el darrer
dia”. Això és la salvació, la redempció.
“Fins a acceptar la mort”. Que fou
cruenta i que Jesús en sentí els espasmes i en va suar sang. Llegirem abans de
la consagració: “Ell, en oferir-se lliurement
a la passió, i dient l’acció de gràcies... “Anunciem la vostra mort/ confessem
la vostra resurrecció/esperem el vostre retorn, Senyor Jesús. Silenci i
adoració.
“I
una mort de Creu”. “Niciesa per als pagans i escàndol per als jueus”. I per a
nosaltres? Ambdues coses? “Qui vulgui ser el meu deixeble, que es negui a si
mateix, que prengui la seva creu i que vingui i em segueixi”. Les nostres creus
estan dintre de la gran Creu de Jesús, assumides i carregades de resurrecció!
No és el sofriment pel sofriment, sinó el compartir les vicissituds i els
tràngols inherents al viure i demanar que ens siguin intersecció. Crist ha mort per nosaltres. Pau, ajuda’ns!
“Per
això Déu l’ha exaltat”. Ex-altat. Treta de dintre del sofriment la llavor de
Resurrecció. Això en Ell i en nosaltres. Sant Pau ho certifica: “tots els qui
hem estat batejats en Jesucrist, hem esta submergits en la seva mort. I si hem
mort en Crist, creiem que també viurem amb Ell”.
“I
li ha donat un nom excels, que està per damunt de tot altre nom. Tothom
doblegui el genoll al nom de Jesús. Nom que és benedicció, pau i goig inefable.
Empalmem amb un altre himne dels mes bonics i plens de gràcia i poesia que ja
coneixem de la carta als Efesis (1, 3-15)
“Beneït sigui el Déu i Pare”.
“I
tots els llavis reconeguin que Jesucrist és Senyor. Déu. “Tots vosaltres, per
la fe, sou fills de Déu en Jesucrist: tots els qui heu estat batejats en Crist
us heu revestít de Crist. Ja no hi ha jueu ni grec, esclau ni lliure, tots sou
un de sol en Jesucrist”. (Gàl 3, 26-28)
“I tot a glòria de Déu Pare: “us lloem, us beneïm us adorem, us glorifiquem, us donem gràcies per la vostra immensa glòria”. “Vós que seieu a la dreta de Déu Pare, tingueu pietat de nosaltres. Perquè Vós sou l’únic Sant, Vós l’únic Senyor, Vós l’únic Altíssim, Jesucrist, amb l’Esperit Sant en a Glòria de Déu Pare”. Amén, Al·leluia. Pasqua ha despuntat i ens serà el sol resplendent del nostre viure i morir.
P. Josep Mª Balcells.
Diumenge de Rams i de Passió, 10 d’abril del 2022, Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada