LECTIO DIVINA SOBRE L’EVANGELI DE JOAN
Notareu que des de la setmana passada (cada dia) i en tot al llarg d’aquesta que encetem avui i fins el Divendres Sant, fem una lectura de l’Evangeli de Joan, amb poques excepcions; i encara més és de notar que les escenes narrades estan centrades en la contrastació oberta entre les inquisicions malicioses dels anomenats genèricament “jueus” (=expressió que usa Joan per denominar els objectors de Jesús; usat per Joan fins a 67 vegades, englobant-hi sobretot els fariseus i, en definitiva, tot el “sistema religiós” que van portar Jesúcrist fins a la mort). Corren en paral·lel dues lectures: una podríem dir-ne biogràfica, l’ara i aquí; i una altra que reflecteix les sovintejades controvèrsies que prenen protagonisme als temps en què Joan -o millor la comunitat joànica- vivia en contrast amb el nou sistema del judaisme ulterior a la vida de Jesús.
Anem
ara en les pàgines de l’evangeli joànic. Jesús ja va donar a conèixer la seva
divinitat en les primeres rèpliques
que els donava, fins al punt que -a cara descoberta- li arribaven a tirar en
cara: “Els jueus, amb més afany buscaven de matar-lo, perquè veien que, a més
de violar el repòs del dissabte, afirmava que Déu era el seu Pare i es feia
així igual a Déu” (5, 18) . Això propicia fer una lectura total de l’evangeli
com un drama de passió perllongada, passió que se sosté durant tota la
seva vida. Això ve corroborat perquè aquest evangeli és una profunda lectura
derivada del temps en que fou redactat quan hi hagué una controvèrsia, àdhuc
confrontació oberta, entre l’Església cristiana dels primers temps i el
judaisme d’orientació farisea que substituïren als sacerdots, una vegada
destruït el Temple. Tot això a finals del segle I...
Aquesta
tensió narrativa i espiritual de “passió” que es manifesta sovint entre els
“jueus” i Jesús, pràcticament ja es pot col·legir des de la prematura menció
que fa Joan de la purificació del Temple (2, 21) que els altres
evangelistes sinòptics posen ja molt endavant i gairebé com a pòrtic de la
Passió “stricto sensu”. Llegint-lo a l’inici, propicia evidenciar que la
dimensió dramàtica i de passió-resurrecció amara tot l’enter evangeli de Joan.
La litúrgia que ens invita a llegir-lo aquest quinze dies quaresmals, anteriors
a la Setmana Santa, són una invitació apressant per fer una “lectura divina”
que seria el millor remat de la nova Quaresma d’enguany.
Centrem-nos
de moment en el passatge de l’adúltera, que és la perícopa d’aquest diumenge
darrer de Quaresma. L’escenari no podia ser més emblemàtic, Jesús es retirava
de nit per pregar distensivament amb el Pare. Enfervorit per aquesta presència
que no li mancava mai, tornà al Temple i, assegut, ensenyava a la gent
que acudia; i, en aquestes, es presenten “els” mestres de la Llei i “els”
fariseus i porten una dona sorpresa en adulteri i la tiren al centre i de
seguida “insidiosament” per trobar un pretext per acusar-lo, l’inquireixen:
“Mestre, d’acord amb la Llei de Moisès que ens ordena d’apedregar-la. I vós, “què
hi dieu?” Jesús s’acota, com qui no se sent al·ludit, i es posa a fer uns
gargots a terra. Un silenci dens s’empodereix de la situació. No dir res de
moment ja és una primera resposta. Ells, sobtats per la reacció dignitosa i
esquiva de Jesús, insisteixen en la pregunta. Jesús alça el cap i els diu
“Aquell de vosaltres que no tingui cap pecat que comenci a tirar pedres”. Jesús
torna a acotar-se i segueix dibuixant al terra. I ells, en sentir això, van
desfilant d’un a un, començant pels més vells! 1 Jesús es quedà sol. Alça el
cap parsimoniós i dirigint-se a la dona li fa: “On són? Ningú no t`ha
condemnant? Ella, esporuguida, li respon: “Ningú, Senyor”. Tampoc jo no et
condemno. I posant un final-invitació: “Ves-te’n i d’ara endavant no pequis
més”. Quina figura més digna i amb més de tacte femení li expressa Jesús la
seva misericòrdia més discreta. Exemple de com Déu ens tracta a tots, amb delicadesa
i respecte sempre pel pecador, sense entrar en les nostres debilitats i mesquineses.
Gran lliçó distingint entre pecador i pecat. Quan n’aprendrem en les nostres
relacions personals? Això deu ser, “retornar-nos a l’alegria de la salvació”,
que llegim al salm 50.
No
és per demés que aquesta escena d’una tal finor i exquisidesa vingui precedida
per la lectura de Sant Pau als filipencs, on hi juga també un paper similar al
de Jesús, ple de respecte i profunda estima de Pau pels seus deixebles. Caldria
llegir-la tota sencera per entrar en la sintonia de Pau envers els qui ha
evangelitzat i on es posa com a referent de la seva pròpia descoberta
joiosa de la figura alliberadora de Jesús. Els diu de bon començament: “Dono
gràcies al meu Déu cada vegada que us recordo. Sempre que prego, demano ple de
goig per tots vosaltres... Estic segur d’una cosa: Déu, que ha començat en
vosaltres una obra tan excel·lent, l’anirà duent a terme fins al dia que vingui
Jesucrist...”. Ho deixo jo a les mans acollidores vostres, per anar entrant en
el degoteig de gràcia i amor que Pau hi deixa escrit... Passo als paràgrafs que
contenen la segona lectura d’avui. Pau considera desavantatjosos,
escòria arriba a dir, tot el “judaisme” que havia defensat -com els “jueus” de
l’evangeli- fins que ha descobert “el valor que té conèixer Jesucrist, el meu Senyor. El canvi és definitiu:
“guanyar Crist i veure’m incorporat a Ell. Ni tan sols soc just gràcies
la meva justícia, guanyada perquè he observat la Llei, sinó gràcies a aquella
justícia que prové d’haver cregut en Crist”. Quina rèplica tan consonant
amb les controvèrsies que Joan esmenta en tot el seu evangeli, com si en fos el
nucli i terme. Passió-controvèrsia, arreu.
Encara,
a benefici de nosaltres que fem via quaresmal, ens exhorta posant-se com a referent: “El meu desig és conèixer Crist i
experimentar el poder de la seva resurrecció, compartint la seva passió i configurar-me a la seva mort, per poder
arribar finalment a ressuscitar d’entre els morts”. Acaba invitant-nos a fer
com ell: “No vull pas dir amb això que ja he obtingut aquella plenitud que
busco; corro amb l’esperança d’apoderar-me’n; puc fer-ho, (=ja que
Jesucrist s’apodera de mi). Germans, no m’imagino pas haver-me’n
apoderat”. Altra vegada insisteix que la justícia ve de part de Déu. “El que
faig és oblidar-me dels avantatges, que he deixat enrere. No soc jo qui em
guanyo la justícia, és Crist qui me l’ha guanyat i donat”. Conscient d’aquesta
veritat fonamental del meu viure com a cristià, “em llanço tot jo cap allò que
tinc davant i corro cap a la meta per guanyar el premi de la cursa que Déu ha
convocat allà dalt en Jesucrist”. Dos prodigis seguits: El Pare
acollidor-festiu i el Perdó discret-amorós... Diumenges IV i V: Última i
vigorosa empenta per coronar aquesta Quaresma. Que a la Pasqua ens puguem veure,
reconciliats, redimits, beneïts i joiosos per sempre.
Diumenge
V de Quaresma, 3 d’abril del 2022.
Sabadell Notareu
que des de la setmana passada (cada dia) i en tot al llarg d’aquesta que
encetem avui i fins el Divendres Sant, fem una lectura de l’Evangeli de Joan,
amb poques excepcions; i encara més és de notar que les escenes narrades estan
centrades en la contrastació oberta entre les inquisicions malicioses dels
anomenats genèricament “jueus” (=expressió que usa Joan per denominar els objectors
de Jesús; usat per ell fins a 67 vegades, englobant-hi sobretot els fariseus i,
en definitiva, tot el “sistema religiós” que el van portar fins a la mort). Corren
en paral·lel dues lectures: una podríem dir-ne biogràfica, l’ara i aquí, i una
altra que reflecteix les sovintejades controvèrsies que prenen protagonisme als
temps en què Joan -o millor la comunitat joànica- vivia en contrast amb el nou
sistema del judaisme ulterior a la vida de Jesús.
Anem
ara en les pàgines de l’evangeli joànic. Jesús ja va donar a conèixer la seva
divinitat en les primeres rèpliques que els donava, fins al punt que -a cara
descoberta- li arribaven a tirar en cara: “Els jueus, amb més afany buscaven de
matar-lo, perquè veien que, a més de violar el repòs del dissabte, afirmava que
Déu era el seu Pare i es feia així igual a Déu” (5, 18) . Això propicia fer una
lectura total de l’evangeli com un drama
de passió perllongada, passió que
se sosté durant tota la seva vida. Això ve corroborat perquè aquest evangeli és
una profunda lectura derivada del temps
en que fou redactat quan hi hagué una controvèrsia, àdhuc confrontació oberta,
entre l’Església cristiana dels primers temps i el judaisme d’orientació farisea
que substituïren als sacerdots, una vegada destruït el Temple. Tot això a
finals del segle I...
Aquesta
tensió narrativa i espiritual de “passió” que es manifesta sovint entre els
“jueus” i Jesús, pràcticament ja es pot col·legir des de la prematura menció
que fa Joan de la purificació del Temple (2, 21) que els altres
evangelistes sinòptics posen ja molt endavant i gairebé com a pòrtic de la
Passió “stricto sensu”. Llegint-lo a l’inici propicia evidenciar que la
dimensió dramàtica i de passió-resurrecció amara tot l’enter evangeli de Joan.
La litúrgia que ens invita a llegir-lo aquest quinze dies quaresmals, anteriors
a la Setmana Santa són una invitació apressant per fer una “lectura divina” que
seria el millor remat de la nova Quaresma d’enguany.
Centrem-nos de moment en el passatge de l’adúltera,
que és la perícopa d’aquest diumenge darrer de Quaresma. L’escenari no podia
ser més emblemàtic, Jesús es retirava de nit per pregar distensivament amb el
Pare. Enfervorit per aquesta presència que no li mancava mai, tornà al Temple i,
assegut, ensenyava a la gent que acudia; i, en aquestes, es presenten uns
mestres de la Llei i uns fariseus i porten una dona sorpresa en adulteri i la tiren
al centre i de seguida “insidiosament” per trobar un pretext per acusar-lo li
inquireixen: “Mestre, d’acord amb la Llei de Moisès ens ordena d’apedregar-la. I
vós, “què hi dieu?” Jesús s’acota, com qui no se sent al·ludit, i es posa a fer
uns gargots a terra. Un silenci dens s’empodereix de la situació. No dir res de
moment ja és una primera resposta. Ells sobtats per la reacció dignitosa i
esquiva de Jesús, insisteixen en la pregunta. Jesús alça el cap i els diu
“Aquell de vosaltres que no tingui cap pecat que comenci a tirar pedres. Jesús
torna a acotar-se i segueix dibuixant al terra. I ells en sentir això van
desfilant un a un, començant pels més vells! 1 Jesús alça el cap parsimoniós i
dirigint-se a la dona li fa: “On són? Ningú no t`ha condemnant? Ella
esporuguida li respon: “Ningú, Senyor”. Tampoc jo no et condemno. I posant un
final-invitació: “Ves-te’n i d’ara endavant no pequis més”. Quina figura més digna
i amb més de tacte femení li expressa Jesús la seva misericòrdia més discreta.
Exemple de com Déu ens tracta a tots amb delicadesa i respecte sempre pel
pecador sense entrar en les nostres debilitats i mesquineses. Gran lliçó
distingint entre pecador i pecat. Quan n’aprendrem en les nostres relacions
personals? Això deu ser, ben bé, retornar-nos a l’alegria de la salvació, que
llegim al salm 50.
No
és per demés que aquesta escena d’una finor i exquisidesa vingui precedida per
la lectura de Sant Pau als filipencs, on hi juga també un paper similar al de
Jesús ple de respecte i profunda estima de Pau pels seus deixebles. Caldria
llegir-la tota sencera per entrar en la sintonia de Pau envers els qui ha
evangelitzat i on es posa com a referent de la seva pròpia descoberta
joiosa de la figura alliberadora de Jesús. Els diu de bon començament: “Dono
gràcies al meu Déu cada vegada que us recordo. Sempre que prego, demano ple de
goig per tots vosaltres... Estic segur d’una cosa: Déu, que ha començat en
vosaltres una obra tan excel·lent, l’anirà duent a terme fins al dia que vingui
Jesucrist... Ho deixo jo a les mans acollidades vostres per anar entrant en el
degoteig de gràcia i amor que Pau hi deixa escrit... Passo als paràgrafs que
contenen la segona lectura d’avui. Pau considera desavantatjosos, escòria
arriba a dir, tot el judaisme que havia defensat -com els “jueus” de l’evangeli-
fins que ha descobert “el valor que té conèixer
Jesucrist, el meu Senyor. El canvi és definitiu: “guanyar Crist i
veure’m incorporat a Ell. Ni tan sols soc just gràcies la meva justícia,
guanyada perquè he observat la Llei, sinó gràcies a aquella justícia que prové
d’haver cregut en Crist”. Quina rèplica tan consonant amb les
controvèrsies que Joan esmenta en tot el seu evangeli, com si en fos el nucli i
terme. Passió-controvèrsia arreu...
Encara,
a benefici de nosaltres que fem via quaresmal, ens exhorta posant-se com a referent: “El meu desig és conèixer Crist i
experimentar el poder de la seva resurrecció, compartint la seva passió i configurar-me a la seva mort, per poder
arribar finalment a ressuscitar d’entre els morts”. Acaba invitant-nos a fer
com ell: “No vull pas dir amb això que ja he obtingut aquella plenitud que
busco; corro amb l’esperança d’apoderar-me’n; puc fer-ho, =ja que Jesucrist
s’apodera de mi. Germans, no m’imagino pas haver-me’n apoderat”. Altra
vegada insisteix que la justícia ve de part de Déu. “El que faig és oblidar-me
dels avantatges que he deixat enrere. No soc jo qui em guanyo la justícia, és
Crist qui me l’ha guanyat i donat. Conscient d’aquesta veritat fonamental del
meu viure com a cristià “em llanço tot jo cap allò que tinc davant i corro cap
a la meta per guanyar el premi de la cursa que Déu ha convocat allà dalt en
Jesucrist”. Dos prodigis seguits: El Pare acollidor-festiu i el perdó
discret-amorós...Última i vigorosa empenta per coronar aquesta Quaresma. A la
Pasqua ens puguem veure, reconciliats, redimits, beneïts i joiosos per sempre.
P. Josep Mª Balcells.
Diumenge V de Quaresma, 3 d’abril del 2022. Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada