Homilia del diumenge 24 de maig del 2026

                    VENIU,  VENIU,  ESPERIT  SANT

                                               Aquest títol prové d’aquesta cançó que hem cantat avui dimarts en aquesta setmana antecedent a la Solemnitat de la Pentecosta que l’he batejada amb la denominació de pre-octava de Pentecostès amb el desig i propòsit de ja viure anticipadament la nostra gran festa que tanca el cicle pasqual, i com que aquest diumenge litúrgicament no té la “sospirada octava” com acostumen a tenir i és  ben bé una llàstima que no tingui, ens l’hem tret del cor mateix... Tot això perquè hi ha un dèficit en la nostra formació, com una “assignatura pendent” sobre la presència i acció de l’Esperit Sant en persona. Títol que volia posar a aquest escrit i que joiosament me l’ha fet canviar aquesta cançó, veritable pregària, perquè es faci present aquesta segona persona de la Santíssima Trinitat i que així esdevé una invitació a anar descobrint aquesta presència invisible, a no ser que la veiem en  el colom present en les pàgines del diluvi i l’arca de Noé o millor en el baptisme de Jesús. Té moltes altres figuracions i símbols que ens endinsen en la comprensió més entranyada de la Fe en Ell: l’aigua del baptisme, la unció que ens penetra com oli perfumat en el sagrament de la Confirmació; el foc que s’evidencia en l’enardiment que suposa el baptisme i que es manifestà precisament el dia de la Vinguda de l’Esperit, enviat per la promesa del Fill abans de l’Ascensió; el núvol i la llum que es manifesta al Tabor; el segell o marca indeleble que ens “tatua” l’ànima junt amb la unció. D’això en tenim constància  en la Carta als efesis (1,13.14): “Heu estat marcats amb el segell de l’Esperit Sant promès. L’Esperit és la penyora de l’heretat que Déu ens té reservada, quan ens redimirà plenament com a possessió seva i farà  que siguem lloança de la seva glòria”; la mà que Crist imposava beneint tothom amb l’acció de l’Esperit Sant que guià durant tota la vida i missió de Jesús. Tot això evidència que l’Església no seria el que és sense la presència i l’acció de l’Esperit Sant. En l’estructura del Credo d’una forma trinitària confessem cada persona i a l’últim terç confessem tot l’àmbit de l’Esperit Sant, quan després de la nostra professió nua en l’Esperit, hi ajuntem tot el seu àmbit: és a dir (Crec se sobreentén iterat cada vegada: en la Santa Església catòlica; en la remissió dels pecats; en la Resurrecció de la carn (=la humanitat sencera), en la vida perdurable (=en la visió cara a cara en el cel).

                                               Per a una síntesi del què és l’Esperit Sant  en el misteri  de l’Església no crec que hi hagi millor riquesa de contingut i de vivència del què significa l’Esperit Sant en la implicació determinant en la presència i acció eclesials i, essent-ne justament l’ànima, transcriure-us l’àmbit de l’Esperit que és una delícia i “gust i música d’Evangeli” en el primer capítol de la Constitució sobre l’Església del Vaticà II, on podem assaborir frase per frase el que ens diu sobre l’Esperit Sant: “Acomplerta l’obra que el Pare havia encarregat al Fill de fer en la terra... (poso la referència de Joan 17, 4 al temps que us invito a híper/llegir (informar-explicitar-entendre) tot aquest capítol 17 de Joan del que se’n diu la pregària sacerdotal de Jesús, on campeja allò que llegim avui mateix –dimarts de la pre-octava!- “Concediu-nos Senyor que vingui l’Esperit Sant, habiti en nosaltres i ens faci temples de la seva glòria”.  Excuseu aquesta digressió però perdonable per la vivència a què ens porta la pregària litúrgica... Re/emprenc: “...el dia de Pentecosta fou enviat l’Esperit Sant a santificar indefinidament l’Església i així mateix els creients, per tal que tinguin accés al Pare per mitjà del Crist en un mateix Esperit (cf. Ef 2, 18) Ell és l’Esperit de la vida o la font de l’aigua que salta en borbolls fins a la vida eterna (cf. 4, 14; 7, 38-39) per mitjà del qual el Pare vivifica els homes, morts pel pecat, fins i tant que vivifiqui els cossos mortals en Crist (Rm 8, 10-11).  L’Esperit habita en l’Església i en el cor dels fidels com en un temple (cf. I Co 3, 16; 6, 19) i en ells prega i dona testimoni de la seva adopció com a fills (cf. Gal 4,6; Ro  8, 15-16. 26). Guia l’Església vers la plenitud de la veritat (cf. 16, 13), la unifica en la comunió i en el ministeri i la forneix de diversos dons jeràrquics i carismàtics, la dirigeix i l’embelleix amb els seus fruits (cf. Ef  4, 11-23; i Co 12, 4); Ga 5, 22: amor, goig, pau, paciència, benignitat, bondat, fidelitat, dolcesa, temprança: (sabeu prou que els cito sempre que puc!); amb la força de l’Evangeli la rejoveneix incessantment i l’acondueix a la unió consumada amb el seu Espòs. En efecte, l’Esperit i l’Esposa diuen al Senyor Jesús: Vine! (CF. Apoc 22. 17).

                                               De la profusió de cites sobre l’Esperit Sant n’espigolaré les que més ens diguin per a la nostra professió teologal, és a dir per a l’experiència de la vida de fe, l’esperança i la caritat, obrades per les dues mans del Pare, segons els pares de l’Església, és a saber: la mà de Jesús que ens ha obert dimensions de vida plena i la mà de l’Esperit Sant que ungeix les nostres ànimes. N’escolliré les més adients a l’espiritualitat evangèlica. Em facilita la comesa un llibre gruixut que s’anomena Les Concordàncies del Nou Testament  contè totes les cites de les paraules significatives.

            -. El Pare us donarà un altre Consolador, l’Esperit de la veritat, ell us donarà testimoni de mi.

            -. Sereu batejats en l’Esperit Sant i en el foc, rebreu la força de l’Esperit.

            -. Maria concebé per obra de l’Esperit Sant.

           -. Quedaren plens de l’Esperit Sant el dia de Pentecosta i  es posaren a parlar en altres llengües tal i com l’Esperit els concedia d’expressar-se.

            -. Esteve ple de l’Esperit Sant veié el cel obert i a Jesús a la dreta del Pare.

            -. Déu a Jesús l’ungí amb l’Esperit Sant i el portà al desert i l’envià a missionar.

            -. Si vivim per l’Esperit, comportem-nos també segons l’Esperit.

            -. L’espiritualitat ve de la vida pregona en l’Esperit.

            -. Nosaltres no hem rebut l’esperit del món, sinó el de Jesús que és el mateix Esperit que ens guia i ens portarà al coneixement veritable de Déu.

            -. L’Esperit prega en nosaltres i ens n’ensenya de pregar.

            -. Les coses de Déu ningú no les coneix, sinó l’Esperit de Déu.

            -. La saviesa Déu ens l’ha revelada per mitjà de l’Esperit, ja que l’Esperit ho escruta tot fins a les profunditats de Déu.

            -. L’home natural no admet les coses de l’Esperit de Déu, l’espiritual en canvi jutja de tot. Nosaltres sí que posseïm el pensament de Crist.

            -. No sabeu que sou temple de Déu i que l’Esperit de Déu habita en vosaltres. El temple de Déu és sant i aquest sou vosaltres.

            -. Ningú no pot dir Jesús és Senyor, si no és sota l’acció de l’Esperit Sant

            -. A cadascú se li dona la manifestació de l’Esperit en bé de tots.

            -. L’Esperit distribueix a cadascú, un per un, el seu carisma. Cadascú té el seu.

            -. Vosaltres sou el cos de Crist i part dels seus membres.

            -. Cerqueu la caritat, però aspireu als dons espirituals.

            -. El Senyor és l’Esperit on hi ha l’alliberament. Contemplem com en un mirall la glòria del Senyor i ens anem transformant en aquesta mateixa imatge, passant d’una glòria a una nova glòria, com per l’acció del Senyor, que és l’Esperit.

            -. Qui ha fet néixer el desig de la transformació per anar a viure amb Crist és Déu, que ens ha donat les arres de l’Esperit.

            -. Jesús es posà dret i cridà: Si algú té set que vingui a mi i begui. naixeran rius d’aigua viva de l’interior dels qui creuen mi. Això ho deia referint-se a l’Esperit que havien de rebre els qui creurien en Ell.    

P. Josep Mª Balcells

Pentecosta, 24 de maig del 2026  Sabadell

             

Homilia del diumenge 3 de maig del 2026

                    JO  SOC EL  CAMÍ, LA VERITAT  I  LA  VIDA

 

                                               Segur que m’heu sentit dir la mar de vegades que la lectura dels capítols des del 13 fins al 17 inclusiu de l’evangeli de Joan, que en aquests dies pasquals la litúrgia eucarística de cada dia ens els permet de seguir puntualment, és un vertader regal de Déu que mai seria prou de poder-los gaudir i fer-los vida pròpia. De fet, tots ells estan emmarcats en el context de les revelacions que Jesús fa als seus preuats deixebles simulant un llarg, fruitós “comiat” abans de cobrir l’últim tram de la seva vida mortal, i on es va manifestant divinament humà, i va descabdellant les intimitats que custodien el seu cor i la permanent unció de l’Esperit Sant que guiava la seva Persona, i que en aquells moments darrers i finals de la seva existència ens meravellen en les invitacions que ens fa de compartir la seva vida divina, continguda habitualment, i ara desclosa, per a mestratge i compartició íntima. No és poden seguir sense un explícit esperit pasqual nostre que el papa Francesc ens va invitar a viure’ls amb “el gust i la música d’Evangeli”. Aquesta reflorida i entranyable “connaturalitat” que ens obre a una sintonia especial, nova, inèdita, que ens enfondeix i ens marca d’una faisó que no sé pas com adjectivar-la; diria això sí, filial i fraternal, íntima, meravellada. Això ens ho pot facilitar en primera instància la lectura (lectio divina) de l’evangeli i amb el petit comentari que podem llegir en el llibret “Paraula i Vida”, o encara millor en “La Missa de cada dia” amb tots els texts litúrgics...  Hem tingut i contemplat ja un bon tret de fragments, o perícopes que se’n diu, ja des del començament mateix del cicle pasqual i els seguirem tenint gairebé cada dia fins a la Pentecosta. “Alegreu-vos-en i proclameu-ho” . Ja heu descobert que en aquesta aclamació hi ha el títol del document de Francesc on ens invita a subsumir-nos en l’accés a la santedat senzilla del “cada dia”, on se’ns explica com ser sants en versió autèntica i assumible, com se’ns ha presentat en el capítol cinquè de la Constitució sobre l’Església del Vaticà II, que hauria de ser el canemàs sobre el que podem seguir els camins de la santedat domèstica, la que dibuixa l’amor petit i constant de la filiació i de la fraternitat del dia a dia. 

                                               Tornem endarrere i entrem en l’entramat de la expressió que Jesús diu de si mateix, davant del no saber ni entendre de Tomàs i Felip: “Jo soc el camí , la veritat i la vida”. Tot adreçat al Pare a qui Jesús ens vol portar, dient davant del no saber ni entendre, quan ens diu endemés que se’n va on prepararà la nostra “estada” junt amb Ell, avançant-nos que “també vosaltres visqueu on Jo vaig”. Ells ignoren el camí que hi mena.  Li ho diuen ignorants com si estesin a un nivell del no-saber de forma que no l’entenguessin, com si els parlés en un llenguatge incomprensible. El camí que hi porta els diu de forma condensada: “Jo soc el camí, la veritat i la vida”. No puc deixar de forçar-me a  posar els tres substantius en majúscules. Atenent que fan referència explícita a Ell mateix en immediatesa. I completa la frase amb un misteri nou per a Ells: “Ningú no va al Pare, si no hi va per mi”. Tota vida és un “retorn”, tant per a Jesús que així ho explicita, com per a cadascú de nosaltres. M’adono que en el petit engranatge d’aquesta perícopa no sé quantes vegades surt el pronom Jo. Serà a Felip que li haurà de dir, dolgut?: “Felip, fa tant de temps que estic amb vosaltres ¿i encara no em coneixes?  I en Felip jo m’hi sento al·ludit i reconvingut. Com ens costa de saber! Perquè no és un saber coneixement; és una meravellosa experiència. Recordeu allò de si som espirituals? Allí ja hi podíem entendre que no és qüestió nostra d’ignorància, no; és allò que ens digué Pau: espiritual ve de l’Esperit Sant que Ell hauria de perfumar i ungir el nostre esperit. És per sintonia i simfonia amb l’Esperit que esdevindrem -per do i gràcia- vertaders espirituals. I ens diu: “Creieu-me: jo estic en el Pare i el Pare està en mi”. La meravella, i més dient-ho de Jesús, allò que hem dit tantíssimes vegades: la preposició en, que en referència a Crist pren una densitat “immensa” en  sentit etimològic, =que no és “mensurable” (=medible), que escapa a tota ponderació... Els que mesuren les vegades que surt la preposició en, bé sigui en Jesús com en nosaltres, en compten 40 en l’evangeli i 27 en les seves cartes! Després de les consideracions del diumenge passat sobre el Bon Pastor el camí és on ens porta i comparteix el nostre guia i acompanyant. Només sentint que anem junts, ja només amb això ja ens porta a una satisfacció que ens és aliment saludable, pel fet només d’anar junts i ser-ne ramat! Ja sabem que quan Jesús feia la primera crida volia dir fer-nos esdevenir itinerants com i amb Ell, poder estar-conviure, aquesta és l’expressió més justa; o si no, pregunteu-li-ho a Joan un dels dotze que comença així experiencialment la seva primera carta: “Allò que hem sentit, que hem vist amb els nostres propis ulls, que hem contemplat, allò que les nostres mans han tocat referent al Verb de la vida... allò que hem vist i sentit, us ho anunciem també a vosaltres”. Ja està tot dit. Fent cordada, sin-odalitat! 

                                               Cal que ens detinguem una mica sobre la seva afirmació de que Ell és la Veritat (ara ja res m’impedeix de posar-la en majúscula). Perquè fa referència no a un missatge, a unes veritats, sinó a la intimitat de la seva persona! I en sentit global. No una veritat sinó tot Ell. No és un coneixement per dibuixar-ne els trets significatius, identitaris. És la veritat. Essent Déu, ja d’entrada no podem atènyer res de la seva pregonesa; sense capacitat de definir, de rastrejar, quedem gloriosament segurs, amb tot, però, a les fosques. Només aproximacions i totes que van més enllà de la nostra intel·ligència i comprensió. Cadascú s’hi pot atansar a través de la pròpia experiència tot i saber que és una de entre tantes, i totes que es queden al llindar mateix del misteri. Hi juga definitivament un saber emocional, millor, existencial, un saber sense saber més que flaixos, més que tasts, aquí hi lliga de ple en la seva poquedat, però experiència allò del “el gust i la música d’evangeli” que dèiem en encetar aquestes reflexions. Jesús no va contestar pas a la demanda de Pilat: I què és la veritat?  González Faus hi esmerça llargues consideracions distingint entre la veritat en termes grecs i en el sentit semita. Avança l’expressió: paladar cristià, o en referència a sant Joan de la Creu “sabor cristià” o bé millor: “sabor d’amor”. Aquí s’entén com un experimentar: en definitiva allò existencial de Joan en la seva carta esmentada. Tots els sentits, i més, en joc i amb el sentir més profund...

                                               Cal també fer un esment sobre què pot (!) dir que Jesús és la Vida. Deixem volar la nostra fantasia i creativament que ens pinti a pinzellades de tots els colors i matisos com podem albirar què és la vida, tota vida, “la primavera musicada de Vivaldi” i aquestes vivències primaverals en què un es queda suspès, meravellat en els captards quan l’aire pren consistència i una dolçor ens envaeix i ens quedem esbalaïts, corpresos, Sí, si ja això ja és una connotació de bellesa en la vida del creat, què serà quan Jesús es manifesta com la Vida en Persona? I que serà la vida de la gràcia en nosaltres, allò que els evangelistes en diuen a seguiment del què ens diu a cau d’orella: vosaltres teniu “vida eterna”. Allò que diu Jesús de que el Pare que viu, dona la vida al Fill i aquest ens l’ofereix en el misteri de la nostra Fe. Com ho proclamem a la litúrgia de l’eucaristia, una vegada som invitats a proclamar el misteri de la fe!: “Anunciem, confessem, esperem”

                                               Senyor Jesús, deixeu-nos emmirallar en l’evangeli d’aquest diumenge i en els propers que ens endinsaran en tots aquests capítols de l’evangeli de Joan que només els podem brodar amb allò que he repetit moltes vegades en aquestes reflexions pasquals i si m’ho permeteu de dir-ho: pregonament pentecostals, on l’Esperit hi jugui els jocs i filigranes del seu perfum i unció.

                                               Ens esperen altres passatges de l’evangeli de Joan que ens introduiran en dies feiners i diumenges successius en aquestes vivències que va experimentar Joan i que després ens les ha narrades com un endinsar-nos en la revelació de qui és Jesús i què suposa compartir-ho amb nosaltres. Permeteu-me de donar-li-n les gràcies per i a nom de tots els que el podreu seguir en la intimitat de la nostra condició per gràcia de fills en el Fill i de germans en el nostre Germà. I deixeu-m´hi ajuntar a plena consciència pasqual i també pentecostal uns al·leluies ben sentits i expressius.

 P. Josep Mª Balcells.

Diumenge V de Pasqua i setmanes fins el dia de Pentecostés, 3 de maig del 2026.  Sabadell