LA FASCINACIÓ D’UNA PRESÈNCIA
És un complet gust poder acompanyar, millor dit, deixar-nos acompanyar per la presència exultant de l’Esperit Sant. Aquest, incomprensiblement ignorat, desconegut, tot i ser el gran do de Jesús promès abans del seu retorn al Pare. Llegiu les densitats divines en l’evangeli de Joan (14, 15ss). Tot un goig fer-nos presents en aquests moments darrers de la presència de Jesús entre nosaltres. És com el banquet de l’amistat fet promesa, fet perceptible, allò del “gust i música d’evangeli”.
Durant tot un seguit de diumenges des d’ara fins el dia 2 d’agost anirem desgranant, diumenge a diumenge, com a segona lectura el capítol vuitè de la Carta de Pau als romans. Prenguem-nos-els com un pelegrinatge per finalitzar-lo precisament en el Tabor. Ara, viscuda la Transfiguració amb més plena consciència de la significació d’aquesta epifania que sintetitza tota la història divina d’un Poble que Déu estima i que es posa en camí amb tots els caminants, bo i compartint la “glorificació” de Jesús, englobant passió, mort , resurrecció, glorificació. Ens arriba a nosaltres com un núvol o una torbonada que ens serà present i actuant com només ho pot fer el Déu, u i tri. Deixem-nos omplir d’una presència conductora, esclaridora, d’aquest Altre Consolador, Advocat, Mestre de tota veritat, quan la Veritat és la definició mateixa de Déu. Aquest mateix Esperit que va planar sempre en l’Esperit del nostre Mestre Jesús. Ja el trobem operatiu per dir-ho amb senzillesa en el mateix moment de la concepció virginal en Maria: “L’Esperit Sant vindrà damunt teu i el poder de l’Altíssim et cobrirà amb la seva ombra; per això el nadó serà Sant, serà anomenat Fill de l’Altíssim”. També en el Baptisme, mentre pregava, s’obrí el cel i davallà sobre Ell l’Esperit Sant en figura corporal, com una coloma, i una veu vingué del cel: “Tu ets el meu Fill, l’Estimat, en tu tinc posada la meva complaença”.
Anem a la Constitució sobre l’Església i ja, de bon principi en el primer capítol sobre el misteri de l’Església, hi llegim: “Terminada l’obra que el Pare havia encarregat al Fill de fer en la terra (Jo. 17, 4), el dia de Pentecosta fou enviat l’Esperit Sant a santificar abundosament l’Església, i així, el creients entrarien al Pare per la porta de Crist en l’únic Esperit (Ef. 2, 18): Esperit de la vida, fontana d’aigua que borbolla d’eternitat vivent, per mitjà del qual el Pare vivifica els qui el pecat ha mort, fins a ressuscitar en Crist llurs cossos moridors (Rom 8, 10-11). L’Esperit s’està a l’Església i als cossos dels fidels com en un temple (I Co, 3, 16; 6, 19), prega dintre d’ells i testimonia que són fills adoptius (Ga 4, 6; Rom 8, 15-16 i 26). Encarrila l’Església a la plenitud de la veritat (cf. Jo, 16, 13), la unifica en la Comunió i l’apostolat, la forneix de diversos dons jeràrquics i carismàtics, la dirigeix, l’embelleix amb els seus fruits (cf. Ef 4, 11-12; I Co 12, 4; Gal 5, 22), la rejoveneix amb la saba de l’Evangeli, la renova sense parar i la mena a la unió perfecta amb el seu Espòs. Que l’Esperit i l’Esposa diuen: Vine, a Jesús, el Senyor (Ap 22, 17). Així l’Església es presenta tota congregada com un poble, per la unitat del Pare i del Fill i de l’Esperit”. Abassegadora manifestació en la qual nosaltres som coprotagonistes d’una unió substancial, a partir dels Baptisme, Confirmació i l’Eucaristia, que son els sagraments de la iniciació cristiana. Per si fossin poques aquestes presències i accions en nosaltres Leon-Dufour rebla l’elenc d’implicacions de forma que sense l’Esperit no s’entén ni Crist, ni l’evangeli: l’Esperit era profetitzat ja en l’Antic Testament que reposaria de faisó permanent en el Messies i que seria bolcat sobre tots els cors, talment com una creatura nova. L’Esperit baixa i es posa sobre Jesús, manifestant que és Sant des de la concepció; Ell té l’Esperit per damunt de tota mesura i que fa que Ell el doni com a propi. El baptisme en l’Esperit fa participar en aquest do permanent. L’Esperit comble d’amor en els nostres cors i és penyora de la nostra esperança. Així podem dir que “el règim de la Llei ha cedit el lloc al règim de l’Esperit”, com ho seguim en l’epístola als Romans, capítol vuitè; consagra els creients com a temples en creixença, amb els seus ensenyaments recorda les paraules mateixes de Jesús i assisteix els deixebles en el seu testimoniatge! És per gràcia que nosaltres podem viure i conviure com a ferms creients i esforçats en l’esperança i vibrants en l’amor i en la comunió. Sense Esperit no existeix, no, ni l’evangeli, ni el mateix Crist. A través de l’Esperit se’ns insinua en la nostra intimitat dins de les intimitats de Déu. Mestre de la contemplació, Torsimany de les nostres ascensions vers Déu. Som conduïts amb mà certa vers la Veritat i la Veritat ens obre l’Esperit a la llibertat. L’Esperit és el Tot o Res. La senzillesa és la porta per a fer experiències folgades de revelacions, entrats en el misteri de Déu.
Des
d’un punt de vista litúrgic els entesos ens certifiquen que hi ha una
diferència notable entre la visió d’Occident de la que respira l’Orient: la
primera posa l’accent més en la presència i l’acció de Crist en l’actualització
del misteri pasqual; l’Orient sense deixar-ho de dir, igualment se centra també
en el misteri pasqual però posa l’accent més en la Pentecosta perenne de
l’Església i el do de l’Esperit Sant en els sagraments i en la santificació
derivada de l’experiència espiritual. En la litúrgia l’Esperit Sant és el
pedagog de la Fe del Poble de Déu,
artífex de les obres mestres de Déu, que són els sagraments de la Nova Aliança.
El desig i l’obra de l’Esperit és que en el cor de l’Església visquem de la
vida de Jesús Ressuscitat. Tal és l’acció de l’Esperit: una cooperació,
sinèrgia amb l’Església. La litúrgia esdevé el factor d’espiritualitat de forma
que podem afirmar: la litúrgia o serà mística (experiència espiritual) o no
serà. Això ens atansa vers la vivència espiritual de la litúrgia com a
moment de la realització d’una obra de santificació, entrant en el misteri de
la intimitat amb Déu a partir dels sagraments, particularment de l’Eucaristia:
Crist està present en l’acció litúrgica. Està present en el sacrifici de la Missa
pel ministeri sacerdotal de manera que quan se celebra el sant misteri
eucarístic, és el mateix Crist que s’ofereix al Pare. Està present en la seva
paraula, car és Ell el qui parla quan en l’Església es llegeixen les Sagrades
Escriptures. Per fi, quan l’Església prega i canta els salms hi ha present
Aquell que prometé: “On n’hi ha dos o
tres reunits en nom meu, Jo hi soc enmig d’ells”. D’on, tota celebració
litúrgica com a obra de Crist sacerdot i del seu Cos que és l’Església, resulta
ser l’acció sagrada per excel·lència, i cap altra acció de l’Església no la
iguala en paritat de títol, ni de grau, en eficàcia”. Constitució sobre la
litúrgia: (número 7). “En la litúrgia terrena participem com del tast d’aquella
litúrgia celestial que se celebra en la santa ciutat de Jerusalem, vers on ens
dirigim com a pelegrins i on Crist s’asseu a la dreta de Déu com a ministre del
veritable tabernacle, cantem al Senyor amb tot l’exèrcit celestial l’himne de
la seva glòria; tot venerant la memòria dels sants, esperem compartir llur companyia;
estem a l’expectativa del Salvador, Nostre Senyor Jesucrist, fins a tant que es
manifesti Ell, vida nostra, i nosaltres ens manifestem gloriosos amb Ell (núm
9). Amb tot, la litúrgia és el cim vers el qual tendeix l’acció de l’Església,
i, a la vegada, la font d’on prové tota la seva força, car els treballs
apostòlics s’ordenen a aconseguir que, fets fills de Déu pel Baptisme i la Fe,
tots s’uneixin en una sola cosa, lloïn Déu en l’Església, participin del
sacrifici i mengin el Sopar del Senyor. “Per tant, és de la litúrgia, i
sobretot de l’Eucaristia, d’on com d’una font, ens ve la gràcia i d’on obtenim
amb la màxima eficàcia la santificació dels homes en Crist, i la glorificació
de Déu que busquen, com a llur finalitat, totes les altres obres de l’Església”
(Núm 10). Fins aquí rau la fascinació de la Presència i de l’Acció de l’Esperit
Sant. Configurem-nos-hi.
P. Josep Mª Balcells.
Diumenge
XIV, 5/7/26 Sabadell
