Homilia del diumenge 26 de juliol del 2026

                         EL  NOSTRE  TRESOR  I   PERLA  FINA

                                               Amb la tercera tongada dominical de paràboles ens hem plantat al bell mig del què significa l’existència cristiana en el que té d’essencial. El paràgraf que hem citat tantes vegades degut a l’autoria del papa Benet XVI, que cita tan gustosament el papa Francesc, prové de precisament la primera encíclica del papa anterior a Francesc que es titula com es fa sempre amb les dues primeres paraules introductòries en llatí: Deus caritas.  Així comença el seu escrit: “Déu és amor i qui roman en l’amor roman en Déu i Déu en ell. (I Jn 4, 16). Aquestes paraules de la primera carta de Joan expressen amb claredat meridiana el cor de la fe cristiana i la imatge cristiana de Déu, i, en conseqüència, la imatge pròpia de l’home i del seu camí. Endemés, en aquest mateix verset Joan ens ofereix, per així dir-ho, una fonamentació sintètica de l’existència cristiana: “Nosaltres hem conegut l’amor que Déu ens té i hi hem cregut.  Hem cregut en l’amor de Déu i així pot expressar l’opció fonamental de la seva vida. (Aquí insereix la frase cèlebre que nosaltres la citarem ja presa de Francesc que diu així: “No em cansaré de repetir les paraules de Benet XVI que ens porten al centre de l’evangeli; “Hom no comença a ser cristià per una decisió ètica o una gran idea, sinó pel trobament  amb un esdeveniment, amb una  Persona, que dóna un nou horitzó a la vida i, amb això, una orientació decisiva”. Continua Francesc: “gràcies a aquest trobament –o retrobament- amb l’amor de Déu, que es converteix en feliç amistat, som rescatats de la nostra consciència aïllada i de l’autoreferencialitat. Arribem a ser plenament humans quan som més que humans, quan permetem a Déu que ens dugui més enllà de nosaltres mateixos”. I ja d’acord amb la motivació fonamental del què pretén Francesc en la seva encíclica primera La joia de l’evangeli segueix i complementa “allí hi ha la deu de l’acció evangelitzadora. Perquè, si algú ha acollit aquest amor que li retorna el sentit de la vida, com pot contenir el desig de comunicar-ho als altres? Voldria subratllar la paraula esdeveniment que té una força filosòfica i cultural-social-històrica que la fa única, definitiva. Jo la vincula amb Mounier i el personalisme i més quan en el nostre cas va lligada explícitament amb la noció filosòfica i evangèlica de Persona, la de Déu i del seu amor manifest. No es pot dir amb més alta, altíssima significació. Dos papes que ens porten -per dictat de Joan- a l’amor gratuït de Déu  i que en Ell tot comença a tenir el definitiu sentit del viure i conviure cristians. El trobament inicial i el que trasbalsa el nostre saber, “saber=assaborir” de Déu ens encamina a saber-nos estimats i encaminats, a fer del viure propi una troballa permanent insospitada: el tresor i perla fina del nostre existir joiós en Déu. Ell ens ho és tot i nosaltres participem de totes totes d’aquest tresor únic. Som enriquits, som posseïdors, en definitiva, posseïts per l’amor definitiu de Déu. A Joan li devem  aquest joc definidor de vida, de sentit, de terme, de camí i de veritat i de vida. Ara ja podem descansar de les nostres recerques, precisament quan és Déu mateix en el seu amor qui ens ha encalçat. Tot comença en l’amor de Déu, que el defineix i que ens defineix a nosaltres en conseqüència. Donem per òptimes aquestes paràboles que ens han acompanyat aquests darrers diumenges i ara ja -a camí vençut- promptes per arribar a la cima del Tabor que era la fita del nostre pelegrinatge i a con/gaudir de ser tots transfigurats en Ell, dijous 6 d’agost, en aquesta data litúrgica concreta. Final d’etapa o recomençament de fer de l’evangeli el tresor i perla fina dels que ens parla Jesús. Com a invitació a fer nostre el camí sinodal que ens ha de portar a ser evangelitzats en permanència i a evangelitzar en conseqüència. Un esdeveniment en tota regla. Fet primicial del qual se’n deriven l’última veritat de la nostra existència.

                                                Fem un seguit dels sentits en les pregàries i en les lectures d’aquest diumenge. Comencem per l’oració col·lecta que diu així: Oh Déu, origen de tot  bé, font de santedat, i protector dels qui esperen en Vós; sigueu misericordiós amb nosaltres, guiats i governats per Vós. Salomó, jove rei es guanya la benvolença de Déu perquè sap demanar a l’inici del seu regnat, inusual en les seves edats joves per fer un bon govern: la capacitat de saber escoltar, el discerniment i així poder fer justícia.

                                               Hem anat seguint diumenge rere diumenge tota la seqüència dels versets del capítol 8 de la Carta de Pau als romans, una autèntica peça mestra de la configuració o transfiguració nostra a imatges vives del seu Fill.  “Tots els qui són portats per l’Esperit de Déu són efectivament fills de Déu. Heu rebut un esperit de filiació que ens fa clamar Abbà, Pare. Així mateix l’Esperit ajuda la nostra feblesa; perquè nosaltres no sabem què hem de demanar per pregar com cal, però el mateix Esperit intercedeix amb gemecs inefables... Cridats, destinats fets justos i glorificats”. Tot d’acord amb la frase de Benet, ressonada en Francesc i derivada de la proclamació de Joan de que Déu és amor. Així, rodonament! 

                                               Tres papes: Benet, Francesc i ara hi afegim Lleó en el seguit de portar-nos a una visió sinodal compartida i com passant-se el testimoni entre ells, en l’albirament de qui és Ell i de qui som nosaltres, tots tocats per l’alè de l’Esperit Sant que surt una i altra vegada en la carta als romans. I tot això amb la revelació sobre el Regne, finalitat de totes les paràboles que hem seguit i ens hi hem configurat amb aquella pregària tantes vegades al·ludida aquests dies de juliol: només Déu ha revelat el Regne als senzills de cor, que és tant com pels qui a les benaurances s’assimilen als nets de cor per als quals Déu serà definitivament el seu tresor i perla fina.

                                               Ens com si ens acomiadéssim de Pau que l’hem seguit amb delectança: “Si Déu està per nosaltres, ¿qui estarà contra nosaltres? Perquè estic segur que ni la mort, ni la vida, ni el present ni el futur, ni altitud ni profunditat no podrà separar-nos de l’amor de Déu, revelat  en el Crist Jesús, Senyor nostre”.

                                               Repetim-nos una i altra vegada amb exultança: som cristians “pel trobament amb un esdeveniment, amb l’amor d’una Persona, la de Jesús que dona un nou horitzó a la vida i amb això una orientació definitiva”.

 P. Josep Mª Balcells

Diumenge XVII de durant l’any, 26 de juliol del 2026   Sabadell

Homilia del diumenge 19 de juliol del 2026

                                   ALLIBERA’NS  DEL  MAL

                                               O “deslliura’ns de qualsevol mal”. Així acaba el parenostre. Tenim diverses expressions que fan que el mal el puguem posar en majúscula i, per tant personalitzat, que  ens permet llegir-lo com al “Maligne”, és a dir Satanàs. “No prego”-diu Jesús en l’escena del segon acomiadament, justament en el capítol 17 de l’evangeli de Joan- “no prego que els tragueu del “Món”, sinó que els preserveu del Maligne. No són del món, com Jo no soc del món”. Com  podeu veure en Joan hi ha una mena de contrastació, més i tot, de bel·ligerància i com una lluita de dos “poders”, una versió dramàtica entre Jesús i els seus: expressió viva de la bondat i bé, del “ser de Jesús” i els que segueixen els dictats del mal. Això ens porta a la paràbola del blat i el jull que en les teologies de Joan i de Pau ens emmirallen en l’escatologia, en deixar que el bé i el mal convisquin i es puguin contaminar, irradiar, deixant una visió del drama de la coexistència i de la possible contaminació entre aquesta lluita de prevaldre d’una respecte de l’altra. Ara, en l’ínterim del conviure nostre, cal no precipitar judicis, perquè ambdós estan encara en coexistència i més: en lluita oberta i no conclosa. Deixant la separació pel moment escatològic quan es veurà qui és i qui no és... Ara encara hi ha aquest aiguabarreig. Allò d’una Església santa i pecadora a la vegada.

                                               Pau i Joan han elaborat una teologia de la història de la salvació en el món. Pel “pecat” el món actual és “dolent”, perquè ha caigut en poder del déu d’aquest “segle”, el maligne, el “príncep d’aquest món”. El món, realitat ambigua, segueix donant testimoni del seu Creador, però s’oposa a Déu pel seu esperit, la seva saviesa, la seva pau: que no coneix ni a Déu, ni a Jesús, car els odia. Però Jesús, enviat per Déu, que estima el món ha salvat el món vencent-lo, ha tret el pecat del món, donant la seva “carn per a que tinguin vida”. El món estructurat pel pecat ha de desaparèixer; no es convertirà en un “cosmos nou”, sinó que serà jutjat i assumit en el Regne de Déu. El creient, tanmateix, ha triomfat del món per la seva fe; sens dubte, roman encara en aquest món, però com Jesús, no és d’aquest món i ha de guardar-se del maligne. Aleshores, com un focus de llum, aprèn a usar adequadament d’aquest món i coopera a la seva transformació”. Tot aquest relat l’autor l’enriqueix amb cites bíbliques abundants i precises.

                                               Tornem a les dues últimes proposicions-súplica del parenostre i seguint els comentaris del Catecisme de l’Església Catòlica entrarem en l’entrellat del que significa la paràbola del gra de blat i del jull, en com l’amo del camp no permet que s’arrenquin dels brots de jull, perquè, en apuntar només, resulta difícil, si no impossible de distingir el jull del blat, i hi ha com una oportunitat de traspàs d’un a l’altre i es com Déu dona la possibilitat de fer un tomb (metanoia) per veure qui pot més... La sega queda com a final escatològic i es quan es veurà definitivament qui és blat i qui és jull.

                                               Ja proclamem que el nostre perdó per la part de Déu queda condicionat a la nostra capacitat de saber perdonar. A això ens comprometem, a guisa de ser honestos. La nostra petició va precedida d’un compromís “d’així com”. “No permeteu que nosaltres caiguem en la temptació”. Som nosaltres mateixos qui ens podem temptar, i tant! La vida és una lluita, moltes vegades contra nosaltres mateixos. Portem l’arrel del pecat amb les debilitats i en el nostre esllanguit esperit de lluita. Pau ens invitava a fer una bona cursa, sense defallences. Cal saber dubtar de la nostra resiliència en el bé. Déu és fidel i no ens deixarà abatuts i desmenjats i no deixarà que siguem temptats més enllà de les nostres forces. Es venç per gràcia: estiguem-ne certs i esperançats. Jesús demana al Pare que ens guardi en el seu nom (Jn 17, 11) i l’Esperit Sant intenta despertar-nos a una vigilància que és “guàrdia del cor”. Quan preguem ho fem en comunió amb l’Església, de tal forma que no solament preguem per a nosaltres, sinó que ho fem per a tots els batejats ja que amb ells som “comunió-participació-missió, i que d’alguna manera som corredemptors i ens ajudem a no caure en temptació. Un dia jo per a tu i un altre tu per a  mi. El diable és mentider per manera de ser i és un ínclit fautor de fake-news. Sap engalipar-nos, Sap més per vell que per diable. “Si Déu és amb nosaltres, qui ens estarà en contra? (Rom 8, 31) Recordeu que aquests diumenges seguits estem sota tutela d’aquest capítol 8 on campeja l’Esperit Sant, que és el gran vetllador de les nostres santificacions. “Ell intercedeix “amb gemecs que no es poden expressar”. Déu Pare sap el deler de l’Esperit. El seu deler sap de les intimitats divines. Nosaltres sabem que Déu ho disposa tot en bé dels qui l’estimen, dels qui Ell “ha destinat a ser imatges vives del seu Fill”. Així ho rubrica: “Ell, que els havia destinat, els crida, els fa justos i els glorifica”. Així el CEC complementa amb aquesta súplica que ens és ben sabuda i estimada de tantes eucaristies com hem compartit: “Allibereu-nos; Senyor, de tots els mals, feu que hi hagi pau als nostres dies; i per la vostra misericòrdia, guardeu-nos del pecat i de qualsevol pertorbació, mentre esperem l’acompliment de la nostra esperança, la manifestació de Jesucrist el nostre Salvador”.

                                               Per una coincidència atzarosa aquest dies estic llegint amb ganes aquests llibres: Un de Fromm titulat “La revolució de l’esperança” amb l’intent de promoure ja en els anys 68 un renaixement de l’humanisme i l’esperança en una societat altament mecanitzada, posant la tècnica al servei del benestar de l’home. Què diria avui amb tot el guirigall de la IA!   Semblantment, Torralba deixa clar que el que ens cal és tota una revolució (no res menys!) en bases ètiques i ho signa el 2014. Té molt present la política i els polítics d’aquelles contrades que han de gastar  ètiques en el bon govern... Caldria afegir-hi el discurs que el papa Lleó va dirigir als nostres representants. Un món el nostre sempre en lliça: la paràbola del jull i el gra de blat, en suma.  Aprofito per deixar-vos aquest decàleg d’un món nou en vistes de tot el que ens diu la quarta Constitució de Vaticà II: L’Església en el món contemporani”: 

            -. Els fins nobles no justifiquen els mitjans mesquins.

            -. Quan el múscul utòpic es destensa, s’estén el desert de banalitat i de desconcert.

            -. El que ens uneix és més profund que el que ens separa.

            -. Prendre consciència és el primer pas per transformar-nos.

            -. La revolució del cor és la més profunda de totes.

            -. Solament és possible canviar el sistema des del compromís personal.

            -. No hi ha èpoques decadents. Senzillament hi ha persones que es limiten a fer d’espectadors.

            -. El futur no està descrit, depèn de cadascun dels nostres actes.

            -. La sobrietat és el camí de l’alliberament.

            -. Ser indiferents al sofriment del món és ser-ne còmplices.

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge XVI de durant l’any, 19 de juliol del 2026  Sabadell

Homilia del diumenge 5 de juliol del 2026

                     LA  FASCINACIÓ  D’UNA  PRESÈNCIA

                                               És un complet gust poder acompanyar, millor dit, deixar-nos acompanyar per la presència exultant de l’Esperit Sant. Aquest, incomprensiblement ignorat, desconegut, tot i ser el gran do de Jesús promès abans del seu retorn al Pare. Llegiu les densitats divines en l’evangeli de Joan (14, 15ss). Tot un goig fer-nos presents en aquests moments darrers de la presència de Jesús entre nosaltres. És com el banquet de l’amistat fet promesa, fet perceptible, allò del “gust i música d’evangeli”.

                                               Durant tot un seguit de diumenges des d’ara fins  el dia 2 d’agost anirem desgranant, diumenge a diumenge, com a segona lectura el capítol vuitè de la Carta de Pau als romans. Prenguem-nos-els com un pelegrinatge per finalitzar-lo precisament en el Tabor. Ara, viscuda la Transfiguració amb més plena consciència de la significació d’aquesta epifania que sintetitza tota la història divina d’un Poble que Déu estima i que es posa en camí amb tots els caminants, bo i compartint la “glorificació” de Jesús, englobant passió, mort , resurrecció, glorificació. Ens arriba a nosaltres com un núvol o una torbonada que ens serà present i actuant com només ho pot fer el Déu, u i tri. Deixem-nos omplir d’una presència conductora, esclaridora, d’aquest Altre Consolador, Advocat, Mestre de tota veritat, quan la Veritat és la definició mateixa de Déu. Aquest mateix Esperit que va planar sempre en l’Esperit del nostre Mestre Jesús. Ja el trobem operatiu per dir-ho amb senzillesa en el mateix moment de la concepció virginal en Maria: “L’Esperit Sant vindrà damunt teu i el poder de l’Altíssim et cobrirà amb la seva ombra; per això el nadó serà Sant, serà anomenat Fill de l’Altíssim”. També en el Baptisme, mentre pregava, s’obrí el cel i davallà sobre Ell l’Esperit Sant en figura corporal, com una coloma, i una veu vingué del cel: “Tu ets el meu Fill, l’Estimat, en tu tinc posada la meva complaença”.

                                               Anem a  la Constitució sobre l’Església i ja, de bon principi en el primer capítol sobre el misteri de l’Església, hi llegim: “Terminada l’obra que el Pare havia encarregat al Fill de fer en la terra (Jo. 17, 4), el dia de Pentecosta fou enviat l’Esperit Sant a santificar abundosament l’Església, i així, el creients entrarien al Pare per la porta de Crist en l’únic Esperit (Ef. 2, 18): Esperit de la vida, fontana d’aigua que borbolla d’eternitat vivent, per mitjà del qual el Pare vivifica els qui el pecat ha mort, fins a ressuscitar en Crist llurs cossos moridors (Rom 8, 10-11). L’Esperit s’està a l’Església i als cossos dels fidels com en un temple (I Co, 3, 16; 6, 19), prega dintre d’ells i testimonia que són fills adoptius (Ga 4, 6; Rom 8, 15-16 i 26). Encarrila l’Església a la plenitud de la veritat (cf. Jo, 16, 13), la unifica en la Comunió i l’apostolat, la forneix de diversos dons jeràrquics i carismàtics, la dirigeix, l’embelleix amb els seus fruits (cf. Ef 4, 11-12; I Co 12, 4; Gal 5, 22), la rejoveneix amb la saba de l’Evangeli, la renova sense parar i la mena a la unió perfecta amb el seu Espòs. Que l’Esperit i l’Esposa diuen: Vine, a Jesús, el Senyor (Ap 22, 17). Així l’Església es presenta tota congregada com un poble, per la unitat del Pare i del Fill i de l’Esperit”.  Abassegadora manifestació en la qual nosaltres som coprotagonistes d’una unió substancial, a partir dels Baptisme, Confirmació i l’Eucaristia, que son els sagraments de la iniciació cristiana. Per si fossin poques aquestes presències i accions en nosaltres Leon-Dufour rebla l’elenc d’implicacions de forma que sense l’Esperit no s’entén ni Crist, ni l’evangeli: l’Esperit era profetitzat ja en l’Antic Testament que reposaria de faisó permanent en el Messies i que seria bolcat sobre tots els cors, talment com una creatura nova. L’Esperit baixa i es posa sobre Jesús, manifestant que és Sant des de la concepció; Ell té l’Esperit per damunt de tota mesura i que fa que Ell el doni com a propi. El baptisme en l’Esperit fa participar en aquest do permanent. L’Esperit comble d’amor en els nostres cors i és penyora de la nostra esperança. Així podem dir que “el règim de la Llei ha cedit el lloc al règim de l’Esperit”, com ho seguim en l’epístola als Romans, capítol vuitè; consagra els creients com a temples en creixença, amb els seus ensenyaments recorda les paraules mateixes de Jesús i assisteix els deixebles en el seu testimoniatge! És per gràcia que nosaltres podem viure i conviure com a ferms creients i esforçats en l’esperança i vibrants en l’amor i en la comunió. Sense Esperit no existeix, no, ni l’evangeli, ni el mateix Crist. A través de l’Esperit se’ns insinua en la nostra intimitat dins de les intimitats de Déu. Mestre de la contemplació, Torsimany de les nostres ascensions vers Déu. Som conduïts amb mà certa vers la Veritat i la Veritat ens obre l’Esperit a la llibertat. L’Esperit és el Tot o Res. La senzillesa és la porta per a fer experiències folgades de revelacions, entrats en el misteri de Déu.

                                               Des d’un punt de vista litúrgic els entesos ens certifiquen que hi ha una diferència notable entre la visió d’Occident de la que respira l’Orient: la primera posa l’accent més en la presència i l’acció de Crist en l’actualització del misteri pasqual; l’Orient sense deixar-ho de dir, igualment se centra també en el misteri pasqual però posa l’accent més en la Pentecosta perenne de l’Església i el do de l’Esperit Sant en els sagraments i en la santificació derivada de l’experiència espiritual. En la litúrgia l’Esperit Sant és el pedagog de la Fe del  Poble de Déu, artífex de les obres mestres de Déu, que són els sagraments de la Nova Aliança. El desig i l’obra de l’Esperit és que en el cor de l’Església visquem de la vida de Jesús Ressuscitat. Tal és l’acció de l’Esperit: una cooperació, sinèrgia amb l’Església. La litúrgia esdevé el factor d’espiritualitat de forma que podem afirmar: la litúrgia o serà mística (experiència espiritual) o no serà. Això ens atansa vers la vivència espiritual de la litúrgia com a moment de la realització d’una obra de santificació, entrant en el misteri de la intimitat amb Déu a partir dels sagraments, particularment de l’Eucaristia: Crist està present en l’acció litúrgica. Està present en el sacrifici de la Missa pel ministeri sacerdotal de manera que quan se celebra el sant misteri eucarístic, és el mateix Crist que s’ofereix al Pare. Està present en la seva paraula, car és Ell el qui parla quan en l’Església es llegeixen les Sagrades Escriptures. Per fi, quan l’Església prega i canta els salms hi ha present Aquell que prometé: “On n’hi ha dos o  tres reunits en nom meu, Jo hi soc enmig d’ells”. D’on, tota celebració litúrgica com a obra de Crist sacerdot i del seu Cos que és l’Església, resulta ser l’acció sagrada per excel·lència, i cap altra acció de l’Església no la iguala en paritat de títol, ni de grau, en eficàcia”. Constitució sobre la litúrgia: (número 7). “En la litúrgia terrena participem com del tast d’aquella litúrgia celestial que se celebra en la santa ciutat de Jerusalem, vers on ens dirigim com a pelegrins i on Crist s’asseu a la dreta de Déu com a ministre del veritable tabernacle, cantem al Senyor amb tot l’exèrcit celestial l’himne de la seva glòria; tot venerant la memòria dels sants, esperem compartir llur companyia; estem a l’expectativa del Salvador, Nostre Senyor Jesucrist, fins a tant que es manifesti Ell, vida nostra, i nosaltres ens manifestem gloriosos amb Ell (núm 9). Amb tot, la litúrgia és el cim vers el qual tendeix l’acció de l’Església, i, a la vegada, la font d’on prové tota la seva força, car els treballs apostòlics s’ordenen a aconseguir que, fets fills de Déu pel Baptisme i la Fe, tots s’uneixin en una sola cosa, lloïn Déu en l’Església, participin del sacrifici i mengin el Sopar del Senyor. “Per tant, és de la litúrgia, i sobretot de l’Eucaristia, d’on com d’una font, ens ve la gràcia i d’on obtenim amb la màxima eficàcia la santificació dels homes en Crist, i la glorificació de Déu que busquen, com a llur finalitat, totes les altres obres de l’Església” (Núm 10). Fins aquí rau la fascinació de la Presència i de l’Acció de l’Esperit Sant. Configurem-nos-hi.

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge XIV, 5/7/26 Sabadell