LA TRILOGIA DEL PAPA FRANCESC
“Passi,
passi, vostè primer. /Demanar perdó no “set vegades set”: amb dues -o tres,
millor, ja n’hi ha ben bé prou, per començar. /Donar gràcies, això
sovintejadament. Al del costat, que potser no hi has caigut encara que hi és, i
és als primers de tots als que has de fer planar la trilogia, entesos?: fills,
pare, mare, espòs o esposa (això últim us ho dic, aquesta vegada sí: setanta
vegades set! o jugant amb el set i mig. (us entenc, és costós conviure, però en
el viure i conviure està el bingo de tot. Del viure es passa al conviure i del
conviure es passa al viure. Quina filosofia que s’amaga en aquest tríptic:
Josep Pla el nostre homenot que no s’ho va poder anomenar ell mateix i
descriure’ns com un dels grans homenots de la “casa comuna” que va dir en
Francesc: ho va dir a la seva no exempta de “magnífica humanitas”: Saludats, Coneguts, Amics.”
Saviesa popular que ha anat rodant per
aquests mons de Déu i nosaltres, ben tofolets!, en sabem ben poca cosa... Les
savieses populars tenen incommensurables contemporaneïtat, mal que ens
-no dic: pesa- que no ens pesa gota. Atenció,
respecte per a tothom: blancs, negres, liles, els de tutti colori. Que hem
de mirar, admirar amb el cor, ho he après dels salms: Déu ens saluda de mil
maneres pels qui no baden. Entesa a nivell de relacions publiques, a nivell
d’una certa amorositat bàsica, gradual, perquè... en tot hi ha escales! I no
diguem a nivells de fe (com una casa ni que sigui petiteta, que l’habitatge és
–ho tenim oblidat- dret: ep, no sols personal, sinó civil, qué caram! Que feu
l’àngel aquell de l’Anunciació?: “Déu vos salve, Maria. Oh, bellesa de les
pintures del Seràfic pintor... També: la Marieta de l’ull viu: tothom , tothom!
Hem reprendre allò que era habitual al meu poble. Una salutació si volem fer un món millor, comença amb una
salutació, no sols amb comunicació verbal, sinó gestual d’una certa gràcia en
el somriure i amb el braç movent-lo com atansant-nos, reconeixent una certa
proximitat paisana. Segon pas; Coneguts, que vol dir
re-coneguts. Que no caigui el dia sense haver-nos perdonat trifulgues,
envegetes, murmuracionetes, doni’m la mà, que la mà és dels instruments més
autèntics, quan hi ha un cert grau d’humanitat de la d’abans, que ara no
s’estila ni es gasta massa... Bé, no siguem pessimistes, que aquests són els
que Miquel Àngel va posar en la Capella Sixtina de la banda dels que fan pudor
de sofre. Sortim ràpidament que no ens socarrimem... Ho llegeixo també als
salms. Si no hi ha re-coneixement, no hi escalada de segon grau: Entesos?. Anem
a la plaça major, “al Pati”, que és/era al centre del meu poble, d’abans. Ara,
en prou feines m’hi acabo de trobar, com ha canviat!: atenció! ho dic: per bé i
millor del poble”, per dir-ho a les clarícies dels assabentats ja de l’amor es
paga ja només en l’Ús!!! que com diu el “senyor” Bernat de Claravall, ja us ho
vaig dir el diumenge passat o l’altre... Anem al tercer pis, tercera planta, que té un bon replà...
Ja ens surt el bon Pla altra vegada: bon senyal! Ara va, d’Amics, que n’hi ha i poden estar amagats... Que la família
i l’amistat vol guardar la intimitat. Quan ho escric, ho sento (santa
paraula!): em fa pessigolles... Quan trobes l’amic, segur que et farà
entrar a ca seva, que vol dir s’hi entretindrà joiosament. Tot està ple de
simbolismes, benaurada terra de tots i de ningú. Mireu amunt i/o avall i sempre
el retaule de tres peces van; i es troben als retaules “a missa”, a l’església
del meu poble que està ara tota il·luminada. Què fa un goig, com l’amor que
busquem i que no sabem quins camins hi porten, a fe de Déu! Sóc més trinitari
que mai. Quan ens vegem en podem parlar... És el “Glória a Déu... o el Crec
en un Déu Pare pel Fill i en
l’Esperit Sant. (la cabra tira al monte... No hi puc fer res)
P. Josep Mª Balcells
Diumenge XXIII, 6 de setembre del 2026, Sabadell, de vell nou
