SI ALGÚ VOL VENIR AMB MÍ... QUE M’ACOMPANYI
Per
ben dues vegades amb poc espai de temps litúrgic hem sentit a l’Evangeli,
primer al de Mateu i ara al de Lluc, el Manifest
de l’enquadrament en l’Evangeli de
Jesús en el què ens insisteix en focalitzar en la seva Persona tot el Camí
no sols el de la Creu, sinó totalitzant-lo en vida, missatge i companyonia –es
a dir en allò que ja des del més profund de l’edat medieval se n’ha dit la Vita
Christi. No podem entrar en les pregoneses del cicle quaresmal-pasqual sense
posar Crist al centre de les “celebracions anyals de la santa
Quaresma-Pasqua” que així les invita a denominar-les la mateixa Col·lecta del
primer diumenge de Quaresma, que ens porta a pregar que el que anem a celebrar
per cinquanta dies és el més condensat de la peripècia -anava a dir de l’epopeia, excuso dir que amb grans motivacions teològiques!- del curs vital
i divinal de Jesucrist, bo i demanant “que ens siguin profitoses proactivament,
precisament per a les dues dimensions vivencials quaresmals: per a conèixer / més i més / el misteri de Crist i per a viure’l amb totes les seves exigències.
Això
trastoca tots els plantejaments usuals de les nostres escarransides quaresmes,
perquè ara se’ns canvien el protagonista i les finalitats. No som
nosaltres els que ens presentem com els que hem optat per la vida i la
benedicció, sinó que el més a què podem aspirar és a donar nom i currículum
a la lleva que ens fa Jesús: “si algú...” Retrocedim momentàniament a l’última
crida que hem sentit amb una entrada que ens com ens retè i ens esgarrifa: “El
Fill de l’home ha de patir molt... l’han de rebutjar, ha de ser mort, i
ressuscitarà”. Només és, després d’aquest projecte de vida i missió de Jesús,
que a línia seguida fa: “Si algú vol venir amb Mi...i que m’acompanyi”,
sóc conscient que em salto les dues afirmacions a què d’aquesta
crida-lleva-invitació: perquè no se’ns espantin els suposats cridats-invitats: són
aquestes: “que es negui ell mateix” (proactivament: ell de pròpia
iniciativa!) “i que prengui cada dia la seva creu” (no allò tan
pietós del via Crucis: camí que el seguim sense alterar-nos més
del compte en pròpia carn! Què bé si està agombolat per sentimentalismes de
corda fluixa! ) Ai i que en som de petits i -més diria- d’”insignificadors”, és
a dir de ser capaços d’empobrir crides que no ens fan cap mal al cor, sinó amb
una glopada sentimental que ens eximeix de no entrar-hi a fons, per no quedar
presos per la immensitat de l’epopeia de la història de la Salvació de tota la
humanitat, àdhuc de tot el creat, com és de veure i viure en Pau, que de tota manera i d’entrada ens
alarma amb que “el seu viure és Crist i a més clavat en creu”. (glup!).
No
demorem l’entrada als textos del diumenge primer i introductori de la Quaresma:
primer, la de Crist, quan llegim a l’evangeli de Mateu: “L’Esperit conduí Jesús
al desert perquè el diable el temptés. Feia quaranta dies i quaranta nits que dejunava
i quedà extenuat de fam... ¿Succeï de veritat o bé és una paràbola sobre la
vida i missió global de Jesús? La duresa del que diu és ben apropiada, bé sigui
amb la intensitat amb que vivia Jesús, o bé essent un retrat ple de versemblança
del que significa la vida de Jesús de portar tota la humanitat i el creat a una
regeneració que ens envola a tots nosaltres com a evangelitzats en el poc, però
en molt més i tant! potencialment: redimits, trasplantats i regenerats, per
gràcia i potència de Déu en Jesucrist, en tota la seva vida i obra, en tots els
qui, sabedors de la nostra nimietat, esperem que el toc de la seva gràcia en
elevi i ens porti a alteses insospitables. Aquests dies hi ha hagut una sembra
de qualitat evangèlica, constatable en petits o més grans indicadors a les
litúrgies. Això ens ha de portar a una atenció extrema a tot el que llegim en els
textos litúrgics bellament escollits per la força que arrossega i tempra els
esperits, per aconduir-los a la gràcia sobre gràcia que flueixen amb mà
llarga... Anem a la col·lecta del dijous després de Cendra: “Senyor, preveniu
els nostres actes amb la vostra inspiració i continueu-los amb la
vostra ajuda, a fi que totes les nostres obres tinguin en Vós el seu principi i per vós arribin a la seva fi”. Bravo! És tot un tractat
teològic de la Gràcia que s’adiu com anell al dit en l’espiritualitat quaresmal
que hem focalitzat en un Crist que “milita i lluita esforçadament contra el
Maligne”, a qui vencerà amb la recurrència a la Paraula de Déu, de la qual
viurem intensament sota l’empara de la Paraula de Déu que omple les
oportunitats cabdals del nostre viure, com ho fou per a Jesús. No ens hem
d’obsedir per la gastronomia (!) i derivats que cada vegada s’amplifiquen més i
més: qui diu gastronomia diu els plaers del viure plaent i confortable: “L’home
no només viu de pa; viu de tota paraula que surt de la boca de Déu”: primera
temptació. Més, l’atac, el del postureig,
el de figurar i qui millor que Jesús per poder posar-lo a primera plana
de tot el que vulgueu. “No temptis el Senyor el teu Déu”: segona escomesa.
I el poder alterós des d’on es prospecten reialmes, tots els que vulguis: “Adora
el Senyor, el teu Déu, dona culte a la personalitat d’Ell tot sol”: tercer
envit. I tot, posat al seu propi lloc i dimensió. Ja ho havíem dit. És
Jesús el protagonista de totes les quaresmes que es fan i es desfan. Per això,
ens ha dit que l’acompanyéssim o bé el que és el mateix en totes les
narracions de crida: “Si vols... vine a “estar amb mi”, perquè
amb el tracte familiar i assidu puguem esdevenir testimonis de visu; i
més, perquè visquem les pregoneses del viure en Ell, màxima aspiració i màxima experiència, com ho atesta Pau en
mil ocasions i Joan en la seva Carta
primera: “l’hem vist, sentit, tocat”, fets u per l’amistat i per la condició
obtinguda de ser i ser tingut, i de sentir-se fill, a qui se’ns invita a
saber-nos, sentir-nos il·luminats que és com hauríem de pregar el parenostre.
Meu i vostre. Quin pengim-penjam en la nostra relació amb Jesús! Hauríem de ser
més seriosos en tractar amb Déu!
És
en el primer prefaci propi de quaresma
que el sacerdot dirà en nom nostre, on es dona aquesta transmutació: “perquè
nosaltres celebrant dignament el misteri pasqual, fem el pas cap a la Pasqua
Perpètua”. Tots dos són veritablement misteris. El primer a que ens hem
d’aplicar és al de la seva vida terrenal que ja és un misteri que ens demana un
coneixement experimental en un progressiu “més i més” Hem de travessar els vels
que s’interposen en els coneixements de la vida de Jesús per anar endinsant-nos
en el que són graus qualitatius del tractament en el seguici quotidià del camí
que feu Jesús. És el seu viure quotidià en la seva companyia d’on traurem
exemples de vida en el viure i conviure conjunt. Pouar després en el seus
misteris del més enllà: la Pasqua Eterna!
Jesús
ens el dibuixarà Pau concretament en la segona lectura d’avui i ens el
presentarà com el nou Adam, prefigurat en el Adam del paradís, imatge del Dador de l’abundància de la
gràcia, del do generós que s’ha estès a
tants, per la gràcia d’un sol home, Jesucrist, que “ens fa justos els homes
després de moltes caigudes”. És important que ja des de les primeres notes
quaresmals siguem confortats rebent aquesta sobreabundància de gràcia i el do
generós que ens fa justos, pels quals viurem i regnarem gràcies a un de sol,
que és Jesucrist. Per haver estat just un de sol tots els homes som absolts i
obtenim la vida. D’aquesta declaració
en tenim ressonància en el Vaticà II quan se’ns diu que “en realitat, el
misteri de l’home només s’aclareix bé en el misteri del Verb encarnat,
perquè Crist és el nou Adam, en la mateixa revelació del misteri del Pare i del
seu amor, manifesta plenament l’home al mateix home i li obre la seva sublim
vocació. En Ell, la naturalesa humana ha estat enlairada, a favor nostre, a
una sublim dignitat. Perquè, Ell mateix, Fill de Déu, per la seva
encarnació s’ha unit en certa manera amb tot altre home. Anyell innocent,
va merèixer per a nosaltres, un cop
vessada la seva sang, i en Ell, Déu ens ha reconciliat amb Ell i entre
nosaltres mateixos. Aquesta és la qualitat i la grandesa del misteri de l’home:
misteri que la revelació cristiana fa brillar entre els creients. És, doncs, per
Crist i en Crist, com s’aclareix l’enigma del dolor i de la mort, que
fora del seu evangeli, ens aclapara”. “L’Església sap com ningú que el seu
missatge està d’acord amb les aspiracions
més recòndites del cor humà, quan aquest reivindica la dignitat de la
vocació humana, i ve a retornar l’esperança als qui desesperen d’un
destí més elevat. El seu missatge, en comptes d’empetitir l’home , escampa
llum, vida i llibertat en vista al seu progrés; i l’única cosa que és capaç de
satisfer el cor de l’home és això: “Senyor ens has fet per a Tu, i el nostre
cor està inquiet fins que no reposi en TU (sant Agustí en les Confessions).
Fins
aquí ens ha portat el centralitzar en Jesús totes les perspectives i possibles
adquisicions de la nostra Quaresma-Pasqua. Deixem-nos portar per Déu, que ens ha
de ser per bé! Gràcies a Déu, en siguin dades! Bona Quaresma-Pasqua en tots i
per sempre, dins del misteri de Jesús el “militant quaresmal egregi del Pare” per
poder viure el nostre propi misteri. Lluita i espera, obre drecera, lluny la
quimera, ves pel camí del sol... tot serà nou si vols”!
P. Josep Mª Balcells.
Diumenge I de Quaresma, 26 de febrer del 2023 Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada