dissabte, 25 de febrer del 2023

Homilia del diumenge 26/022023

        SI  ALGÚ  VOL  VENIR  AMB MÍ... QUE M’ACOMPANYI

                                               Per ben dues vegades amb poc espai de temps litúrgic hem sentit a l’Evangeli, primer al de Mateu i ara al de Lluc, el Manifest de l’enquadrament en l’Evangeli de Jesús en el què ens insisteix en focalitzar en la seva Persona tot el Camí no sols el de la Creu, sinó totalitzant-lo en vida, missatge i companyonia –es a dir en allò que ja des del més profund de l’edat medieval se n’ha dit la Vita Christi. No podem entrar en les pregoneses del cicle quaresmal-pasqual sense posar Crist al centre de les “celebracions anyals de la santa Quaresma-Pasqua” que així les invita a denominar-les la mateixa Col·lecta del primer diumenge de Quaresma, que ens porta a pregar que el que anem a celebrar per cinquanta dies és el més condensat de la peripècia -anava a dir de l’epopeia, excuso dir que amb grans motivacions teològiques!- del curs vital i divinal de Jesucrist, bo i demanant “que ens siguin profitoses proactivament, precisament per a les dues dimensions vivencials quaresmals: per a conèixer / més i més / el misteri de Crist i per a viure’l amb totes les seves exigències.

                                               Això trastoca tots els plantejaments usuals de les nostres escarransides quaresmes, perquè ara se’ns canvien el protagonista i les finalitats. No som nosaltres els que ens presentem com els que hem optat per la vida i la benedicció, sinó que el més a què podem aspirar és a donar nom i currículum a la lleva que ens fa Jesús: “si algú...” Retrocedim momentàniament a l’última crida que hem sentit amb una entrada que ens com ens retè i ens esgarrifa: “El Fill de l’home ha de patir molt... l’han de rebutjar, ha de ser mort, i ressuscitarà”. Només és, després d’aquest projecte de vida i missió de Jesús, que a línia seguida fa: “Si algú vol venir amb Mi...i que m’acompanyi”, sóc conscient que em salto les dues afirmacions a què d’aquesta crida-lleva-invitació: perquè no se’ns espantin els suposats cridats-invitats: són aquestes: “que es negui ell mateix” (proactivament: ell de pròpia iniciativa!) “i que prengui cada dia la seva creu” (no allò tan pietós del via Crucis: camí que el seguim sense alterar-nos més del compte en pròpia carn! Què bé si està agombolat per sentimentalismes de corda fluixa! ) Ai i que en som de petits i -més diria- d’”insignificadors”, és a dir de ser capaços d’empobrir crides que no ens fan cap mal al cor, sinó amb una glopada sentimental que ens eximeix de no entrar-hi a fons, per no quedar presos per la immensitat de l’epopeia de la història de la Salvació de tota la humanitat, àdhuc de tot el creat, com és de veure i viure en  Pau, que de tota manera i d’entrada ens alarma amb que “el seu viure és Crist i a més clavat en creu”. (glup!).

                                               No demorem l’entrada als textos del diumenge primer i introductori de la Quaresma: primer, la de Crist, quan llegim a l’evangeli de Mateu: “L’Esperit conduí Jesús al desert perquè el diable el temptés. Feia quaranta dies i quaranta nits que dejunava i quedà extenuat de fam... ¿Succeï de veritat o bé és una paràbola sobre la vida i missió global de Jesús? La duresa del que diu és ben apropiada, bé sigui amb la intensitat amb que vivia Jesús, o bé essent un retrat ple de versemblança del que significa la vida de Jesús de portar tota la humanitat i el creat a una regeneració que ens envola a tots nosaltres com a evangelitzats en el poc, però en molt més i tant! potencialment: redimits, trasplantats i regenerats, per gràcia i potència de Déu en Jesucrist, en tota la seva vida i obra, en tots els qui, sabedors de la nostra nimietat, esperem que el toc de la seva gràcia en elevi i ens porti a alteses insospitables. Aquests dies hi ha hagut una sembra de qualitat evangèlica, constatable en petits o més grans indicadors a les litúrgies. Això ens ha de portar a una atenció extrema a tot el que llegim en els textos litúrgics bellament escollits per la força que arrossega i tempra els esperits, per aconduir-los a la gràcia sobre gràcia que flueixen amb mà llarga... Anem a la col·lecta del dijous després de Cendra: “Senyor, preveniu els nostres actes amb la vostra inspiració i continueu-los amb la vostra ajuda, a fi que totes les nostres obres tinguin en Vós el seu principi i per vós arribin a la seva fi”. Bravo! És tot un tractat teològic de la Gràcia que s’adiu com anell al dit en l’espiritualitat quaresmal que hem focalitzat en un Crist que “milita i lluita esforçadament contra el Maligne”, a qui vencerà amb la recurrència a la Paraula de Déu, de la qual viurem intensament sota l’empara de la Paraula de Déu que omple les oportunitats cabdals del nostre viure, com ho fou per a Jesús. No ens hem d’obsedir per la gastronomia (!) i derivats que cada vegada s’amplifiquen més i més: qui diu gastronomia diu els plaers del viure plaent i confortable: “L’home no només viu de pa; viu de tota paraula que surt de la boca de Déu”: primera temptació. Més, l’atac, el del postureig,  el de figurar i qui millor que Jesús per poder posar-lo a primera plana de tot el que vulgueu. “No temptis el Senyor el teu Déu”: segona escomesa. I el poder alterós des d’on es prospecten reialmes, tots els que vulguis: “Adora el Senyor, el teu Déu, dona culte a la personalitat d’Ell tot sol”: tercer envit. I tot, posat al seu propi lloc i dimensió. Ja ho havíem dit. És Jesús el protagonista de totes les quaresmes que es fan i es desfan. Per això, ens ha dit que l’acompanyéssim o bé el que és el mateix en totes les narracions de crida: “Si vols... vine a “estar amb mi”, perquè amb el tracte familiar i assidu puguem esdevenir testimonis de visu; i més, perquè visquem les pregoneses del viure en Ell, màxima aspiració i màxima experiència, com ho atesta Pau en mil  ocasions i Joan en la seva Carta primera: “l’hem vist, sentit, tocat”, fets u per l’amistat i per la condició obtinguda de ser i ser tingut, i de sentir-se fill, a qui se’ns invita a saber-nos, sentir-nos il·luminats que és com hauríem de pregar el parenostre. Meu i vostre. Quin pengim-penjam en la nostra relació amb Jesús! Hauríem de ser més seriosos en tractar amb Déu!

                                               És en el primer prefaci  propi de quaresma que el sacerdot dirà en nom nostre, on es dona aquesta transmutació: “perquè nosaltres celebrant dignament el misteri pasqual, fem el pas cap a la Pasqua Perpètua”. Tots dos són veritablement misteris. El primer a que ens hem d’aplicar és al de la seva vida terrenal que ja és un misteri que ens demana un coneixement experimental en un progressiu “més i més” Hem de travessar els vels que s’interposen en els coneixements de la vida de Jesús per anar endinsant-nos en el que són graus qualitatius del tractament en el seguici quotidià del camí que feu Jesús. És el seu viure quotidià en la seva companyia d’on traurem exemples de vida en el viure i conviure conjunt. Pouar després en el seus misteris del més enllà: la Pasqua Eterna!

                                               Jesús ens el dibuixarà Pau concretament en la segona lectura d’avui i ens el presentarà com el nou Adam, prefigurat en el Adam del paradís,  imatge del Dador de l’abundància de la gràcia, del do generós que s’ha estès  a tants, per la gràcia d’un sol home, Jesucrist, que “ens fa justos els homes després de moltes caigudes”. És important que ja des de les primeres notes quaresmals siguem confortats rebent aquesta sobreabundància de gràcia i el do generós que ens fa justos, pels quals viurem i regnarem gràcies a un de sol, que és Jesucrist. Per haver estat just un de sol tots els homes som absolts i obtenim la vida. D’aquesta  declaració en tenim ressonància en el Vaticà II quan se’ns diu que “en realitat, el misteri de l’home només s’aclareix bé en el misteri del Verb encarnat, perquè Crist és el nou Adam, en la mateixa revelació del misteri del Pare i del seu amor, manifesta plenament l’home al mateix home i li obre la seva sublim vocació. En Ell, la naturalesa humana ha estat enlairada, a favor nostre, a una sublim dignitat. Perquè, Ell mateix, Fill de Déu, per la seva encarnació s’ha unit en certa manera amb tot altre home. Anyell innocent, va merèixer per a nosaltres, un  cop vessada la seva sang, i en Ell, Déu ens ha reconciliat amb Ell i entre nosaltres mateixos. Aquesta és la qualitat i la grandesa del misteri de l’home: misteri que la revelació cristiana fa brillar entre els creients. És, doncs, per Crist i en Crist, com s’aclareix l’enigma del dolor i de la mort, que fora del seu evangeli, ens aclapara”. “L’Església sap com ningú que el seu missatge està d’acord amb les aspiracions  més recòndites del cor humà, quan aquest reivindica la dignitat de la vocació humana, i ve a retornar l’esperança als qui desesperen d’un destí més elevat. El seu missatge, en comptes d’empetitir l’home , escampa llum, vida i llibertat en vista al seu progrés; i l’única cosa que és capaç de satisfer el cor de l’home és això: “Senyor ens has fet per a Tu, i el nostre cor està inquiet fins que no reposi en TU (sant Agustí en les Confessions).

                                               Fins aquí ens ha portat el centralitzar en Jesús totes les perspectives i possibles adquisicions de la nostra Quaresma-Pasqua. Deixem-nos portar per Déu, que ens ha de ser per bé! Gràcies a Déu, en siguin dades! Bona Quaresma-Pasqua en tots i per sempre, dins del misteri de Jesús el “militant quaresmal egregi del Pare” per poder viure el nostre propi misteri. Lluita i espera, obre drecera, lluny la quimera, ves pel camí del sol... tot serà nou si vols”!

P. Josep Mª Balcells. 

Diumenge I de Quaresma, 26 de febrer del 2023  Sabadell