Homilia del diumenge 29/01/2023

                                BENAURATS,  BENEÏTS,  FELIÇOS

                                               Parem molta atenció a aquestes quatre domíniques properes, seguides, (en les quatre s’hi descabdellarà tot el capítol cinquè de Mateu), perquè ens ha d’apropar a la vivència i pertinència del Regne. Deien el Regne (del cel), però és expressió substitutiva de Déu, perquè culturalment s’evitava de posar directament Déu per respecte al nom de Déu (el nom era la persona), sense anomenar-lo, però és el seu equivalent. Quina imatge de Déu més paorosa que tenien els israelites. Jesús en donarà una de més excelsa, amorosa, sense por, atraient i propera: aquí hauríem de posar senzillament: el Regne de Déu, el del Pare, nostre! Per tant és el Regne de Déu predicat, viscut entranyablement per Jesús, i ofert en compartició a plenitud; arrel i goig del nostre viure evangèlic. En Ell el Regne era a prop, és dins vostre, a tocar tocar. Diumenge passat Mateu ens deia que Jesús havia començat a predicar: Anava per totes les sinagogues predicant la bona Nova del Regne

                                                           Festa radiant de joia i de felicitat, la d’avui, que ens obre els llindars del Sermó de la Muntanya que està contingut entre els tres capítols ( 5 al 7), amb el preludi o obertura de les Benaurances que posen aquest toc de joia, com si fos una invitació a la felicitat, tal i com s’entén en l’evangeli, o bé per dir-ho millor: com la viu Jesús. De tota manera, la formulació de la felicitat evangèlica comporta una pregona paradoxa: certament viure a l’estil de les Benaurances no és gens fàcil, tampoc impossible. Cal apregonar que només és per gràcia i do que es pot donar i àdhuc gaudir (que d’això van les benaurances), només si la gràcia  ens hi dona un ajut substancial, un cop de timó. És allò del “convertiu-vos”, gireu el vostre mirar en la faç del Senyor i, contemplat, poseu-vos a fer com Ell. Aquí radica la felicitat! És trobar el sentit de tot!

                                               Per passar a contemplar l’interior de l’escriny que les atresora i percebre la significació de les Benaurances, el primer que hem de dir, és que reflecteixen la manera de ser i de viure del mateix Jesús. Venen a ser les Benaurances com una rèplica de com vivia el Bon Mestre, l’integrador de tota virtut; i impagable síntesi vital per a nosaltres: que feia el que deia i deia el que feia! Resulten ser una mica com la seva autobiografia. Naturalment això és la deducció a que varen arribar els evangelistes després de viure a frec amb Ell, escoltant-lo a l’estil de Maria de Betània i la Magdalena, fixant-li els ulls i obrint concentradament l’oïda a totes les flexions de veu, amorosament, i entrant en àmbits de la seva pau serena. Ai, el bé de Déu de ser deixebles atents, badats a tot ser-ho, “amarats” en la seva atmosfera, i quin respirar tan profund al costat seu. Jesús no moralitzava, feia estimar allò que vivia i respirava!

                                               Entrem en cadascuna de les Benaurances. Primer, hem de dir que totes les significacions formen com una constel·lació. Cadascuna s’explica per les matisacions de les altres, de manera que formen una conjuntada fraternitat i tot un estol d’avinences que porten el mateix cognom: són Evangeli en estat gloriós.

                                               La primera i la primogènita, l’hereva de la casa: la pobresa que per a la cultura jueva era la que significava el que era el poble de Déu: els “anawim”, paraula que significava els senzills, els carenciosos de tot, aquells que vivien en permanent precarietat, aquells “temorosos de Déu”, que fiaven la seva vida en mans de Déu, que promovia l’ajut dels altres, dia a dia. És curiós i significatiu alhora que digui pobres en l’esperit, una manera de ser-ne amb dificultats, però fiats de la mercè d’altri, com aquella velleta lloada per Jesús al Temple, aquells que no ajornaven pagar la feina d’una jova. Mireu quina és la seva paga divina: “el Regne de Déu és per a ells!”

                                               La segona abasta els que estan de dol per tantes motivacions: personals, familiars, d’amistats, de rebrecs de l’infortuni. Tots ells seran consolats “per Déu i Pare entranyable i Déu de tot consol. Ell ens conforta en totes les nostres adversitats, perquè –dirà Pau- nosaltres mateixos, gràcies al consol que rebem de Déu, sapiguem confortar els qui passen alguna pena” (2 Co 1, 3-5). Consoladors d’ofici!

                                               Els humils, els que saben viure en la consciència de ser poca cosa, de ser creatures, de viure arran del concret, d’haver lliurat el viure al servei, que no són ambiciosos, realistes i que no es comparen, i tot els és pàtria i llar, que estan a bé amb tothom. La paga: posseir la terra, sense afanys de res. El país seu és on estan...

                                               Els que tenen fam i set de ser justos, que en llenguatge del temps de Jesús és ganes de que el món camini vers la justícia, que voldrien que tothom tingui on posar els peus i que es respecti la dignitat de tothom: de qualsevol raça, llengua, religió. Viuen l’esperança contra tota esperança que un dia la justícia regnarà, perquè la promouen en el dia a dia. La igualtat, la llibertat i la fraternitat els són lema i motor: Gustavo Gutiérrez, Casaldàliga, Gandhi, Mandela, a seguici de Jesús.

                                               Els compassius com el Pare és compassiu! Serà Ell a tenir una relació amorosa, a exercir la “pietat”, les misericòrdies que entomem i reconforten.

                                               El nets de cor, els de cor senzill que saben mirar en transparència, que ho “amaren” tot pel fluir límpid, graciós del seu cor. Els que estan tan plens de la bondat de Déu, que a tot arreu porten netedat, gràcia, bondat exuberant que regalima. Que saben veure Déu en tota cosa i persona i les fan objecte d’un tracte fi, suau, dolç  i bondadós. D’això se’n diu delicadesa d’esperit. Pocs són però remarcables!

                                               Els pacificadors, instruments de pau com Francesc. Jesús, Princep de la Pau, els té com a fills. On hi són ells tot esdevé diàleg, creen família.

                                               Els perseguits pel fet de portar els noms de Déu: tot el que és noble, tot el que és elevació i que conreen elevació, espiritualitat, grandesa d’ànima, aquells que són indefectiblement i amb ardidesa expressió d’un Déu únic, Altíssim.

                                               Els perseguits per causa meva, ofesos, “us maltractaran, escamparan contra vosaltres tota mena de calumnies” Alegreu-vos-en de tot això, feu-ne festa, perquè sereu tinguts com a missatgers de Déu i en el cel us ho pagaran amb ample escreix, i serà Déu Pare mateix qui us dirà: Veniu, beneïts, rebeu en herència el cel. La felicitat evangèlica és per a ara, i completa per a després.   Benaurats, beneïts, feliços.

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge IV de durant l’any, 29 de gener del 2023  Sabadell