SIGUEM UNA ESGLÉSIA EN SORTIDA
Sí,
això, això! Avui a tenor del que diuen les lectures dominicals és
inqüestionable que ens hauríem de sentir renovellats per l’Esperit amb tal que
ens sentíssim membres de la gran comunió oberta que és l’Església i seria molt
apropiat que després d’una invitació persistent des de fa gairebé uns 70 anys
(!) que l’Església s’esforça –s’escarrassa, perdoneu aquest terme que pot
resultar feridor per a alguns- en dir-nos per activa i per passiva que no és
una obligació-deure, sinó un dret, el
dret, el que tenim de situar-nos eclesialment en sortida, d’invitar-nos a
estar de “portes obertes”, a que entenguem que tot rau en prendre àmplia
consciència del fet de disposar-nos activament a donar a conèixer tot el que
per a nosaltres significa JESUCRIST, la seva persona i el seu missatge,
oferts a discreció de qui vulgui. El contacte directe-directe amb Ell, segur
que suscitaria ganes de “saber-ne més”, I no és qüestió de coneixement
biogràfic, sinó d’experiències de frec
a frec, que suscitin preguntes i més preguntes amb un Jesús viu que ens admet
al seu cercle d’íntims i ens porta a descobrir lligams que ja hi eren, sí, en
el fons ignot del cor, i que nosaltres no n’érem conscienciosos! Per dir-ho amb
una afirmació rotunda: “Jesús no és propietat dels cristians”, sinó oferta de
Déu per a qui s’hi apropa, per a qui es vulgui trobar amb una personalitat vital
i vitalitzadora, enigmàtica; un Jesús
vist de front, en un cara a cara excepcional, que fa preguntes i que dona
respostes inquietants a preguntes mig mal formulades però autènticament
personals. En poques paraules, un Jesús insospitadament viu i que obre
horitzons. Si no us el podem/sabem presentar com un personatge que inquieta i
desconcerta, fareu bé de deixar-ho córrer. Seria fallida, incompetència nostra tot
plegat...
A
partir –singularment- des del Concili Vaticà II (1962-1963), els papes que
s’han anat succeint, tots ells, ens han formulat el deure-Dret de donar a
conèixer com Jesús vivia i com s’expressava i com invitava a entrar en joiós
tracte de coneixença i d’amistat amb Ell. D’això se n’ha remarcat d’aleshores
ençà, Evangelització. Tots han
maldat per dir-hi una paraula d’importància capital. Concili, Sínodes,
documents dels darrers papes. A subratllar de bon començament l’Exhortació
apostòlica del papa Pau VI: “L’evangelització
del món contemporani” (noteu que no diu en sinó del món
contemporani, ben significativament). Ja Pau VI en aquest document s’expressa
així: “Una exhortació en aquest sentit ens ha semblat d’importància capital, ja
que la presentació del missatge evangèlic no constitueix per a l’Església
quelcom d’ordre facultatiu; està de per mig el “deure” que l’incumbeix per
“mandat” del Senyor, en vistes a que els homes hi creguin i se salvin.
Sí, aquest missatge és necessari. És únic. De cap de les maneres podria ser
reemplaçat. No admet indiferència, ni secretisme, mi mitges tintes. Representa
la bellesa de la Revelació. Porta en sí mateix una saviesa que no és d’aquest
món. És capaç de suscitar per ella mateixa la fe, una fe que té el seu propi
fonament en la potència de Déu. És la veritat. Mereix que l’apòstol li dediqui
tot el seu temps, totes les seves energies, i -cas que fos necessari- que li
consagri tota la vida”. Ja el mateix Pau VI planteja l’acció pastoral o
apostòlica dels membres de l’Església amb aquest títol: “Del Crist
evangelitzador a l’Església evangelitzadora”
(avui hi afegiríem que per mor de la sinodalitat, és determinant per a
cadascun dels batejats). Aquesta és la crida que se’ns fa: evangelitzats i en
conseqüència evangelitzadors. A partir de la participació múltiple, activa en
la respectiva parròquia, com ho demanaran tots, cadascú a la seva manera
pròpia.
Jesús
és el primer evangelitzador i, per excel·lència, el millor, insustituible Aquesta fou la seva missió, en què va
concentrar-hi forces, lluites contra tota mena d’obstruccionismes per part del
“sistema religiós” del seu temps. Més encara: per la predicació del Regne de
Déu fou condemnat i ajusticiat per aquells per als quals donava la vida. Tota
evangelització prové de la soca primigènia de la predicació de Jesús que, en
definitiva, va passar de missatger a ser el propi missatge. Paradoxa i misteri
a la vegada!
Fem
ara un salt d’anys per plantar-nos a l’última proposta d’evangelització, feta
pel nostre benamat papa Francesc. Seria fer-li un greuge lamentable desoir la
seva veu paterna que ens invita coralment a fer una lectura pautada i pausada
de la seva crida a “empoderar-nos” de la seva nova invitació a evangelitzar.
Ho podem llegir en el seu document: “La
Joia de l’Evangeli”. Tant de bo
en una primera lectura (ai, las!, per molts no feta encara mai!) o relectura
(si sovintejada, millor!) fóssim atrets a entendre que la urgència
d’evangelitzar ara és més instant, més urgent de totes totes. “Fa falta passar d’una pastoral de mera
conservació a una pastoral decididament missionera”. Les seves paraules estan
plenes d’urgències. Ha fet feridora la idea de posar tota l’Església en actitud
de “sortida”, de jornades “de portes obertes” (passin, passin els ensenyarem
amb “joia” la casa per dins!) D’invitar a prendre contacte amb un Jesús
redescobert, revisitat d’una forma realment nova, inèdita, suggeridora, que
ompli el cor, la ment i les actituds vitals, plenes d’experiències d’esperit
humanista, i més, d’Esperit Sant, ànima de l’Església i que digui fort i clar
que el nostre viure pot canviar de dalt a baix, posat a la “insolació” –que
deia l’altre- del viure determinant de Jesús, “sol que ve del cel per
il·luminar” (Benedictus), com ho fou amb tantes persones que van jugar a fons
la pròpia vida amb Ell personalment; i -una vegada presos- d’anar a comunicar
la descoberta que ha marcat la nostra vida, perquè ho sigui talment per a tants
altres! Evangelitzats versus evangelitzadors! Actituds que l’una
demana l’altra necessàriament... Totes dues obertes i en progressió mútua.
“Sortim,
sortim a oferir a tothom la vida de Jesucrist. M’estimo més una Església
accidentada, ferida, tacada per haver sortit al carrer, que no pas una Església
malalta pel tancament i la comoditat d’aferrar-se a les pròpies seguretats. No
vull una Església preocupada per ser el centre i que acabi clausurada en un
embolic d’obsessions i procediments. Si una cosa ha d’inquietar-nos santament i
preocupar la nostra consciència, és que tants germans nostres visquin sense la
força, la llum i el consol de l’amistat amb Jesucrist, sense una comunitat de FE
que els abraci, sense un horitzó de sentit i de vida, més que la por de
recloure’ns en les estructures que ens donen una falsa contenció, en les normes
que ens converteixen en jutges implacables, en els costums en què ens sentim
tranquils, mentre a fora hi ha una multitud famolenca i Jesús ens repeteix
sense cansar-se: “Doneu-los menjar vosaltres mateixos” Del papa Francesc,
sentidament i amb paraules entenedores, les seves, com sempre.
Anem
als textos de la litúrgia. L’Evangeli d’avui, en versió de Mateu, que serà el
nostre torsimany durant tot aquest any litúrgic i avui ens presenta Jesús inaugurant la seva primera evangelització.
Diu: “Des d’aquell temps Jesús començà a predicar així: “Convertiu-vos, que el
Regne del cel és a prop”. “Ensenyava a les sinagogues, predicant la Bona Nova
del Regne i guarint la gent de tota malaltia”. Després de jornades seguint-lo
de prop, els seus deixebles-apòstols anirien comprenent que Jesús era no sols el
missatger, sinó personalment tot el seu missatge de salvació, d’alliberament i de
curació. Jesús es presenta com a compliment de la profecia d’Isaïes (primera
lectura), citant-la Mateu com a compliment
en Jesús, predicador novell. “Una llum que resplendeix per als qui vivien al
país tenebrós”. Ell dirà de si mateix que era Llum i Vida. El seu missatge
“omplia de goig, d’una alegria immensa”.
No
ens en sabrem estar d’enjoiar el cor amb la recitació d’aquest salm que oxigena
l’esperit: “El Senyor m’il·lumina i em salva, qui em pot fer por? Sigues
valent! Que el teu cor no defalleixi. Espera en el Senyor!
. La segona lectura que és de la
primera carta de sant Pau als de Corint, que ens acompanyarà tot un seguit de
diumenges fins arribar a la Quaresma. Raó per la qual jo us invito a fer-ne un
minuciós estudi, perquè és de les epístoles de Pau que en comentar les
incidències de tota mena del grup iniciat; i veient-lo en la seva vida “de cada
dia”, ens obriran a veure i viure d’una manera digna l’Evangeli viscut.
Coincidències
de la vida. Durant aquesta setmana (18-25 de febrer) fins al dia 25, en què
commemorem la conversió estel·lar de Pau, estem celebrant la Setmana de
Pregària per a la Unitat dels cristians, i justament Pau en la perícopa que
llegim com a segona lectura, Pau els reconvé per les dissensions per veure quin
dels predicadors s’emporta de coll l’assemblea. Ni Pau, ni Apol·ló, ni Cefas.
Qui predica ho ha de fer en nom i en virtut de Jesús mateix; ja hem dit que és
el primer i únic predicador. Ai, les divisions que ja es feien paleses als primers
dies! Com veieu, les diferències ja estaven vigents entre els primers cristians!
Pau posa les coses al seu lloc: ell no ha estat enviat a batejar, “sinó a
anunciar l’evangeli”. I no hem de veure qui és més bon facilitador; no és per
la retòrica que el Senyor serà anunciat! Qui ho fa és per missió encomanada.
Tornem al principi: tothom, cadascú a la seva manera, estem destinats a
evangelitzar, tenint en compte que és Déu mateix qui remou els esperits;
cadascú farà el que pugui i “sense recórrer a un llenguatge de savis, perquè la
creu de Crist no perdi els seu valor”. El que es diu porta inexorablement més gràcia
per com ho viu, que no pas en com ho diu! I Déu hi donarà el seu increment. És
Jesús qui actua a fons. Fa més la
identificació nostra amb Jesucrist, l’evangelitzador, que el que puguem fer per
perícia de nosaltres mateixos. Amb tot, que ningú es tiri endarrere; tots som
cridats a donar-hi una mà evangelitzadora! Veniu i anem-hi! I Jesús ja hi farà
la resta!
P. Josep Mª Balcells.
Diumenge III de durant l’any, 22 de gener del 2023 Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada