diumenge, 1 de gener de 2023

Homilia de l'1 de gener del 2023

 SANTA  MARIA,  MARE  DE  DÉU:  PREGUEU PER  NOSALTRES

                                               Després d’atansar-nos en pietosa adoració a Jesús-Nadó al pessebre, una i moltes més vegades durant aquesta setmana, la transcorreguda, ara com a colofó arriba el moment de celebrar la persona de la que el va infantar, santa Maria (Theotókos: “l’Engendradora de Déu” així la varen proclamar entusiasmats el Concili i el poble d’Èfes (437)  El papa Joan Pau II en la recurrència del Segon Mil·lenni va escriure un Document titulat La Mare del Redemptor. Així  diu: “Ens hi prepara el Concili Vaticà II, que presenta en el seu magisteri la Mare de Déu en el misteri del Crist i de l’Església. En efecte, si és veritat que “el misteri de l’home només s’aclareix en el misteri del Verb encarnat”–com proclama el mateix Concili- cal aplicar aquest principi d’una manera particular a aquella excepcional “filla de les generacions humanes”, a aquella ”dona” extraordinària que arribà a ser Mare del Crist. Només en el misteri del Crist s’esclareix plenament el seu misteri. Així, d’altra banda, ha intentat llegir-ho l’Evangeli des del començament. El misteri de l’Encarnació li ha permès de penetrar i d’esclarir cada vegada millor el misteri de la Mare del Verb Encarnat, En aquest aprofundiment, hi tingué una particular importància el Concili d’Èfes, durant el qual, amb gran goig dels cristians, la veritat sobre la Maternitat divina de Maria fou confirmada solemnement com a veritat de fe de l’Evangeli. Maria, doncs, és la Mare de Déu (Theotókos), ja que per obra de l’Esperit Sant concebé en el seu si virginal i donà al món Jesucrist, “Fill de Déu  consubstancial al Pare. El Fill de Déu... nascut de la Verge Maria es feu veritablement un dels nostres,,,”, es feu home. Així, doncs,  mitjançant el misteri del Crist, a l’horitzó de la fe de l’Església resplendeix el misteri de la seva Mare. Al seu torn, el dogma de la maternitat divina de Maria fou per al Concili d’Èfes i és per a l’Església com un segell del dogma de l’Encarnació, en la qual el Verb assumeix realment en la unitat de la seva persona la naturalesa humana sense anul·lar-la”.

                                               “El Concili Vaticà II, presentant Maria en el misteri del Crist, troba també, d’aquesta manera, el camí per a aprofundir  en el coneixement del misteri de l’Església. En efecte, Maria, com a Mare del Crist està unida d’una manera particular a l’Església, que el Senyor va constituir com el seu Cos. El text conciliar apropa significativament aquesta veritat sobre l’Església com a Cos de Crist (segons l’ensenyament de les Cartes paulines) a la veritat que el Fill de Déu “per obra de l’Esperit Sant nasqué de la Verge Maria”. La realitat de l’Encarnació troba quasi la seva  prolongació en el misteri de l’Església-Cos del Crist. I no podem pensar en la realitat mateixa de l’Encarnació sense fer referència a Maria, Mare del Verb encarnat”.

                                                Fins aquí paraules del papa, ara és el nostre torn: estem tan divinament familiaritzats amb l’expressió Mare de Déu que de ben segur que no ens en fem càrrec del què arribem a dir. Que tot un Déu, sense treure-li la veritat del que apliquem a la denominació de Déu, que el puguem assignar a la maternitat de Maria! Que n’és Mare de totes totes! Que l’ha concebut, que l’ha configurat com un diví terrissaire durant nou mesos, que l’ha donat a llum i que, de resultes, nosaltres li diem amb tota propietat Mare de Déu! Això supera tot el que podem concebre a ulls i ment humana, si no fos perquè tant ella -en saber-se’n a cada moment- i nosaltres a l’anomenar-la així pel goig que ens permet llicència la nostra fe.  Miracle, sí, sí, miracle, diguem-ho clar. El misteri de l’Encarnació o la divina humanització ens hauria de descol·locar, ni més ni menys! El fet i la significació! Silenci i ben profund: no queda més que deixar que la fe ens ho faci proclamar! Si en nosaltres ens hauria de deixar muts i en adoració, què li hauria de passar en el cor de Maria?   El Senyor ha fet en mi me-ra-ve-lles! Em diran benaurada. I Feliç tu que has cregut. La petitesa, petitesa.

                                             Ho tenim tan assumit que sense ni adonar-nos-en n’hem fet en el nostre dir corrent  àdhuc una exclamació ponderativa: Mare-de-Déu! El fet, la cosa, no sé pas com dir-ho: De Mare-de-Déus en trobarem tota una lletania en els Degotalls a Montserrat... La tenim tant i tant “amarada” en la cultura cristiana del nostre poble, almenys els que n’hem fet més de la cinquantena. Maria, Mare-de-Déu l’hem entranyada els de la nostra generació... Passarà el temps de Nadal i nosaltres no deixarem de dir sovint: “Santa Maria, Mare de Déu pregueu per nosaltres pecadors ara i a l’hora de la nostra mort. Amén Jesús. I la sentirem també molt nostra, com de família i resarem l’Àngelus, resarem el Rosari, tindrem als llavis: “Déu vos salve Reina i Mare de misericòrdia; vida, dolcesa i esperança nostra, Déu vos salve”. Ho direm i ho cantarem en llatí i tot... Som marians pastats, ben pastats...

                                               Tot amb tot, el Vaticà II ens digué en evitació de desmesures que bé les hem de reconèixer que n’havíem fet un gra massa, anoto: “Cal advertir, però, que aquest culte marial que sempre hi ha hagut dins de l’Església, i singularíssim, gràcies a Déu, és essencialment diferent del de latria. Tot i que l’afavoreix, ja que només és adorat el Verb Encarnat, igualment com el Pare i l’Esperit Sant. Car les diverses formes de la pietat marial, doctrinalment sanes i rectes, que l’Església ha consentides segons els temps i els indrets, segons el tarannà i ingeniositat dels fidels és això el que pretenen: que honorant la Mare, hom conegui, estimi, lloi, beneeixi, glorifiqui el Fill com cal, pel Qual tota cosa fou creada i en el Qual pel voler del Pare tota la plenitud habita”. Maria es pot anar mig comprenent (?) sempre dins  el misteri del seu Fill que essent com és Déu, la fa a ella com a mare de ple: Mare de Déu.

                                               “Només n’hi ha un i prou de Mitjancer nostre, diu l’Apòstol. Déu un de sol; i només un de sol, de mitjancer entre Déu i els homes que és Jesucrist, fet home, que va morir pel rescat de tothom (I Tim 2, 5-6) Tanmateix la situació de Maria com a mare pels homes no fa cap mena d’ombra, no atenua gens aquesta única mitjanceria del Crist; n’és més aviat un exponent del seu valor. Car tot l’influx salvador de la santa Verge no prové de cap intrínseca necessitat natural, ans del voler  de Déu i de l’abundor inesgotable dels mèrits del Crist; recolza en la mitjanceria del Crist, de la qual depèn totalment i de la qual poua tota la força; i en comptes d’impedir gens la unió immediata dels creients amb el Crist, no fa més que promoure-la.

                                               “L’Església no dubta d’afirmar aquest funció subordinada de Maria, que constantment experimenta i recomana a la pietat dels fidels perquè s’endinsin més i més fins a l’arrel de l’ànima al Mitjancer i Salvador, sota el mantell protector de la Mare”.

P. Josep Mª Balcells

Solemnitat de Santa Maria, Mare de Déu. 1 gener 23 Sabadell