JO SOC LA
PORTA
Avui,
deixaré de banda el tema del “Bon Pastor”, no perquè no sigui ben entranyable,
però com que ja l’hem pres en consideració tantes vegades, m’abelleix de mirar
d’introduir-me un xic en el simbolisme de l’expressió de Jesús en l’evangeli:
“Jo soc la PORTA”. Diuen els entesos que l’àmbit dels simbolismes és el més
apropiat com a expressió de la religió i de la poètica. Sense més, prenc el
llibre de J. Vives, titulat “Si sentiu la seva veu... (Exploració cristiana del
misteri de Déu) i hi llegeixo: “El símbol és el mitjà que emprem habitualment
per identificar el que pròpiament no podem expressar... El fonament el símbol
va a raure en el fet que qualsevol realitat mai no s’esgota en sí mateixa, sinó
que expressa al mateix temps la connexió, semblança o dissemblança, coherència,
dependència, etc., amb tots els altres éssers i amb el fonament de tots ells...
En definitiva, el símbol és quelcom que té un “significat” més enllà del
que pròpiament i directa és donat en el “significant”. Per això, es converteix
en el mitjà natural de referència i d’identificació de qualsevol “més enllà”,
de qualsevol “transcendent”, de qualsevol cosa que ultrapassi el que és
immediatament donat. Les religions intenten, doncs, d’identificar Déu
mitjançant diversos sistemes simbòlics. En tot esquema simbòlic podríem dir que
s’hi amaga com una afirmació i una negació simultànies i dialèctiques. El símbol és un mitjà per referir-nos a
l’incognoscible, per intentar d’identificar-lo d’alguna manera. Ara bé, mai no l’identifiquem
en la seva realitat pròpia: en la seva realitat pròpia, Déu roman essencialment
incognoscible. La identificació s’obté només d’una manera indirecta, com Allò
denotat, connotat, referit, implicat indirectament per terme simbòlic... Però
d’alguna manera allò que és simbolitzat és realment present en el símbol com a
realitat oberta, és immanent a ella. És immanent com a transcendent, en una
mena de dialèctica inextricable, però verament significativa”. Ha estat llarga
la citació, però la trobo necessària per a endinsar-nos en els diferents
símbols utilitzats pel mateix Jesús al llarg dels evangelis i per tant amb el
desig de veure-hi més i més... Ho he dit moltes vegades que no es pot ser
cristià sense ser o sentir-se com a poetes. Si
no sabem transcendir, si no sabem acompanyar les transcendències
amagades en “les immanències de perla”, si no sabem meravellar-nos, de sorpresa
en sorpresa –allò del poeta “ales i arrels”- no podrem sospitar/besllumar res
de la FE, i menys de DÉU. “Deu-me la fe dels poetes... pot ser el que em manca
a mi”.
Sembla
com que ha passat com inadvertida aquest intimíssima al·legoria de Jesús
identificant-se com a la PORTA. Jo la trobo deliciosa: cal veure que és
el llindar del dedins i del de fora; del conèixer-se com de casa: veu, rostre,
cor o “aparta’t, no et conec”; de l’aixopluc o de la intempèrie; del brogit o
del silenci, del carrer i de la casa, de la llar i de la família o del no-ser
ningú; del ser estimat o del ser un desconegut, del ser esperat o de la visita
molesta, intempestiva. És frontera, és separació; és rebedor o alcova (Ai,
“Subida al Monte Carmelo!). Ai, passi, passi o no ser rebut; Ser besat o “vosté
dirà?”; ai, o confusió o dolç misteri: “quedéme i olvidéme” o “torni vostè, demà”;
o franquejar o obstaculitzar; entrar o “no passar”. Jesús contraposa la seva
esplèndida obertura de pensament, paraula i obra al tancament i la ceguesa dels
fariseus. Recordeu que aquest passatge ve a continuació de la curació del cec
de naixement... Amb tota aquella aspra “persecució” d’aquell aleshores “nou-vident!”.
Hi ha un deix de tristesa en el que diu
Joan, a continuació: “Jesús els va proposar aquesta comparació, però ells no
van entendre de què els parlava”. I a
continuació, ve aquesta al·legoria que es descabdella en un rusc de
significacions: Jo Soc la PORTA! Seguida, a més i més, d’un semitisme, Joan hi
afegeix: “podran entrar i sortir a pleret, amb plena llibertat”. I portat per
la contraposició amb ells, morts-vivents, afirma que ell és la VIDA
donada per a tots, àdhuc per a ells mateixos, si és que un dia, oh ventura!,
s’adonen que la porta roman oberta de bat a bat... Déu no tanca mai la porta,
si de cas, potser la trobarem lleugerament ajustada, sempre franquejable,
sempre.
Així,
el primer que se m’acut és tot un raïm de referències bíbliques a l’entorn de la porta:
D’antuvi, trobo aquella frase: “El qui demana, rep; qui busca, troba; a qui
truca se li obre”. Recordem que aquesta invitació forma part del Sermó de
la Muntanya i que és dins del context del tema sobre la pregària i la confiança
en Déu, “que escolta sempre la pregària des seus fills”. En nota al text, de
Mateu (7, 7-8) en el BCI (Bíblia Catalana Interconfessional) s’hi donen aquestes
cites que explanen el tema. Recordeu que, des d’ara, us invito a cercar les
referències: Mt, 18, 19; Mt 21, 22; Lc 18, 1-18; Jn 14, 13; Jn 15, 7; Jn 16,
23, I Jn 3, 22; I Jn 5, 14-15. Introduïm, sisplau, aquest bell costum. Poc a
poc...
Més
referències que em surten al pas: La paràbola de les verges assenyades (Mt 25,
11). En Lc 11, 5a-13, el truc de nit, i la importuna perseverança; els criats a
l’espera de l’arribada de l’amo, per obrir-li la porta en pic arribi (Lc 12,
35-48); l’entrada al Regne de Déu: per la porta estreta (Lc 13, 22-30); quan
vagis a pregar entra i tanca la porta (Mt 6, 6). La esplendent i mistèrica entrada del Verb en humanitat (en la carn) dirà significativament el pròleg
de Sant Joan (Jn 1, 11- 14): “Ha vingut a casa seva i no l’han rebut. El
qui és la Paraula s’ha fet home i ha habitat (en sentit literal: “ha plantat
una tenda”) entre nosaltres. Però a tots els qui l’han rebut, als qui creuen en
el seu nom, els ha concedit de ser fills de Déu”. Es pot ben dir que tots els
evangelis es contenen en aquesta expresssió de Déu en Jesucrist, que ha obert
casa a tothom qui truca, sabent que la -diguem-ne magna paràbola- de la PORTA,
té acollença, aquí i ara; i també en les estances del més allà (Jn 14, 2-3).
Som fills de Déu, ens trobarem amb les portes sempre patents. Som de la família
de Déu. Casa seva és casa nostra; casa nostra és casa seva. Senyor truco
esmarrit: “Ave Maria Puríssima”. Es pot? Endavant i no tanquis la porta que
n’han de venir més i més i més...!
Des
del primerenc digues: JO SOC EL QUE SOC
quan Moïsès demana al Déu aparegut a la Bardissa en nom de qui ha d’anar
al Faraó per obtenir la sortida dels israelites al desert, a les diverses identificacions
que fa Jesús de si mateix als evangelis, n’hi ha tot un pom de roses: JO SOC el pa de vida, el pa baixat del cel, la llum, la porta, el bon pastor, el Fill de Déu,
el fill de l’home; la resurrecció i la
vida; el camí, la veritat i la vida; el cep. Fins a vint-i-sis vegades
surten aquestes al·legories només en l’evangeli de Joan.
“Conduïu-me,
dolça LLUM,
a
través de les tenebres que m’encerclen,
conduïu-me,
vós, sempre més endavant!
La
nit és fosca
i
sóc lluny de la llar:
conduïu-me,
vós, sempre més endavant!
Guardeu
els meus passos.
No
demano pas de veure ara
allò
que cal veure més enllà:
només
un pas plegats
ja
és prou per a mi.
No
sempre he estat d’aquesta manera
i
no sempre he pregat,
perquè
em conduïu, vós, sempre més endavant.
M’agrada
de triar i veure el meu camí; però ara:
conduïu-me,
vós, sempre més endavant! El vostre poder m’ha beneït tan
llargament:
segurament
encara
sabrà
conduir-me sempre més endavant,
per
la plana i per l’aiguamoll,
damunt
el roquissar abrupte i l’ona del torrent
fins
que la nit se n’hagi anat
i
en el matí somriguin aquests rostres d’àngels
que
jo havia estimat fa molt de temps
i
que, per un temps, havia perdut!
Conduïu-me,
dolça LLUM,
Conduïu-me,
vós, sempre més endavant!
John-Enry
Newman
Diumenge IV de
Pasqua, 6 de maig del 2017 Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada