“US GLORIFIQUEM”
Si
hem seguit verset a verset els evangelis corresponents a aquesta setmana
passada i a l’anterior totes elles plenes dels capítols, des del 14 fins al 17
de l’evangelista Joan, escrites a les darreries del segle primer, plenes d’enyor
per la partença del Mestre, Jesucrist, Messïes i Senyor, però entusiasmats, perquè la glorificació que el Pare ha donat
al seu Fill ha posat aquest punt de culminació gloriosa a la seva missió terrena. Estem als
moments d’intimitat entre Jesús de Natzaret i els seus apòstols més intensos
mai escrits abans. Ara, gairebé com a síntesi, veiem que
Passió-Mort-Resurrecció-Ascensió formen una unitat. L’Ascensió és presentada de
manera distinta segons el evangelistes Mateu i Lluc ( aquest en dues versions:
entre el final del seu evangeli (Lc 24, 50-53) i justament a l’inici del llibre
dels Fets dels apòstols, continuació del seu evangeli, amb el qual formava
unitat, segons el mateix Lluc ho consigna (Fets 1, 1-11). Mateu per la seva
banda recull un altre relat que també clou així el seu evangeli (Mt 28, 16-20).
Deixant de banda la diferent escenografia (en Mateu a Galilea i Lluc prop de
Betània, als afores de Jerusalem), el que més importa és que els apòstols tenen consciència de que són enviats a
prosseguir la missió mateixa de Jesús, per a
la qual els donarà l’efusió del mateix Esperit que guià Jesús, i el
poder de fer les obres que Ell feu, àdhuc de més grans... A partir d’aquesta
teofania, molt semblant en els Fets a la pujada al cel del profeta Elies, que
es narrada amb una picardiosa estratagema del seu servidor el profeta Eliseu,
quan simbòlicament recull el mantell d’Elies, per significar que en rebia el
mateix esperit profètic. Us invito a donar-hi una ullada. És un passatge
preciós, narrat a començament del Segon Llibre dels Reis (1 i 2).
L’Ascensió,
teològicament, és el reconeixement públic que fa el Pare de la divinitat de
Jesús. Els termes de glòria,
glorificació volen dir que després de la submissió que com a Fill fa al
Pare, aquest li ha reconegut l’execució fidel del designi primigeni de Déu envers els seus fills. “Per amor ens
destinà a ser fills seus per Jesucrist, segons la seva benèvola decisió, que
dóna glòria i lloança a la gràcia que ens ha concedit en el seu Estimat.
Ell ens ha fet conèixer el seu designi secret, la decisió benèvola que havia
pres per executar-la en la plenitud dels temps: ha volgut unir en el Crist
totes les coses, tant les del cel com les de la terra. En ell heu cregut i
esteu marcats amb el segell de l’Esperit Sant promès. I l’Esperit és la penyora
de l’heretat que Déu ens té reservada, quan ens redimirà plenament com a
possessió seva i farà que siguem lloança de la seva glòria.(Ef.1, 1-14)
Text preciós que faig servir sovint com
a pregària.
Els
que som més o menys assidus a la Lectio
Divina, segons invitació feta, des del Concili fins al papa Francesc en La Joia de l’evangeli (nn 174 i 175), hem
pogut gaudir aquests darrers dies, llegint aquestes pàgines inspiradíssimes de
l’evangelista Joan, en una context íntim, adreçant-nos Jesús uns mots de comiat
i de partença, però amb la consolació de que es mantindria no sols a prop, sinó
dins de nosaltres! Ho llegim al final de l’evangeli d’avui, de Mateu, enllaçant
terra i cel. “Jo seré amb vosaltres, cada dia, fins a la fi del món”. Ho
corroborem amb la col·lecta, que com sempre, està plena d’emoció: “Déu
totpoderós, concediu-nos el do d’una alegria
santa i el goig d’una fervent acció de gràcies, perquè l’Ascensió de Crist,
el vostre Fill, també és la nostra
elevació, i a la glòria on ha
arribat el Cap també el Cos té l’esperança d’arribar-hi”.
Tots
els salms, cal pregar-los : el 28, 29, 30, 47, 91, 96, 103 i altres, enalteixen el Déu d’Israel (acció
d’enlairar, per això diem de Déu que és l’Altíssim). Entre ells, el seguit que
cantem en l’himne Glòria hi fa
presència ennoblida. Us lloem, us
beneïm, us adorem, us glorifiquem, us donem gràcies”, precisament per la vostra immensa glòria. Pregària
aquesta del segle IV. És una joia de la nostra litúrgia i un no sap si hi parem
degut esment a la seva bellesa i a la seva antigor.
“Jo
estic en el meu Pare i vosaltres en mi i jo en vosaltres. Tot el que demanareu
en el meu nom, jo us ho donaré, perquè el Pare sigui glorificat en el Fill.
L’Esperit em donarà glòria, perquè ho rebrà de mi. Sortí del Pare i he vingut
al món. Ara deixo de nou el món i torno al Pare. Jo l’he glorificat a la terra,
portant a terme l’obra que em va encomanar de realitzar-la. Ara, Pare,
glorifica’m tu, al teu costat, amb la glòria que tenia a prop teu, abans que el
món fos. Pare, que els qui m’heu donat, vull que estiguin on jo estaré, també
hi estiguin en mi, per a que contemplin la meva glòria, la que tu m’has donat.
Perquè m’has estimat abans de la creació del món. Pare just , el món no t’ha
conegut, però jo sí que t’he conegut i aquests han conegut que tu m’has enviat.
Jo els he donat a conèixer el teu nom i els hi seguiré donant a conèixer,
perquè l’amor amb què tu m’has estimat estigui en ells i jo en ells”. Paraula
de Déu! Així acaba el capítol 17, deixant-nos l’embriaguesa de les certeses
que hem posat en Jesús. El capítol següent enfila passió endavant... Nosaltres
ja estem confortats i podrem reviure la passió que en Joan és la de Crist Rei.
Com a teló de fons: la Resurrecció!
Ara,
em penso que podem concloure aquestes reflexions en previsió de la vinguda de
l’Esperit Sant de la forma que el P. Vives també conclou el seu llibre i veurem
per què el va titular com ho feu. “Si sentiu la seva veu. Exploració
cristiana del misteri de Déu:
“Un
passatge del Deuteronomi expressa potser millor que cap altre quina és la
relació de l’home amb Déu. L’autor evoca la gran teofania de l’Horeb:
“Recorda’t del dia que estigueres davant Jahvè, el teu Déu, a l’Horeb...
Vosaltres us atansàreu i us quedàreu al peu de la muntanya; i la muntanya era
tota en flames... Aleshores Jahvè us parlà d’enmig del foc. Vosaltres sentíreu el so de les paraules, però no veiéreu cap figura: res més que el so.
I Ell us promulgà el seu pacte encomanant-vos que el guardéssiu. Les deu
paraules...” (Dt 4, 10ss).
“Déu
és com una veu sense figura. No en podem tenir un coneixement directe,
amb conceptes o imatges propis, perquè no pot ser encabit en cap concepte o
imatge. Però ens interpel·la sempre, com una veu infinita des del núvol,
a “ser el seu poble”, a ser homes en comunió
i en fraternitat lliure, observant el seu pacte, que és tot Ell oferta
gratuïta d’Ell mateix, i tot Ell exigència de responsabilitat per a la nostra
llibertat. És així, reconeixent aquesta veu de l’Infinit incognoscible,
que ressona sempre i arreu, com podem arribar a conèixer el que veritablement som nosaltres, cridats a depassar-nos sempre i a ser, per do de Déu i a la
vegada amb responsabilitat nostra, “poble de Déu” i “fills seus” lliures, i no
esclaus d’un món fatal o absurd, o , el que és pitjor, esclaus els uns dels
altres”. “Glòria a vós, oh Crist Senyor, que ens heu donat la vida. Que la
Paraula vostra resti sempre en el nostre cor.”
Jesús
ens ha deixat i al mateix temps ha retornat a nosaltres amb veu i sense figura. L’Esperit hi és sempre –paraula de Déu!-. Si
estem atents, el sentirem alenar amb una veu somorta, que no imposa però que
s’insinua i que pot arribar a proferir clams de pregària, si escoltem
veritablement. El bisbe Alberto Iniesta fa aquest comentari en el seu llibret
“L’Esperit Sant, cor de l’Església”. “Preludi: el regal de Déu. “Jesús havia deixat els deixebles i
apòstols/ perfectament modelats, però fràgils;/ pintats i acabats, però
grisos,/ sense colors, sense brillantor, sense coure./ Ara, quan passen pel
forn/ del foc de l’Esperit,/ en surten completament transformats,/ valents,
decidits, lúcids, entregats/ a defensar la causa i el nom de Jesús,/
proclamant-ne la vida i la paraula,/ transmetent-ne l’amor, aixecant-ne
l’obra,/ enfonsada en el sepulcre, fracassada en la creu,/ cridada a il·luminar
el món sencer amb la seva llum./ El regal que Jesús havia promès/ era el mateix
Do de Déu entre Ell mateix,/ l’entrega mútua entre el Pare i el Fill,/ Amor
dels amors, Esperit diví,/ que se’ns dóna com a amor perquè estimem,/ se’ns
dóna com a do perquè donem i ens donem”.
Diumenge
de l’Ascensió del Senyor, 28 de maig del 2017.
Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada