diumenge, 28 de maig del 2017

Homilia del diumenge 28/05/2017 del P. Josep Mª Balcells

“US  GLORIFIQUEM”

                                               Si hem seguit verset a verset els evangelis corresponents a aquesta setmana passada i a l’anterior totes elles plenes dels capítols, des del 14 fins al 17 de l’evangelista Joan, escrites a les darreries del segle primer, plenes d’enyor per la partença del Mestre, Jesucrist, Messïes i Senyor, però entusiasmats,  perquè la glorificació que el Pare ha donat al seu Fill ha posat aquest punt de culminació  gloriosa a la seva missió terrena. Estem als moments d’intimitat entre Jesús de Natzaret i els seus apòstols més intensos mai escrits abans. Ara, gairebé com a síntesi, veiem que Passió-Mort-Resurrecció-Ascensió formen una unitat. L’Ascensió és presentada de manera distinta segons el evangelistes Mateu i Lluc ( aquest en dues versions: entre el final del seu evangeli (Lc 24, 50-53) i justament a l’inici del llibre dels Fets dels apòstols, continuació del seu evangeli, amb el qual formava unitat, segons el mateix Lluc ho consigna (Fets 1, 1-11). Mateu per la seva banda recull un altre relat que també clou així el seu evangeli (Mt 28, 16-20). Deixant de banda la diferent escenografia (en Mateu a Galilea i Lluc prop de Betània, als afores de Jerusalem), el que més importa és que els apòstols  tenen consciència de que són enviats a prosseguir la missió mateixa de Jesús, per a  la qual els donarà l’efusió del mateix Esperit que guià Jesús, i el poder de fer les obres que Ell feu, àdhuc de més grans... A partir d’aquesta teofania, molt semblant en els Fets a la pujada al cel del profeta Elies, que es narrada amb una picardiosa estratagema del seu servidor el profeta Eliseu, quan simbòlicament recull el mantell d’Elies, per significar que en rebia el mateix esperit profètic. Us invito a donar-hi una ullada. És un passatge preciós, narrat a començament del Segon Llibre dels Reis (1 i 2).  

Resultat d'imatges de ascension del senyor                                               L’Ascensió, teològicament, és el reconeixement públic que fa el Pare de la divinitat de Jesús. Els termes de glòria, glorificació volen dir que després de la submissió que com a Fill fa al Pare, aquest li ha reconegut l’execució fidel del designi primigeni de Déu envers els seus fills. “Per amor ens destinà a ser fills seus per Jesucrist, segons la seva benèvola decisió, que dóna glòria i lloança a la gràcia que ens ha concedit en el seu Estimat. Ell ens ha fet conèixer el seu designi secret, la decisió benèvola que havia pres per executar-la en la plenitud dels temps: ha volgut unir en el Crist totes les coses, tant les del cel com les de la terra. En ell heu cregut i esteu marcats amb el segell de l’Esperit Sant promès. I l’Esperit és la penyora de l’heretat que Déu ens té reservada, quan ens redimirà plenament com a possessió seva i farà que siguem lloança de la seva glòria.(Ef.1, 1-14) Text preciós que faig servir sovint  com a pregària.

                                               Els que som més o  menys assidus a la Lectio Divina, segons invitació feta, des del Concili fins al papa Francesc en La Joia de l’evangeli (nn 174 i 175), hem pogut gaudir aquests darrers dies, llegint aquestes pàgines inspiradíssimes de l’evangelista Joan, en una context íntim, adreçant-nos Jesús uns mots de comiat i de partença, però amb la consolació de que es mantindria no sols a prop, sinó dins de nosaltres! Ho llegim al final de l’evangeli d’avui, de Mateu, enllaçant terra i cel. “Jo seré amb vosaltres, cada dia, fins a la fi del món”. Ho corroborem amb la col·lecta, que com sempre, està plena d’emoció: “Déu totpoderós, concediu-nos el do d’una alegria santa i el goig d’una fervent acció de gràcies, perquè l’Ascensió de Crist, el vostre Fill, també és la nostra elevació, i a la glòria on ha arribat el Cap també el Cos té l’esperança d’arribar-hi”.

                                               Tots els salms, cal pregar-los : el 28, 29, 30, 47, 91, 96, 103 i altres, enalteixen el Déu d’Israel (acció d’enlairar, per això diem de Déu que és l’Altíssim). Entre ells, el seguit que cantem en l’himne Glòria hi fa presència ennoblida. Us lloem, us beneïm, us adorem, us glorifiquem, us donem gràcies”, precisament per la vostra immensa glòria. Pregària aquesta del segle IV. És una joia de la nostra litúrgia i un no sap si hi parem degut esment a la seva bellesa i a la seva antigor.

                                               “Jo estic en el meu Pare i vosaltres en mi i jo en vosaltres. Tot el que demanareu en el meu nom, jo us ho donaré, perquè el Pare sigui glorificat en el Fill. L’Esperit em donarà glòria, perquè ho rebrà de mi. Sortí del Pare i he vingut al món. Ara deixo de nou el món i torno al Pare. Jo l’he glorificat a la terra, portant a terme l’obra que em va encomanar de realitzar-la. Ara, Pare, glorifica’m tu, al teu costat, amb la glòria que tenia a prop teu, abans que el món fos. Pare, que els qui m’heu donat, vull que estiguin on jo estaré, també hi estiguin en mi, per a que contemplin la meva glòria, la que tu m’has donat. Perquè m’has estimat abans de la creació del món. Pare just , el món no t’ha conegut, però jo sí que t’he conegut i aquests han conegut que tu m’has enviat. Jo els he donat a conèixer el teu nom i els hi seguiré donant a conèixer, perquè l’amor amb què tu m’has estimat estigui en ells i jo en ells”. Paraula de Déu! Així acaba el capítol 17, deixant-nos l’embriaguesa de les certeses que hem posat en Jesús. El capítol següent enfila passió endavant... Nosaltres ja estem confortats i podrem reviure la passió que en Joan és la de Crist Rei. Com a teló de fons: la Resurrecció!

                                               Ara, em penso que podem concloure aquestes reflexions en previsió de la vinguda de l’Esperit Sant de la forma que el P. Vives també conclou el seu llibre i veurem per què el va titular com ho feu. “Si sentiu la seva veu. Exploració cristiana del misteri de Déu:

                                               “Un passatge del Deuteronomi expressa potser millor que cap altre quina és la relació de l’home amb Déu. L’autor evoca la gran teofania de l’Horeb: “Recorda’t del dia que estigueres davant Jahvè, el teu Déu, a l’Horeb... Vosaltres us atansàreu i us quedàreu al peu de la muntanya; i la muntanya era tota en flames... Aleshores Jahvè us parlà d’enmig del foc. Vosaltres sentíreu el so de les paraules, però no veiéreu cap figura: res més que el so. I Ell us promulgà el seu pacte encomanant-vos que el guardéssiu. Les deu paraules...” (Dt 4, 10ss).

                                               “Déu és com una veu sense figura. No en podem tenir un coneixement directe, amb conceptes o imatges propis, perquè no pot ser encabit en cap concepte o imatge. Però ens interpel·la sempre, com una veu infinita des del núvol, a “ser el seu poble”, a ser homes en comunió i en fraternitat lliure, observant el seu pacte, que és tot Ell oferta gratuïta d’Ell mateix, i tot Ell exigència de responsabilitat per a la nostra llibertat. És així, reconeixent aquesta veu de l’Infinit incognoscible, que ressona sempre i arreu, com podem arribar a conèixer el que veritablement som nosaltres, cridats a depassar-nos sempre i a ser, per do de Déu i a la vegada amb responsabilitat nostra, “poble de Déu” i “fills seus” lliures, i no esclaus d’un món fatal o absurd, o , el que és pitjor, esclaus els uns dels altres”. “Glòria a vós, oh Crist Senyor, que ens heu donat la vida. Que la Paraula vostra resti sempre en el nostre cor.”

                                               Jesús ens ha deixat i al mateix temps ha retornat a nosaltres amb veu i sense figura. L’Esperit hi és sempre –paraula de Déu!-. Si estem atents, el sentirem alenar amb una veu somorta, que no imposa però que s’insinua i que pot arribar a proferir clams de pregària, si escoltem veritablement. El bisbe Alberto Iniesta fa aquest comentari en el seu llibret “L’Esperit Sant, cor de l’Església”. “Preludi: el regal de Déu.   “Jesús havia deixat els deixebles i apòstols/ perfectament modelats, però fràgils;/ pintats i acabats, però grisos,/ sense colors, sense brillantor, sense coure./ Ara, quan passen pel forn/ del foc de l’Esperit,/ en surten completament transformats,/ valents, decidits, lúcids, entregats/ a defensar la causa i el nom de Jesús,/ proclamant-ne la vida i la paraula,/ transmetent-ne l’amor, aixecant-ne l’obra,/ enfonsada en el sepulcre, fracassada en la creu,/ cridada a il·luminar el món sencer amb la seva llum./ El regal que Jesús havia promès/ era el mateix Do de Déu entre Ell mateix,/ l’entrega mútua entre el Pare i el Fill,/ Amor dels amors, Esperit diví,/ que se’ns dóna com a amor perquè estimem,/ se’ns dóna com a do perquè donem i ens donem”.

Diumenge de l’Ascensió del Senyor, 28 de maig del 2017.  Sabadell