Homilia del diumenge 13/12/2020

                                                                DOMÍNICA  GAUDETE

Així se l’ha denominat a aquest tercer diumenge d’Advent pel solemne Introit de quan es cantava en llatí i gregorià. Intento explicar el per què. Comencem pel nom: Gaudete del verb gaudire. La paraula que més ostensiblement guarda la seva arrel és gaudi i, la justament derivada, gaudir. Crido l’atenció que gaudi és molt més profund que l’alegria que també així se sol traduir. Trobo aquest mot com contaminat pel seu plural “alegries” que, al meu entendre, al parcel·lar-les d’una en una,  les veig com a poc con-sistents. Les coses o els fets que es posen en plural, de per sí, perden consistència. Tenir consistència vol dir que marquen una continuïtat. Que en el nostre cas, el del gaudi, pressuposa una actitud, un estat d’ànim que és sostingut i consistent, que -per bé que pugui tenir els seus alts i baixos- manté no obstant un flux seguit, un contínuum que en podríem dir-ne “tarannà”, manera de ser o d’estar. En Coromines ens diu que gaudi té la mateixa arrel que goig, gaubança; emparentades,  ambdues, amb festa, festejar. Aquí volia arribar perquè aquests mots subratllats tenen una clara incidència en la felicitat, que és, a fi de comtes, a què ens invita l’Advent més treballat, més dens... Goig, joia és el que sobresurt en totes les lectures d’aquest diumenge. I és la nota pròpia del motiu de fons que les fan posar ben bé en el cor. Ens ho diu sant Pau: “Perquè el Senyor és a prop”. És el gran misteri de l’encarnació, el Déu–amb-nosaltres, dit “Emmanuel”. En som conscients? Estem massa acostumats a traginar (perdoneu l’expressió) la paraula encarnació; millor seria dir-ne la humanització de Déu. El fer-se com un de nosaltres... Amb el que això suposa d’abaixament en principi, kènosi, per bé que en resultarà la magnificació de la natura humana. Que Jesús no deixarà la condició humana en la seva exaltació i resurrecció definitives. No oblidéssim pas mai que el goig és un do, una gràcia de l’Esperit Sant. Ja sabeu que tinc una particular afecció als fruits de l’Esperit Sant: Quina consistència, quin pes cadascun i tota la “xarxa” fructífera de l’Esperit Sant: amor, goig, pau, paciència, benvolença, bondat, fidelitat, dolcesa i domini d’un mateix” Ga 5, 22-23) Recordeu que l’Esperit Sant és present i actuant en els passatges més típicament nadalencs. Anunciació, Visitació, Magníficat, Natalici, Presentació i Encontre amb Simeó.  Advent, Nadal i Epifania són temps litúrgics plens de la tendresa i de l’endinsada proximitat de Déu. Leonardo Boff té un llibret deliciós, titulat NADAL. La humanitat i la jovialitat del nostre Déu. Tres capítols: - El projecte de Déu: fer-se home.- El projecte de l’home: fer-se Déu i - Jesucrist , Encontre de Déu i de l’home”.

Faig una passejada cerimoniosa, lenta per tota l’estructura litúrgica d’aquest diumenge, que és ben bé al centre d’aquest temps “fort” d’Advent. Arreu ens trobem amb indicacions que estimulen al goig, a la joia. Per exemple posar com a salm responsorial el mateix Magníficat i  més accents jovials. La segona lectura de Pau: una invitació a viure sempre contents, no us canseu mai de pregar, doneu gràcies en tota ocasió. Això és el que Déu vol de vosaltres. No sufoqueu l’Esperit”. Una paraula, la de contents, que curiosament vol indicar plens, reblerts de joia. Les etimologies reserven autèntics enigmes!  Només encetar la Col·lecta ja trobem tota la gamma de sentiments profunds que han d’arrelar en aquest Advent-Nadal: “Mireu, oh Déu, el vostre poble que espera, ple de fe la festa del Naixement del vostre Fill; concediu-li d’arribar amb alegria a les festes de Nadal i de celebrar-les solemnement amb el goig de l’Esperit.  No oblideu que sempre totes les pregàries les rubriquem Per nostre Senyor Jesucrist.  Que és el toc de gràcia d’elles!

Mireu: Una expressió d’enamorats. Un sentiment que denota un emmirallar-se l’Amic amb l’Amat. Aquí és al revés: Demanem que Déu ens miri afectuosament. La de vegades que se sospira en els salms que Déu ens miri bondadosament. El cel el tenim posat en un veure Déu cara a cara. “Apaga mis enojos, / pues que ninguno basta a deshacellos, / y véante mis ojos, / pues eres lumbre  de ellos, / y solo para ti quiero tenellos. // Descubre tu presencia / y máteme tu vista y hermosura; / mira que la dolencia / de amor, que no se cura / sino con la presencia y la figura.” (del Cántico Espiritual).

Espera: que es tradueix sovint amb el prec insistent: “Veniu, Senyor, veniu!  És el temps d’una esperança que ja s’albira com a possessió. És irreductible la virtut teologal de l’esperança per do de l’Esperit. Veniu a tres temps: Abans de l’Encarnació: delitosa expectació. / Veniu a Betlem: el goig de la Trobada i / Veniu definitivament: Marana-ta (així acaba l’Apocalipsi: amb un “calderó vibrant d’esperança):

Ple de fe: és ja tenir anticipadament allò que sabem que ha vingut, que ve i va venint i sobretot que vindrà. Satisfacció per les “abraçades” tingudes i les contingudes, després de dilacions enutjoses...

És festa, festassa jo diria que la fonamenta: És com una Comunió permanent. Ja ho diem popularment: festes, les de Nadal! Que ningú no ens les robi. Atents que hi ha una munió de sabotejadors: el virus i les famílies desfetes, ai!

Del vostre Fill, que ens ha fet fills a nosaltres. Fets i Refets Fets: a semblança, a imatge de Déu Pare Creador. Refets: a imatge de Jesús. Atenció que hem de testimoniar Filialitat i Fraternitat. No serem testimonis sense una penetrant experiència antecedent. Es testimonia allò que és intensament viscut...

Arribar. Havíem convingut que l’Advent era una caminada en cerca d’un gran Encontre. Ens en recordem? Hem perdut el nord? Sabem on anem? “Anem a Betlem a veure el Messies, anem a Betlem i l’adorarem”. No defallir: ens ho ha repetit moltes vegades el gran pregoner de l’Advent, l’inefable profeta Isaïes: “Enrobustiu les mans que es deixen caure, afermeu els genolls que no s’aguanten...” “Déu dona forces als qui estan rendits, i als dèbils els fa robustos”.

Amb alegria. Ja hem dit que tot el que no contingui la traducció de la felicitat sostinguda, una actitud més que una emoció, no ens és vàlid. Hi ha moments en les simfonies en què es posa “Al·legro vivace”.  Que deixi petja aquest Nadal... Que ens emportem “camí del Senyor” enllà les vivències d’aquests dies! Som “caminants” per definició . “Obrim camins a l’esperança... ”Obrim camins a cops de vida”.

Celebrem-les solemnement. Acompanyant i acompanyats o bé sols amb la soledat de la intimitat amb el Senyor, fet company, “amic e amat”. La solemnitat és més del cor que d’exterioritats i rebomboris i clincs-clincs... Somrients, hilarants, simpàtics, irradiants, plens, reblerts de joia...

Goig de l’Esperit: La felicitat joiosa, “encarnada”, encomanadissa, arrelada, fruitosa, sucosa, gustosa. Mel al cor, perfum de Nadal...

Canta i Camina: Els sacerdots resem de bon matí precisament el que en diem Matines o bé l’Ofici de lectures. Avui –deia- he de fer el canvi del volum del Breviari precisament per encetar el dels dies d’Advent. I la lectura matinera que feia era de sant Agustí: El títol podria ser la frase que he seleccionat més amunt: “Cantem tots l’Al·leluia aquí a la terra, tot i que ens trobem entre perills i temptacions”. I hi afegeix aquest paràgraf que no el vull perdre per a goig vostre i meu: “Cantem, doncs, oh germans meus, no com a delectança en el descans, sinó com a consol en la fatiga. Tal com solen cantar els caminants: canta, però camina. Consola la teva fatiga amb el cant, avorreix la peresa, canta i camina. Què vol dir ”camina”? Progressa, progressa en el bé. L’Apòstol diu que hi ha qui progressa en el mal. Tu, camines si progresses; però progressa en el bé, progressa en la fe veritable, progressa en els bons costums: canta i camina”. Què seria d’un Nadal sense nadales? Canta i camina que tot va junt i un potencia l’altre; no ho sents així?

P. Josep Mª Balcells

Setmana tercera d’Advent, del 13 al 19 de desembre del 2020