Homilia del diumenge 15/11/2020

ATREVEIX-TE  A  CRÉIXER (crescere aude)

 Amb lectura directa a la Bíblia, vis a vis, en l’evangeli de Mateu, com a entrada a la nova paràbola que ens toca glosar avui, i com a enllaç amb la del diumenge passat, hi trobem un “semblantment”: això ens porta a fer una lectura al estil de la passada, en la què destacàvem el seny com a saviesa a l’hora d’estar preparades, previsores, les noies per al banquet de noces. Avui estem en un altre relat simbòlic en el què la saviesa la posarem en la gestió dels talents (literalment, una fortuna descomunal!), és a dir, els béns de diners de tota mena del Senyor, lliurats a l’administració de persones de tota confiança del senyor, de l’amo. Curiosament, la lectura habitual que s’ha fet d’allò a administrar ja no són diners, sinó que ha passat a ser les capacitats de la persona i així el tema recau en l’aspecte de l’educació personal, és a dir el desenvolupament de totes les potencialitats de la intel·ligència i caràcter. Tinc davant un llibre de José Antonio Marina que, amb ell, inicia un conjunt d’orientacions de llarg abast de cara als pares i que la titula Biblioteca UP que significa Universidad de Padres. La iniciarà precisament amb aquest volum intitulat: “La educación del talento”. L’autor té consciència viva de proposar un projecte singular, probablement únic. Evidentment, farà referència directa al desenvolupament del nen, adolescent; però això no exclou que pugui dir i molt directament al creixement com a persones dels presumptament educadors que han de seguir educant-se sempre, si volen donar la talla d’autèntics educadors. Es tracta de fer créixer esponerosament la vida, perquè fructifiqui i doni de sí tot allò que l’educació amaga en el seu si de potencialitats. Encara més, avui hem entrat en una vessant nova de tipus “empresarial” on es parla de caça talents, Head humting i de think tanks, que -d’entrar-hi- ens desvirtuaria  l’intent precís de la paràbola. Marina ens diu que “La Humanitat es reinventa en cada nen. En cada ser humà  la tendresa maternal, la cura atenta  i exigent, la cooperació de la societat aprofiten l’energia irrefrenable amb què cada nen neix, i reconstrueixen en ell aquesta transfiguració de la biologia en cultura”. Si, a més de les dotacions naturals, hi afegim en el nostre context d’educació cristiana, tot el què signifiquen les capacitats derivades de la fe, de la comunió en la naturalesa participada de Déu, aleshores la capacitació esdevé també singular i única. Fruit d’un treball conjunt de natura i gràcia. L’assumpció de l’estil evangèlic del viure i del conviure, aquest és el repte descomunal a què estem posats, petits i grans, en el predi de la fe. Esdevenir cada vegada amb més intensitat i profunditat fills en el Fill, germans en el nostre Germà Gran, Jesús. Aquest és el capital-base a fer fructificar, nogensmenys! L’essencial, a ulls del cor, no ho oblidem pas!

Deixem que Marina defineixi el que creu que és el talent. “És la intel·ligència pràctica o exitosa. És la intel·ligència en acte, resolutiva, val a dir, que resol els problemes i avança amb resolució. Inclou la idea d’excel·lència, de consecució, d’eficàcia. Com sigui que hi ha moltes intel·ligències distintes – de parla, de científiques, d’atlètiques, de relacionals, d’autoconeixement, de pregonesa en el mirar i admirar- així també hi haurà talents corresponents a cada capacitació. Cadascú d’acord amb les capacitacions pròpies és cridat a fer créixer la personalitat amb gosadia i amb atreviment (aude!). Educar-se és un verb actiu, i tant!

Sabem que som intel·ligència, agudesa en captar, que el vessant emocional té un influx moltes vegades determinant; si manca l’élan vital, i una forta voluntat i motivació; si la creativitat no ens assisteix; si no sabem adaptar-nos a un ambient i tenir enginy per plantejar-nos preguntes ensems que respostes, si no sabem ser constants en el fer i en el mantenir, en el joc de prova-error-prova, no serem capaços de mantenir una personalitat amb intel·ligència generadora, executiva i avaluadora... Cadascú ha de trobar la congruència  entre la dotació i el saber trobar el seu propi camí. Tots interessants, tots fructífers, tots estimables. Cadascú anirà brodant el seu ser i el seu fer. D’acord a la diversitat en capacitats. Això configura la diversitat de les situacions de la paràbola: Hi ha qui n’ha de gestionar cinc, qui dos i qui un. Marina ens posa la cita d’un neuròleg: “Cadascú de nosaltres és capaç d’un conjunt increïblement complex d’habilitats i capacitats al llarg de la nostra vida, recreant així la història de l’evolució cultural, gràcies a la plasticitat cerebral”. Un acte de fe ben explícit en l’educació!

Des d’un punt de vista del creixement de les virtuts teologals com a específiques del desenvolupament cristià, això ens portarà a madurar-nos com a cristians. “El progrés (cristià) és la resultant d’unes habilitats infuses, a més de tenir un projecte definit sempre creixent, més un entrenament”. “Som la personificació d’allò que hem après”. “Naixem dependents i anem fent-nos lliures, guanyant capacitats amb el lliure exercici. Ens anem configurant amb Crist com a referent. Ens anem fent (en realitat som fets, ai, aquestes passives tan actives!) a partir de la confiança i de la sublimació del deure viscut com a dret. També les virtuts teologals són hàbits que un consolida. Hi ha tota una cultura evangèlica. Sovintejar la lectura religiosa dels evangelis i demés, ens permet anar configurant una manera de ser, un estil de veure-viure la realitat i les abismals pregoneses del misteri de la vida. A mesura que un va caminant, descobreix que la felicitat és una conseqüència i no una finalitat. La confiança en un mateix ens permetrà tenir seguretat i ens permetrà estendre el do de la confiança als altres. Això posa un pont per on flueixen les bondats de cadascú. Això obre el camí a l’optimisme en la relació i -d’una manera més endinsada- en la compassió. La nostra relació amb Déu, a través de Jesucrist, és fonamental. La imatge del Déu de Jesús condiciona les imatges d’un mateix i la de l’altre. Hem de implantar l’avaluació del nostre obrar, a base de reflexió; això d’una manera habitual per desfer i poder refer camins recorreguts. La dimensió de la humilitat és bàsica, perquè haurem de reconèixer marrades i per demanar perdó per les intrusions en vedats aliens... No hi ha vida social i comunitària sense saber “mirar” des de l’altre. Aquesta atenció és molt dificultosa, perquè hem d’haver après a estar, a ser empàtics. Que mai per mai no substituíssim un mitjà per una finalitat, així com una finalitat sense els mitjans per acaronar-la i perseguir-la. 

Prenent el Catecisme de l’Esglèsia catòlica com a vademècum del creixement de la persona cristiana a través de l’expandiment de les facultats i de les capacitats derivades del baptisme, podríem fer un rccorregut educatiu per la seva tercera part titulada “La vida en el Crist. Llegim en els preàmbuls. Número 1694: “Incorporats al Crist pel baptisme, els cristians són morts al pecat, però vius per a Déu en Jesucrist, i així participen en la vida del Ressuscitat. Seguint el Crist i en unió amb Ell, els cristians poden ser imitadors de Déu com a fills estimats, conformant els propis pensaments, les paraules i les accions als mateixos sentiments que tingué Jesucrist  i seguint els seus exemples”. I el següent: 1695: “Justificats en el nom del Senyor Jesucrist  i en l’Esperit del nostre Déu, santificats i sants per vocació, els cristians han esdevingut el temple de l’Esperit Sant. Aquest Esperit de fills els ensenya a pregar el Pare i, havent-se fet la “seva vida”, els fa actuar per donar els fruits de l’Esperit, amb la pràctica de la caritat. Guarint les ferides del pecat, l’Esperit Sant ens renova interiorment per una transformació espiritual. Ens il·lumina i ens enforteix per viure com a fills de la llum en tota mena de bondat, de justícia i de veritat”. I encara el número 1696: “El camí del Crist porta a la vida, un camí contrari porta a la perdició”. La paràbola evangèlica dels dos camins sempre és present en la Catequesi de l’Església. Significa la importància de les decisions morals per a la nostra salvació. Hi ha dos camins, el de la vida i el de la mort; però entre ells hi ha una gran diferència. En la Catequesi és important demostrar amb tota claredat el goig i les exigències del camí del Crist”. La catequesi de la “vida nova” en Ell haurà de ser la catequesi: 1.- de l’Esperit Sant; 2.- de la gràcia; 3.- de les benaurances; 4.- del pecat i del perdó; 5.- de les virtuts humanes (sobretot les cardinals); 6.- de les virtuts cristianes (les teologals); 7.- Del doble manament de la Caritat; 8.- Eclesial en el sentit de compartir béns en la comunió dels sants.

“La referència primera i última d’aquesta catequesi serà sempre Jesucrist mateix, com a camí, veritat i vida. Contemplant-lo en la fe, els cristians poden esperar que el Crist realitzi en ells les seves promeses, i que, estimant-lo amb l’amor amb què Ell els ha estimat, siguin capaços de fer les obres que corresponen a la dignitat de la vida cristiana”.

Les reflexions sobre la rendició de comptes és tan òbvia que la deixo a la vostra consideració en el benentès de la diversitat de treball i dels resultats. Cadascú rep el premi d’acord a les capacitats exercitades i posades en joc. El mateix premi és do, regal!

 P. Josep Mª Balcells

Diumenge XXXIII de durant l’any, 15 de novembre del 2020.  Sabadell