Homilia del diumenge 08/11/2020

TOT  JO  TINC  SET  DE  VÓS,  DÉU  MEU

 Aquesta vegada us proposo de fer un recorregut que englobi les notes escripturístiques que com a vectors conflueixen en la consideració de que estem finalitzant el transcurs de l’Any Litúrgic. Es tracta de veure les línees de força que se superposen o fan trena: de tres, una. Així descobrirem que l’Any Litúrgic no és tan sols una suma de diumenges, i –àdhuc molt més de setmanes- que volen descriure com anem prenent consistència en el viure evangèlic de cada dia. La litúrgia i la vida i en la vida. A seqüència de l’Any Litúrgic “els homes són empeltats en el misteri pasqual del Crist pel baptisme,  morts amb Ell, sepultats amb Ell, ressuscitats amb Ell; reben l’esperit de fills adoptius, pel qual clamen: Abbà Pare. Després de la vinguda de l’Esperit Sant, “l’Església no ha parat de reunir-se per celebrar el misteri pasqual; llegint el que es referia a Ell en totes les Escriptures, celebrant l’Eucaristia en la qual es fa present la victòria i el triomf de la seva mort, i donant alhora gràcies a Déu pel seu do inefable en el Crist Jesús, “a lloança de la seva glòria” per la virtut de l’Esperit Sant. De fet aquesta obra tan gran, amb la qual Déu és perfectament glorificat i els homes se santifiquen, el Crist s’uneix sempre  a l’Església, la seva estimadíssima Esposa, que l’invoca com a Senyor seu i per Ell dona culte al Pare Etern. Amb raó, doncs, la litúrgia es considerada com l’exercici del sacerdoci de Jesucrist, en el qual, per mitjà de signes sensibles, se santifica i es causa la santificació de l’home, d’acord amb la naturalesa de cada un, i tot el Cos místic de Jesucrist o sigui el Cap i els seus membres, exerceix el culte públic íntegrament. Per això, tota celebració litúrgica, com a obra del Crist sacerdot i del seu Cos, que és l’Església, és eminentment acció sagrada, l’eficàcia de la qual no es pot comparar ni en dignitat ni en grau a cap altra acció de l’Església.  L’Eucaristia encén  i porta els fidels a la caritat esperonadora del Crist. Per tant, la gràcia ens ve de la litúrgia i sobretot de l’Eucaristia com de la font, i obté, amb el màxim d’eficàcia, aquella glorificació de Déu on s’encaminen, com a fi, totes les altres obres de l’Església. Per tant, es demana que els fidels siguin conduïts a la participació plena, conscient i activa en les celebracions litúrgiques, que els exigeix la naturalesa de la litúrgia, i a la qual, en virtut del baptisme té dret i obligació el poble cristià”.

L’ Any litúrgic és un recorregut no tan sols per escenaris bíblics que anirien passant com qui viatja a través de passatges inconnexos, per bé que bells i provocadors,  sinó que descriuen una trama lineal que és història de salvació personal i comunitària, síntesi dels dos misteris més importants: el de l’Encarnació –cicle de Nadal i el de la Redempció –cicle de Pasqua, oferts i participats pels batejats, que portaran a una consciència viva que Déu ens visita i que nosaltres el visitem, mitjançant la presència i acció santificadora de l’Esperit Sant en el dia a dia... Amb aquesta consciència -més que percepció- d’un camí que anem fent i de finalitats més o menys acomplertes, vers el punt omega del nostre pelegrinatge anual. Crist, camí, veritat i vida, viscuts al llarg d’un any de gràcia. Tot és exercici de culte: la vida mateixa oferta a Déu. És celebració i oferiment, lloança, acció de gràcies, comunió en Crist, pregària universal, goig i pau.

Passarem ara a concretar els trets que marquen  unitat en aquests tres diumenges (millor setmanes -cal aquesta consciència de que cada dia és Pasqua!) diumenges finals d’aquest any litúrgic que transcorrerem aquest mes de novembre: hi ha una accentuació sobre la saviesa com a fruit terminal dels aprenentatges que hem anant fent aquesta anyada litúrgica concreta. Hi ha com un bell himne a la saviesa com a coronació d’un camí i treball fets en el dia a dia. Saviesa per nom seny. Serem acompanyats també per les darreries (tot el capítol 25) de l’evangeli de Mateu, torsimany aquesta anyada o cicle. Successivament se’ns presentaran la paràbola de les deu noies, assenyades unes i no previsores unes altres. A continuació ponderarem com hem gestionat els bens i talents que Déu ens havia confiat; i acabarem amb l’escenificació del final de tots els temps on es farà una valoració terminal sobre el que han (hem) fet en la nostra vida, la qual ens permetrà descobrir el gran secret del viure com a acolliment i de com allò fet als germans, de fet –inesperadament!- es feia al mateix Jesús. Un evangeli premonitori per fer-ne “el credo que ha de donar sentit a la vida cristiana”. Desvelada serà aquesta vinculació entre Crist i tots els petits i els descartats, que constitueixen -en definitiva- l’acompliment de les benaurances en la pròpia vida. Tots tres fragments que aclareixen com hem de viure el seguit de la nostra vida quotidiana. Seny, ser talentosos i saber les vinculacions entre Crist Cap i tots els membres. Seran la gran lliçó que ens permetrà de recomençar el nou any litúrgic sabent quina és la lliçó fonamental a aprendre en un aprenentatge pràctic i en el fet de “picar pedra” cada dia. Així en reemprendre vigorosament el nou camí amb l’Advent novell (22 de nov.); ens hi acompanyarà el nou evangelista, Marc. Tota la condensació feta durant aquest transcurs del curs 19-20 serà un “ploure sobre mullat”. Mai es parteix de zero.  Encara, a més, hem de subratllar que en aquests dies finals llegim Pau que ens parlarà amb l’epístola primera  als de Tessalònica i amb la dels cristians de Corint com serà el moment final després de la resurrecció. La mort serà vençuda per la participació en la mort i resurrecció de Crist, quan “Déu serà tot en tots”. Objecte final de tants anys de litúrgia i vida! Preludi de la Celebració de la Festa triomfant de l’Anyell (Apocalipsi)

Ara centrem-nos en el teixit de les lectures pròpies d’aquest diumenge, 8 de novembre. Tot ell està centrat en el desig de trobar Déu. “El teu anhel continu és la teva veu contínua. Si deixes d’estimar callarà la teva veu, callarà el teu desig” (Desitjar amb avidesa és per a Agustí el camí de l’evangeli)  La saviesa és precisament la condensació d’aquest sedejar de trobar Déu en l’entramat de la vida. Jesús ens va advertir que si volíem endinsar-nos en un àmbit de pregària havíem de posar en acció aquestes actituds: “Demaneu, i Déu us donarà; cerqueu i trobareu; truqueu i Déu us obrirà; perquè el qui demana, rep; el qui cerca , troba; i a qui truca, li +obren”. Això troba una condensació-pregària en el salm 62. Quina bellesa d’anhelant recerca i fondal repòs! “Aquesta és la paraula, clara i única de la meva ànima, Senyor: set. Set física, quasi animal, que crema les meves entranyes i asseca la meva gorja... La set que s’imposa a tots els altres desitjos i s’avança a tota altra necessitat... Aquest és el meu desig de vós, Senyor. Set en el cos i en l’ànima. Set de la vostra presència, de la vostra visió, del vostre amor. Set de Vós. Set de les aigües de la vida, que són les úniques que poden portar el descans a la meva ànima resseca” (Cerco el vostre rostre. Pregar amb els salms. Carlos G. Vallés). Hi ha tot una aroma de lirisme en l’evocació de la saviesa. Pensar en el joc d’endevinar una presència que es deixa trobar. Que no és tan fruit d’una recerca anhelant com d’una troballa a peu de porta, bo i esperant-nos. Ens dirà assenyadament que “pensar-hi sempre, ja és tenir l’enteniment madur. La saviesa és Déu al paladar del cor... Assaborit, gustós, inefable.

L’evangeli és una peça per emmarcar: En partir per a acollir el Rei que ve delirós a fer el banquet de noces es prepara temps i lloc. Cal preveure contingències, “entrebancs i rèmores”. Les torxes ben proveïdes d’oli. Les mateixes preparacions ja són rebuda anticipada. Les assenyades, previsores, les que posen en els càlculs dels imprevistos una petita demora i tardança possibles. Van ben proveïdes. No poden compartir reserves, no seria suficient per a totes deu. Han d’anar endarrere a fer provisions. Faran tard. No seran, ai, reconegudes! Vetlleu, doncs (=deducció lamentable). Us ho dic amb tota veritat (=afirmació contundent): “No us conec”. Quin esgarip! Ens hi anava el Regne de Déu. Perdut irremeiablement. Estiguem alerta. És paràbola. És advertiment. Encara som a temps. El seny és part de la nostra definició, ens ho diu Vicens Vives.  Quin niu de reflexions –àdhuc polítiques- no m’ha portat la lectura del capítol XI: “Els ressorts psicològics col·lectius” de la Notícia de Catalunya! El seny, si fos prevalent... Cal, però, no caure en l’oposat: la rauxa, la rebentada, el tot o res. Avui aquesta és preponderant. Seny equival a ponderació, a previsió, equanimitat, sensatesa, prudència, que és la primera i més globalitzadora de les virtuts cardinals. Només llegint ponderadament totes les etimologies sobre la prudència o el seny podríem conjuntar tot un cos de propostes morals i espirituals, socials i polítiques, també. Pandèmia a la política, també. A vosaltres la paraula! Quina sort poder-la compartir en un diàleg aclaridor, benefactor també.

P. Josep Mª Balcells

Diumenge (setmana) XXXII de durant l’any, 8 de novembre de 2020.  Sabadell