Homilia del diumenge 14/02/2021

JESÚS, TAUMATURG

 He dubtat una mica en donar aquest apel·latiu a Jesús perquè ens podria portar al tema concret sobre els miracles de Jesús, tema fronterer i, a més, amb una forta càrrega de controvèrsia a l’hora de puntualitzar fins a quin punt hi ha miracle en cada una de les, per altra part, nombroses escenes de fets “admirables” de Jesús. En efecte, llegim aquesta distinció en Marc: “No pogué fer allí cap miracle, tan sols va curar uns quants malalts, imposant-los les mans” (Mc 6, 5) Distinció que fa difícil entendre on hi ha un miracle o bé una curació de “malalties i dolències”. Això ens permet d’aplicar una mica genèricament la definició de  taumaturg (“tauma”= admirable i “ergon”=obra, fet). Fet extraordinari o admirable, no comú... Vull deixar afirmat ben clarament que estic convençut que Jesús obrà miracles diverses vegades en la seva predicació, ja que els anomenats “miracles” eren moltes vegades fruits , signes que validaven les seves paraules de “sanació”. Tant és així que les multituds es congriaven, vertaderes “masses”, en cerca de remei dels seus mals. Marc sembla que hi té una forta tirada a narrar “exorcismes” i fets “curatius”...

Aquesta consideració de “taumaturg” la hi donava el poble senzill, ja que en Ell hi trobaven consol, aquietament, curació o sanació. Atreia vertaderes gernacions, ho constata Marc com a digne de ser recalcat. Si bé potser si concentraven més possiblement pel seus alleujaments que per les seves paraules. Sempre, però l’atracció era deguda al seu capteniment procliu compassivament envers diguem-ho genèricament amb els “malalts”. Salut i salvació tenen unes mateixes arrels i fan bona la reversibilitat d’una envers l’altra.

 La bona gent se li arremolinava en pic se sentia que el Mestre es feia present en qualsevol dels poblets, vilatges o petites cuitats de Galilea, fins al punt que a vegades no podien ni menjar tranquils Jesús i els “seus” sense ni poder entrar al poble. El que és incontestable és que suscitava una forta atracció. Se sentien “acollits” per la seva “compassió” –actitud literalment subratllada pels evangelistes- com a reclam per les “obres” curatives que obrava. Admiració que –sospito- era doble: per les paraules inusuals, ben diferents de les que sentien dels mestres de la llei “parlant amb autoritat” i també –i no en menor mesura- pels efectes sanadors que experimentaven els oients.

Jesús captivava. Jesús exercia una fascinació, sentien com un flux d’energia que irradiava (Lc 6, 19) i que els colpia profundament. Se sentien acollits, compresos, “tocats”, millorats; molts experimentaven una curació de dolències i malalties de diferent consideració. El “boca-boca” els portaven a aquella gent senzilla de poble a escoltar les paraules del Mestre, necessitats de serenor i d’esperança, pobres com eren la major part i necessitats de l’estima i consideració i de saber que el Déu i Pare que predicava el Mestre els restituïa en la seva dignitat. Se sentien emotivament unes altres persones més íntimament reconegudes i com a sanades de les seves contrarietats i menysteniments. Quan Jesús envia els seus apòstols a predicar els diu: “Anuncieu el Regne de Déu i cureu els malalts”.

 I per què no parlem ara de nosaltres, necessitats com estem de curacions diverses i entrem en escena? Hem de retornar a admetre “el meravellós”, l’insòlit en les nostres vides en qualsevol dels graus possibles. Els neuròlegs, els psicòlegs ens han donat “llicències” per a admetre que tots , qui més qui menys, patim alguna diguem-ne “malalties”, o desajustaments.  Tot el que ens afecta en el cos té, si no causes, sí efectes en el nostre esperit. La concepció sobre la unitat cos-esperit, pensament-emotivitat, avui és camp d’estudi interdisciplinar. Això, avui en aquests temps de pandèmia que vivim-patim s’ha fet més notori i evident, ja que perdut l’Estat de ben-estar, ens ha portat i ens ha incidit en l’estat del malestar, qui per una, qui per moltes circumstàncies. Aquest mal-estar és ostensible i molt freqüent, arreu. Tenim ben bé la sensació que tot plegat, i, no és pas poc, ens afecta, cadascú a la seva manera. Quan lluny ens trobem de la definició de salut que ens ha donat l’OMS, i no d’un any ençà, any pandèmic, sinó per la concepció que hi donen els savis i entesos! Diu, en efecte, l’OMS que la salut =no sols és no tenir una malaltia reconeguda pels metges, sinó =pel “benestar físic, psicològic, emocional, social”. Caldria, doncs, treure’n les conseqüències i aplicacions pel nostre viure–conviure de cada dia, a l’ara i aquí. Soledat, constricció en l’espai reduit, la escapolida impulsiva i fàcilona, evasió mental, més ben dit (tele, sèries, ludopatia, mòbil, estrès, caiguda de tensió, irritació fàcil, incerteses de futur, atur rampant). Conclusió que n’hem de treure: estem en cert grau malalts o predispostos. La incertesa ens ofega... Els temps no ens són fàcils; al contrari tots en diferent mesura necessitem qui ens “curi”, “sanegi”, ara que tant necessitem algú que ens allargui la mà i poder sentir-la confortadora, que ens doni l’escalforeta de sentir-la present i amiga. Ja portem tot un any de llargs i confinats dies que es fan difícils de tenir-los amb dignitat i sobrietat. Estem “emmalaltits” de dolències inclassificables des d’un punt de vista mèdic... Cadascú se “salva” com pot o com no pot. Tant més que els CAP ens resulten inaccessibles en un món “nou” on-line...

A hores d’ara, tornar els ulls  a Jesús i fixar-hi la mirada , a un Jesús taumaturg que digué de sí mateix: No són els bons els qui tenen necessitat de Metge, sinó precisament els que es troben en qualsevol necessitat o malestar...

Llegim que Jesús sentia compassió pels malmenats, pels desorientats, pels escàpols com l’ovella perduda, pels neguitejats pels laberints on viuen reclosos, confinats. I que Ell estava obert, compassiu. I deia: “Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats i jo us faré reposar. Accepteu el meu jou, feu-vos deixebles meus , que sóc benèvol i humil de cor; i trobareu el repòs, perquè el meu jou és suau i la meva càrrega, lleugera” (Mt 11, 28- 30). Ni que ho hagués augurat i dit pensant en nosaltres, ara i aquí!  Apropem-nos-hi per la fe joiosa i esperançada, sabent que Jesús ens serà taumaturg en la mesura que ho necessitem... L’escena de l’hemorroïssa que toca només la punta o borla del seu mantell d’amagatotis obté plena sanació, porta, invita a més plena confirmació per a estímul i ensenyament de les nostres íntimes carències i malestars. Jesús, a més a més, obrava doblement guarint i salvant (perdonant els pecats). Taumaturg i Salvador tot d’una peça!

Atansem-nos-hi confiadament, escoltem-lo, combreguem-lo: “Senyor no sóc digne que entreu a casa meva; digueu només una paraula i jo quedaré sanat i salvat”. La fe ho pot tot. Com més confiats, més sanats i salvats. Augmenteu la meva pobreta fe! Necessito tant que feu el miracle íntim de saber-me sanejat interiorment i salvat! I això dia sí, dia també.

Cal prendre joiosa consciència de que Jesús ens és, pels qui creiem i pels qui esperem, el nostre Taumaturg i el nostre Metge, el nostre psicòleg i neuròleg. Manllevem de la nostra Mare, Maria, aquell verset del seu Magníficat: “El Senyor ha fet en mi meravelles. Meravellat’en en ales de la teva confiança! Això és una deliciosa incursió meva a les predicacions de Jesús pels poblets de Galilea. No puc llegir u oir, en la litúrgia sobretot, les escenes evangèliques sense ser-ne oient i coprotagonista jo mateix. L’actualització em porta a unes vibracions totes elles plenes del perfum de tot miracle o fet-miracolós, digues-ho com vulguis... Sí, si miracle: vols més miracle que l’Eucaristia que més que premi és donació, que cura i salva i ens porta a gaudir del benestar de cos i esperit! A què esperem?

Acomiadem-nos de Marc ara de moment. Ara entrarem en un temps litúrgicament fort. I farem un camí més endinsat en la comprensió del “Camí del Senyor” amb unes pautes també especials, quaresmals. N’anirem parlant i ens acompanyarem en aquest camí de pujada vers cims nous. Dimecres de cendra ens trobarem a punt de marxa. No hi manqueu, us trobaríem a faltar, Animeu-vos!

P. Josep Mª Balcells

Diumenge VI de durant l’any, 14 de febrer del 2021.  Sabadell