JA LLEGIU?
Ara
vindrà l’explicació. No sé quin savi, del qual només me n’ha quedat un bri
(excepcional, però) de la seva saviesa. Diu així la seva proposta (cito ad
sensum): Tota persona madureta d’acord amb les adquisicions pròpies, i
ponderant el pes de la seva motxilla, és a dir tota aquesta mena de “sapiens” hauria
de llegir tenint en una mà els signes
dels temps (entengui’s: en el millor
dels casos la mirada observadora, la premsa diària –diaris, revistes,
llibres: “nulla dies sine linea”-. No
s’hi val només en els mitjans (la llista seria interminable: poseu-hi
pantallització de tota mena...), Els signes
suara dits en una mà, sigui la dreta o l’esquerra, d’acord amb les tendències
de valoració de persones i social. A l’altra: la Paraula de Déu (entengui’s: Els evangelis: imprescindible la Bíblia
tota sencera o a ser possible en els Instruments a mà: recomanats –Paraula i
vida- més recomanats: La Missa de cada dia) I, apa, començar a fer
el joc de confrontar una mà amb l’altra. Fer que dialoguin els fets reals
vistos o llegits signes amb l’evangeli.
Jesús,
avui mateix en l’evangeli del dia ens invita a asseure’ns a pensar una
mica, a ser possible, dues miques. Parla d’un que ha de construir una casa (mai
tan a propòsit amb la Dana catastròfica) “¿No us asseureu primer a calcular-ne
les despeses” i on plantareu els fonaments (tinc massa presents els comentaris
sobre edificacions en llocs no edificables, ai làs!? Jesús no obliga mai, només
de-mana, bo i respectant la llibertat, però cal saber què vol dir ser(?)
lliure. Molt fàcil de dir: Lliure per a què?; aquí hi ha el “”busilis de
la qüestió! Tens principis? Doncs ja saps com t’has d’exercitar. Veure possibilitats
i fronteres i trobar el punt just..!
Cada
dia hem d’exercitar-nos, gimnàstica mental i cordial, establir el diàleg entre les
dues mans. Aquest és el nostre DIR on fer musculatura i estiraments. Pascal,
aquest gran savi de fa temps, ens va deixar una obra inacabada que recollida
van fer un manat de Pensaments on hi
llegim: “Els problemes d’avui –ho deia fa segles- rauen en la no habitud d’asseure’ns cada dia uns deu o més
minuts a pensar (pensar, etimològicament, vol dir pesar, ponderar) el nostre
viure i el viure del nostre entorn i més lluny, si és possible) per
orientar-nos i mirar de ser coherents amb els principis, si els tenim o bé que
ens ajudin a tenir-los; lluny dels “diuen, diuen”, “corren rumors de...”,he
llegit, però sense més criteris que una absència de joc crític. Per tal de fer
bona i profícua l’operació “sedentària” convindria (ja se’ns ha advertit que
cal asseure’ns -de propòsit- per fer ben fet allò que ens prescriu el Sr.
Pascal. Llegir la vida és imprescindible per tenir una mirada panòptica -a
quatre cantons visuals- per “saber i tenir” o enfortir el pensament del fet de
viure i conviure, a partir dels “fets” propis o aliens, ponderats, apamats,
passats per la mola d’un -com a mínim- un humanisme personalista, o bé amb els criteris
de l’evangeli. És tracta de veure: dues mirades: pre-veure i post-veure,
per ser i estar amb personalitat
pròpia en l’escalat de mons que a partir del meu jo –com a centre visual- es
van desenvolupant cercles concèntrics que es van obrint a tall de pensar la
vida i l’entorn. No hi ha persona que no estigui situada, allò del jo i les meves circumstàncies orteguià.
L’Home
nou, sigui a tall humà, millor a mode evangèlic serà savi si va decantant fets,
idees, esdeveniments, si sap ampliar coresponsabilitats. Massa sorolls, massa
dispendis lumínics, estem abocats a l’excés. “Ne quid nimis”. Res en excés.
Donar sentit de prioritat al que sigui ponderat, proper, a l’abast de la mà,
vull dir de les dues a la vegada, i tornem a la lectura ponderada i
generosa “al veí del replà” segons el
dir del papa Francesc, en un document seu que hauria de ser encomiàsticament
recomanable!: “Alegreu-vos-en i
celebreu-ho” del papa Francesc a qui augurem més anys d’estar amb nosaltres
donada la necessitat i dificultat de la lectura dels signes dels temps
presents i més propers, ja que “pìnten bastos”. Podem anar “a trompades” pròximament! Sort
que el papa, ja previsor, ens ha donat per exercitar-nos “pascalment” en una
petita o més gran esperança (com la
llegia Péguy). En invitar-nos a asseure’ns literalment i evangèlicament a saber
llegir “els signes dels temps any24 que dóna entrada a l’Any 25, Any
Sant on se celebraran moltes activitats eclesials que ens portaran a fer
valoracions i a anar aprofundint en la segona virtut teologal, tan
indispensable per anar per la vida endavant i enlaire, lema de Teilhard
i que ja me l’he fet meu, de fa temps. El professor Esquirol m’ha ensinistrat a
ser Resistent íntim , bo i llegint
el seu llibre que planteja com fer front a la vida amb esperança, coratge i
determinació teresiana. El papa sembla que s ’ha decidit a escriure unes
memòries seves intitulades també Esperança,
amb les que esperem tenir el re-goig semblant al Diari d’un ànima d’un colós evangèlic que es va dir Joan XXIII.
A
les lectures d’aquest diumenge van com anells als dits, en consonància amb els
signes dels temps amb la Gota freda a València i en com ens ha fet recompondre
la fake news respecte al parer que contamina i enfanga el pensament sobre el
jovent, pensant i pitjor dient: que si tal, i que avui el jovent és això i allò
altre. En sentit pessimista. Aneu a Paiporta i us en diran de meravellosos i
dignes de quan parlem del jovent d’avui dia: hem de pensar que hi ha de tot i
que pel que hem pogut veure, cal traure’s el barret i dir, sí, senyor... Fer
judicis genèrics és un error i possiblement una falsedat. Amb veure no n’hi
prou. Cal ponderar i sobretot hem de saber llegir els signes pro-pers del
nostre dia i temps. Hi ha més bondat de la que “sospitem”, sí, sospitem més que
aclarim. Cal estar a veure-les venir i fent-ne les lectures pertinents...
Dèficits de lectura comprensiva, és ben veritat. Manca asseure’s i pensar
llarg. Les presses de sempre ens maten literalment...
Només començar les lectures d’avui salta el cor de goig. Elies demana a qui gairebé no té i la resposta esplèndida de la bona dona de la Fenícia d’aquells temps, ens fa estimar la bondat superior a tota ponderació i que val per ella i família que no li arribaran a mancar mai més ni l’oli ni la farina. Miracle number One. I no hi ha un sense dos. És doble en l’evangeli d’avui: Jesús està assegut i el seu mirar no para: és el gran llegidor dels signes dels temps i mira i admira com els fidels tiraven les seves ofrenes al tresor del Temple: mira i admira en sentit “plus quam perfectament” i fa el comentari sobre la velleta, viuda, dues vegades pobre de solemnitat i comenta la jugada als seus deixebles: “Us dic “amb tota veritat” (expressió usada quan n’ha de dir una de bona, de veritat) que “aquesta viuda pobra és la que ha donat més que tots; els altres han donat del que els sobrava, però ella, que ho necessitava per viure, ha donat tot el que tenia”. Reivindicat ja abans per l’Aclamació. Hi llegim, mai tan oportunament: “Feliços els pobres en l’esperit; el Regne del cel és per a ells” S’han quedat sense res, ni casa, ni la guarnició de les coses que més valen, perquè són tota la pròpia vida. Han de començar de nou. Quins agraïments, i què sentits als voluntaris. Per als voluntaris hi ha una nova benaurança a estrenar, i no la dic jo; segur que els qui tenen fe l’han pronunciat en la intimitat. Hi ha una solidaritat que em fa pensar en la bondat de tantes persones anònimes que han i segueixen demostrant que hi ha tempera humana més del que creiem i del que ens sembla erròniament. Benaurats vosaltres tots els que heu aportat el que sigui. És el manament segon, configurat al primer. De vosaltres és el vostre futur, testimoni d’avui sense anar més lluny: la dona de Sarepta, rèplica assimilable a les viudes i altres molts afectats per la Dana que ens han il·lustrat al viu què, qui, com i per què som germans uns dels altres. Us felicito amb tot el cor. Sou evangeli vivent tots plegats.
P. Josep Mª Balcells
Setmana XXXII, 10/11/24 Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada