LA PIRÀMIDE INVERTIDA
Començaré la casa per la teulada és a dir cobertura d’aigües, això de moment... Avui en la litúrgia se’ns sol·licita parlar de la família, no tant, de la parella com es podria deduir de la lectura del Gènesi que parla de la creació d’home i dona i de les motivacions que es donen en la creació d’ambdós: que s’ajudin i s’acompanyin i que es tinguin per iguals i es complementin. Deixem-ho així de moment. Havia dit que començaria per la teulada. Aquesta expressió tòpica no té cap sentit arquitectònicament. Això ho veiem passant pels carrers tantes vegades “en obres”. Sense aquelles columnes de ciment armat que pugen pis per pis l’estructura de la casa no tindria sentit ni fermesa. Recordeu aquelles paraules de Jesús: “Una casa sense fonaments està cridada a l’esfondrament i a la ruïna”.
Les columnes del nostre edifici educatiu són els pares, educadors se suposa dels seus fills. L’esquema que havíem seguit en les nostres entranyables Escoles de Pares, de l’antigor, ai, em permeto dir. Avui tan difícils de proposar-les, donades les circumstàncies canviades de la societat d’avui. Suposava que cada pare (i havien de participar tots dos sempre!) eren subjecte-objecte de formació personal d’adults, això com a premissa per necessitat estructural: No es pot ser educador dels fills sense fer un “reset” de tipus educatiu de cada un dels dos pretesos educadors. Cada columna haurà de sostenir un pes que no ho podria fer, si no hagués donat garanties de consistència i de maduresa pròpia. Els arquitectes pensen l’edifici com a totalitat. Se suposa una harmonia de pesos i de congruència i de complementacions. Els pares-columnes són persones adultes, se’ls suposa per edat maduresa i haver fer un camí de formació congruent a l’edat. En puritat són educats: han transcorregut infància, adolescència, joventut i porten l’empremta de la pròpia educació rebuda o cercada. Caldrà revisar-la punt per punt i pensar-la oberta i en maduració. L’educació pròpia es reflectirà en els fills, per bé o no tant. Primer pas de l’Escola de Pares: l’educació dels educadors.
Després obríem una segona etapa que se centrava específicament en l’educació de la parella per al desenvolupament d’ells dos com partners. L’educació específica de la parella és un punt neuràlgic; més avui que en temps passats, perquè hi havia unes preparacions pre-matrimonials, en el millor dels casos... Serà un condicionant de primer ordre: la relació mútua, l’emotivitat -avui considerada fonamental- l’entesa, el diàleg, l’amor dels esposos recau a plom en la relació educativa amb els fills. Cal notar també la relació entre les dues famílies. Perquè donaran espais a la relació amb els avis i els cosins, també avui factor de primer ordre.
El tercer pis de la piràmide és la plataforma definitiva de l’Escola de Pares. Caldrà fer una immersió ben ampla perquè els fills també són fills del món que els tocarà viure. Les aproximacions dins del redós familiar tindrà ressonàncies de tot tipus social. Les famílies avui són determinadament obertes a tots els ambients i no es podran aïllar; ben al revés, caldrà que s’impliquin en àmbits com l’escola, els mitjans, el lleure, els amics i les vinculacions a grups que escamotegen intervencions dels pares. Caldrà donar una consistència en valors, en actituds i en enrolaments diversos. Aquesta és la culminació del treball educatiu que es pot esperar d’uns pares que viuen i actuen en el món social i en diversos ambients. Aquest és el terrat ample i obert a tot vent: la dimensió social. Els fills són per al món i han d’estar ben assabentats del pa que s’hi dona, tothora en múltiples ocasions.
Hi ha un últim complement experimentat de l’educació que ens les van fornir les Convivències familiars. Iniciades fa més de cinquanta anys que varen propiciar un ambient de profunditat educativa i d’interseccions entre els diversos components de les famílies: des d’avis, pares amb la possibilitat de reunions i d’amistats que anaren aprofundint-se i que vertaderament arribaren a donar Sentit de Família de Famílies. En la casa de Colònies p. Jordi Turull a la vall de Pineta que fou la “descoberta del segles” (perdoneu l’exageració personal, perquè m’ha -ens ha- deixat un record memorable). Pineta no era un lloc, fou un esperit, fou una utopia realitzada com poques vegades a la vida les pots tenir i constatar. Ens diem Pinetells i l’empremta no hi ha ningú que ens la llevi. És marca cisellada en el fons del cor, dit a l’antiga; i dins les circumval·lacions neuronals dels nostres cervells, nosaltres en diem esperit i àdhuc Esperit en majúscules.
Som Església, en tenim consciència. No puc acabar aquest passeig per la pròpia experiència educativa i pastoral al llarg de més de seixanta-cinc anys com a escolapi i ara obriré un espai propi que no podem ni devem oblidar perquè el Concili Vaticà II té un document que ens mostraria els eixos formatius d’una educació cristiana, evangèlica. Se’n diu Constitució Pastoral sobre l’Església en el món d’avui que comença així: “Els goigs i les esperances, les tristeses i les angúnies dels homes del nostre temps, sobretot els pobres i tots els que sofreixen, són a la vegada els goigs i les esperances, les tristeses i les angúnies dels deixebles de Crist. No hi ha res de vertaderament humà que no trobi ressò en llurs cors... L’Església se sent realment i íntimament solidària del gènere humà i de la seva història. Després d’un estudi les esperances i temors avui; els canvis pregons: en l’ordre social, psicològics, morals i religiosos. Les aspiracions més universals, els interrogants més profunds dels homes. El Concili ens presenta la convicció sobre la vocació de l’home: la dignitat de la persona humana: l’home imatge de Déu. En un número, el 22, que s’hauria d’escriure amb subratllats continus, ens presenta Crist, l’Home Nou: comença així: “El misteri de l’home, en realitat, només es pot esclarir en el misteri del Verb encarnat. Crist en la mateixa revelació del misteri del Pare i del seu Amor manifesta plenament l’home al mateix home i li descobreix la sublimitat de la seva vocació. En Crist hi ha incloses la font i la corona de tota la humanitat. El que és la imatge del Déu invisible, és també l’home perfecte, que ha retornat als homes la semblança divina. En Ell, la naturalesa assumida, no absorbida, ha estat elevada també en nosaltres a una dignitat sense igual. El Fill de Déu amb la seva Encarnació s’ha unit en certa manera amb tot home”. Farà incursions en la cultura, la vida social i econòmica, en la pau, en l’àmbit internacional.
Les
implicacions a nivell formatiu donen una volada als valors i la pedagogia,
continguts en la Declaració sobre
l’educació de la joventut, un altre document del concili Vaticà II. Avui ens trobem amb moltes dificultats
donat l’ambient excessivament secularitzat, i plural de la societat. Això ha de
propiciar un replantejament profund: possibilitats i dificultats. Ens hem de
concitar pares, escoles, parròquies i grups diversos per obrir camí d’educació
profundament humana i evangèlica, presentant testimonis vàlids i fiables on es
puguin emmirallar les generacions futures, recolzats en persones que saben que
mai serà ni completa ni definitiva una educació que voldríem que tingués Crist com a Referent en la seva Persona
i Missatge. O ens hi posem colze a colze o bé deixarem els nostres successors a
la intempèrie i desvalguts. Ens hi va un futur eclesial àton i mig perdut o
redimit.
P. Josep Mª Balcells
Diumenge i setmana XXVII de durant l’any, 6 d’octubre del 2024 Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada