SORDESA I CEGUESA
No queda més remei. Hi he de tornar per falta de previsió. Em va fascinar la celebració de la festa de sant Agustí, festa veïna -pell amb pell- per festa amb la seva marassa Senyorassa. Mare, Mònica (28 i 27 d’agost) que segons confessió íntima del seu fill Agustí, com qui diu només ella va viure per veure convertit al cristianisme el seu fill, sense esperar a veure’l més tard a vida acomplerta, gaudint amb goig de mare que es convertís en una llumenera dels savis de l’antigor. En efecte, llegeixo -estremits ell i jo- escrit pel mateix Agustí: “Fill meu, quant a mi, en aquesta vida ja no hi ha res que m’agradi. En ella ja no sé què hi faig ni per què hi estic; totes les esperances del segle se m’han mort. Només hi havia una cosa que em feia desitjar romandre una mica en aquesta vida; era veure’t cristià i catòlic abans de morir. I el meu Déu m’ha concedit abundosíssimament aquesta gràcia, ja veig com menysprees la felicitat terrenal, veig que et lliures al servei de Déu. ¿Què faig, doncs, ja en aquest món?” Ho va escriure així, com a record del cor efusiu de fill i com a estímul per mares que vindran... Tot això li devem a la mare que el va seguir a Milà on el bo del bisbe Ambròs el va cristianar i com!, no et dic res!
Només que hagués donada una ullada a l’evangeli del diumenge següent –és a dir: el d’avui- de segur que m’hauria guardat la cita que, cofoi, us la vaig donar diumenge passat. I és del Llibre de les Confessions que hauria de ser com a llibre de capçalera, que se’n deia abans, pels fills mimats de les seves mares evangelitzadores sense pretendre-ho, mares en la fe, com Pau que avui a l’Eucaristia matinal es vantava de ser pare dels “corintis” i és gràcia que a tots us desitjo per anar joiosos pel món, malgrats tots els malgrats haguts i per haver... L’hauríem de llegir i gaudir els que tenim tant com herència i tutora i majora la pròpia mare, que Jesús de Natzaret té en glòria per experiència pròpia, no en tinc cap dubte –dubtar seria un pecat d’aquells que estan reservats directament a Jesús, fill entranyable de Maria, que en tota situació emergent només en va suggerir fluixet: “Feu el que Ell us digui”, que amb un somriure maliciós va esperar la primera Bona Nova i les que seguirien... Per tenir només una minsa idea del llibre: cal saber que hi ha una col·lecció anomenada “Clàssics del Cristianisme” que n’ha publicat cent, sí cent (!). Això a la casa comuna nostra és tot un fenomen (!) i més us diré: que Agustí és dels primers de la llista, concretament el número 9. Ganes de tenir-lo a mans, vosaltres mateixos; vosaltres us ho perdeu... Jo ja el tinc extraviat i el cercaré amb deler, no sigui que em digueu “Mestre, cura’t tu mateix”. Després de tants circumloquis ara va la cita que en principi la volia circumscriure a glosar el títol d’avui; i el que és la vida en les coses del cor que tenen la virtut d’anar arraïmades i el flux és el que mana, riu avall o mar endins i no tinc aquests artefactes que ara solquen el nostre mar “alies” tranquil i ara, estupefactes, veiem que tenen articulacions com de bestia grossa de grans i bells moviments, delícia per a badocs, i que fan el ball que volen sense més. No hi posaré cap més epítet...
Ja ha costat d’arribar-hi. La cita serà llarga, exhaustiva. Aquí hi va tot el miracle del Canà de Sant Agustí propiciat per la seva mare, Mònica. Els comentaris us els feu vosaltres mateixos.
“Amonestat que retornés a mi mateix, vaig entrar en el meu interior, guiat per Vós, i ho vaig poder fer perquè Vós fóreu la meva ajuda. Vaig entrar i vaig veure amb la mirada interior, fos com fos, sobre el mateix ull de la meva ànima, sobre la meva ment una llum incommutable, no la vulgar i visible a tota carn, ni tampoc cap altra de semblat, encara que fos més viva, que brillés més i més clarament i ho omplís tot amb la seva grandesa. No era això aquella llum, sinó una cosa distinta, molt distinta de totes aquestes. No estava sobre la meva ment com oli sobre l’aigua o com el cel sobre la terra, sinó que estava sobre mi perquè m’havia creat; jo era a sota perquè havia estat creat per ella. Qui coneix la veritat coneix aquesta llum...
Oh veritat eterna, oh caritat veritable, oh eternitat tan estimada! Vós sou el meu Déu; per Vós sospiro dia i nit, i, quan us vaig conèixer per primera vegada, Vós em prenguéreu perquè jo veiés que existia el que jo havia de veure i que encara no estava en condicions de contemplar. I percudíeu la debilitat de la meva vista adreçant amb força els seus raigs cap a mi, i jo em vaig estremir d’amor i d’horror. I vaig adonar-me que em trobava lluny de vós, en la regió de la dissimilitud, com si escoltés la vostra veu que ve de lluny: “Sóc menjar d’adults; creix i em menjaràs”. I no em transformaràs en tu, com fas amb el menjar de la teva carn, sinó que tu et transformaràs en Mi”.
I jo buscava la manera d’adquirir la fortalesa que em fes apte per gaudir de Vós; només la vaig trobar tot abraçant el mitjancer entre Déu i els homes, l’Home Jesucrist, que és Déu per damunt de tot, beneït per sempre, el qui clama i diu: Jo sóc el camí, la veritat i la vida i l’aliment encarnat (que jo encara no tenia forces per menjar), perquè el qui és la Paraula es va fer home, a fi que la vostra saviesa, que ha creat totes les coses, es convertís en llet per a la debilitat de la nostra naturalesa.
Vaig
trigar a estimar-vos, oh formosor tan antiga i tan nova, vaig trigar a
estimar-vos! I això que Vós estàveu dintre de mi i jo fora; i us buscava per
fora, i jo, deforme, m’abraonava sobre
aquestes coses boniques que Vós vau
crear. Vós estàveu amb mi, però jo no estava amb Vós. Em retenien lluny de vós
aquelles coses que, si no fossin en Vós, no serien. Vós cridàreu i clamàreu i
vau rompre la meva sordesa, vau
brillar i vau resplendir i vàreu foragitar la meva ceguesa; exhalàreu el vostre perfum i el vaig aspirar, i anhelo per
Vós; us he gustat i tinc fam i set; m’heu tocat i m’ha arborat la vostra pau”.
L’evangeli d’avui és un miracle que només veié aquell sord-mut i deixant de banda el tocar-li les orelles i amb un dit puntat només de la seva saliva, i aixecant els ulls al cel, (és la dels seus molt sabuda, la pregària -al Pare ho sabem ara-) sospirà i li digué orant “Effatà” en arameu, que vol dir: “0bre’t”. A l’instant se li obrirem les oïdes i se li destravà la llengua i parlava perfectament. Un dia ben a propòsit per parlà de l’epidèmia d’avui: audiovisuals, els temps perduts en les pantalles petites o enormes, que avui ens dis-treuen, ens di-verteixen, ens engoleixen en els dicibelis sens mesura que ens fan perdre temps i ens fan inter-dependents. Quina fal·lera, avui el selfy o com se digui ens torna “tontaines”, ens fa viure en el virtual- no en les presencialitats que ens fan tocar de peus a terra i viure les fondàries de la realitat, assabentats com estem de que l’experiència de Déu, la nostra, la dels nostres, la dels vivents es dóna en el cada dia i en tenir una oïda fina per saber escoltar el “vent de Déu”, que era la primera versió abans de les proliferacions de sorolls, de paraules que el vent les fa grinyolar. Com voleu entendre el món de la realitat amb tots els seus estrats de fondàries, a primera ventolera emportades ruqueria enllà?. Unamuno (què mal que l’hem tractat!) deia al seu Diario intimo: “El hombre es la conciencia de la naturaleza, y en su aspiración a la gracia consiste su verdadera libertad. Libre es quien puede recibir la divina gracia y por ella salvarse”. Un llibre: “Si vols fer experiència de Déu obre els teus sentits Anselm Grün” N’hi ha un niu!
P. Josep Mª Balcells
Diumenge XXIII. 8 / 9 / 24
Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada