L’ESCOLA DE L’ÀNIMA
Apa,
apresseu el pas que avui hi ha con-vocatòria general dels que d’alguna manera
se senten deixebles de Jesús. Hi ha mobilització àmplia. Penso que ningú no hi
hauria de mancar. Mireu, almenys que no sigui dit que no us ho vam advertir.
Marc, l’evangelista del relat d’avui té totes les característiques de ser determinant. Ve a ser com a la meitat de tota la narració, una mica com la inflexió de la vida de Jesús i dels dotze. Tots els altres sinòptics fan el mateix. És l’anomenada: “La pujada vers Jerusalem”. És Jesús, el Mestre qui ens farà unes preguntes esglaonades de menys a més. Començarà per preguntar-nos “Què diu la gent qui és Ell? Seria bo fer un senzill recorregut del que avui es diu de Jesús: des dels que no saben qui és, i no són pocs, l la secularització és tan profunda que hi ha una ignorància palmària entre la canalla i el jovent d’aquests últims anys. Fins i tot trobarem qui nega que hagués existit. Altres saben que fou una mena de predicador d’ara fa molts anys que diuen que àdhuc curava molta gent. Parlava de Déu, aquesta falòrnia dels temps d’ignorància crassa. Hi ha uns llibres que parlen d’ell; i que va promoure uns grups que tossudament han arribat fins als nostres dies. Uns diuen que va ressuscitar, no entenem pas massa què vol dir això, resumim-ho dient que ells, els “seus” creuen que encara viu, d’una manera un xic estranya. El tenen per vivent i hi tenen relació: parlen amb Ell i mantenen viu el que va dir i fer. En definitiva en són “fans”. Hi ha una segona pregunta: Què en diu l’Església, les comunitats que creuen en Ell i que el tenen per Déu i home a la vegada i li reten culte i encomanen el seu missatge i exerceixen una moral de servei i ajuda sobretot amb els pobres En el concili Vaticà II es va definir així: “La llum dels Pobles és Crist; per això el sant Concili, reunit en l’Esperit Sant, té el gran desig d’il·luminar tots els homes amb la claredat d’Ell, que resplendeix en la faç de l’Església, proclamant l’Evangeli a tota la creació. L’Església és en Crist com un sagrament o senyal i instrument de la unió íntima amb Déu i de la unitat de tot el llinatge humà”. Tercera pregunta: I tu, batejat, tu que et creus que ets dels “seus”, que me’n dius? Aquí voregem la intimitat i ens costa molt parlar-ne obertament: Jo em considero deixeble actiu i procuro que Ell, el missatger i el mateix missatge m’arribin fins la mateixa arrel del meu ésser, del viure i del conviure. Et sents cordialment de la “colla”, dels que estan promptes a unir-se amb els més propers, els dotze i acceptar emprendre el camí a la primera invitació que se’m faci. Ultima pregunta o la resposta la dóna el mateix Jesús abans d’emprendre la “pujada” a Jerusalem: Qui soc Jo i on vaig de pelegrinatge. “El Fill de l’home ha de patir molt: els notables, els grans sacerdots i els mestres de la llei l’han de rebutjar, ha de ser mort, i al cap de tres dies ressuscitarà”.
Després
crida la gent (a nosaltres que prèviament hem estat con-vocats també i és sort
de ser-hi!) i solemnement ens diu: “Si
algú vol venir amb Mi que m’acompanyi, que prengui part en la meva creu, fent-la
ben seva, que s’oblidi de si mateix i que doni la seva vida per mi i per
l’evangeli”. Si vol de veritat venir amb mi, anirem junts i ens acompanyarem
mútuament i anirem fins al terme d’un pelegrinatge que bo i anant aparentment
sembla d’anada, és però de retorn: Jo
retorno al Pare després d’haver acomplert la missió que em va encomanar
(repassa el Càntic de Pau als efesis que ja l’he transcrit uns quants diumenges ja vaig posar i que si
algú el vol tornar a repetir el trobarà a la carta als efesis 1, 3-14 que
comença: “Beneït sigui el Déu i Pare de nostre Senyor Jesucrist... i acaba: i
farà que siguem lloança de la seva glòria”.
Què som-hi?
Permeteu-me que ara justifiqui el títol que us pot haver sorprès. Amb permís tàcit jo us posaré uns petits fragments de l’última obra del Dr, Josep M. Esquirol que ens sorprèn de quan en quan escrivint unes obres d’una densitat admirable. Porta per títol el mateix que jo he posat en aquestes línies meves. Mireu, us vull ser sincer: no són pas fàcils de llegir, però a cada nova relectura que hi fas, hi vas descobrint una riquesa que enamora. Sap trobar sentits desuets a les paraules i que tocades per ell brillen al fons de l’ànima. És una obra que mereix ser rellegida, com les bones, les que opten a esdevenir clàssiques. Us permetrà enriquir-vos i cada vegada la trobareu de més vàlua. Ja va començar per una que va merèixer ser Premi doble; Ciutat de Barcelona i Nacional de ensayo a nivell d’Espanya. Us poso el títol: La resistència íntima. M’ha semblat que la lectura de L’escola de l’ànima anava de bracet amb el Manifest de Jesús invitant-nos a fer camí amb Ell. De totes dues perspectives el que se’ns proposa és fer camí, que ara a les envistes de l’Any Sant, invitats pel papa Francesc el camí se’ns torna autèntic pelegrinatge. I viure és fer camí...
Ja
la mateixa dedicatòria ja des-vela propòsits cordials: “A tots els qui
es queden a l’Escola de l’Ànima”. Tot va trenat, deliciosament trenat, amb un
fil d’or. Aniré posant petits apunts per anar gaudint del què i del com ho diu.
-. “Vet aquí l’humà: qui ha de fer
el seu camí de la vida en el camí del món. Qui ha de formar-se i madurar en la proximitat dels altres i en el veïnatge
estret amb les coses del món.
-. “Sí, el món se’ns manifesta. Però
cal atenció. Com més atenció,
més manifestació de les coses del món i
més maduració de l’ànima.
-. “Una escola de debò és un lloc on
s’entrena l’atenció a les coses del món i als altres... Atès que el cultiu de
l’atenció és sempre oportú i beneficiós, hi podria haver –hi hauria d’haver- escola tota la vida. Sobretot si es té
present que hi ha que es fan esperar,
com ara una revelació del món, que acostuma a
arribar al cap d’anys.
-. “L’acció de prestar atenció i
d’estudiar -que és l’atenció reiterada-
tot i que té sentit per si mateixa, suscita creixement, més maduresa i, de mica
en mica, l’articulació d’una resposta.
-.
Senzill de dir: educar té a veure el fet d’indicar i iniciar el camí que du cap
a la maduresa i què és la maduresa? Doncs, també és senzill de dir: donar
fruits. Tot ésser viu tendeix a la maduresa. El fruit madur acostuma a ser
dolç. Bona pista.
-.La quinta essència de la vida
humana és la claredat i la calidesa. Parell
indissociable que també pot dir-se d’una altra manera: la no indiferència. La no indiferència és el cultiu de l’origen, és
el cultiu de la bondat, és el cultiu de l’atenció, és el cultiu de la forma, és
el cultiu de la bondat. En resum: la no indiferència és el cultiu de la vida
espiritual i comunitària.
-. Per definició, l’Escola de l’Ànima
cuida i cultiva l’ànima. Ha de ser un bon lloc per a l’ànima; allà on l’ànima
comenci a fer camí; allà on segueixi fent camí; i allà on, fent camí, arribi
fins als penúltims llindars. Una
escola sense ànima mai podrà ser escola de l’ànima. Caldria tenir escola tota
la vida.
-. Es tracta d’acompanyar l’alumne
cap a les coses i, després, amb el temps, cap a la fondària, du l’alumne cap a
la proximitat del visible per, després, dirigir-se una mica cap a l’invisible,
que hi ha al darrere.
-. Qui fa camí és un mateix. I això
és reflexivitat. Educar és guiar algú
per tal que, per si mateix, recorri un camí que el dugui més enllà, que l’elevi
per damunt d’on és i que li doni una força i una maduresa que d’entrada no té.
Educar és ajudar que algú no té. Educar és ajudar que algú s’orienti; és
cultivar la reflexivitat, el si mateix.
-. Pensar les coses és desfer
definicions per poder així, redefinir, de manera ostensible i en el sòl
de l’experiència.
-. Crec que l’humà és, sobretot,
l’ésser traspassat per l’infinit, i que la pregunta no és que el contindrà,
sinó què el pot ajudar a respondre.
-. L’horitzontalitat de la terra està
solcada per petites verticals precàries
que en mútua interdependència resulten constitutivament commoguda i traspassada
(la terra) per quatre infinituds: la vida mateixa, la mort, el tu i el món.
-. L’humà viu, fa i crea a partir
d’aquesta quàdruple commoció. Respon. Viu poièticament,
viu fent viu generant com a resposta a la commoció. Això significa poder esdevenir manobre del món (capaç de
crear més món en el món), manobre de la vida (capaç d’intensificar la vida),
manobre de fraternitat (capaç de crear més vincles amb el tu) i manobre del
sentit (capaç de trobar sentit, de crear i d’esperar-lo)
-. Moments especialment reveladors
de la resposta humana són la celebració i la pregària. L’humà canta i celebra viure al costat dels qui viuen. I demana
pau i bé per a tothom, per als qui viuen i per als que han viscut,
-. L’escola de l’ànima aplega i
cultiva totes les dimensions del respondre – de la poiesis, del fer bé-.
-. En l’orde filosòfic de l’amor
tots som principiants. Només en la cerca apassionada i dramàtica hi ha
proximitat del diví. Avui la passió del principiant ha de fer front i resistir el diletantisme acadèmic, la
cultura nihilista de to baix, la somnolència consumista, el cientificisme
esdevingut ideologia i, sobretot –no ens hem de cansar de repetir-ho: totes les
modalitats de fonamentalisme i de totalitarisme –que malgrat les possibles
aparences, sempre són fredes, molt fredes-.
-. L’orde filosòfic de l’amor que es
concretarà amb la Manera de viure, en
camí (o en versió estesa: en camí, on les estones i els dies són de contemplació de la
fondària, de cura per l’altre , de construcció del món, de repòs del
pensament i de testimoniatge de la vida-
les cinc reiteracions espirituals-)
-. L’amor no té perquès; estimo perquè estimo. “Qui durant mil anys preguntés a la vida ; ¿Per què vius?, si pogués respondre no diria res més que “Visc perquè visc”. Eckart
És
hora de posar punt final. No veieu que les dues
Narracions
tenen un pregon transfons que ens ha permès que conflueixen i bé podríem dir
que la pujada a Jerusalem avui a la vista d’un sínode a concloure pròximament;
i un any Sant també a les portes ens permeten dir que tot és camí, tot és drecera
si ens dem la mà,
P. Josep Mº Balcells.
Diumenge i setmana XIV
de durant l’any. 15/ setembre/ 24
Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada