SERVIR I ACOLLIR
No
oblidem que des del diumenge passat estem en camí vers Jerusalem,
acompanyats i acompanyant en la veritable Escola de l’Anima amb Jesús com a
Mestre que hi exercirà amb la seva Persona (gestos, actituds, manera de ser i
d’estar) i com a Missatger sembrant la Bona Nova del Regne de Déu, el seu
Pare... Recordeu també del diumenge passat la sèrie de preguntes sobre la
identitat del mateix Jesús i, conseqüentment la nostra pròpia, que vam
compartir, és a dir: la fita i fi de la seva vida-missió-lliurament a mort “a
mans dels notables, grans sacerdots, mestres de la Llei (no hi faltava ningú
del “Sistema”), sempre ho acabava amb la precisió de que ressuscitaria. A la
primera manifestació, la del diumenge passat, Marc deia com subratllant-ho: “i
els ho deia amb tota claredat”. Avui a
l’escena de l’evangeli després de la Manifestació-Anunci per segona vegada,
Marc desprès de afegir que ressuscitaria
al cap de tres dies, torna Marc a fer aquesta remarca, ara més enutjosa: “Ells
no entenien què volia dir, però no gosaven fer-li preguntes”. Hem de fer notar
que al diumenge passat hi ha aquell incís que no el vàrem comentar quan Pere posant-se
a contradir-lo, Jesús li esventà un “fuig d’aquí, Satanàs, (nom del Temptador!)
No penses com Déu, sinó com els homes” com volent significar que està ben i ben
lluny d’entendre’l. ¿Que per què recullo aquest passatge vergonyant de Pere?
Perquè a l’evangeli d’avui posarem al descobert les “discussions” que portaven pel camí tot i l’afirmació rotunda
de la seva Manifestació-Anunci del que succeiria a redós de la Pujada a
Jerusalem: ara no Pere, sinó tots els apòstols són els “encausats” en aquesta
contradicció entre allò que anuncia com a final de vida-i-missió i com ells es
barallen i contenen per veure qui primejarà en el suposat(?) Regne
messiànic(!). Jesús els deixa fer, dolgut, trist per la incapacitat
d’entendre’l els seus més “propers...”. Arribats a casa, Jesús els interpel·la:
i doncs, ¿quina “tramoia” us portaveu pel camí?
Jesús –nota Marc- “s’assegué” que és com dir: com feien els mestres a les sessions de la
sinagoga els dissabtes, ara asseguts en senyal de que l’alliçonament serà
capital, cridà els dotze, com per posar-los al prosceni indicant que ells
havien de ser els més implicats en primera persona, en el qué els diria. I
comença amb aquest “Si... (No mana, demana, cadascú dirà per si mateix, opció
personal...) algú vol ser el primer, ha de ser el darrer i el servidor de tots”.
Ha dit la paraula de les més genuïnes de tot l’evangeli. Ser servidor, és
posar-se a la cua, fer com Ell mateix fa i farà d’una faisó preeminent el dia
de l’últim Sopar on els posà com a exemple Ell mateix, en un moment solemne
d’una doble manifestació: com a Eucaristia i ensems com a Mestre que pren la
figura d’esclau i servidor, rentant-los els peus, feina d’esclaus. Què bé que
anéssiu al capítol 13 on es concentra una visió de Jesús inèdita, recusada
inicialment per Pere, que sempre surt fora d’osques... capitulant davant
d’aquell “si no et rento , no tindràs part amb mi!” Invita Jesús a fer com Ell acaba de fer: “Us
he donat exemple, perquè tal com jo us he fet , ho feu també vosaltres. Us ho
ben asseguro; el criat no és més important que el seu amo, ni l’enviat més
important que el qui l’envia. Ara que heu entès tot això, feliços de vosaltres
si ho poseu en pràctica”. I tornant a l’episodi d’avui, segueix: Posa un noiet
al mig, el pren en braços i els diu: “qui acull un d’aquests nois perquè porta
el <meu nom, m’acull a mi, i qui m’acull a mi, no és a Mi que m’acull, sinó
el qui m’envia”. Ja tenim l’altra expressió de les més genuïnes: Servir i acollir. Bona part de
l’evangeli està concentrat en aquests dues actituds, fortament evangèliques.
“Sereu feliços si ho poseu en pràctica”.
Ara
caldria retornar a la invitació que Jesús ens feia diumenge passat quan ens
feia aquesta crida sempre amb el “si...” per davant. Ho recordeu? “Si
algú... vol venir amb mi... Recordeu que ho vaig posar amb un altre redactat,
amb la presumible permís (!) del mateix Mestre: Si algú vol venir amb mi que
m’acompanyi, que comparteixi amb mi la meva creu i vagi assimilant que haurà de
prendre la pròpia creu i en anar endavant amb la meva companyia arribarà a negar-se
si mateix, (que llegint l’”Experiencia
cristiana de Dios” de Juan Martin Velasco he començat a entendre que
l’oblit d’un mateix és condició indispensable per a afirmar la Presencia de Déu
en mi com a experiència cristiana de Déu. El mateix raonament trobo en el
llibre de Fromm quan posa diametralment oposats els conceptes viscuts,
experimentats entre Ser i Tenir.
Reprenent aquesta constatació de que sereu feliços (=benaurats!) si podeu en pràctica l’acolliment, així en general, de forma que pugui afectar a tothom. Això em porta al capítol 25, l’últim de Mateu, la festa del qual se celebra, avui dissabte 21 de setembre, l’aportació del qual vull que sigui com un homenatge per haver-nos escrit el seu evangeli que és el més usat en la litúrgia. És el relat del Judici final quan Jesús farà el destriament de les ovelles. Els dirà als de la dreta: “Veniu beneïts del meu Pare, rebeu en herència el Regne... Abreujo: “Perquè quan tenia fam em donàreu menjar i així de les restants obres de misericòrdia... Senyor, ¿quan us donarem menjar? Us asseguro que tot allò que fèieu a un d’aquests germans meus més petits a mi m’ho fèieu. I als de l’esquerra el mateix però que no fèieu. Atònits uns i altres! Veieu la sintonia amb el que diu avui Jesús, Mestre en el nostre evangeli i el secret i la descoberta d’última hora, en termes de judici i quan feia una parada per reprendre el camí de Pujada a Jerusalem.
Ens
hem de malfiar de que sabem estimar. És ben bé cosa de pocs. Així ho asseveren
moltes persones que han fet freqüentment discerniments sobre quines són les
tendències usuals en nosaltres mateixos sempre en relació amb els altres que és
quan més clarament ens adonem de que ens mirem més a nosaltres que no als
altres. Jaume de qui llegim la seva carta on ens parla de dues savieses,
la del desig que és la que Fromm en dirà de la “saviesa” del desig, del tenir,
del consumisme, del plaer i del poder. Jaume, mireu quina caracterització ens
posa avui!: primer l’anomena de “dalt” en oposició a la de baix. I com la
descriu!: saviesa pura, pacífica, amable, dòcil, plena de misericòrdia i de
bons fruits sense parcialitats ni hipocresia. A mi hem tenen fascinat els
fruits de l’Esperit Sant que guarda amb delicadesa Pau a l’altra Carta, la dels
gàlates (Ga 5, 22), “amor, goig, pau, paciència, benevolència, bondat,
fidelitat, dolcesa, domini d’un mateix. Els qui són de Jesucrist han clavat a
la Creu totes les passions i tots els
desigs terrenals. Si vivim gràcies a l’Esperit, comportem-nos d’acord amb Esperit”. M’abelleix posar la pregària pel Sínode, ja
que a l’octubre començarem “en línia” la segona reunió mensual, en la qual tots
hi tenim posada una discreta il·lusió:
“Som davant vostre, Esperit Sant,
reunits en el vostre nom. Vós que sou el nostre vertader Conseller: veniu a
nosaltres, doneu-nos suport, entreu en els nostres cors. Ensenyeu-nos el Camí,
mostreu-nos com arribar a la meta. Impediu que perdem el rumb com a persones febles
i pecadores. No permeteu que la
ignorància ens porti per falsos camins.
Concediu-nos el do del discerniment, perquè no deixem que les nostres
accions es guiïn per prejudicis i falses consideracions. Conduïu-nos a la unitat en vós, perquè no ens
desviem del camí de la veritat i la justícia, sinó que en el nostre Pelegrinatge
terrenal ens esforcem per aconseguir la vida eterna. Us ho demanem a Vós, que obreu en tot temps i
lloc, en comunió amb el Pare i el Fill pels segles dels segles. Amén”.
Recordo que vàrem quedar que estàvem en Camí de pujada a Jerusalem i que tant el sínode –fen honor a la seva arrel grega- i el començament de l’Any Sant del 25 a encetar el dia 29 de desembre del 2024 ens inviten a caminar amb Jesús i fer un pelegrinatge a llocs establers. Sempre endavant i enlaire!
P. Josep Mª Balcells.
Diumenge i setmana XXV de durant l’any. 22 de setembre del 2024 Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada