Homilia del diumenge 3 d'agost del 2014 del P. Josep Mª Balcells

“DONEU-LOS  MENJAR  VOSALTRES MATEIXOS”

                                               Déu treballa (labora) prenent els “seus” deixebles com a “instruments”, si voleu, digueu-ne col·laboradors. És a través dels seus deixebles que s’expandeix el Regne de Déu. Recordeu la pregària atribuïda a sant Francesc d’Assís en la que ell mateix es dóna la humil condició de ser només un instrument a les seves mans i a la seva acció: Feu“-me, Senyor, instrument de la “vostra” pau”. Això no ho hauríem de perdre mai de vista, perquè tota la relació de Déu amb nosaltres i la nostra amb Ell i amb els altres es fonamenta en la gratuïtat. D’Ell és sempre la iniciativa i l’empenta primera. Diu a aquest propòsit el papa Francesc: “Si bé la missió de l’evangelització ens reclama un lliurament generós, seria un error entendre-la com una heroica tasca personal, ja que  l’obra és abans que res d’Ell, més enllà del que puguem descobrir i entendre. “Jesús és el primer i més gran evangelitzador”. En qualsevol forma d’evangelització el primat és sempre de Déu, que volgué cridar-nos a col·laborar amb Ell i impulsar-nos amb la força de l’Esperit. La veritable novetat és la que Déu mateix misteriosament vol produir, la que Ell inspira, la que Ell provoca, la que Ell orienta i acompanya de mil maneres. En tota la vida de l’Església ha de manifestar-se sempre que la iniciativa és de Déu, el qual ens estima primer i que és Déu que la fa créixer. Aquesta convicció ens permet de conservar la joia en una tasca tan exigent i desafiadora que pren la nostra vida sencera. Ens ho demana tot, però al mateix temps ens ho ofereix tot”. Escric precisament això el dia de la festa de sant Ignasi de Loiola; d’ell és aquesta màxima: “Feu-ho tot com si només depengués de vosaltres i després deixeu-ho tot en les mans de Déu”.

                                               Tot això ve a compte de l’afirmació de Jesús a l’evangeli d’avui que el menys que suscita és sorpresa i molta estranyesa, quan a la proposta dels deixebles d’acomiadar aquella gernació, Jesús els diu: “Doneu-los menjar vosaltres mateixos”. ¿Què diu? Es queden parats, esbalaïts i tot. De cinc pans i dos peixos es fa la meravella d’alimentar una multitud tan “impossible”. Es multipliquen pans i peixos i “ells els donaven a la gent”. Se servia de les seves mans per multiplicar-los. Les mans de Déu són les nostres pròpies mans... Aquesta experiència tan singular de Jesús i dels “seus” ens fa reflexionar i hi descabdello unes reflexions tretes la major part de les lectures de la litúrgia del dia, que em broten quasi automàticament:

• Isaïes ens transmet de part de Déu: “Escolteu bé, i tasteu cosa bona i us delectareu. Assaborint el bo i millor. Estigueu atents, veniu a mi i us saciareu de vida.
• Tot de franc, sense pagar res. Tot a tocar de mans, tot a l’abast.
• Ta bon punt obriu la mà, Senyor, ens sacieu de bon grat.
• Són camins de bondat els del Senyor, les seves obres són obres d’amor.
• L’home no viu només de pa , sinó de tota paraula que surt de la boca de Déu.
• Tothom té els ulls en Vós, mirant esperançat.
• ¿Qui serà capaç d’allunyar-nos del Crist, que tant ens estima? En Ell tenim posada tota la nostra confiança.

                                               De l’exhortació del papa Francesc “La joia de l’evangeli” del capítol sobre la dimensió social de l’evangelització en recullo aquestes instàncies i urgències que responen directament a l’afirmació tan inesperada de Jesús :

• Donar pa (queviures) als necessitats és evangelització de la bona i accessible a tothom.
• “El contingut del primer anunci té una immediata repercussió moral que té com a centre la caritat.
• “La redempció de Jesús té un sentit social, perquè Déu, en Crist, no redimeix solament la persona humana sinó també les relacions socials entre els homes”.
• Viure l’evangeli de la fraternitat i de la justícia. La Paraula de Déu ensenya que en el germà hi ha la permanent prolongació de l’Encarnació per a cada un de nosaltres.
• L’absoluta prioritat de la “sortida d’un mateix cap als germans” és com un dels dos manaments principals que funden tota norma moral i com el signe més clar per a discernir sobre el camí del creixement espiritual en resposta a la donació absolutament gratuïta de Déu. Per això mateix el servei de la caritat és també una dimensió constitutiva de la missió de l’Església i expressió irrenunciable de la seva essència, d’on brolla ineludiblement  la caritat efectiva amb el proïsme, la compassió que comprèn, assisteix i promou.
• Pau VI deia: “Tots els homes i tot l’home”.
• L’evangelització no seria completa  si no tingués en compte la interpel·lació recíproca que en el curs del temps s’estableix entre l’Església i la vida concreta personal i social de l’home.
• L’Església no pot ni deu quedar-se al marge en la lluita per la justícia.
• El seu mandat de caritat abraça totes les dimensions de l’existència, totes les persones, tots els ambients de convivència i tots els pobles. Res humà no li pot resultar estrany.
• De la nostra fe en Crist fet pobre i sempre proper als pobres i als exclosos, brota la preocupació del desenvolupament integral dels més abandonats de la societat.
• Cada cristià i cada comunitat són cridats a ser “instruments” de Déu per a l’alliberament i promoció dels pobres, de manera que puguin integrar-se plenament  en la societat; això suposa ser dòcils i atents a escoltar el clamor del pobre i socòrrer-lo.
• L’Església guiada per l’Evangeli de la misericòrdia o per l’amor a l’home, escolta el clamor per la justícia i vol correspondre-hi amb totes les forces.
• La solidaritat és molt més que alguns actes esporàdics de generositat. Suposa crear una nova mentalitat que pensi en termes de comunitat, de prioritat de la vida de tothom sobre l’apropiació dels béns per part d’alguns.
• La solidaritat és una reacció espontània del qui reconeix la funció social de la propietat i la destinació universal dels béns com a realitats anteriors a la propietat privada. La possessió privada dels béns es justifica per a tenir-ne cura i fer-la créixer de manera que serveixin millor al bé comú, per la qual cosa la solidaritat s’ha de veure’s com la decisió  de retornar al pobre el què li correspon.
• Per a l’Església l’opció pels pobres és una categoria teològica abans que cultural, sociològica. Déu els atorga la seva primera misericòrdia.
• Som cridats a descobrir Crist en ells els pobres, a prestar-los la nostra veu en les seves causes, però també a ser els seus amics, a escoltar-los, a interpretar-los i a recollir la misteriosa  vivència que Déu vol comunicar-nos a través d’ells”.
• Ja ho va dir des del primer dia del seu pontificat el papa Francesc:

                                   “VULL UNA ESGLÉSIA POBRE PER ALS POBRES

                                    Ells tenen molt a ensenyar-nos.

                                    És necessari que tots ens deixem evangelitzar per ells”.

                        “Si algú se sent ofès per les meves paraules li dic que no sóc ni un enemic ni un opositor, només m’interessa que aquells qui estan esclavitzats per una mentalitat individualista, i indiferent i egoista, puguin alliberar-se d’aquestes cadenes indignes i assoleixin un estil de vida i de pensament més humà, més noble,més fecund, que dignifiqui el seu pas per aquesta terra.

                        El capitalisme ha fet estralls que han anat pagant les classes més menesteroses. Cal revisar a fons el capteniments socials possessius i de moment ajudar qui en té necessitat imperiosa. Cal donar un tomb a les estructures socials. És un deure i, a més, urgent. No solament ateny als polítics sinó en gran part al poble de Déu i a la humanitat sencera. Tots hi podem posar el nostre gra de sorra i més si podem. En això hem de tenir més audàcia”

                        Diumenge XVIII de durant l’any, 3 d’agost del 2014.   Sabadell