ALEGREU-VOS-EN I
CELEBREU-HO
Aquesta
afirmació, que és al mateix temps una celebració i, àdhuc una proclamació, dona
títol al document Gaudete et exultate (la
traducció és la que encapçala aquest escrit). Amb ella el papa Francesc ens
invita, més, ens insta a plantejar-nos sí o sí als cristians a entrar per vies
de santedat, no la canonitzable, sinó la que es juga en el dia a dia, i que ens
la fa accessible, no per rebaixar els tons i aspiracions, sinó la que es
deriva de una vida en consonància amb la vida de “seguiment de Jesús,
que pas a pas es va enriquint amb la gràcia que mai ens manca per part de
l’Esperit, que té per missió pròpia la santificació, que no és res més que
entrar en una comunicació-amistat i en una con-figuració amb Ell, que dona un
creixement progressiu en l’essencial de l’evangeli. Haurem de fer unes
reflexions més a tocar de peus a terra, sense que això no signifiqui que anem
amb rebaixes i acomodacions. Vèncer la por a la idea que, amb tantes
canonitzacions com hem vist en els mitjans de comunicació, ha pogut desbaratar,
fent-lo aparentment inaccessible, el concepte evangèlic de santedat. Això no
pot ser excusa. Deixem la paraula al papa Francesc, perquè ens la vagi
aclarint.
“El
meu humil objectiu és fer ressonar una vegada més la crida a la santedat, procurant
encarnar-la en el context actual, amb els seus riscos, desafiaments i
oportunitats. En efecte, a cada un de nosaltres el Senyor ens va escollir
“perquè fóssim sants, irreprensibles als seus ulls per l’amor” (Ef 1, 4). La
santedat la veu el papa en l’Església militant, la dels creients senzills que
fan el que ells creuen que han de fer i ho fan de la millor manera, amb la
motivació explícita d’agradar Jesús. “El concili Vaticà II ho va destacar amb
força: “Tots els fidels cristians, de qualsevol condició o estat, enfortits amb
tants i tants poderosos mitjans de salvació, son cridats pel Senyor, cada un pel
seu camí, a la perfecció d’aquella santedat, amb la qual és perfecte el
Pare celestial”. De seguida el papa ens
ho esclareix: “El que interessa és que cada
creient discerneixi el seu propi camí i faci aflorar el millor de
si mateix, allò tan personal que Déu ha posat en ell (cf. I Co 12, 7), i no que
es desgasti intentant imitar una cosa que no ha estat pensada per a ell. Tots
som cridats a ser testimonis, però “existeixen moltes formes existencials de
testimoniatge”.
En
el capítol tercer, subtitulat “A la llum del Mestre” ens dirà que “res no és
més il·luminador que tornar a les paraules de Jesús i recollir la seva manera
de transmetre la veritat. Jesús ens va explicar amb tota senzillesa què és ser
sants, i ho féu quan ens deixà les benaurances.
Son com el carnet d’identitat del
cristià. Així, si algun de nosaltres es planteja la pregunta: “Com es fa
per arribar a ser un bon cristià?”, la resposta és senzilla: cal fer, cadascú
de la seva manera, el que diu Jesús en el sermó de les benaurances ( avui en
l’evangeli se’ns dona la versió de Lluc (10, 1-9) que té unes
contra-benturances. “En les benaurances –diu Francesc- s’hi dibuixa el rostre
del Mestre, que som cridats a transparentar en la nostra vida diària”. A
continuació, el papa dona unes consideracions a cadascuna de les vuit
benaurances tot explicant la significació de l’expressió “benaurat” que vol dir
“feliç” que passa a ser sinònim de “sant”, perquè expressa que la persona que
és fidel a Déu i viu de la seva Paraula assoleix, en el lliurament de si mateix, la veritable felicitat”.
Les
benaurances son una paradoxa perquè en cada una d’elles en posar a prova la
manera de viure i vivint-la a contra corrent anem creant un altre, un
nou estil de vida. Les benaurances de cap manera no son una cosa
lleugera o superficial; al contrari, ja que només podem viure-les si l’Esperit
ens envaeix amb tota la seva potència i ens allibera de la feblesa de
l’egoisme, de la comoditat, de l’orgull. “Tornem a escoltar Jesús, amb l’amor i
el respecte que ens mereix el Mestre. Permetem-li que ens colpegi amb les seves
paraules, que ens desafiï, que ens interpel·li a un canvi real de vida.
Altrament, la santedat seran paraules i prou. Totes elles ens porten no a
realitzar uns bones obres, sense més, sinó a buscar-hi sempre una dimensió de
canvi personal i social.
El
papa en fa un repàs de cadascuna d’elles i ho sintetitza així: - Ser pobre en
el cor, això és santedat.
- Reaccionar amb humil mansuetud, això és santedat.
- Saber plorar amb els altres, això és santedat.
- Cercar la justícia amb fam i set, això és santedat.
- Mirar i actuar amb misericòrdia, això és santedat.
- Mantenir el cor net de tot el que taca l’amor, això és santedat.
- Sembrar pau al nostre entorn, això és santedat.
- Acceptar cada dia el camí de
l’evangeli encara que això ens porti problemes, aixó és santedat.
Les
hem resseguit segons les de Mateu, Lluc les ha reduïdes a quatre, amb l’afegit
de les malediccions. Cal advertir que s’han de llegir com un tot, amb una visió
de conjunt i que unes impliquen les altres. Totes elles dibuixen un ideal de
vida, que és ideal, això és: anar confegint amb el propi viure,-advertint com
ho fa el papa- que és a base de petits gestos que siguin significatius també
per a nosaltres. “La teva identificació amb Crist i els seus desigs implica el
compromís per construir, amb Ell, el Regne d’amor, justícia i pau per a tothom.
Crist mateix el vol viure amb tu, amb tots els esforços o renúncies que
impliqui, i també en les alegries i en la fecunditat que t’ofereix. Per tant,
no et santificaràs pas sense lliurar-te en cos i ànima per donar el millor de
tu en aquest compromís”. “Ens fa falta
un esperit de santedat que impregni tant la soledat com el servei, tant
la intimitat com la tasca evangelitzadora, talment que cada instant sigui
expressió d’amor lliurat sota la mirada
del Senyor. D’aquesta manera, tots seran esglaons en el nostre camí de
santificació”.
“No
tinguis por de la santedat. No et prendrà pas forces, vida o alegria. Tot el
contrari, perquè arribaràs a ser el que
el Pare va pensar quan et creà i seràs
fidel al teu propi ésser. Dependre d’Ell ens allibera de les esclavituds i ens
duu a reconèixer la nostra pròpia dignitat. No tinguis por d’apuntar més amunt,
de deixar-te estimar i alliberar per Déu. No tinguis por de deixar-te guiar per
l’Esperit Sant. La santedat no et fa pas menys humà, perquè és el trobament de
la teva feblesa amb la força de la gràcia. En el fons, com deia Léon Bloy, en
la vida “existeix una sola tristesa, la de no ser sant”.
Segueix
el papa desgranant algunes notes, ben saboroses i ben accessibles, per
anar conreant la santedat en el món actual i en el dia a dia. Deixant de banda
que un altre dia les poguéssim comentar, deixem rematar tot el dit i no dit amb
l’últim número d’aquest document que ens hauria d’arribar al més endins del
nostre cor.
“Espero
que aquestes pàgines siguin útils perquè l’Església es dediqui a promoure el desig
de la santedat. Demanem que l’Esperit Sant infongui en nosaltres un
intens anhel de ser sants per a la major glòria de Déu i encoratgem-nos
els uns als altres en aquest intent. Així compartirem una felicitat que el món no ens podrà prendre”.
Diumenge
VI de durant l’any, 17 de febrer del 2019.
Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada